Mails per a Hipàtia

Finalment Larry King s’ha mort: el temps passa sempre de manera implacable. A finals dels vuitanta i primers dels noranta no em perdia ni una sola de les seues entrevistes a la CNN i això fa que avui haja sentit de manera especial el seu adéu. Han estat molts els personatges que he conegut de la seua mà, moltes hores escoltant les seues converses, moltes preguntes que m’han cridat l’atenció, moltes coses a aprendre.

Diuen en els obituaris que va fer més de cinquanta mil entrevistes en directe. La xifra impressiona. Algunes, algunes nits, són i seran sempre inoblidables, grans lliçons de periodisme. D’altres ni les recorde però en qualsevol cas escoltar la xifra causa un gran impacte i fa pensar en una cosa que supose que deu valer sempre i per a tothom. Al final, quan hom fa una carrera com la que ha fet Larry King, has d’assumir que una entrevista o una altra aïllada no importa gens. El que importa és la consistència, la coherència, l’originalitat. I la persistència. L’obra sencera.

Larry King, dit això, era original. Molt original. No només en el vestir o en el decorat. Era original perquè quan va començar a fer Larry King Live a la CNN les entrevistes, les entrevistes així de llargues, no es feien en directe mai i ell es va atrevir. Era original, i a mi em cridava molt l’atenció, per la forma de deixar parlar els seus convidats i replicar-los després. No era un programa guionat. Ell volia una conversa, no fer un interrogatori i aconseguia que això fos interessant. Era original pels silencis -callar, en televisió, és tan teatral! Era original perquè podia entrevistar un president una nit, un rei, una gran actriu o una científica de primera fila i a l’endemà algú poc conegut però que tenia una història rellevant a explicar…

És clar que, aleshores, la CNN era original. Avui ho hem oblidat però no hi havia cadenes de 24 hores d’informació i la CNN va demostrar que podien existir, que interessaven a la gent, que ens interessaven, i fins i tot que podien ser un negoci important.

Avui llegint articles que s’han publicat sobre ell he trobat en algun lloc que confessava que una de les seues “trampes” era no preparar-se massa les entrevistes perquè si saps massa sobre l’entrevistat aleshores tendeixes a no escoltar-lo i no et sorprèn gairebé mai. És un bon consell. Un més. També original.

“There are many broadcasters who’ll recite three minutes of facts before they ask a question, As if to say: Let me show you how much I know. I think the guest should be the expert.”

En concret trobem un assalt produït a inicis del setembre de 1429 contra un pastor i el seu macip que procedien de la ciutat d’Albarrasí, poc després d’haver «portats alguns bestiars de moltons» a la ciutat de València i d’encetar el camí de tornada. Mentre el pastor «Johan Ferràndiz» i el seu macip tornaven cap a Albarrasí «per lo camí real qui va a Murvedre» junt amb els diners que reberen «per cor e intenció de portar més bestiar» a València eixiren al seu encontre «certs hòmens malfeytors els quals prengueren e robaren al dit pastor la dita quantitat de moneda» i, a més, els tragueren del camí «per intenció de dampnificar aquells en lurs persones». Però, com ens assenyala el document «per voluntat de nostre Senyor Déu» aquest assalt va arribar «a orella del Justícia e hòmens de Maçamagrell» els quals «virtuosament e valerosa cobraren a lurs mans los dessús dits pastor e macip d’aquell» i, tot seguit, detingueren als assaltants en el «loch de Bétera hon se reculliren». Resolt el cas, el consell de la ciutat  valorava la situació ocorreguda com un episodi intolerable, ja que tots aquells que «qui porten vitualles» a la ciutat «deven ésser ben tractats» amb la garantia de poder «venir e tornar-se’n salvamet en lurs parts».