Etziba Balutxo...

Les excuses de mal pagador dels defensors del nyarro de La Feixina es fonamenten sobre falsedats tan gegantines que, atesa l’evidència, sobta fins a la sospita que hagin merescut l’atenció de persones que van de sabudes, de partits polítics que van de progressistes i d’administracions públiques que han de vetllar per un mínim de rigor en les actuacions. L’acord patètic de l’Ajuntament de Palma de l’any 2008, orientat a “contextualitzar” unes pedres sense gràcia que mantenen a l’aire una proclama feixista, lluny d’un acte de desídia o de negligència va certificar la connivència activa i el col·laboracionisme mesell. Quines eren, quines han estat, les tres principals desraons que al·legaren els negacionistes.

1. NO ÉS UN MONUMENT FEIXISTA

Un primer factor que delata la consideració, majoritàriament i generalment acceptada, que la Feixina constitueix un símbol feixista és la minsa reacció que provocà la retirada del dedicat als Jinetes de Alcalá, no gaire lluny del nyarro. En aquest cas no hi va haver, com hi ha hagut en el cas de la Feixina, una mobilització aferrissada dels grups d’extrema dreta, malgrat que l’obelisc dels Jinetes de Alcalá es va dedicar l’any 1941 “a todos los que heróicamente lucharon y consiguieron salvar esta isla del dominio rojo”, com figura a l’expedient municipal. Com així, doncs, tal diferència de reacció? La clau és que l’obelisc en qüestió no va ser ben rebut ni valorat per les autoritats franquistes que, amb una curiosa interpretació, hi veren la marca de la maçoneria.

Per situar-nos en els orígens del nyarro de la Feixina, la simple lectura dels noms dels projectes que es presentaren al concurs per aixecar el memorial, delata implícitament altres tantes proclames ideològiques: Flechas hacia los luceros, Heroico, Dios y Patria, Helmántica, Sacrificio, Virtud, Mediterráneo, Plus Ultra, Por Dios y por la Patria, Patria, Arriba España, Beso de la Gloria, Lucero i Sobre los luceros… Qualque dubte?

El projecte escollit, Inmortalidad, de Francesc i Antoni Roca, amb l’escultor Josep Ortells, va ser reproduït a la revista Aquí estamos, la publicació de Falange que “sale cuando la da la gana”. On si no? De no ser un monument feixista, com es podrien entendre els nombrosos actes que s’hi farien al llarg del temps? Quantes de vegades aquelles pedres no han sentit cantar el Cara al sol?

La memòria explicativa del projecte guanyador, desemmascara la pretensió d’un monument neutral sense cap proclama ideològica en el seu continent. A la part principal del far, la que mira a la mar, a més de la dedicatòria als “herois” a qui es tributava homenatge, destacaria l’àguila franquista “símbolo de la España, única, grande e indivisible”. Els morts a l’enfonsament del vaixell de guerra glorificat se representaren amb uns mariners presentant armes a la part posterior i, al frontis, amb una escultura d’un mariner sobre l’àncora en el moment d’afonar-se, amb el braç dret fent la salutació feixista, en actitud d’estar “gritando Arriba España, en el instante que la gloriosa nave se hunde en los abismos profundos de nuestro mar, inmenso sepulcro que a todo cubre con sus olas, y a todos iguala, envolviendo en un misterio sublime”.

A la part posterior, mirant cap al quarter d’infanteria de marina (posteriorment escola Jaume I), s’hi posà una gran creu “símbolo de la cristiandad característica de la España grande, y por la que se hizo inmortal, abarcando continentes y multiplicando la raza”. Al capcurucull, un far de quatre sortides (també per il·luminar de nit una creu aèria) per ser vist, des dels seus 22 metres d’alçada, a tota la badia de Palma: “El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de «Presentes» y «Arriba España»”. Tot plegat, més patètic que poètic. En qualsevol cas, la descripció dels autors del projecte canta santa clara!

Qui estableix si un conjunt arquitectònic té o no té connotacions feixistes? Els polítics? No és més raonable que siguin els professionals de l’arquitectura els que dictaminin aquesta consideració? Doncs, entre moltes altres veus qualificades, cal llegir la valoració que en va fer Josep Quetgles, arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya: “L’immortal monument manté íntegres els seus valors commemoratius d’una gesta típicament franquista, com fou el bombardeig de poblacions costaneres indefenses, des de Màlaga fins a Dénia, Mataró, Sant Feliu de Guíxols… (…) Qualsevol contextualització d’aquesta commemoració certifica que el franquisme és contextualitzable, i que vivim per tant sota un franquisme contextualitzat.” (EL PAÍS, 11-2-2010 ). Aquell article anava acompanyat per un apunt del periodista Andreu Manresa que, amb la perspectiva del temps, va verificar el seu valor premonitori. 

Fita neta de Franco a Ciutat

La cosa fa 22 metres d’ alçada i s’afina de lluny. Ara la maquillen per ordre de l’esquerra i el nacionalisme municipal per a eternitzar la fita urbana. S’ha decidit conservar-lo, però el debat entre els que volien la demolició i els que el consagren ha deixat la societat mallorquina crivellada. És un artefacte monumental engalavernat al ventre de la badia de Palma, a Sa Feixina, un espai buit i espenyat, on fora murada acabava Ciutat de Mallorca i l’ordre vell que mai no s’acaba. Aquella inèrcia i el teatre triomfen amb la dreta fent fer una disfressa per a salvar la fita neta gegantina que Franco estrenà el 1948. La dictadura féu record del creuer Baleares i dels 700 mariners nacionals morts. La nova màscara política no és innocent. S’ha vetat un concurs internacional d’idees, amb figures de firma, un per a pensar què fer, potser l’esbucament. A més de l’estètica, Palma ignora l’argument dels perdedors qui de bell nou se senten vençuts. Als 80, el batle que fou socialista tampoc deixà tocar la penyora simbòlica. A la vorera de mar, al costat d’on pixen Sa Riera i es Baluard, prop de les icones fantàstiques com Sa Llonja o La Seu, restarà aquest projectil altrament consagrat, i tan lleig també sense àguila, jou, fletxes i proclames. (Andreu Manresa a EL PAÍS, 11-2-2010)

El mes següent, aquesta opinió va ser completada i complementada per l’autoritzada veu d’Oriol Bohigas quan, en un article (Diario de Mallorca, 7 de març de 2010), aportava arguments sòlids per defensar la demolició del monument. Pel que fa al caràcter feixista, afirmava que “És l’arquitectura típica del franquisme” i, quant a la maniobra política de “contextualitzar”, sentenciava que “És més fàcil reutilitzar el Valle de los Caídos que el monument al creuer Baleares”. Arrodonia la qüestió expressant que mantenir aquell conjunt esdevenia “Una proclama històrica a favor d’un acte bàrbar”.

Com és possible que hi hagi gent que negui el caràcter feixista del monument? Més encara, com és possible que hi hagi gent que digui que no existeix l’arquitectura feixista? En un món, el d’avui, on s’ha palesat que ni tan sols la Ciència és neutral, ¿qui gosa presentar l’Art, en qualsevol de les seves manifestacions, com un element asèptic i sense connotacions ideològiques? Doncs, després de negar per pa i per sal que la Feixina sigui un monument feixista, vista la inconsistència de la tesi, compareix Mercè Truyols, en condició d’expresidenta d’ARCA, per repudiar la major i afirmar que l’art feixista no existeix. En el seu ridícul deliri negacionista (que tapen de llàstimes els més elementals llibres d’Art i els més bàsics d’Història de la Humanitat), s’atreveix a acusar a qui digui el contrari de divulgar falsedades, sandeces y papanatadas (sic). Per pura cortesia, no ampliaré els desqualificatius, perquè l’efecte bumerang la fa beneficiària dels insults que ella dirigeix a les persones que no pensen com ella. Al capdavall, esdevé una autodefinició per la via del popular refrany: l’ase va dir al porc orellut.

Resulta malintencionat presentar un vaixell de guerra com a una dolça damisel·la que va ser víctima de la barbàrie. No! El vaixell va ser enfonsat en un enfrontament bèl·lic i en una guerra incívica i incivil provocada pels militars que el pilotaven. Parlar de “màrtirs”, per referir-se als mariners que moriren en aquell combat, és d’un cinisme que no té enfront. No, aquell vaixell era una màquina de matar que, a més, es passava pel forro les convencions internacionals quan a respectar la població civil. Talment els avions italians i alemanys que, amb Mallorca com a portavions, es dedicaren a bombardejar Barcelona i València, el Baleares va ser un vaixell criminal, una arma assassina i mortal; una màquina de crims de guerra. Ho explicà el documentat especialista Josep Vílchez en un article ben il·lustratiu, publicat en el Diario de Mallorca (06-XII-2007), que va titular Despiadado crimen:

En febrero de 1937, Málaga, ciudad que se había declarado partidaria del legítimo gobierno republicano, sucumbía ante el empuje de un nutrido ejército mayormente integrado por trece batallones italianos al mando del general Roatta. La ciudad no opuso resistencia originándose un éxodo masivo de la población civil hacia Almería por la costa, vía Motril,  dirigiéndose hacia la ciudad más cercana que se encontraba en manos de las fuerzas leales, para evitar las represalias.

En la gran columna humana se calcula que participaron unas 40.000 personas, hombres, mujeres, ancianos y niños que fueron sistemáticamente ametrallados y bombardeados por la aviación italiana y por la artillería emplazada en las cubiertas de los buques de guerra “Almirante Cervera” y “Baleares”. El número  de víctimas civiles, inocentes, fue enorme. Las cifras totales de fallecidos se desconocen pero las apreciaciones existentes no bajan de los 3.000 muertos –existiendo fuentes que sitúan la cifra entre 5.000 y 15.000 fallecidos – así como numerosísimos heridos producidos por la aviación italiana y  la artillería naval que acosaba a los huidos desde la cercanía de la costa. Según relato de Encarnación Barranquero, en “Victimas de la Guerra Civil”, obra colectiva coordinada por el historiador Santos Juliá, “tiraban a los acantilados para que la metralla, al rebotar, hiriera a la gente”.

El camino se cubrió de muertos y heridos, mientras muchas familias perdían a sus niños en su huída. Almería, que contaba en la época apenas 60.000 habitantes tuvo que cargar, sin medios, con esa avalancha humana de refugiados. En los meses siguientes a la toma de Málaga fueron asesinadas en esta ciudad más de 1.500 personas. El bombardeo de Málaga junto con las atrocidades cometidas por las tropas del coronel Yagüe en Badajoz y el cruel bombardeo sobre Guernica, forman parte de la iconografía de la represión fascista más despiadada por ser actuaciones indiscriminadas dirigidas contra población civil indefensa.

La marinería, al iniciarse el golpe militar de julio de 1936, se mostró ampliamente partidaria del régimen republicano y en la mayoría de los casos abortó de manera contundente los intentos golpistas, generalmente protagonizados por parte de la oficialidad. Los cruceros gemelos “Canarias” y “Baleares” pudieron ser utilizados por los golpistas al encontrarse en los astilleros de El Ferrol, cuya base fue tomada por un audaz golpe de mano de los rebeldes, en espera de su puesta a punto para ser botados. Así la tripulación del crucero Baleares se conformó con tropas peninsulares de infantería de marina que con la incorporación de falangistas y requetés entró en acción a finales de 1936.

Sólo la utilización de Mallorca como base naval de operaciones vinculó al crucero de combate con la isla incorporándose al mismo un reducido grupo de jovencísimos flechas navales. El crucero “Baleares”, considerado como uno de los buques insignia de la marina de los insurgentes, fue hundido, en batalla naval, en el cabo de Palos por el crucero republicano Libertad el 6 de marzo de 1938 y hubo 788 víctimas.

El 16 de mayo de 1947 el caudillo fascista Francisco Franco, expresamente desplazado a Palma para presidir la inauguración del monumento ubicado en Sa Feixina, a los acordes del Himno Nacional, vistiendo uniforme de Capitán General de la Armada, acompañado de la inevitable Carmen Polo y todas las autoridades habidas fue recibido, en un altar situado en el monumental escenario, por el obispo de Mallorca monseñor  Hervás y con la asistencia de un numeroso público se dispusieron a inaugurar el monumento diseñado por los arquitectos Francisco y José Roca Simó, quienes le proporcionaron la impronta política e ideológica que le caracteriza. Así culminaba la propuesta iniciada  por el periódico La Ultima Hora, entonces propiedad de José Tous Ferrer, el 14 de marzo de 1938, quien desde sus páginas y a través de un artículo titulado Gloria a la armada nacional,  lanzó la iniciativa de construir el hoy polémico monumento.

Por su parte, en su momento, el poeta Rafael Alberti  escribió “el calvario de Málaga a Almería, el despiadado crimen …” refiriéndose a los escalofriantes acontecimientos que afectaron a la ciudad andaluza y a sus habitantes cuyas inocentes víctimas durmieron el silencio del olvido durante décadas.

2. ÉS UNA OBRA D’ART EMBLEMÀTICA

Veus prou autoritzades han palesat que el conjunt monumental no té el mínim nivell arquitectònic exigible. La doctora Catalina Cantarelles va deixar ben clar el nul valor artístic en un informe a l’Ajuntament de Palma. Com que no va agradar, des de la regidoria de Cultura, n’encarregaren un altre a la carta, ajustat a les intencions d’evitar la demolició. Aquest fet es deu acostar molt a la conjugació exacta del verb prevaricar, en el sentit de fer venir a bé informes favorables a les intencions de qui governa per fer servir d’escut que justifiqui les pretensions d’emparar allò que, dit ras i curt, és una cacicada.

D’entrada, cal negar amb tota contundència que es tracti, com es va voler fer creure, de “l’única mostra de l’arquitectura Bauhause alemanya” que hi ha a Mallorca. Ni ho és ni s’hi assembla, perquè el nyarro és una mescladissa del racionalisme amb el neoclassicisme, la mescla que delata precisament els monuments dels feixistes italians i dels nazis alemanys! Només cal consultar la veu “arquitectura feixista” a la Viquipèdia o cercar informació sobre Albert Speer, l’arquitecte d’Hitler.

Amb moltes altres veus autoritzades, en els respectius articles abans esmentats, tant Josep Quetgles com Oriol Bohigas deien que estava més que justificada la demolició ja que “no té cap qualitat artística” i “és un insult a l’urbanisme de Mallorca”.

Hi ha, però, una nova dada que desautoritza l’oportunitat del monument. En aquest cas aporta un valor afegit que la fa encara més definitiva ja que és de l’època del monument quan, en plena efervescència d’exaltació feixista, l’any 1941, encara sis anys abans d’inaugurar-se, l’arquitecte Guillem Forteza que l’any 1923 havia estat batle de Palma, en referència al conjunt, escrivia: “Con referencia a esta urbanización me cumple advertir que el emplazamiento del monumento a los héroes del Baleares no está escogido por mí, ni acepto la responsabilidad del mismo como Arquitecto Municipal encargado del departamento de Ensanche y Murallas a pesar de no ceder a nadie en admiración a los héroes recordados. Desconozco quién eligió este emplazamiento, pues no fui consultado. Sólo sé que el autor del proyecto Sr. Roca disentía también de tal elección y que lo proyectó, pensando situarlo cerca de La Riba. Mi composición general urbanística en el Glacis obedece sistemáticamente a un leit-motiv horizontal, muy apaisado, tranquilo. La operación de introducir un tema de verticalidad violenta en tal composición, buena o mala, tiene, en urbanismo, un nombre: «desorquestar».”

3. VA SER BASTIT PER INICIATIVA I SUSCRIPCIÓ POPULAR

La iniciativa d’aixecar un monument té l’origen en una crida feta, en un article de José Tous Ferrer, director del diari ULTIMA HORA, pocs dies després de l’enfonsament del vaixell i, per tant, enmig de la commoció i emoció general. La campanya que s’organitzà orientada a recollir aportacions no va obtenir el ressò desitjat. La fam, la misèria i la por campaven a l’ampla i la crida no va obtenir el resultat que s’esperava. L’entusiasme del promotor i l’esforç persistent del seu diari es desinflaren en veure que no es podria tirar envant el projecte.

Finalitzada la guerra, un nou impuls va reactivar la campanya. Franco, impregnat de la cultura mussoliniana d’exhibir monuments, pensant potser en les dotzenes d’escultures eqüestres que li dedicarien a ell (Barcelona, El Ferrol, Santander, Saragossa, Toledo, València…), va decretar aixecar monuments “a los caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. L’èmfasi en el “peremne” era característic del feixisme: projectar les gestes cap a la immortalitat.

Fos com fos, es reactivà la campanya, amb algunes aportacions voluntàries arribades d’Itàlia i d’Alemanya i d’altres, no tan voluntàries, dels considerats “desafectos al Movimiento”. A l’hora de relacionar els noms dels mecenes, resulta curiós veure la manipulació dels qui defensen el monument. Es limiten a esmentar els noms de mitja dotzena de senyorots botifarres i d’algunes empreses com el Banco de España, GESA, el Grand Hotel, el Hotel Victoria, el Hotel Alambra, el Bar Bosch, el Teatro Lírico, El Círculo Mallorquín, CAMPSA…, però d’entre els primers subscriptors sempre s’obliden de tres noms destacadíssims: Franco, Hitler i Mussolini. Tres grans defensors, com es presentaven, de la pau i de la civilització… a costa de milions d’assassinats!

Malgrat la propaganda persistent, l’entusiasme del diari no va obtenir el resultat desitjat fins al punt que l’any 1946 encara es feien crides, amb noves apel·lacions al patriotisme, per obtenir els recursos que calien per tal de concloure les obres. No s’arribà a recollir voluntàriament ni la meitat del pressupost inicial de 100.000 PTA, i això que es va ficar mà als imports confiscats per la Comisión de Depuración, és a dir, un capital robat a les víctimes de la insurrecció armada feixista-militar, en més d’un cas ja afusellades (com Emili Darder) o camí de l’exili (com Pere Oliver i Domenge). Afirmar que el monument es va bastir gràcies a una subscripció popular supera el cinisme més barroer. D’altra banda, és cert que hi va haver persones que decidiren col·laborar amb les obres, però no totes ho feren amb la llibertat que un donatiu reclama, perquè hi ha més d’un cas conegut de persones que, per evitar sospites o per desmarcar-se de familiars republicans, feia generoses aportacions en defensa de la supervivència, ja que els noms dels donants apareixien a les relacions que el diari publicava. Aquests patrocinadors per força serien dobles víctimes, tant d’espoliació com d’humiliació pública.

PER AVALL S’HA DIT!

La desídia dels qui, més de quaranta anys després de la mort del dictador que va inaugurar el nyarro, no varen fer res per acabar amb tan malsà impacte visual i emocional, s’ha vist superada amb escreix amb el posicionament baralladís i actiu de tot el ventall de l’extrema dreta. Allò que no ha estat lògic i, sobretot, ha resultat extravagant i extemporani és el comportament d’ARCA. Lluny d’emparar-se en informes objectius dels professionals competents, lluny d’escoltar veus sàvies i amb una digna trajectòria en la defensa de les llibertats públiques, ARCA ha preferit situar-se a la trinxera més abjecta i, més que assumir-les, abanderar totes i cada una de les mentides manifestes. Les declaracions públiques d’algunes persones de la revitalitzadora entitat romanen a les hemeroteques a l’espera de l’estudi analític de tan gegantí despropòsit, sostingut per tantes de mentides, per a vergonya dels protagonistes.

¿Ha reclamat mai ARCA (ep, atenció!, una Associació de Revitalització de Centres Antics) la revitalització del centre antic de l’explanada que, l’any 1715 i mitjançant un pacte ciutadà amb els veïnats de Santa Catalina, va crear el Marquès de Rubí? ¿Ha reclamat mai que es retiri una estaca imposada en aquell espai contra l’opinió professional i raonada, prèvia a l’enclavament, de Guillem Forteza? ¿Com així es dediquen a invertir la funció que els pertoca i opten per fer-se còmplices, directes i actius, d’una ignomínia del feixisme més barroer del segle XXI?

Les persones associades a ARCA són còmplices directes i actives d’aquesta exhibició feixista. No saben que són molt més importants les persones que les pedres? Que no hi ha monument al món que valgui més que la dignitat deguda a les persones? Que els humanistes han de defensar el civisme i no voler impulsar una societat paramilitar? Els qui escampen les mentides podrides que el nyarro és una obra d’art, que no té connotacions feixistes i que va ser fruit espontani i lliure de la voluntat popular certifiquen que tenen el cor de pedra… i una barra que se la trepitgen! Els poetastres pusil·lànimes que, conscients o amb el lliri a la mà, fan cants de reconciliació i de preservar la memòria són uns errats de comptes… en el millor dels casos. Mantenir el monument representa brindar un espai als qui, encara ara, volen presentar com a gesta gloriosa un cop d’estat que va esclafar les urnes amb les armes i que costà, directament, mig milió de vides i milions de víctimes. Mantenir el monument és avalar la continuïtat futura d’imatges enaltidores tant de la guerra com del feixisme. És, també, deixar obert un espai emblemàtic obert a les manifestacions de l’extrema dreta.

Quant a l’Ajuntament de Palma, presidit per Aina Calvo, amb Nanda Ramon de regidora de Cultura i Eberhard Grosske de regidor de Benestar Social, que aprovaren mantenir el nyarro, només cal recordar que, a la cruïlla entre uns vençuts refugiats en el silenci i uns vencedors exhibicionistes, varen decidir brindar suport als segons. Tenien a mà totes les raons sensates i objectives. Fins i tot precedents similars. Manacor, per exemple, amb un batle i una majoria del Partit Popular, havia enderrocat els dos monuments feixistes que hi havia al seu port. El referent els va fer més nosa que profit.

Cal esbaldregar el nyarro de la Feixina i tot pirulí feixista a escala que hi hagi enquistat en els cervells dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monument feixista més gran del món (a banda del Valle de los Caídos). Si encara avui els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic que representa no haver fet bugada, a diferència d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó, és perquè hi ha gent venuda, personatges errats de compes si més no, que serven la ignomínia. Els noms dels autors, dels responsables i dels col·laboracionistes, tant dels qui aixecaren el nyarro com els qui l’han volgut mantenir aferrissadament estrafent llei i lògica, ja estan inscrits a les hemeroteques per a sempre més, de manera molt destacada els postfranquistes disfressats que campen a l’ampla per dins partits hipotèticament progressistes.

El dilluns 12 de novembre del 2007, mantinc una reunió de feina amb un alt directiu d’una gran empresa de les Balears quan, de cop, s’obre la porta i entra de quatres una dona endiumenjada i histriònica. Sense saludar i amb evidents signes d’excitació, s’exclama: “Soy feliz! Ya les hemos dado por el culo a Ana Calvo y a Nanda Ramón!”. Encara que semblava que tenia una relació cordial amb el meu interlocutor, fins i tot d’excessiva confiança, sobtava que una dona tan elegant usàs aquell llenguatge, sobretot davant d’una persona com jo a qui no havia vist mai a la vida. Aviat va deixar clar els motius que tenia per romandre tan eufòrica. En nom d’una associació veïnal burgesa i botifarra del centre de Palma, s’havia vestit de “campeadora” (el directiu li va dir irònicament que semblava un “caballero cruzado”) per evitar la demolició del monument de la Feixina. Feia mesos que es movia a les totes per assolir l’objectiu. Les frases que amollava eren totes de menyspreu i de burla a les dues dones a qui, segons bravejava, havia seduït i enganyat. També presumia que els d’ARCA, “comen en la palma de mi mano”, que havia fet creure que l’estaca de la ignomínia era l’única mostra arquitectònica de Mallorca representativa de l’art Bauhause (paradoxalment una escola que va ser clausurada pels nazis), que s’havia embolicat la boca de paraules com reconciliación, perdón, olvido, paz, justicia i, naturalment, el triple lema de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat i llibertat! No s’aturava de riure del seu cinisme amb l’ús dels arguments “copiados a los rojos”. Tot valia per obtenir l’amnistia del monument dedicat “a nuestros mártires, caídos por Dios y por España”. Arrodonia l’arrogància de l’èxit amb un “no hay mejor cuña que la de la propia madera”, afegia que “entre familiares de militares nos entendemos mejor” i, per concloure, sentenciava amb presumpció sexista que “teníamos que ser dos mujeres para convencer y vencer a dos mujeres”.

Els noms de les dues hipotètiques entabanades a qui presumia d’haver sodomitzat, era evident, perquè no deixava de repetir els seus noms fent-ne burla, amb un implícit agraïment de condescendència davant de la seva ingenuïtat, però… qui devia ser la quarta dona? Qui era la seva còmplice, col·laboradora si més no, com a segona de la trinxera contrària a la demolició? No va dir el nom, però sembla que la partenaire errada de comptes és més bona d’identificar que l’angèlica protagonista de la rondalla L’hermosura del món.

Amb arguments manipulats i desatencions clamoroses a les nombroses crides al seny, a principis del 2008 l’Ajuntament de Palma va decidir perpetuar la ignomínia. Ja s’havia viscut un precedent que delatava la tremolor de cames de la pusil·lànime responsable de la gestió del compromís electoral, tant del PSOE com del PSM, de retirar tots els símbols feixistes. Mesos abans ja s’havia viscut l’intent de mantenir el pirulí de la Porta de Santa Catalina, dedicat als Jinetes de Alcalá, quan es va promoure una falsa enquesta per atribuir als residents de la plaça una oposició a l’esbucament que, com es va verificar, no existia. Era un muntatge polític. La premsa va detectar la maniobra i la va posar en evidència, per esbiaixada i manipuladora. Finalment, aquell altre símbol del feixisme va ser retirat com requeria el sentit comú per higiene democràtica; per pura decència humanista! Evidentment, no va passar res!

La decisió sobre la demolició de la Feixina, en canvi, va desatendre de manera obstinada l’informe elaborat per la doctora Catalina Cantarelles (i l’opinió tècnica d’altres reconeguts urbanistes). Lluny de considerar la valoració dels experts, es va optar per profanar la tèbia Llei de Memòria Històrica i s’aprovà una resolució clarament política i sectària. Així va ser com la Feixina va rebre la benedicció oficial de l’Ajuntament amb un acord enramellat de maña y disimulo borbónico. La decisió s’embolicà amb una “contextualizació” que ampliava la presa de pèl a la ciutadania, amb una nova estafa electoral. Es podria dir que, metafòricament, l’Ajuntament de Palma havia tornat erigir el monument feixista.

A les següents eleccions els hipotètics progressistes (PSOE, PSM i EU) varen perdre totes les institucions de les illes Balears: govern, consells insulars i, evidentment, els principals ajuntaments. La desmobilització ciutadana precipità l’abstenció de la gent d’esquerres, decebuda d’incomplir la promesa de no fer l’hospital a Son Espases, de patir la desconnexió de TV3 (no el succedani que es pot veure a tot el món) i, evidentment, de mantenir el monument feixista més gran d’Europa, a banda del mausoleu del Valle de los Caídos.

Deu ser aventurat i temerari creure que la victoriosa, presumptuosa i satisfeta dama d’aquest relat els votàs, agraïda, per haver atès amb tanta devoció la seva creuada. Qui sap! De més verdes (i de més blaves!) n’han madurat!

PREVARICACIÓ?

Quasi quatre anys després de l’acord proteccionista, dia 6 de novembre de 2011, la premsa informava que els tribunals havien donat la raó a l’Associació Memòria de Mallorca, amb una sentència que conclou que l’Ajuntament de Palma va esbiaixar la informació per tal de justificar i defensar el monument de la Feixina de Palma, el pirulí feixista inaugurat per Francisco Franco amb aportacions econòmiques de Hitler i Mussolini. Les persones que signaren la malifeta ja estaven desqualificades doblement, tant com a profanadores d’un compromís polític com des del punt de vista ètic, però ara la Justícia obria una nova oportunitat per a eliminar símbols vergonyants.

Acordar, com va fer l’ajuntament, a instància d’Aina Calvo i de Nanda Ramon, mantenir el nyarro vergonyant de la Feixina no va suposar només un acte d’exhibició del neofranquisme que patim d’ençà de la restauració borbònica de 1975, sinó que tornava a clavar l’estaca de la ignomínia sobre els vençuts. Una vergonya ja no de postguerra, sinó postfranquista. No feta des de l’exaltació del moment postbèl·lic, sinó fredament, a plena consciència de la submissió. El 2008, amb un acord formalment democràtic, l’Ajuntament de Palma posava de nou en valor la victòria dels militars i feixistes revoltats contra la República… 70 anys després! El postfranquisme triomfant… a mans d’hipotètiques persones socialistes.

Ha plogut durant anys. Després d’una legislatura copada pel Partit Popular, amb exhibició del guerracivilisme contra la llengua i els símbols, practicat per José Ramón Bauzá, els partits progressistes, amb la incorporació de Podem, varen recobrar la majoria de les institucions illenques. La reiterada promesa d’aquests partits en eliminar la simbologia feixista, els ha obligat a manifestar-se a favor de la demolició de la Feixina. Amb plena consciència de distanciar-se dels seus predecessors dels mateixos partits, ho han fet de manera pública i clara la presidenta del Govern, Francina Armengol (PSOE), el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat (PSM), i els qui han d’exercir la batlia de Palma, en dos torns, José Hila (PSOE) i Antoni Noguera (PSM). Els opositors, tan hiperactius que semblen subvencionats, no es cansen de moure cel i terra per impedir, de nou, que es compleixi una promesa electoral. Sigui com sigui, més prest o més tard, l’estaca tombarà i, com afirma la cançó, ens podrem alliberar!

NOTA COMPLEMENTÀRIA

Com que en aquest article han aparegut alguns dels Dramatis Personae d’aquesta història de pors i de covardies, entenc imprescindible completar-ne la lectura amb un article farcit de lúcida ironia de Llorenç Capellà. Tot i que es va publicar dia 10 de febrer de 2010 al Diari de Balears, comprovareu com els retrats dels diversos comportaments humans mantenen la vigència.

Creuer Balears

LA DESBANDÀ

El 6 de febrer de 1937, unes 150.000 persones abandonaren Màlaga perquè estava a punt de caure en poder del feixisme. Fugiren cap a Almeria. La carretera d’Almeria transcorre encaixada entre la costa i la serralada. Des del mar, els creuers Almirante Cervera, Canarias i Baleares canonejaren la corrua humana, de manera sistemàtica, provocant més de 5.000 víctimes mortals, dones i infants majoritàriament.

Despús-ahir, en el Teatro del Carmen, de Vélez-Màlaga, va celebrar-se un acte d’homenatge en memòria del doctor Norman Bethune, un brigadista canadenc que els dies de “la desbandá” -com és conegut l’èxode de la població malaguenya- va salvar moltes vides. I avui, diumenge dia set, a les nou i mitja del matí, infinitat de persones han iniciat a peu el recorregut de la carretera de Vélez-Màlaga a Torre del Mar, en commemoració d’aquella tragèdia.

Dilluns passat -gairebé coincidint amb l’aniversari de la carnisseria-, la Batllessa de Palma va anunciar que el monument que la Ciutat va aixecar en memòria i glòria del Baleares -enfonsat per l’esquadra republicana l’any 1938- no serà retirat de la Feixina. Ignoro si Aina Calvo n’és conscient. Però, tot i que desapareixeran de la pedra les frases o els elements inicials, el monòlit aspira a convertir-se en l’únic recordatori d’exaltació feixista de l’Europa democràtica.

Aquest article ha estat confegit a partir del llibre La agonía de Málaga: población y retaguardia i del número 58 de la revista Jábega, editat per la diputació malaguenya, on es recullen els testimonis dels supervivents de “la desbandá” i les opinions d’alguns historiadors o personatges públics que n’han parlat. Els comentaris d’alguns dels més significats defensors de la continuïtat del monument serveixen de contrapunt agredolç.

CAMPANADES A MORT (1)

– Luis Melero (historiador): Animaron a los ciudadanos a que se fueran de sus hogares y los esperaron en el camino para matarlos.

– Rafael Mández (periodista): Aunque las fotos del desastre sean en blanco y negro, la sangre era roja; el mar azul y la muerte, negra.

 Picasso: El Guernica tenía que haberse titulado Málaga.

TOC D’ÀNIMES (1)

– Aina Calvo: La decisió de mantenir el monument de la Feixina respon a la voluntat integradora de la Llei de Memòria Històrica, que és una llei igualadora de totes les víctimes, perquè no reconeix els drets d’unes en detriment de les altres.

– Informe jurídic de la UIB: La finalitat integradora de la llei és compatible amb la continuïtat del monument si se n’eliminen aquells elements que sí són d’exaltació del règim (la Dictadura), de manera que el monòlit pugui adquirir el sentit d’element commemoratiu de les víctimes.

– Juan Cabrera (PIMEM): L’únic que canvia és la placa, tothom el reconeixerà.

CAMPANADES A MORT (2)

 José Calleja (4 anys): Yo iba en un serón que colgaba de la burra. Me asomaba del capazo y contaba los cadáveres. Mi madre me decía que eran gente durmiendo.

– Vicente Vaquero (26 anys): Pasábamos el día escondidos en el monte escuchando los cañonazos de los barcos y, de noche, avanzábamos entre sangre y cadáveres.

– Miguel Escalona (10 anys): Nunca he olvidado a aquella mujer que, herida por un obús, amamantaba y abrazaba a su hijo de dos meses en medio de un charco de sangre.

TOC D’ÀNIMES (2)

– Marisé Fernández Segade (filla d’almirall): Estoy muy contenta y muy agradecida a la alcaldesa Aina Calvo y a la concejala de Cultura Nanda Ramon.

– Josep Pascual (ARCA): Mallorca ha guanyat perquè no s’ha eliminat un element integrat a la ciutat com és el monument de la Feixina.

– Pere Ollers (president ARCA): Hem de recordar que molts de veïns s’havien manifestat per la conservació íntegra del monument.

CAMPANADES A MORT (3)

– Francisco Martín (8 anys): Sólo se circulaba de noche para no dar pistas a los barcos que nos disparaban. Iba en una camioneta llena de niños. En Orihuela un hombre nos dio dátiles. Desde la salida de Málaga no habíamos comido nada.

– Antonio Ariza (20 anys): Había unos barcos pegando cañonazos y antes de llegar a Nerja, en unas curvas con muchos peñascos, ahí moría mucha gente nada más de los peñascos que saltaban de los cañonazos.

– José Antonio Baena: Supimos que fueron el crucero Canarias y ése que hundieron en el Cabo de Palos, su gemelo, el Baleares… Para ellos era como un juego, el tiro al plato contra gente que no podía defenderse.

TOC D’ÀNIMES (3)

– Gabriel Barceló (PSM): La memòria històrica i la defensa del patrimoni són compatibles. Així ho han entès al centre d’Europa i per això han mantingut els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial.

 Eberhard Grosske: N’hi ha que volen que el monument es demoleixi, però la decisió és el resultat del consens de l’equip de govern.

– Nanda Ramon: Tots els partits d’esquerres s’han manifestat a favor de la contextualització de la Feixina.

CAMPANADES A MORT (4)

– José Antonio Baena: Nunca he visto tanta muerte, tanta sangre, tanto desprecio por la vida humana… Eran militares profesionales contra civiles, ancianos, niños, mujeres. Sabían a donde disparaban… Nos bombardeaban a mansalva. Veíamos sus caras, ellos sabían que éramos civiles indefensos, nos veían perfectamente.

– Eloy Rodríguez: La carretera estaba llena de objetos: bultos de ropa, gramolas, máquinas de coser, sacos, maletas, sillas, mesas, cuadros.

– Acracia León (13 anys): Veíamos a los marineros perfectamente, cómo se movían por cubierta, los cañones cómo se movían y nos apuntaban antes de disparar… Si los barcos se hubiesen acercado un poco más, hubieran chocado con las rocas; para ellos era como un macabro juego de feria, nos mataban como si fuéramos chinches.

TOC D’ÀNIMES (4)

– Juan Cabrera (president PIMEM): Hi ha altres temes en què pensar abans d’aquests dois…!

– Aina Calvo: Hem optat per convertir el monòlit en un reconeixement a totes les víctimes de totes les guerres i a la convivència democràtica.

– Àngels Fermoselle (ARCA): La decisió municipal és intel·ligent i respectuosa amb el patrimoni i amb la memòria històrica.

TOC D’AGONIA

Llorenç Bisbal i Gabriel Alomar feien les passes per Son Tril·lo. Comentaven la decisió de Cort de mantenir i contextualitzar el monòlit en memòria del creuer Baleares.

 És com si tornessin a afusellar la nostra gent -va dir Alomar-. La gent que ja mataren una vegada.

 Sort que vostè i jo morírem en el llit -va conhortar-se Bisbal-, i no ens hem de sentir ofesos.

 Tant com els que moriren a les cunetes -el va corregir Alomar.

Divagava:

 Manipulant la història, maten la memòria, mestre Llorenç…

Va afegir:

 I vós i jo som memòria.

Bisbal va obrir uns ulls com salers. Alomar va comprovar l’hora: era l’eternitat en punt.

S’ha publicat que sobre la Feixina ja està tot escrit i dit. No és així ni d’un bon tros! La mirada, com passa sovint, es restringeix a allò que tenim davant del nas. No sabem, no volem o no ens deixen veure, amb una projecció no limitada ni restringida de la memòria històrica, una perspectiva completa i diàfana. De la Feixina, per exemple, s’ha ocultat l’origen. Quasi res! Això ha impedit veure com un espai que, inicialment, va ser resultat del diàleg i del pactisme, va esdevenir símbol de l’absolutisme i d’homenatge a un acte de guerra derivat d’una insurrecció amb armes contra un govern emanat de les urnes. Amb el temps, gràcies a unes perverses interpretacions, s’ha capgirat el vell sentit d’un espai que hauria de ser referent de llibertat i l’han transformat en una imatge d’exaltació feixista. És just i higiènic, des del punt de vista cultural i democràtic, denunciar la manipulació i detallar les complicitats que, unes per desídia i altres, massa, per les llargues i sinistres mans dels col·laboracionistes, han fet possible el canvi d’orientació de l’espai. 

El febrer de 1715, Josep Antoni de Rubí i Boixadors, el darrer Virrei del Regne de Mallorques, sabia que a Barcelona es preparava una gran expedició militar de les corones de Castella i de França per atacar i sotmetre Mallorca, com a darrer bastió resistent de la Guerra de Submissió (1705-1715). Per tal d’enfortir la defensa, va ordenar esbucar les cases que hi havia a l’exterior de la murada de la ciutat, amb l’objectiu d’evitar que fossin usades per l’exèrcit atacant. Va ser una sàvia decisió, perquè pocs mesos després, les tropes borbòniques de D’Asfeld varen haver d’acampar a Son Fortesa i Son Ferragut, al límit d’on podien arribar les canonades dels defensors. D’acord a l’ordre de Rubí, el mes de març s’enderrocaren les cases que hi havia davant de les portes de Jesús, Pintada i Sant Antoni, però no va ser així amb les de Santa Catalina. Per tal d’evitar l’enderrocament d’aquell poblet de mariners i de pescadors, els trinitaris, que tenien el convent en aquella barriada, proposaren un pacte al Virrei. Es comprometien a tomar les cases més properes a la ciutat fortificada, aquelles que feien partió amb el cau del torrent de la Riera que davallava, tal com ara, ran-ran per la part exterior de la murada. Hi farien una gran explanada i, a l’entorn de l’església de Sant Magí, aixecarien un mur i, a l’entorn dels habitatges, cavarien un fossar per dificultar-ne l’accés. A més, destinarien 300 homes a la defensa del lloc i satisfarien el cost econòmic pertinent de tota la remodelació.

Rubí va acceptar la proposta i així va ser com es va salvar Santa Catalina. L’espai que preservaria la població, l’actual parc de la Feixina, es va aplanar en un sol jornal a escarada. Dia 12 de març de 1715, hi acudiren 500 picapedrers de la Part Forana i una companyia de 400 dones, amb tambors i bandera. Des del costat del cau de la Riera fins a les cases, aquell espai, fruit de la negociació i del consens, va esdevenir tot un referent de la defensa dels drets i les llibertats dels mallorquins. La Feixina, doncs, esdevenia un símbol com a resultat de la cultura de l’entesa que definia el model pactista de les institucions catalanes, antagònic al model borbònic de la imposició que, fatalment esdevindria amb la capitulació de Palma, dia 11 de juliol d’aquell any. La derrota va significar perdre la sobirania i l’extinció del Regne de Mallorca, sotmès, des d’aleshores, a partir del Decret de Nova Planta, a una permanent castellanització, militarització, espoliació fiscal, aculturació…

Avui sembla que la memòria històrica està reservada a vindicar el record de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), però hauríem de tenir en compte que la història no té data de caducitat. Venim d’un silenci? Més aviat, hi vivim! No hi ha ningú mai que, en parlar de la Feixina, faci esment al seu origen ni, tampoc, als valors que va representar. No hi ha cap nom ni cap placa que esmenti d’on prové. No hi ha un memorial dedicat a qui va fer possible aquella explanada salvadora. De fet, el Marquès de Rubí no té cap espai a Palma que el recordi. Tampoc aquelles 400 valeroses dones o aquells 500 picapedrers voluntaris que aplanaren l’espai disposen de cap memorial. Cap pedra no mostra el crit dels pagesos revoltats: “Fora galls i botiflers!”. No hi ha cap recordatori dedicat als artillers mallorquins que defensaren Barcelona i, després, Mallorca, ni cap esment als mariners (segur que molts de Santa Catalina) que exposaren hisendes i vides en una guerra que significà perdre la sobirania del conjunt de la Nació Catalana, sotmesa a Castella en quatre Decrets de Nova Planta que, en en el cas del Regne de Mallorca, significà la usurpació dels drets i de les llibertats. Res. No hi ha res que recordi l’endemesa. Cap institució, cap partit polític, cap associació no ha vindicat aquest acte de justícia i de reparació. Al contrari, com el foc colgat o com la flor romanial, tot s’ha suplantat i, d’entre les moltes ignomínies que representa fer parts i quarts amb la història, D’Asfeld, el genocida de Xàtiva que va atacar i sotmetre Mallorca per les armes, disposa d’un carrer a Palma. La desvergonya al galop! I el cronista oficial de la ciutat, responsable de no fer una crida a reparar el greuge comparatiu, ben panxacontent!

Quant a l’estigmatització de l’espai durant 70 anys, què n’hem de dir? Clavada com una estaca sobre un indret fruit del diàleg i del consens s’hi va edificar un nyarro arquitectònic fruit de la imposició. ¿Quin paper correspondria, en rigor i amb decència, a qualsevol Associació de Revitalització de Centres Antics? ¿Revitalitzar l’espai com es va crear, per consens popular, o defensar l’estaca posterior imposada que profana els seus antics valors? Només hi ha una resposta condreta al dilema i, abans de procedir a la justa reparació de l’espai, abans de contextualitzar (sí, però en sentit positiu i amb rigor històric) un memorial que dignifiqui el pacte del darrer Virrei de Mallorca amb el poble de Santa Catalina, com a primera providència, cal una acció immediata: la demolició del símbol feixista. 

IGNOMÍNIES A ERADICAR 

Parlar d’escàndol, en el tema que ens ocupa, no és gens exagerat. El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol (1). Ja s’havien implicat en la commemoració els Consells de Formentera, el d’Eivissa i el de Mallorca, i aquí cal obrir un parèntesi de justícia per tal de destacar els noms dels respectius consellers de Cultura (Susana Labrador, David Ribas i Francesc Miralles) i el del President del de Mallorca, Miquel Ensenyat. Amb els consells indicats, molts d’ajuntaments mallorquins han promogut actes arreu del territori, però la màxima institució de les Illes Balears encara no ha fet cap gest per afegir-s’hi. Aquesta era la raó que va propiciar la trobada: procurar que el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, la televisió i la ràdio públiques que han amagat la commemoració, no deixassin passar l’efemèride d’un episodi històric tan transcendental com desconegut. Les bones paraules, és evident, s’han de concretar amb fets, però la bona atenció rebuda de la Presidenta del Govern convida a l’esperança. La part negativa de la reunió no va ser al llarg de la trobada, sinó just abans de començar l’entrevista, quan ens topàrem amb la sorpresa que la sala on es fan les recepcions està presidida per un retrat digne del major menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta d’ara ha fet 300 anys.

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, entre d’altres intervencions reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat als borbònics. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei filipista l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, amb el testimoni al seu favor d’altres botiflers, seria declarat innocent. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720, Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria Mallorca i acabaria amb el Regne, gairebé cinc segles després de l’arribada de Jaume I el 1229. 

No és el retrat de Gainza l’únic signe d’oprobi, derivat de la Guerra de Submissió, que hem de patir per força encara avui com a resultat de la nostra subjugació per la força de les armes de Castella i de França. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i ens usurpà els drets i les llibertats que, malgrat el símbol que representa, ningú no gosa a tocar. A qüestionar, ni tan sols!  

Dia 24 de juny de 1715, a Binissalem, D’Asfeld encara es vantava que anihilaria la ciutat de Palma i procediria a “horcar” (sic) als qui fossin dins de les murades, d’acord amb les instruccions de Felip V. L’actuació de l’anglo-irlandès George Forbes, comandant militar de Menorca, d’una banda, i la del Marquès de Rubí, el virrei austriacista, de l’altra, ho varen impedir. Cap dels dos defensors té un carrer ni cap altre tipus de reconeixement públic. De cap dels dos no hi ha imatges, perquè foren destruïdes. Justament per aquesta mancança, per tal d’il·lustrar l’exposició sobre l’episodi que es va fer al Born CC de Barcelona (2), es va haver de recórrer als bons oficis del dibuixant Francesc Riart per recrear les imatges dels dos màxims protagonistes de la nostra resistència.

L’any 1997 el col·lectiu SUS BALEARS, impulsat amb la força emprenedora del psiquiatre Lluís Garcia-Sevilla, va presentar una proposta a l’Ajuntament de Palma. Entre d’altres sol·licituds, reclamava eliminar el nom del carrer dedicat a D’Asfeld i que fos dedicat a Forbes. La diferència, entre un agressor i un defensor, no era poca. Han passat 18 anys i no només no hi ha hagut cap resposta, sinó que ni un dels partits polítics que han governat la ciutat, ni una sola de les persones que ha tingut responsabilitats de govern, ningú absolutament no ha mogut un dit per reparar la desvergonya. D’Asfeld no era un jove flecha naval. La memòria històrica hauria de tenir mires més amples. Massa sovint les reivindicacions se circumscriuen a un període de la nostra història, el de la Guerra dels Tres Anys, quan les conseqüències i els efectes de la Guerra de Submissió són encara sagnants.

A l’entrevista esmentada abans, els representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, a més dels temes que teníem previst tractar, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que el retrat d’aquell personatge abjecte era del tot inadequat i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza, ben embalat això sí, però de cara a la paret a les golfes més fosques. Aprofitàrem també per mostrar l’escut que hi ha a la façana del mateix edifici, del tot inoportú per extravagant i extemporani.

Si tenim en compte que els Consolats de Mar (el de Mallorca des de la primeria del segle XIV) eren institucions de la Corona d’Aragó, deduirem que la cosa s’endinsa novament en la ignomínia. Avui, per afegitó, l’edifici és la seu que acull l’organ que representa l’autogovern. Que la façana estigui profanada i estigmatitzada amb un escut aliè, frega l’afronta i confirma que els efectes de la Guerra de Submissió perduren. Som, doncs, davant d’un altre símbol que, per justícia i per coherència, cal foragitar més aviat que de pressa. 

L’exemple de Barcelona

La Ciutadella de Barcelona, es va aixecar per Felip V per reprimir la població. Va ser un acte més d’exhibició de l’abús del poder, perquè va significar la destrucció del barri de la Ribera. S’enderrocaren 38 carrers i més de mil habitatges. Un dels edificis que es va bastir en aquell espai de casernes militars va ser l’arsenal. 

Els barcelonins reclamaren reiteradament durant més de vuitanta anys, l’enderroc de la fortalesa fins que, arran de la revolució de 1868, La Gloriosa, es procedí a esbaldregar la majoria de les casernes i, en el seu lloc, crear un gran parc amb jardins. L’arsenal es va mantenir i, amb la proclamació de la República Catalana (1931) i la posterior recuperació de la Generalitat, es va decidir que aquell edifici fos la seu del Parlament de Catalunya. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria mai. La ferma decisió de L’Avi va rebre el suport popular i es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, però amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i va destapà de nou el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, s’ha substituït amb el mateix criteri del temps de la República.

Les suplantacions i les submissions

La cultura dels conquistadors, si és que es pot parlar de cultura, destaca per la destrucció i subjugació dels símbols dels vençuts i per la imposició dels dels vencedors. La quantitat d’exemples que es podrien posar, referits a l’actuació de Castella no acabarien mai. Això feren a Amèrica i això farien a totes les possessions colonials fruit de les seves conquestes, com és el cas de la nació catalana. Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors.

Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Allò que Raimon descriu tan bé: no només ens amaguen la història, no només ens diuen que no en tenim, sinó que, el pitjor de tot, és que ens volen fer creure que la nostra és la d’ells. Amb aquest objectiu, gravats del període de la Guerra de Submissió, com és el cas dels dos exemples que segueixen, seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareix històricament fins moltes dècades després.

Amb tot el que s’ha mostrat, sembla que hi ha prou arguments per procedir de manera immediata a la reparació. Cal combatre les imposicions i les falsedats. Passa d’hora! Els qui tenen autoritat i competència han de fer-ho si no volen ser còmplices, ni que sigui per desídia, de l’etnocidi cultural. Les ignomínies s’han d’eradicar.  

(1) Informació de premsa de l’entrevista

(2) LA FI DEL REGNE ENMIG DEL MAR? va exposar-se a Barcelona entre el 29 de juliol i el 30 d’agost de 2015. Posteriorment, va traslladar-se a Eivissa, entre el 29 d’octubre i l’11 de desembre i, en petit format, a Formentera, entre el 9 i el 19 de novembre. A Palma es podrà veure a La Misericòrdia entre el 14 de gener i el 5 de febrer de 2016. Posteriorment s’exposarà a Binissalem, Esporles, Felanitx, Llucmajor, Manacor… Els cartells s’han fet amb la imatge d’una aquarel·la de Pere Capellà Simó que mostra un corn marí, l’element avisador dels maulets i dels talaiers.

ALTRES HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ:

PÓLVORA I FARINA http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268230

La conferència de l’Ateneu Barcelonès (8-IX-2014) en vídeo https://www.youtube.com/watch?v=bEivquzzVmw

1. Una cançó borbònica (introduïda mañosamente):

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268154

2. La Capella d’en Marcús i la devoció a la Llibertat:

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268171

3. I de les valentes dones, què?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268186

4. …fins perdent nostres banderes!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268312

5. La borbonització de l’Església Catalana

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268339

6. La resistència

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268360

7.- Amb Felanitx no podran!

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268386

8.- Com els tigres?

http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=268882