La meva crítica de “Nou homenatge a Catalunya”, de Vicent Partal.


La cosa és molt senzilla: em va arribar el nou llibre de Vicent Partal, el vaig llegir i em va semblar un treball magnífic. I, a més a més, molt engrescador. Tant, que no em va costar gaire posar-me a escriure un article tot exposant les meves impressions.

L’article es va publicar primerament a Vilaweb (vegeu-lo aquí) i ara, uns dies després, us el reprodueixo íntegrament aquí sota:

 

Nou homenatge a la gent.

(Article publicat a Vilaweb el 4 d’abril de 2018)

Li diré Núria. Senyora Núria. En el llibre l’autor no l’ha identificada amb cap nom concret però a mi posar-li un nom m’ajuda a l’hora de parlar-ne. Un nom amb un rostre molt concret que jo sé. La senyora Núria viu a Cerdanyola del Vallès i durant molts anys ha estat comptant el temps que li faltava per a la jubilació. El dia a partir del qual, després de tota una vida llevant-se a les 7, podria quedar-se al llit fins a les 9 i aprofitar aquelles dues hores per llegir.

Tanmateix, la senyora Núria ha hagut d’aparcar aquest desig per a més endavant perquè, veient que a la majoria de bars del seu poble només arribaven La Vanguardia i El Periódico, va promoure amb èxit una campanya consistent a regalar-los l’Ara i El Punt Avui per tal d’eixamplar l’oferta mediàtica i política a l’abast de la clientela. Així doncs ara, jubilada de fa poc, es continua llevant a les 7 per anar al quiosc a buscar els diaris i repartir-los als bars. Quan va saber aquesta història, explicada per la Núria mateix, l’autor del llibre li va dir que tingués per cert que guanyaríem, i que seria gràcies a l’esforç de tanta gent com ella que fa feina en canvi de no res, sacrificant els seus somnis personals en favor dels col·lectius.

El llibre on s’explica aquesta anècdota –un llibre molt especial perquè, per exemple, totes les pàgines les té degudament numerades tret d’una: la 155– es titula Nou homenatge a Catalunya, l’acaba d’editar Ara Llibres i n’és autor Vicent Partal, un periodista a qui, com diu el tòpic, no li cal cap presentació (i molt menys en aquests pàgines).

 

Deu anys de xerrades pel territori

He volgut que aquest plec d’impressions arran de la meva lectura de Nou homenatge a Catalunya comencés amb aquesta anècdota perquè em sembla que defineix molt bé per què Partal és un dels periodistes de referència no solament als nostres països, sinó bastant més lluny.

Perquè, més enllà de la seva dilatada trajectòria periodística, que l’ha dut a viure en directe la majoria dels processos d’independència de les darreres dècades, més enllà de la seva dimensió com a analista diari de tot allò que passa a casa nostra, més enllà de la seva exemplar actitud cívica, i més enllà, encara, del seu repertori de contactes importants i de fonts d’informació solvents, Vicent Partal és un professional que des de fa deu anys es dedica a fer una cosa no gaire habitual en el seu ram: trepitjar (ell segur que en diria ‘xafar’) el territori a raó de dues xerrades setmanals escampades per la geografia del país, aquesta pàtria ‘lliure i lluminosa i llarga’ que cantava Estellés i a la qual fa referència en la introducció del llibre.

Unes xerrades que ell comença habitualment amb una exposició més aviat breu sobre l’actualitat d’aquell moment i després passa el protagonisme a les persones –la senyora Núria; i el Joserín, el Manel, la Pilar…–, perquè cadascú hi digui la seva i pugui compartir desencisos, esperances, neguits, queixes i il·lusions amb tots els presents.

Aquest contacte ‘des de baix’ amb el batec del país atorga a les anàlisis de Vicent Partal una pàtina de coneixement de la situació molt particular. Un coneixement que ell, a més a més, complementa amb grans dosis de confiança en el futur –ep, no un futur utòpic, sinó ben proper i tangible– i amb una envejable facilitat comunicativa que fa que el lector capti ràpidament que Partal no únicament sap de què parla sinó que sap llegir les claus que permeten d’interpretar el gran potencial transformador que atresora el país. És a dir, la gent.

 

Orwell vuitanta anys després

No és pas casual, doncs, la tria del títol del llibre. Com Orwell fa vuitanta anys, Partal veu el país compromès en una revolta que també sorgeix des de baix, des del poble, i hi ret homenatge. I tant en la introducció com en l’epíleg ens parla del privilegi i de la sort que tenim de protagonitzar des de la primera línia –amb els sotracs, entrebancs i complicacions que tots coneixem i hem de suportar– aquests moments històrics.

Nou homenatge a Catalunya
 s’estructura en tres parts i un epíleg. La primera part, titulada ‘La sisena República Catalana’, comença centrant-se en els fets d’aquell històric mes d’octubre que va començar amb el referèndum i les càrregues de la policia i va acabar, el dia 27, amb el parlament proclamant la República. És un relat detallat, amb aportacions inèdites o molt poc conegudes, que, de fet, comença una mica abans: el 20 de setembre. Aquell dia en què España –disposada a tot– va fer el seu cop d’estat i la gent –no menys disposada a tot– va córrer a defensar les institucions davant la conselleria d’Economia i Finances a la Rambla de Catalunya, però no solament allí.

Tot és opinable, certament, però en aquest apartat jo trobo a faltar una referència més detallada al ple del parlament que els dies 6 i 7 de setembre va aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica en dues tempestuoses sessions sobre les quals Partal va publicar aquells mateixos dies dos editorials que reflectien clarament la seva opinió. Tanmateix, crec que hauria estat interessant de saber, amb la perspectiva d’uns quants mesos, la valoració d’uns fets que varen tenir una influència important en tot allò que s’esdevingué després.

 

El dia que España va perdre Catalunya

Partal dedica unes quantes pàgines a parlar dels preparatius, el desenvolupament i les conseqüències immediatament posteriors del primer d’octubre, el dia en què España va perdre definitivament Catalunya. Hi surt la vaga del dia 3 i l’ominós missatge del rei. I, com no podia ser altrament, reflexiona sobre l’actitud de la gent i, paral·lelament, del govern durant aquells dies de tardor que vàrem viure a cent per hora: la ‘república d’un minut’, la fugaç temptativa de convocar eleccions autonòmiques, l’amenaça del 155, les possibles mediacions, les complicitats internacionals, la fatiga indescriptible dels consellers i el president…

I tanca el capítol amb un paràgraf contundent pel que té de descripció de la república que desitgem: «Un dia els fets de l’octubre republicà es veuran, els veurem tots plegats, o bé com un ‘putsch’ sense sentit, o bé com el fonament insòlit i valent d’una república que va nàixer diferent des del primer dia. […] Diferent en les actituds personals, diferent en la manera d’entendre la vida i el servei a la societat, diferent pel que fet que és emocional, sincera i normal. I que per això mateix es va mostrar dubitativa i aclaparada quan la Història amb majúscules va trucar a la porta.»

 

Puigdemont: un president ‘diferent’

Després de descriure aquell històric octubre, Vicent Partal fa un petit salt cap enrere per situar-se al mes de gener del 2016, quan Artur Mas fa el ‘pas al costat’ i entra en escena el batlle de Girona, Carles Puigdemont. Un president també ‘diferent’ i imprevisible que no tarda a guanyar-se l’estima de la gent i el respecte de bona part de la classe política. Aquí l’autor ens detalla llargament les entranyes de la decisió in extremis de Mas i, ja amb Puigdemont a la presidència, s’atura en alguns detalls significatius. Com, per exemple, la manera de gestionar el suport institucional a les víctimes de l’accident d’autocar de Fraginals, o la reacció davant el no de la CUP a l’aprovació del pressupost. Una reacció amb tres propostes que novament van agafar el personal amb el pas canviat: moció de confiança, renúncia a tornar-se a presentar a unes eleccions i convocatòria d’un referèndum.

El capítol es clou amb un altre fet cabdal, tant pel que fa a la seva importància en sí com a la manera novament exemplar com la Generalitat el va gestionar: els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i  a Cambrils.


Del 20-N a la consulta d’Arenys de Munt 

La segona part del Nou homenatge a Catalunya explica quina ha estat la relació d’esdeveniments que ens ha dut fins on som ara. Comença analitzant la denominada ‘transició’ a partir de la mort del dictador el 1975, s’atura un moment en la manifestació de l’1 de desembre de 2007 a la Via Laietana de Barcelona contra la política d’infrastructures del govern Zapatero i per reclamar el dret de decidir i s’acaba amb la consulta d’Arenys de Munt l’any 2009.

En aquesta part, dividida en dos capítols de títols ben explícits –’Cansats de ser espanyols’ i ‘És el poble qui governa’Partal ens parla del sottogoverno que perviu incrustat en els nivells alts de l’administració a Madrid, es pregunta com és que a l’estat no hem tingut pràcticament ningú que es manifestés a favor nostre, analitza el creixement del sentiment independentista des dels temps llunyans del Front Nacional de Catalunya i s’empara en Fuster per parlar de la tradicional ceguesa del nacionalisme espanyol: ‘La trampa de dir que ells no són nacionalistes i nosaltres sí és més vella que anar a peu. Però no ho vam aprendre a temps. Encara avui una certa esquerra, i una certa esquerra catalana, no ho entén de cap manera.’

Com he dit, Partal ens remet a Fuster i, més concretament, al llibre de 1975 Contra Unamuno y los demàs, per donar suport al seu raonament. No li trec ni un bri de raó, però jo em permetria d’afegir el senyor Jordi Solé Tura –molt lloat aquests dies pels equidistants– a la llista de llunyans inspiradors del desficaci actual.

 

Un país nou, modern, net

La tercera part del llibre –’Els instruments que hem fet servir’– aplega una setantena de pàgines on s’explica que allò que anem construint a casa nostra és, realment, un país nou amb recursos moderns i sense adherències del passat. Ens parla de ‘la trituradora de partits’ per explicar com el repertori de forces polítiques de fa divuit o vint anys no té res a veure amb l’actual, i destaca el discurs renovat i majoritari d’un independentisme molt més basat en valors cívics i polítics que no pas ètnics i que, per tant, ens allunya de conceptes sagrats –i tronats– com allò de ‘la indisoluble unidad de España’.

Partal explica de quina manera la xarxa ha actuat, també, com a trituradora de molts mitjans de comunicació que han vist notablement minvats llurs comptes de resultats, cosa que els ha fet encara més captius del poder econòmic teledirigit des de la Moncloa. I acaba aquesta part referint-se a ‘la batalla exterior’. És a dir, la manera com a Catalunya s’ha anat preparant, amb la feina extraordinària desenvolupada pel Diplocat, el camí per al disseny d’una diplomàcia entesa des del primer minut com un projecte de país i no de govern.

Tot i que a Nou homenatge a Catalunya no es diu, crec que algun dia (que no ha de trigar) s’haurà d’escriure el llibre que explicarà amb detall, noms i cognoms com s’ha anat construint en uns quants anys la imatge exterior de Catalunya. Serà un acte d’estricta justícia i d’agraïment a una feina excepcional i dissortadament poc coneguda.


Un epíleg energètic 

En uns moments tan convulsos com els que vivim, escriure llibres que especulin sobre actuacions concretes de futur és un esport d’alt risc perquè tenen tots els números d’esdevenir obsolets abans de sortir de la impremta. És molt més pràctica l’opció de Partal: fer una ullada que doni valor al camí recorregut i refermar les conviccions per arreplegar forces i continuar. Per això em sembla que les vint-i-cinc pàgines de l’epíleg de Nou homenatge a Catalunya són una terapèutica i necessària injecció d’energia directa a la vena.

Un epíleg que desgrana un seguit d’idees que em sembla que val la pena de tenir en compte ben sovint. Reproduiré el text tal com és, sense cap interferència meva que no sigui la responsabilitat de la tria:

«Els nostres polítics s’han jugat el patrimoni i la llibertat personal per fer allò que nosaltres els vàrem encarregar i em sembla profundament injust de menystenir-ho, això» (pàgina 244).

«…hauria funcionat la República si l’estat no hagués reaccionat amb tanta violència? No tinc cap altra resposta que dir que sí. La hisenda estava preparada, la diplomàcia estava preparada i els Mossos estaven preparats» (pàgines 248 i 249).

«La República ha estat proclamada, doncs. El govern existeix i una bona part de la població –que tenim raons concretes per a pensar que és majoritària– hi dona suport» (pàgina 249).

«La proposta concreta que establia com aconseguir i proclamar la República Catalana va ser dibuixada amb un rigor extraordinari i una enorme qualitat intel·lectual per Consell Assessor per a la Transició Nacional. […] Alguns països, no gaires, han fet abans aquest exercici, però cap amb l’abast i la profunditat amb què ho ha fet el Principat» (pàgina 244).

I el llibre acaba enllaçant amb la idea del començament –la força de la gent– i la immensa fortuna que tenim tots plegats de viure aquestes hores històriques:

«I un dia, espere que d’ací a molts anys, estic segur que explicarem a la gent jove que sentim un gran enyor d’aquests anys frenètics en què ens vàrem beure la vida a glops mentre dibuixàvem en un paper en blanc la república que volíem deixar-los a ells en penyora de la nostra estima, com el regal més preuat. […] Nosaltres som la generació cridada a guanyar. Som els qui ja hem guanyat la República Catalana. I som els qui ara treballarem per fer-la realitat en el dia a dia. I, què voleu que us diga? Sí, és veritat que tenim molta sort de poder viure això que vivim» (pàgina 267).

Val la pena, doncs, acostar-se a aquest Nou homenatge a Catalunya que ha escrit Vicent Partal. Un homenatge que cada lector farà seu i que identificarà amb persones molt concretes.

Perquè tots tenim a prop gent de bé com la senyora Núria. Gent de la qual, sortosament, el país n’és ple.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *