Mails per a Hipàtia

Cap de setmana a la Fira del Llibre de València. Dissabte matí a les onze estava prevista la presentació del meu llibre. Arribem i ens sorprenem de veure que en la sala del costat està prevista a la mateixa hora la presentació del biografia que David Fernàndez i Anna Gabriel han fet d’August Gil Matamala.

Ens trobem a la porta amb el David i la proposta neix de forma natural: i si fem una sola presentació tots junts? Dit i fet. Dues presentacions en una. Com que l’Albert havia preparat la meua presentació ell obre l’acte parlant del meu llibre, jo parle un poc del llibre del David i sobretot de la personalitat, admirada, del protagonista del llibre i obrim un debat llarg amb la gent que hi ha a la sala –que ausades que s’ha omplert sumant les dues convocatòries.

En acabar David diu que sempre fem el mateix: sumar. Tu i jo sí, li dic.

—mentre no siga una persona…

El soroll ha estat espectacular. Jo m’he remogut en la cadira al sentir físicament que alguna cosa passava per sota nostre a tota velocitat i fent un soroll infernal.

—el problema si és una persona és que vindrà el jutge i no acabarem mai…

La flegma del cambrer del Talgo, l’accident m’ha pillat sopant, m’ha sorprès. Ja m’ho imagine que aquesta gent que passa la vida al tren estan acostumats a tot però l’ensurt per a mi ha estat enorme.

L’averiguació final és que el tren ha atropellat un porc senglar prop d’Orpesa. El porc ha mort destrossat però la màquina ha patit alguns desperfectes que s’han hagut d’arreglar amb una certa parsimònia mentre els viatgers posàvem peu a l’andana. Al final tot s’ha enllestit però el soroll, tàctil, del porc passant per sota dels meus peus ha estat esfereïdor. Tots l’hem notat com venia del cap de comboi i passava cap enrere amb un enorme estrèpit. La força i la potència d’aquests animals és realment enorme.

Tot just arribats d’Atenes sopar a casa, la nit abans de Sant Jordi, amb Jose Eduardo Agualusa. Conec el gran escriptor angoleny des dels anys vuitanta quan encara treballava de periodista. Han passat molts anys i tots dos ens hem fet majors però encara és prou saludar-nos una primera vegada per a sentir com si ens haguérem vist fa poc. El replegue a l’hotel mentre a casa van arribant els convidats, la Carlota Torrents i el Sebastià Benassar, que parla un portuguès fantàstic. A la redacció de VilaWeb, de fet, ell i el Barnils parlen tots dos un molt bon portuguès. Jo amb l’Agualusa mantinc el vell costum de demanar-li que em parle sempreen el seu portuguès barreja de tants llocs i indrets com ha viscut. Ho fa.

Sopem grec, tot el que hem portat del cap de setmana a Atenes. I parlem de llibres i de viatges, d’anècdotes velles. Les meues filles el recorden de quan eren petites i un dia es va espantar en veure el correfoc del barri. Riem i ell accepta la fama de covard respecte al foc. Ens parla amb entusiasme de l’illa a Moçambic on viu des de fa un parell d’anys. Anècdotes sensacionals que un narrador insuperable com és ell converteix en històries millors encara. Li dic que hauria de fer un llibre amb aquelles històries. La universalitat d’algunes localitats, com la seua allà al mig de l’Índic, és molt més cosmopolita que els atrafegats carrers de Xangai o Manhattan.

Se’n va a dormir d’hora, una mica preocupat pel Sant Jordi. Li hem explicat tots, tant, l’exercici abusiu que és això de signar llibres tot el dia que no acaba de fer-se a la idea de com serà. Ens intercanviem els nostres dos darrers, com a primer regal de la Diada. L’he vist content amb la qualitat de la seua editorial catalana i això m’alegra molt. Ens fem unes fotos per tenir un record.

Viatge fugaç a Atenes per una reunió. Aprofitem, però, que és divendres al matí per passar el cap de setmana a la capital grega i escampar una miqueta la boira. Tenim l’hotel a Monastiraki, una plaça que sempre he estimat d’una manera especial. M’agrada entrar a la petita església que li dóna nom i perdre’m pels carrers que hi fan cap plens de tantes tavernes com ruïnes. La visió de l’Acròpolis, allà dalt, li confereix un aire únic. Només les muralles de Jerusalem, i encara des d’algun angle, apareixen davant la vist tant imponents com aquest monticle hel·lè, la Cetina del rei Pere el del Punyalet.

Aprofitem les estones lliures per acostar-nos al mar. Baixem a Mikrolimano, allà on el Pireu perd el nom. Ací hi ha un racó que a l’Assumpció i a mi ens agrada visitar sempre que som a la ciutat. És un petit club nàutic que té una terrassa panoràmica oberta sobre el mar. Sempre solem prendre un cafè o un tè però aquesta vegada hem sopat, per primer vegada. Molt agradable veure com el sol s’anava amagant.

A Atenes hem quedat sorpresos per l’enorme quantitat de cartells que hi ha en suport dels presos polítics catalans. Hem vist llaços grocs i tot i adhesius amb l’estelada. Ens diuen que l’estelada és dels catalans locals mentre que els cartells en grec són de gent solidària, de la qual es veu que aquest país va ple. Una conversa matinal amb un parell de periodistes grecs m’ho confirma. Em diuen que la sensibilitat dels ciutadans normals és molt gran i ben visible.

Dues xerrades la setmana passada, a Sant Joan Despí i Dosrius. Dosrius va ser un dels pobles on els uniformats van colpejar més així que va acabar sent una presentació molt especial. El record de com la policia va violentar la vida d’aquest poble generalment tranquil pesava molt en la sala. Sempre dic que el primer d’octubre va representar un tall emocional amb Espanya que marcarà definitivament el futur i és en llocs com aquests que això pren una dimensió visible.

A Sant Joan Despí per una altra banda vaig tindre una d’aquelles alegries que sempre fan molt de goig. Un home gran va comprar, i em va fer dedicar, nou llibres. Per a tota la seua família, germans i germanes, que són vius i segueixen compartint la voluntat de ser lliures. És davant gent com aquesta que te n’adones de la força del país. Em va explicar els anys i panys que tots junts treballen per fer possible la república. Impressionant.

Setmana moguda la passada. Dilluns a la nit al Mes324, dimarts a la nit sopar a Barcelona amb els militants de Moviment d’Esquerres MES, dimecres acte amb el CDR del meu barri, dijous xerrada a Cambril, divendres xerrada a Canet i dissabte doble xerrada, al matí a Barcelona amb l’amic Jordi Borràs i a la vesprada a Arenys de Mar. I mani diumenge, és clar.

A Canet el format va ser molt curiós, com una entrevista, i ho han publicat en vídeo.

Una entrevista. aquesta setmana al Més3/24 a propòsit del llibre, que la podeu trobar ací i un comentari sobre el mateix del Joan Josep Isern, a les seues Totxanes.

Dissabte vaig anar a Berlín per atendre la conferència de premsa de Carles Puigdemont. Vaig volar de bon matí des de Barcelona a l’aeroport de Schönefeld, l’antic aeroport principal de l’extinta RDA. Schönefeld, en l’època de la divisió alemanya, no estava en els límits del Berlín dividit però, malgrat això, aquell era l’aeroport principal de la RDA, de l’antiga zona d’ocupació soviètica. El punt per on havies d’entrar si anaves a l’est.

I per tant de Schönefeld a Kreuzberg, on tenia lloc la conferència de premsa, vaig haver d’anar a través de l’antiga zona d’ocupació soviètica. Cosa que vaig explicar de la forma més descriptiva que vaig saber a uns amics i col·legues que em vaig trobar en arribar al local on es feia la roda de premsa –‘és que vinc de la zona soviètica…’ crec que vaig dir.  En aquell temps, en el passat, Kreuzberg era a la zona d’ocupació dels Estats Units i en el meu cap, encara, les dues bandes del mur són presents.

Lògicament les cares de sorpresa dels meus interlocutors em varen fer entendre al moment que allò que el meu cap em marcava avui en dia és incomprensible pels mateixos berlinesos. Ells han superat la divisió que ha quedat marcada dins meu. Per sort per a tots…

Tres xerrades aquesta setmana tan extraordinària, marcada per l’alliberament del president Puigdemont a Bèlgica i el canvi total de la situació que ha representat això. La notícia em va pillar al tren camí de Vic, tocava Sant Hilari. Pel whatsapp de redacció va córrer la notícia, quan jo encara era en el tren camí de Vic, amb un primer missatge de Josep Casulleras i es va confirmar just quan era a l’andana. De fet vaig donar la notícia a la gent que m’havia vingut a buscar. L’alegria va ser immensa però jo vaig haver de fer una editorial nova camí de Sant Hilari i encara sense temps vaig demanar que em deixaren seure uns minuts per acabar-la. L’eufòria a la xerrada era total i desbordada i vàrem acabar després sopant amb cava per celebrar-ho. Els vaig dir que no oblidaria per això mai Sant Hilari…

El dia abans havia anat a Molins de Rei, en un local tant ple de gent que generava claustrofòbia. Hi havia un passadís que menava al carrer i no hi cabia ningú. De fet vaig veure que entrava el batlle Joan Ramon Casals i no el vaig poder ni saludar. L’endemà saltava la notícia que l’havien encausat també a ell en la macro causa del primer d’octubre. Al sopar curiosament em van explicar moltes històries del primer d’octubre entre les quals el seu coratge i compromís.

La setmana acabava divendres a La Garriga. Un indret on és sempre un goig ser-hi, perquè són una gent d’una amabilitat i un detallisme extrems. Quan va acabar la xerrada vaig demanar de passejar una mica camí del restaurant on soparíem perquè estava esgotat, no sé si físicament o de tantes emocions com hem passat aquesta setmana. Em va venir molt bé caminar per aquella rambla tan preciosa que tenen mentre m’anaven explicant històries de les precioses cases que hi ha.