Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Els nous serveis pels subscriptors de VilaWeb, un treball de mesos…

Ahir vam posar en marxa els nous serveis pels subscriptors de VilaWeb (més informació ací)

Un d’aquests serveis és que cada nit, a partir de les deu els subscriptors ja poden llegir el diari sencer de l’endemà. Així que ahir ens vam posar amb temps de sobres a fer la nova portada. Tota la casa es va mobilitzar. La nova portada de les deu obliga a canviar moltes rutines. El Jordi, especialment, ha de canviar el seu horari. Els articles s’han de lliurar abans. Per tal d’assegurar-nos que tot aniria bé amb l’Assumpció, el Josep i l’Enric vam fer la maqueta gairebé una hora abans. El resultat va ser bo però la sorpresa va saltar de seguida: durant uns minuts tothom podia llegir el que se suposava que eren només articles reservats pels subscriptors! Toni s’hi va posar i en cinc minuts estava arreglat. El resultat, aleshores, feia goig. Després de mesos de definició, de discussions, de debat amb els subscriptors el projecte està dempeus i funciona. Buff! pantalla superada…

dema1

A Fort Pienc amb el Voltas, a Manresa amb el Mascunyan

A vegades això de les presentacions, debats, xerrades, té un plus afegit que és saludar vells amics que fa temps que no veus per les circumstàncies que siga. La setmana passada va ser així en dos casos: a Fort Pienc amb l’Eduard Voltas i a Manresa amb el Gonçal Mascunyan.

Al Voltas jo, com molta gent, li seguíem la pista cada dia des del seu actiu twitter, fins que es va acabar. Fa unes setmanes va prendre la decisió dràstica de tancar-lo i ara l’ha reobert però només per a piular els enllaços als seus articles. A Fort Pienc vam compartir una xerrada interessant amb l’assemblea local, plena de dubtes i interrogants com ho està tot aquests dies.

Dos dies després va ser el torn de Manresa on la xerrada va ser introduïda pel Gonçal Mascunyan, ex-director del Regió7 amb el qual he compartit tantes batalletes en aquesta vida que he perdut el conte. Gonçal és a més de les persones més atentes que conec en la professió, igual que el Jordi Camprubí que és qui em va contactar per a que pujara a la capital del Bages. Ara com que Gonçal està jubilat les ocasions que tenim per a parlar són poques i per això vaig gaudir molt de la xerrada. amb la Sala de la Plana de l’Om plena fins al capdamunt i el sopar posterior.

 

No es pot explicar millor…

Diu, aproximadament, Michael Dobbs:

‘History does not always flow in predictable directions. Sometimes it can be hijacked by fanatics of various descriptions. At others it can be yanked from its normal path by a combination of chance events. Statesmen tries to bend the chaotic forces of history to their will, with varyng degrees of success. The likehood of an unpredictable event ocurring that can change the course of history is always greater at times of crisis, when everything is in flux’

O siga.

‘La història no va sempre en la direcció prevista. De vegades la segresten fanàtics de diversa adscripció i en ocasions la poden apartar del seu curs una combinació d’esdeveniments imprevistos. Els grans estadistes intenten dominar les forces caòtiques de la història amb nivells desiguals d’èxit. Però la possibilitat de que passe una cosa inesperada que canvie el curs de la història és sempre molt més gran en períodes de crisi, quan tot es mou’.

Cristo! feia anys que ho intentava explicar jo això…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Brussel·les, Tàrrega, Argentona, Mollerussa, Sant Feliu de Guíxols, Prats de Lluçanes…

Segueix la ronda de presentacions que en realitat s’han anat convertint en xerrades tertúlia. Faig deu minuts d’introducció i vinga xerrem-hi tots.

Entre els darreres Brussel·les (on vaig assistir prèviament a la reunió de l’ANC local), Tàrrega (amb un fred de por), Argentona (amb una passejada fantàstica abans de la xerrada amb alguna gent del poble), Mollerusa (especialment interessant) i Sant Feliu de Guíxols (al Casal Irla, que sempre té un ambient únic).

En elles hi he anat constatant un cert canvi de caràcter pel que fa a les eleccions del 20-D. Conforme van acostant-se les eleccions és com si la gent anara despertant-se a poc a poc de la mandra en que ens ha sumit a tots aquest llarg període sense govern que portem.

Aquesta setmana en faig tres i és la setmana final, així que veurem si la tendència la constate o no…

Terra: per celebrar l’èxit dels corsos

El nacionalisme cors ha assolit avui una victòria històrica en guanyar les eleccions territorials. Ha estat la culminació de l’esforç de molts anys de molta gent.

Uns d’ells, des de la cultura i concretament des de la música, han estat els I Muvrini, un grup musical extraordinari, que va del pop a la música tradicional i que té un èxit enorme a tot l’estat francès –recorde fa dècades un impressionant aparador dedicat a ells de la FNAC de les Halles que em va deixar bocabadat.

Una de les cançons més impressionants del grup és ‘Terra’, una polifonia corsa que ens arriba molt a dins perquè recorda músiques nostres ancestrals, com les cançons dels Pelegrins de les Useres. La lletra no pot ser més simple (Oh! Terra Nostra / Oh! Terra Corsa) però la màgia de la música posa la pell de gallina.

Ací vos la deixe i enhorabona als amics de Còrsega.

 

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Un gran relat periodístic: ‘One Minute to Midnight’

Aquest cap de setmana passat vam estar a Londres. Era una manera de celebrar els divuit anys de la meua menuda i vam recórrer molts quilòmetres de ciutat, realment plena a vessar de turistes. Per sort en el darrer minut els peus ens van acostar a la Waterstones de Trafalgar, la meua llibreria preferida de la ciutat i em vaig poder perdre una estona en el seu soterrani, sempre ple de més llibres interessants dels que jo podria comprar i llegir.

2606779En vaig carregar uns quants, entre els quals un que he devorat amb passió i que ha passat a formar part de la meua estanteria dels imprescindibles periodístics, aquells llibres que m’agrada rellegir de tant en tant. Es tracta de ‘One Minute to Midnight‘, un relat extraordinari del que va passar en la crisi dels míssils de Cuba que Michael Dobbs, un dels meus periodistes favorits al Post i mític corresponsal del diari a Moscou, ha pogut fer accedint per primer vegada a molta informació desclasificada recentment tant als Estats Units com a Rússia.

Unes dues centes pàgines del llibre estan dedicades a relatar amb una minuciositat extrema el famós dissabte 27 d’octubre del 1962, amb tota probabilitat el dia en el qual el món va estar a un pas només de l’aniquilació nuclear. El llibre ho fa com si fos un film d’acció, amb un text tan vívid i ple de detalls que et transporta als escenaris de la crisi, molt especialment a la Casa Blanca. I aquell dissabte el que estava en joc era tan alt que simplement no pots deixar de llegir –fins i tot sabent com sabem avui quin va ser, per sort, el desenllaç final de l’afer.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció molt és la seqüència d’anècdotes que es precipiten de forma descontrolada en les darreres hores de la crisi, en llocs tan allunyats com la costa soviètica davant Alaska o l’oceà pròxim a la costa est. Comencen a passar tot de coses casuals que cap dels actors, però, pot explicar com casual: un avió que es perd, un submarí obligat a emergir… Resulta molt curiós però molt real veure que hi ha ocasions en les quals resulta completament estúpid intentar fer veure que una cosa és com és perquè tu mateix ets conscient que encara que l’altre ho intente mai no podrà entendre que és casual una cosa que de veritat és casual. L’escena en que  el comadant del submarí soviètic B59, Savitsky, ha de decidir en qüestió de minuts si dispara o no els seus míssils nuclears sobre els Estats Units, després d’haver perdut tot contacte amb la comandància de la flota ni el millor guionista d’Hollywood la podria imaginar tan tensa i dura. No era, però, un film i sort vam tenir tots de que la decisió final no fos iniciar la guerra nuclear. Jo era a punt de fer dos anys i molt probablement la vida se m’hauria acabat massa prompte…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

…i de sobte les meues filles són majors d’edat

La meua menuda ha fet 18 anys. I com que la seua germana en fa 26, oficialment l’Assumpció i jo hem deixat de ser responsables de les nostres xiquetes. Oficialment només.

L’efemèride em resulta estranya, supose que com els passa a tots els pares. Quan naix una criatura la vida dels pares canvia per a sempre, no només d’una manera metafòrica sinó també pràctica. Vius absort per elles, constantment pensant en elles, dependent a cada minut del que elles fan. Però passen els anys i arriba aquest dia en que es fan majors d’edat i aleshores tot torna a canviar de nou, deixant un regust estrany, dolç, molt dolç, però com melancòlic a la vegada. Una espècie de buit interioritzat que supose que deu venir de les èpoques més antigues.

Jo sempre faig la broma de la nevera per explicar com funciona això. Abans de l’embaràs nosaltres vivíem una vida relativament desordenada, com supose que viu més o menys qualsevol parella a aquella edat. Menjàvem improvisant els menús, segon els que hi havia, o simplement baixàvem a fer un mos si no trobaven res. Quan tens fills, però, això canvia completament i l’ordre es torna una obsessió en qüestió de pocs dies. Perquè a la nevera ha d’haver llet, simplement np et pots permetre que no la hi haja, han d’haver iougurts, ha d’haver verdura o el que siga necessari per a fer els menús que ara sí que són rigorosos i pensats. Amb elles no pots improvisar ni disgredir. I a una hora toca banyar-les, quina cosa més fantàstica que era aquella estona! i a una hora han d’anar a dormir vulguen o no i a una hora toca despertar-les per anar a l’escola. I quan cal has d’anar al metge els dies que toca. I tens les reunions de pares amb el mestre, sempre més preocupats del que fora necessari. O les festes d’aniversari, que les socialitzen a elles però també a tu. I les portes a cantar o a nadar. I prepares les vacances pensant sobretot amb elles. I et planteges si t’hauries de tirar del Shambala avall per fer-les companyia. I lliges llibres tombat al seu costat amb aquell cap que se’t posa prop i et calma qualsevol tensió només de ser-hi.

És com si la vida de sobte passés a ser sobretot ordre i resposabilitat. I tot durant unes dècades gira al voltant de fer créixer com cal i com tu creu aquelles criatures fràgils per les quals faries qualsevol cosa, qualsevol.

Però de sobte, amb els divuit anys ja fets per totes dues, va i resulta que has de tornar a aprendre. Com tractar-les, com respectar el seu espai d’adultes, com demostrar-lis la teua estima sense ser pesat ni carrincló, com entendre la seua vergonyeta quan les abraces entusiasmat al mig del carrer, com i on les pots agafar de la mà i com i on ni se t’hauria d’ocórrer! Has de descobrir de quines coses no es pot parlar si elles no t’indiquen que pots, com respectar el seu món independent ja i quines coses pots preguntar quan posen mala cara i quines millor evitar-les. Has de saber de sobte que elles són elles més que no les teues filles. I amb això és un altre món el que s’obre al teu davant. Un món en el qual l’ordre de la casa torna a ser relatiu, com si volguera començar a anunciar un adéu que inevitablement acabarà per tenir lloc i com si volguera evidenciar que ara ja no sou els pares amb dues filles sinó quatre adults compartint casa. I més coses que no només la casa…

Tanmateix tot i l’eforç d’entendre-ho el cap inevitablement se te’n va. ‘Mira: ja no tinc xiquetes’, li vaig dir l’altre dia a l’Albert. Era una forma d’expressar la sensació que em passa pel cap aquests dies. I això que sempre, per molts anys que passen, seran les meues xiquetes i mai no podré deixar-les de mirar amb aquests ulls una mica cristal·lins que se’m posen. Que se’m posen quan les mire i pense com de content que estic de que siguen dues persones tan fantàstiques com són, o quan encara em sobten els seus comentaris de gent gran, les seues opinions tan documentades. O quan les mire i me n’adone que són lliures finalment elles dues, encara que jo les veja de vegades, sense voler-ho però sense poder-ho evitar, com aquesta preciositat de la fotografia, com allò que foren, com les criatures que em van regalar alguns dels moments més inoblidables i emocionants de la meua vida.

foto1

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari