Mails per a Hipàtia

Els caps d’estat quan viatgen pel món tenen molt difícil evitar algun gest populista. Saben que fer alguna cosa inesperada els proporcionarà minuts gratis de televisió i els presentarà amb una imatge amable davant el públic local.

Una mostra clara, aquesta setmana, l’hem tingut amb la visita del president de la república francesa, François Hollande, a l’Argentina. Enmig d’una agenda curulla d’actes encara ha trobat el moment per acostar-se a la Bombonera, el mític estadi del Boca Juniors i fer-hi un gol. L’acompanyaven David Trezeguet i Omar da Fonseca, dos ex jugadors que feien la relació entre els dos països però que curiosament van provocar una certa polèmica.

Trezeguet té les dues nacionalitats, la francesa i l’argentina perquè els seus pares ho eren d’argentins. Però al seu país d’origen només ha jugat amb el River Plate, l’arxi-enemic de Boca. La seua presència a la bombonera no va agradar per això ni als uns ni als altres. Això sí, Trezeguet ja es va cuidar de no agafar la samarreta de Boca que se li va oferir a Hollande amb el seu nom i el número 10 a l’esquena. Ell li va regalar la de la selecció nacional.

La polèmica final, però, va arribar amb el gol. Hollande va demanar de xutar un baló contra una de les porteries però ningú no havia previst la presència d’un porter. I no hi havia ningú vestit de curt. Així que el president francès va fer gol a la porteria buida, fet que ha estat objecte de tot de bromes als dos països. Bromes, he de dir, un pèl injustes. He vist el vídeo i Hollande xuta molt bé. Ho fa des de una mica més enrere del punt de penal i li dóna un efecte al baló que el fa entrar arran el pal de l’esquerra, molt ajustat. Sincerament no sé si un porter normalet hauria aturat aquest xut presidencial però segur que la meua opinió no compta gens contra les ganes de polemitzar d’alguns.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Ahir era el dia nacional d’Estònia i els meus amics d’allà em van enviar un reportatge fotogràfic dels actes. Els actes comencen amb la hissada solemne de la bandera tricolor sobre la torre de Trompeaa, a dalt la ciutat vella de Tallin. Això m’ha fet recordar la primera vegada que vaig ser a Tallin i una anècdota que serveix per a explicar com de diferent és el món d’avui d’aquell de finals dels anys vuitanta del segle passat.

Jo, abans d’anar-hi, coneixia una vella llegenda estoniana, segons la qual la bandera que oneja sobre Trompeaa és la bandera que representa qui mana a Estònia. Estònia en aquella època era part de la Unió Soviètica i les comunicacions, per difícil que resulte d’entendre avui, eren gairebé impossibles. Les conferències telefòniques amb casa eren sempre a través d’una operadora i mai arribaven el mateix dia que la demanaves. Amb sort la tenies per l’endemà i això si t’enfadaves i cridaves. I qualsevol altre sistema de comunicació era simplement impensable. En el moment que entraves a la Unió Soviètica la teua capacitat de tornar a connectar amb la resta del món es feia fonedís.

Curiosament, però, podíem gravar notícies de televisió i enviar-les a casa, sempre i quan passaren per la torre d’Ostankino, la mastodòntica emissora de televisió moscovita que durant uns anys va ser l’estructura més alta del món. Tu anaves a Ostankino i no podies telefonar a Barcelona però en canvi podies enviar la senyal de televisió, via satèl·lit, a unes hores acordades i sempre sota la vigilància estreta d’uns senyors que podríem dir que eren de la tele soviètica. Podríem dir…

Com que la situació era així d’absurda jo vaig pactar amb l’Assumpció un codi de senyals consistent en que abans de marxar de Barcelona li deia llocs des d’on jo podia aparèixer davant la càmera parlant i acordàvem el significat. Per exemple a Tallin si apareixia amb la torre de Trompeaa al darrere volia dir que estava bé i que no es preocupés de res i si apareixia el port volia dir que estava malament. Les localitzacions no eren a la babalà: jo ja sabia que posat al peu de la torre podia explicar la frase sobre la bandera i ensenyar quina hi onejava, en aquell cas encara la de l’Estònia soviètica. Evidentment els companys de la tele no sabien res de tot això que era un petit secret entre nosaltres dos. Ella a Barcelona mirava la tele i sabia com em trobava jo a Tallin –i l’havia de mirar en directe a l’hora exacta en que passaven la meua crònica o no valia, que això de mirar vídeos a la carta és de fa quatre dies!

Dels codis que vam acordar recorde sobretot el de Trompeaa, perquè va ser el primer de tots. Des d’aleshores sempre que he estat a Estònia he trobat un moment per pujar-hi i mirar la bandera que hi oneja i les he vist canviar des de la roja a la tricolor. Els qui conegueu Tallin ja sabeu que aquest és un passeig molt agradable i els qui no la conegueu no oblideu el consell si mai aneu: dalt la torre la bandera que hi oneja indica qui mana al país. Però pot ser també un codi de senyals, en cas de necessitat.

La foto és de la web de la televisió estoniana ahir. Trompeaa és la torre del fons…

En una decisió que lamentarem profundament d’ací uns anys, el Regne Unit va aconseguir ahir de matinada un estatut especial per part de la Unió Europea, que destrueix bona part de la feina feta al llarg de dècades, especialment pel que fa a la llibertat de circul·lació i treball i a la consideració política i administrativa dels ciutadans d’un estat membre en un altre. Es tracta d’evitar l’anomenat Brexit, és a dir la marxa del Regne Unit de la Unió Europea. Ara al juny els britànics votaran si accepten l’acord o no i amb això veurem si la crisi s’acaba o, com alguns diuen, en realitat comença.

En el món del futbol les alarmes han botat de seguida. Karren Brady, una lord conservadora que és a més el vicepresident del West Ham United, ha advertit que les conseqüències del Brèxit pel futbol anglès seran ‘devastadores’. Segons un estudi que ha ensenyat dues terceres parts dels jugadors europeus que ara mateix estan en equips de la lliga anglesa haurien de marxar perquè no obtindrien el visat de treball, segons els nous criteris que s’aplicaran a partir d’ara. Fins ahir qualsevol jugador de futbol d’un país membre de la Unió Europea podia fitxar per un club anglès sense necessitar cap classe de visat ni de permís de treball. Aquesta és una de les coses que van a canviar a partir d’ara i que preocupen més.

L’informe indica que en la Premier juguen 161 futbolistes de països de la UE que no tindrien dret a visa ni a permís de treball automàtic. Jugadors com De Gea, Mata, Samir Nasri, Schneiderlin, Martial, Bellerin o Azpilicueta es veurien forçats a abandonar els seus clubs, a no ser que es creés una legislació especial per acollir els seus casos, cosa que a la vista de la tensió política regnant no sembla gens fàcil. Tots els clubs britànics quedarien severament afectats perdent com a mínim un jugador. Alguns passarien dificultats notables. Així el  Sunderland es quedaria sense porters o el Newscastle perdria tots sis jugadors de mig camp.

(El meu article dels diumenges a L’Esportiu)

Els joves estudiants de periodisme de la UPF tenen la sort de treballar en el que en diuen la redacció integrada, unes espectaculars instal·lacions on poden fer premsa, ràdio o televisió en condicions semblant o iguals a les que es trobarien en la realitat professional.

Fa uns dies em van convidar a ser entrevista per Andrea Llovera i filmat i realitzat per una colla gran de companys seus. Ho vaig fer encantat. En aquests casos m’agrada col·laborar amb ells i aportar el meu gra de sorra a la seua feina, que la fan amb una il·lusió i unes ganes emocionants.

La conversa, a més, em sembla que va quedar interessant. Ací la podeu veure.

Jo era molt jovenet aleshores i aquell llibre estava de moda: ‘Como se hace una tesis’. Va ser el primer llibre d’Umberto Eco que vaig llegir i el seu impacte ha estat impossible d’esborrar.

Ja ho sé que no és el volum més important dels molts que va escriure. Però em va ensenyar moltíssimes coses, molt de mètode. Com havia de preparar-me per escriure i com havia d’escriure. Quins principis havia de tenir sempre presents, com documentar-me… Encara avui l’he repassat un moment, després de saber la mort del seu autor, i l’he trobat ple d’anotacions al marge. Treballat.

L’autor, com a mínim en aquella edició espanyola que jo vaig comprar, va voler posar un subtítol ben descriptiu: tècniques i procediments d’investigació, estudi i escriptura. I és exactament això el que ensenyava de forma magistral.

Jo no he fet mai cap tesi doctoral ni al pas que vaig la faré mai. Però molta de la meua feina li deu els principis bàsics a Eco i aquest llibret seu, que un dia va dir que era el més humil de tots.

Avui fa deu anys exactes de la manifestació que va anar de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya de Barcelona. Aquell acte va ser el primer gran acte independentista de la nova època, el convocava la Plataforma pel Dret a Decidir, i va ser una enorme sorpresa per a tots. Enorme sorpresa per l’èxit de la convocatòria, que superava de molt les xifres habituals de l’època però enorme èxit també per la presència massiva de la reivindicació d’independència quan la manifestació no havia estat convocada com a tal. (Fixeu-vos que la majoria de banderes encara no porten l’estel).

Parlem del 2006. Encara haurien de passar quatre anys fins la manifestació contra la sentència de l’estatut del 2010 i després dos anys més fins l’inici de les grans manifestacions dels onze de setembre de l’ANC. És bo recordar-ho i aquest vídeo d’ERC em sembla una bona manera de fer-ho. Per cert que jo vaig ser una de les persones que va llegir el manifest al final de la manifestació…

PD. En l’acte de comiat a la Muriel Casals m’he trobat la Mònica Sabata, artífex principal d’aquella mobilització. Diu que quan va acabar li vaig ‘tu no ho saps però això és una bomba’. La meua memòria em falla però si ho diu ella segur que és cert.

Preparant un tema sobre les llengües indígenes d’Amèrica he trobat aquest vídeo de 2006, que no havia vist fins ara, del jurament com a diputada al Perú de la congressista Maria Sumire de Conde. El congrés peruà obliga a jurar el càrrec en castellà i la congressista simplement es va negar a fer-ho. És molt interessant observar la llarga escena i com al final el congrés es resigna i accepta el jurament en quítxua.

De tant en tant algun diari porta una notícia d’aquelles que et sorprèn i et fa dibuixar un somriure als llavis. L’esport, ho sabem tots, accepta una definició de límits tan difusos que pot anar des de l’excel·lència atlètica a l’excel·lència social.

I aquest n’és el cas. No havia sentit mai parlar del Royal Shrovetide Football però ara, després de llegir la notícia en un diari anglès, acabe de passar una bona estona mirant vídeos pel YouTube d’aquest peculiar esport. Més que peculiar.

Això és una espècie de futbol amb tocs de rugbi que es juga des del segle XII en la ciutat anglesa d’Ashbourne, una ciutat dividida en dos pel riu Henmore. El cas és que un dia a l’any els de la banda nord del riu es troben amb els de la banda sud i disputen el partit. Però no una selecció dels de la banda nord o la banda sud sinó tots. Vaja, no sé si tots però centenars de persones, pel que es veu en les imatges.

De fet com són tants jugant les porteries estan situades, literalment, a quilòmetres de distància. Són dos molins de vent que, si jo no ho entès malament, només en ser tocats pel baló la cosa ja es considera gol.

En un joc dissenyat així ja es poden imaginar que es marquen molt pocs gols. Un de sol, de fet, és el que sol marcar-se en cada partit. Moure la pilota en una sola direcció durant quilòmetres no només no deu ser senzill sinó que sembla esgotador.

Entre els centenars de jugadors, però, qui marca té dos privilegis que m’han cridat l’atenció i molt. El primer és que pot quedar-se el baló a sa casa durant tot l’any. Diguem que el custodia fins l’any següent, un privilegi d’aquells morals. El segon privilegi, pel que conten, és el que interessa més als jugadors. Es tracta de que aquell qui fa gol té dret a beure tanta cervesa com vulga, gratis, en tots els pubs de la ciutat durant un any. Que, tenint en compte com beuen en aquestes contrades, realment això sí que deu ser tot un detall…

(El meu article de dissabte a L’Esportiu)

Xerrades del mes de gener. La més sorprenent la de Teià. Va ser una xerrada fantàstica però entre el públic una persona em va deixar desconcertat. Parlàvem com sempre de la república i un dels assistents va qüestionar que per quin motiu havia de ser una república, que ell volia una monarquia. Catalana. La veritat és que vaig reaccionar molt malament perquè em vaig posar a riure i vaig menystenir la idea, cosa que aquesta persona, amb tota la raó del món, em va retreure. Quan em vaig situar li vaig demanar perdó de manera pública. És evident que si hem de decidir-ho tot això també ho haurem de decidir i per més que jo estiga convençut de que les opcions d’una monarquia catalana són ínfimes no hauria en cap moment de tractar així a qui la defensa. És una qüestió, com va remarcar ell i tenia raó, de principis.

De les altres xerrades destacar l’ambient extraordinari que hi ha sempre a Valls. De nou vam omplir el Teatre, aquest cop amb el Jordi Sànchez. I la de la Cellera de Ter perquè també va tenir el seu episodi curiós.

Jo normalment vaig en tren fins un lloc pròxim a on faig la xerrada i allà m’arreplega algú. En aquest cas vaig anar a Girona i a l’estació em va replegar un dels organitzadors. Quan tenia un peu a l’andana de l’estació, baixant del tren, em van cridar de la redacció dient que Mariano Rajoy acabava d’anunciar que renunciava a la investidura. Cristo! En el cotxe vaig haver de canviar sobre la marxa l’editorial del dia, penjat tota l’estona a més del mòbil i del que anava eixint –recordareu que els primers minuts van ser molt confusos.

El cas és que pràcticament no vaig poder parlar amb el company de la Cellera que em transportava. Em va saber greu però jo sabia que si entrava a la xerrada sense haver acabat l’editorial tindria problemes de temps i sobretot causaria un munt de problemes als companys de redacció. Vaig ser molt maleducat, doncs, tot i que ell va dir-me quan em disculpava que s’havia divertit mirant com ho feia. Sort que el país està plena de tanta gent amable…

Darrerament alguns digitals catalans s’han especialitzat en robar la informació que fem els altres. I és veritablement cansat.

Avui m’ha passat amb el tema sobre el referèndum kurd. És un tema que vaig treballar jo mateix ahir. Feia dies que sabíem que Barzani, en part per sostenir-se en el poder, estava disposat a convocar un referèndum semblant al 9-N. Des de meitat gener estàvem alerta i anàvem mirant, sobretot jo, les diverses webs de les agències de notícies kurdes per veure en què acabaria tot plegat.

Finalment ahir Barzani va parlar i va anunciar que hi haurà un referèndum abans del novembre. Jo ho vaig veure després de sopar. Els periodistes no tenim hores així que vaig fer la notícia. Vaig anar ajuntant peces de les diverses fonts, inclòs Reuters. i vaig redactar un text on remarcava que el president kurd s’ha referit a Catalunya com a exemple a seguir.

En l’article original, que trobareu ací, destacava que Reuters ho havia explicat, posava un enllaç a aquest article de Rudaw, explicava la frase referent a Catalunya i destacava la reacció del govern iraquià en contra. Cada cosa provenia d’un lloc diferent, d’un mitjà diferent.

I de sobte m’he trobat aquest matí, com passa pràcticament cada matí, que un mitjà digital de Barcelona ha afusellat la peça sencera, amb un redactat una mica diferent però incorporant al text això de Reuters, l’enllaç a Rudaw, la reacció del govern iraquià, la referència a Catalunya… tot.

Les meues prop de dues hores de feina segurament han representat cinc minuts pel ‘redactor’ de la publicació en qüestió, que ni tan sols ha tingut el detall d’explicar als seus lectors que en realitat tota la feina l’havia fet jo.

Ja ho sé que no es pot fer res i que cap diari és perfecte, però realment estan passant-se. Portem mesos, no només VilaWeb, que ens ho copien tot sense citar mai. I em sembla que és excessiu. A VilaWeb potser alguna vegada ens equivoquem però tenim per norma si seguim una notícia esmentar el mitjà d’on la hem tret i com a mínim refer-la, reescriure-la i si podem ampliar-la. Respectar en definitiva el treball d’uns companys que s’hauran passat unes hores treballant

I no dic el nom del mitjà, encara de moment. Per deixar-los un marge a la reflexió. Que al final jo sempre espere que passen coses positives…