Creiem el que ens convé creure
Ara fa tres setmanes, el 9 de juny, vaig rebre el missatge de whatsapp d’un telèfon que no tenia a l’agenda: “Hola! Has vist l’article del Jordi [Sànchez]? Alguns ex-secretaris [de l’Assemblea] ens hem posat d’acord a escriure una carta pública al Jordi per dir-li que no estem d’acord amb el que diu. T’ho passo per si t’hi vols afegir […]”. La carta defensava que el Primer d’Octubre era un referèndum vinculant i seriós, una posició que comparteixo. Ara, la meva resposta va ser: “Havia llegit l’article d’Oriol Junqueras dos cops i vaig llegir l’article de Jordi Sànchez dos cops. No secundo la vostra interpretació.”. L’article de Junqueras, “Mirant al futur”, s’havia publicat el 7 de juny, i el de Sànchez, “L’1 d’Octubre no va ser un error”, es va publicar l’endemà, és a dir, un dia abans de rebre el whatsapp.
Des del meu punt de vista, tendim a estar més pendents de les paraules que dels fets. Les setmanes de negociació del nou Govern de la Generalitat ens van inundar d’opinions i retrets fins a exasperar a tothom –com sempre. Recordo situacions semblants abans del 9N, després del 9N, abans de l’acord per la candidatura de Junts pel Sí, abans de la investidura del president Carles Puigdemont, abans del referèndum de l’1 d’Octubre, durant tot l’octubre de 2017, abans de les eleccions del 21D, abans dels intents d’investidura de Puigdemont, Sànchez, Turull i Torra, etc. Crec que acumulem uns quants anys d’experiència per poder deixar ja de mamar-nos el dit. La majoria de moviments cívics de grans dimensions, com el nostre, són plurals, amb grups concurrents que persegueixen el mateix objectiu i mantenen relacions competitives més o menys difícils de pair, i aquests moviments cívics acostumen a tenir davant adversaris que estan organitzats per defensar els seus interessos i que, entre altres estratègies, procuren crear tanta confusió com poden.
Em pregunto si no és habitual que les negociacions s’allarguin quan els resultats electorals porten dos partits rivals i molt igualats en escons a haver d’acabar pactant el govern, i encara amb el necessari suport d’un tercer partit. El que vull dir és que em van semblar inevitables tant el soroll mediàtic (aquella inundació d’interpretacions i retrets i nerviosisme) com aquell allargament de les negociacions, amb els seus estira-i-arronses histriònics. Vaig intuir que veuríem molt de teatre durant unes quantes setmanes, una obra mediocre que ja ens havien representat altres temporades. Vaig desconnectar tres mesos d’aquell excés de gestos i verbositat, des de la segona quinzena de febrer fins al 10 de maig, quan Jordi Sànchez va dir que continuava creient que hi podia haver un acord per un govern independentista, fort i estable. Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat el 21 de maig. Goita, encara ens van sobrar cinc dies!
Torno a llegir un cop més els articles d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. Avui, “Mirant el futur”, de Junqueras, no és solament paraules: és acció política, té punta. Aposta públicament per la taula de diàleg, amb un text mil·limetrat (consensuat, em sembla que han dit, amb la part contrària), i que és del tot coherent amb el que han anat dient el mateix Junqueras i Esquerra ja fa un temps. Per damunt de tot, afirma que el referèndum d’autodeterminació té un consens ampli, de tres quartes parts de la societat catalana, i per això novament ofereix a l’Estat la solució desitjable, ideal: negociació i diàleg per arribar al referèndum acordat i amb reconeixement internacional. Hi va haver molts escarafalls arran de la publicació d’aquest article, escarafalls sobre el que en realitat pot ser un encert tàctic de l’independentisme: proposem diàleg per l’amnistia i l’autodeterminació just quan es produeix la decisió del Consell d’Europa.
Intento parar atenció als fets: tenim el 52 % dels vots i hem aconseguit un govern per la independència. Conec Jordi Sànchez. Discret, intel·ligent, infatigable, un animal polític sempre disposat a enfangar-se, és un dels artífexs de l’acord d’Esquerra i Junts. El seu article titulat “L’1 d’Octubre no va ser un error”, publicat l’endemà de l’article de Junqueras, ens recorda a tots que la via unilateral, si és cívica i pacífica, és legítima: que estem sempre disposats al diàleg, però que no renunciem a res, ni a plantejar un nou embat democràtic. No són solament paraules, tampoc: és el contrapunt argumentat imprescindible respecte a la posició política de l’article de Junqueras. Va produir també molts escarafalls, per un paràgraf, molt atacat, que va analitzar amb rigor Vicent Partal, a VilaWeb, en el seu editorial “Jordi Sànchez”, publicat el 9 de juny al vespre.
Soc partidari de llegir sencers els articles dels nostres polítics, començant pel títol, i interpretar-los fixant-me en el que pretén amb aquell text el seu autor, no pas ficant la banya en una frase o un paràgraf que no em convencin (i encara menys fixant-me en el titular interessat d’un mitjà de comunicació espanyolista). Llegir atentament i rellegir em sembla l’única manera seriosa de llegir. Anàlisis com les de Vicent Partal són sempre benvingudes, higièniques, tant si hi coincideixo com si no; els escarafalls, en canvi, m’avorreixen. Tornant al whatsapp dels amics de l’Assemblea, prefereixo que els nostres representants polítics tinguin a vegades idees que em resulten incòmodes o que no subscric, que es qüestionin la seva actuació passada, que no tinguin posicions inamovibles, que no siguin coherents fins al punt de ser dogmàtics: dono crèdit a Oriol Junqueras i Jordi Sànchez perquè són, en definitiva, gent de veritat, fidels a ells mateixos. L’observació anterior ve de Joan Fuster. Acabo, doncs, recordant un dels seus aforismes, que es deixa aplicar al nostre teatre polític: “Creiem el que ens convé creure. Ningú no es mama el dit en aquesta vall de llàgrimes.”.
