Gàlim

Al bar tenen posada la tele, situada davant la taula on vaig a parar a fer-me un café. Jo m’estime més el café al calaix, però la barra ara és una víctima més de les restriccions per la pandèmia.

El programa que s’emet parla de l’aniversari que es veu que és hui de la mort de Lola Flores, i mentre una senyora ocupa mitja pantalla dient coses que pràcticament no se senten, en l’altra meitat van apareixent fotografies d’una cantaora imposada en l’imaginari col·lectiu: això sí que era (és?) adoctrinament. Ells sí que en saben.

Van eixint fotografies, dic, i de colp me la veig, en una de les instantànies, al costat de la senyora de Franco. La sorpresa no és que les retrataren juntes, que potser tampoc podia fugir-ne. La sorpresa (ben relativa) és que mostren alegrement una fotografia de la persona a qui volen homenatjar acompanyant la dona del dictador, del criminal. Com si res. Com si la guerra i la dictadura hagueren sigut un ‘Cuéntame’ en compte d’un règim de sang i terror.

I és amb detallets així com s’emblanqueix el franquisme, i l’extrema dreta; i després vindran els grapadets de l’aigua i ningú voldrà entendre com hem pogut recular tant.

La cadena de televisió era Antena3, i el programa Espejo Público. Ho dic perquè hem de saber contra qui juguem.