Mails per a Hipàtia

Quan Lluís Llach va fer el seu famós darrer concert a Verges jo no vaig poder assistir perquè era als Estats Units. De manera que quan es va anunciar que faria el concert al Palau Sant Jordi en suport a Debat Constituent vaig decidir que aquest no me’l perdia de cap manera. I sortosament ha estat així. Ben acompanyat, a més, perquè hi vam anar tots quatre i també es van apuntar Fede i Rosa, que pujaven des de Nàquera i amb els quals vaig pujar també jo.

El concert va superar de llarg les expectatives que jo tenia. Llach estava absolutament pletòric. Si algú s’esperava que trobar un Llach mig-mig després de tants anys d’estar absent dels escenaris es va quedar amb un pam de nas. Quina veu! quina entonació! quina intenció! quin domini! I la seua generositat, demostrada de tants anys, que es va tornar a fer realitat convidant tot de músics que l’acompanyaven en l’escenari i que van protagonitzar alguns dels moments més impactants de la nit.

Baixant del Sant Jordi, comentàvem amb Fede la impressió de veure com d’actuals eren cançons que ja cantàvem amb admiració fa quaranta anys. És veritat que el país ha avançat molt però no prou però també ho és que són grans cançons, extraordinàries.

Emmanuel Macron ha decidit canviar la bandera francesa. El canvi és subtil perquè no canvien els colors ni la forma sinó només el to. El roig i el blau, sobretot, es tornen més intensos, més militars. Diu el president que amb això torna la bandera que havia estat abans i que havia anat perdent intensitat per decisions adoptades pels seus predecesors.

Al carrer, però, la majoria de les banderes són les antigues. A les seus oficials -he passat per Matignon- hi ha ja la nova però és excepcional. De fet he trobat al Louvre aquesta cacofonia que no he pogut evitar de fotografiar: dues d’antigues i una de nova onejant juntes. Un bunyol.

Visita al museu Rodin. Per raons diverses, gairebé sempre circumstancials, mai no havia pogut visitar-lo. Em sorprèn d’una manera molt agradable el treball museològic i la manera amb que incorpora els treballadors del seu taller, els seus amics, fins i tot la seua amant. L’Assumpció comenta que és una forma molt civilitzada de fer-te entrar en l’obra d’un esculptor i ho compartisc. Fa goig. El que em deixa esmaperdut és saber que el museu té més de sis mil obres de Rodin guardades! Quantes en va fer? A quina velocitat les feia?

Han desaparegut les meues llibreries preferides del Boulevard Saint Germain. Gibert Jeune va tancar al gener, incapaç de resistir les mil-i-una pressions que aquests establiments estan rebent i de superar la pandèmia de la covid. M’entristeix profundament mentre passegem amb un bon amic a l’hora de dinar. Queda viva una de les seues sucursals, a la vora del riu, però entrar-hi fa mal als ulls. És la més rònega i vella i els llibres semblen com maltractats. En vaig descobrint de noves però no és el mateix. Science-Po ha traslladat la seua botiga d’un carreronet transversal on era abans al Boulevard. En visite una de nova per la zona de l’estació del nord però no em convenç. Acabaré entrant a la FNAC de les Halles, que encara guarda una part de l’esperit fundacional que la feu un paradís per a mi, als vuitanta i els noranta. Seguisc carregant una maleta de llibres nous cada vegada que vinc a aquesta ciutat…

Hem dedicat el dia a una llarga passejada pel París àrab i a les exposicions del Centre Pompidou. Baixant pel canal i travessant el jardí botànic hem anat primer a la Gran Mesquita de París. L’edifici és realment gran i per un moment tens la sensació que no estàs a París sinó a Casablanca o El Caire. Ens hem fet un te amb menta al pati, ple de sucre ai! i hem passejat per l’interior del temple. La covid deixa traces a tot arreu i així el terra està ple de senyals indicant on poden posar els fidels la petita catifa necessària per a la salat, la pregària. Abans qualsevol podia posar-se on volgués, ara hi ha un ordre que intenta mantenir la distància social.

Des de la mesquita hem caminat fins a l’Institut del Món Àrab, l’imponent edifici de Jean Nouvel ja a la vora del riu. Hi havia una magnífica exposició sobre els jueus en el món àrab, extraordinària en molts sentits. L’Institut està fent una gran tasca d’ajudar a emergir un Islam respectuós, que no només accepta la pluralitat social i religiosa sinó que l’estimula. A l’exposició, per cert, he descobert aquesta meravella.

Neta Elkayam és una jueva sefardita, d’origen marroquí, que ha redescobert les arrels del seu passat i que canta amb una passió i una tendresa increïbles, en la llengua àrab que era dels seus avantpassats.

Després de dinar hem anat al Centre Pompidou on teníem entrades per a veure les exposicions dedicades a Georgia O’Keeffe i a Ettore Sottsass. Lamentablement, però, ha estat una visita que m’ha defraudat. Primer perquè les mesures covid ens han obligat a fer una cua absurda al mig del carrer, sota la pluja, de més de vint minuts -i sembla mentida que passant això dia sí i dia no no hagen habilitat ni un miserable tendal per a protegir els visitants de la inclemència. I després perquè l’exposició d’O’Keeffe era el seu darrer dia i estava tan plena de gent que no podies ni veure els quadres amb la perspectiva suficient i la de Sottsass era francament millorable.

En qualsevol cas no em queixe. Pujar les escales mecàniques del Pompidou sempre és un símbol ple de records per a mi i encara ara em continua emocionant. Així que done per bona la visita que ha tancat el llarg passeig d’avui. A l’hotel ens esperaven unes bones amigues amb les quals hem xerrat una estona abans d’anar-nos a dormir amb els peus cansats però contents.

Hem tornat a París. El llarg pont ens ha ofert una oportunitat que no volíem menystenir després de dos anys que se’ns han fet llarguíssims a l’Assumpció i a mi. Precisament París havia estat el darrer dels nostres viatges familiars abans de la pandèmia. Era el cap d’any de 2020 i poc que podíem pensar que arribaria tot el que va arribar després.

D’aquells dies recordàvem molt la trucada de les nostres filles des de Taiwan per a celebrar el cap d’any. La Txell, i la seua cosina la Roser, havien anat a visitar la Júlia a la Universitat de Taichung, on estudiava i van entrar a l’any nou sis hores abans de nosaltres. A aquelles hores estàvem fent un te a la plaça dels Vosgues i ens va sorprendre una videoconferència alegre a la qual es va sumar la resta de la família.

Potser per això aquesta vegada hem triat un hotel del Marais, en realitat de l’avinguda Beaumarchais per a estar-nos-hi. Ens fa gràcia caminar i prou per aquesta zona desconeguda, o menys coneguda, de París. De moment plou de valent però hem tornat a la plaça dels Vosgues i ens hem tornat a fer un te a la pastisseria Carette. Tot recomença.

La Biblioteca Ca l’Altisent és una biblioteca pública de Sant Climent de Llobregat, recent inaugurada, que ha esdevingut la biblioteca de referència al nostre país, i de fet a Europa, en temes de vexil·lologia, gràcies a la donació de materials que n’ha fet l’Associació Catalana de Vexil·lologia.

L’Associació em va convidar ahir a fer-hi una xerrada, explicant la meua mirada com a periodista sobre les banderes. Per a mi era un repte ja que no en sóc de vexil·lòleg però al mateix temps em feia molta il·lusió ja que em permetia esplaiar-me sobre una cosa, les banderes, que sempre m’ha ajudat molt a entendre la política internacional.

Per tant em vaig atrevir a fer un recorregut per situacions i episodis on els colors d’una bandera em van ajudar a treure l’entrellat de la situació que estava vivint. Jo m’ho vaig passar molt bé i només espere que els assistents també passaren una bona estona.

(En la fotografia estic ensenyant l’antiga bandera de Geòrgia, una de les joies de la col·lecció de banderes que tinc a casa i que vaig desplegar durant l’acte.)

Ahir vaig participar en un debat amb Rebecca MacKinnon, vicepresidenta de Global Advocacy a la Fundació Wikimedia. El tema era el lliure accés a la informació i el coneixement com a dret i formava part del cicle Digital Rights Live Sessions from Catalonia.