Mails per a Hipàtia

Avui he participat en les jornades sobre els mitjans de comunicació en català que organitzava la Universitat d’Alacant al seu campus. Aquest és el text de la meua intervenció.

—

Gràcies per la invitació a participar en aquest taula rodona sobre els mitjans en català al País Valencià, ací a la Universitat d’Alacant.

Com que tenim el temps molt ajustat em permetreu que vaja directe al fons de la qüestió i, encara que a algú li puga sorprendre, per a mi el fons de la qüestió en matèria de premsa al País Valencià té que veure amb la inexistència d’una diari en paper.

Molts de vosaltres m’heu sentit parlar sovint dels mitjans digitals i és conegut el meu escepticisme respecte a la supervivència dels mitjans en paper. En general així ho veig però crec que en el cas valencià i precisament en aquest 2015 quan el canvi polític crida a la porta cal parlar de la necessària existència d’un diari (també) en paper en català pels valencians com a fita a assolir.

I això perquè el model del que és un diari avui en dia és més fàcil que no ho era ahir i perquè el darrer reducte de raó per a creure en els diaris en paper és que encara compleixen un paper imbatible de representació simbòlica de la col·lectivitat. Des d’eixe punt de vista la inexistència d’un diari valencià, no només en català val a dir, simplement d’un diari per a tots els valencians, és un missatge terrible.

Supose que a algú també li estranyarà que parle d’això quan és conegut que el meu treball ha estat dirigit a crear durant vint anys un mitjà per a tots els Països Catalans i no per a una zona concreta.

De nou l’excepcionalitat és la raó. Els valencians necessitem, com a tot arreu del món, combinar mitjans nacionals, mitjans regionals i mitjans locals per tenir una dieta mediàtica equilibrada. I les 34 comarques valencianes són un marc indiscutible en eixe sentit que jo sempre he vist com a  compatible amb el treball que fem els qui intentem fer un marc de comunicació de Salses a Guardamar. Que jo m’haja dedicat a cobrir una banda de la demanda no vol dir que no siga conscient de l’existència de l’altra.

Crec per tant que aquest 2015 els valencians ens hem de plantejar que la fi del règim del PP comporte tres grans canvis mediàtics: la recuperació de la ràdiotelevisió pública valenciana, la recuperació dels canals en català de la resta del país, molt principalment de TV3 però també la creació d’un clima que facilite i impulse l’aparició d’un diari en català pel País Valencià.

Evidentment parle d’un diari que hauria de ser privat. Però a ningú no se li escapa que és molt obvi que tindre les institucions en contra d’una iniciativa com aquesta, que és el que passa avui, la fa especialment complicada.

Tenim gent, periodistes però no només, preparats per a fer un projecte com aquest? Ningú no ho pot dubtar això. Hi ha demanda? A mi em sembla indiscutible que sí i després donaré alguna dada. Hi ha negoci? El pot haver, però només dependrà això de com es plantege el model de diari, és clar.

Sobre el nombre de lectors només cal mirar els que tenim VilaWeb o La Veu del País Valencià per fer-se una idea del terra mínim. O veure com aquests dies hi ha 40.000 persones que s’han inscrit per a votar a les primàries de Compromís. Compteu quanta gent forma part d’Escola Valenciana i col·labora en les Trobades… No crec que seriosament ningú puga negar l’existència d’un mercat per a un diari com aquest.

Ara bé, quin model de diari? Jo crec que ací està la gran qüestió a debatre. Plantejar-nos l’edició d’un diari tradicional, com seria l’Información per posar una referència local, seria un error i segurament constituiria un impossible. En canvi precisament és la crisi dels diaris tradicionals que ens permet pensar de forma seriosa en la creació d’un diari que ja des del seu naixement estiga adaptat a la realitat industrial del moment.  he de dir que paradoxalment per alguns, és més favorable ara que no ho era abans.

Aniré al detall, tot i que no puc fer una descripció acurada per no rebentar el temps que tinc adjudicat així que només apuntaré algunes característiques que em semblen clares, tenint en compte no només la realitat valenciana sinó la realitat del periodisme a Europa també.

-El diari del qual parlem hauria de ser un diari bàsicament digital, que publicara una edició en paper al matí. No al revés. La web i les xarxes socials haurien de ser el seu centre informatiu.

-La versió en paper del diari és imprescindible per la representació simbòlica però hauria de ser controlada i sostenible en termes industrials: poques pàgines (16 per exemple) i eixint només divendres, dissabte, diumenge i dilluns. Avui ja no té sentit gastar-se més diners en impressió i en distribució que no en creació de continguts. La versió en PDF, en canvi, sí que hauria de ser diària. Cada vegada més els diaris tradicionals intenten que els seus subscriptors els llisquen en pissarretes i no en paper. Aprofitem-ho.

-Hauria de ser un diari d’informació universal, no local i encara menys localista. I clarament de qualitat. El seu possible públic ho reclama. Els diaris d’avui ja no poden ser populars perquè la gent ja no en llegeix. Així que és millor jugar a la qualitat, que és el darrer mercat que els queda. Cada any cau el nombre de lectors dels diaris tradicionals. Fa vint anys parlar d’un diari viable al País Valencià era parlar de 300.000 lectors. Avui qualsevol diari mitjà està cercant els 40.000 lectors com a màxim. I això ens dóna ara un avantatge de mercat a nosaltres.

-Hauria de ser un diari rabiosament independent dels poders públics i molt assentat en la trama social i cívica del país. Amb una empresa forta al darrera que evidentment hauria de tenir complicitats clares amb tota aquesta trama social i amb els mitjans de comunicació que ja existim i treballem en català al País Valencià.

-I hauria de ser un diari obert, on els lectors jugaren un paper determinant tant en el seu sosteniment (subscripció) com en la seua publicació. Aquesta és una tendència clara avui als mitjans anglosaxons i particularment des de VilaWeb podríem ajudar molt gràcies a la nostra experiència del sistema de subscripció que ja fa uns anys que hem posat en marxa i que treballa amb un èxit notable en aquest sentit.

Finalment he de dir que jo imagine aquest diari, en el qual crec profundament, com un pont amb la resta del país. La desconnexió progressiva entre el Principat i els altres Països Catalans és el tema que em preocupa més avui en dia. I un dels problemes evidents que planteja el procés d’independència del Principat és la fractura de l’espai comunicatiu nacional. Una fractura que els valencians sabem que seria molt perillosa per a nosaltres però que també, encara que ells no ho sàpiguen ni ho vulguen escoltar, ho és per a la gent del Principat.

Espere, doncs, que al 2015 la proposta d’un diari per als valencians siga posada sobre la taula com cal i jo personalment  i VilaWeb com empresa ens compromet a treballar tant com siga necessari per a fer-lo possible.

La decisió de Syriza de formar govern amb la dreta radical d’Els Grecs Independents ha causat una evident sorpresa fora del país. Però no és tan estranya si es té en compte el caràcter nacional grec. Syriza i Els Grecs Independents coincideixen en considerar la situació del seu país com gairebé colonial i recuperen l’esperit persistent del patriotisme grec. Que ho impregna tot. Primer que de dretes o d’esquerres són grecs.

La vexil·lologia, la ciència que estudia les banderes, ens ofereix generalment bones pistes sobre el caràcter nacional. Estudiar el perquè d’una bandera i el seu significat generalment aporta indicis molt interessant sobre el país. Ho comprovarem amb Grècia.

Al llarg de la seua història Grècia ha tingut moltes banderes diferents. Durant la lluita d’alliberament es van començar a imposar les banderes amb creus i amb els colors blau i blanc com aquesta

Evidentment el paper de l’Església Ortodoxa en la conformació del país va ajudar a trobar molt en la creu el símbol de Grècia –francament efectiva com a símbol si del que es tractava era d’alliberar-se dels turcs otomans.

Quan nàix l’estat grec, el 1822, adopta una bandera nacional que és una variant de la creu. El color blau passa a ser més fosc i la creu esdevé blanca. Però el disseny és el mateix.

Al mateix temps, però, s’aprova l’ús d’una bandera naval que és l’actual bandera nacional grega. La bandera naval es va fer ràpidament popular i molta gent l’usava també en terra.

Finalment al 1978 la bandera naval va esdevenir bandera nacional, deixant la vella bandera de la creu només per a ocasions cerimonials –encara avui oneja, per exemple, dalt de l’edifici vell del parlament.

L’única diferència entre les dues banderes, òbviament és l’aparició de les nou franges blaves i blanques. Però quin és el seu significat? què volen dir? per quin motiu en són nou i no deu o vuit?

Doncs segons la tradició resulta que són les nou sil·labes de la frase Ελευθερία ή Θάνατος, o siga ‘Llibertat o mort!’, ententent en aquest cas  ‘Llibertat’ com ‘Independència’ o ‘Llibertat nacional’ ja que aquest era el crit dels guerrillers que lluitaven contra el poder otomà.

La bandera nacional va esdevenir així un senyal evident i un recordatori diari de la profunditat del nacionalisme grec, que és el factor indispensable que explica, no dic que justifica, el pacte entre Syriza i Els Grecs Independents.

I insistisc, perquè la dada em sembla rellevant: estem parlant d’una bandera adoptada el 1978, sota pressió popular. Fa quatre dies com qui diu…

Aquest és el vídeo de la xerrada, debat amb la Mireia Segú, de l’altre dia a Valls. Hi trobareu les nostres reflexions sobre la nova situació política que viu el país.

Els amics de l’ANC de Valls em van convidar ahir a participar en l’aniversari de la seua fundació. L’acte consistia en un debat amb la Mireia Segú al preciós teatre local, el més antic en funcionament encara del país. La sala es va omplir amb una gentada i durant prop de dues hores vaig xerrar amb la Mireia i vaig contestar les preguntes que arribaven de la platea. Hi havia un ambient excel·lent, una mica alleujat després de recuperar l’alè que les cruentes negociacions del nadal ens havien tallat.

El moment que vull explicar, però, va arribar al final. Com es fa en aquests casos la Mireia va donar les gràcies a tothom que havia ajudat a fer l’acte i ens vam posar dempeus a aplaudir. El ritual de sempre. Mentre això passava, però, Pilar va aparèixer per un lateral i li va donar indicacions a la Mireia perquè recordés que dissabte hi havia no sé què i que no sé quin altre dia passaria una altra cosa. Activitats de l’ANC local, vull dir.

I em va semblar, en aquell moment, que aquest país guanyarà perquè hi ha les Pilars. Parle de la Pilar, de Valls, com podia parlar d’altres persones d’altres llocs i d’altres persones de Valls mateix, és clar. Però valga en aquest cas ella. La sort del país és tenir aquest tipus de gent que mai no té prou i que mai no s’oblida de fer la feina. A la Pilar, concretament, només la conec de les vegades que he anat a Valls, però sempre està allà en primera fila disposada a fer el que faça falta i a fer-ho bé. Absolutament infatigable i sempre riallera, amable, somrient.

Aquesta manera d’actuar, de pensar i de fer les coses, aquest, és l’esperit dels guanyadors, n’estic convençut. I pràcticament en cada poble, en cada barri, tenim alguna Pilar, entre nosaltres. Anit mentre sopàvem després de la xerrada vaig fer la confidència a un amic comú de dir que són la gent com Pilar els qui aguanten aquest país. Que aquest text servisca, doncs, de reconeixement públic també cap a ella, que ja sé que no el vol ni l’ha volgut mai però que, tanmateix, bé que se’l mereix.

(La fotografia és de Josep Monreal. Gràcies)

M’arriba que demà divendres es jubila Txema Alegre, després d’una vida sencera de treball a La Vanguardia. Com que el conec sé que s’ho prendrà això de la jubilació tan bé com ha sabut prendre’s pràcticament totes les coses que li han passat en la vida però no em perdonaria deixar passar l’oportunitat de retre-li de manera pública els honors que es mereix.

Txema Alegre és un enorme periodista, extraordinari. Però també és una de les millors persones que m’he trobat mai en una redacció. Vaig tenir la sort i el privilegi de treballar a La Vanguardia al seu costat, de fet a les seues ordres i he de dir que cada dia va ser un plaer. Manava, perquè ell manava i els que manen han de manar. Però ho feia sempre fent que et sentires còmode i que n’aprengueres. Sabia, perquè sap molt més del que mai no ens podrà explicar, però mai usava tot allò que sabia si no era per a fer un diari millor. I respectava a tothom, com si poguérem ser iguals que ell, sempre i quan fórem treballadors i honestos.

A més era inquiet i divertit. Càustic amb una classe de cinc estrelles superior. I una esponja a l’hora d’escoltar les inquietuds que inevitablement aquesta professió tan bèstia ens provoca a tots. Li van fer algunes coses lletges alguns mediocres, com sol passar, però ell s’ho va agafar sempre amb elegància i no va perdre de vista ni per un segon el que era important. En això no el vaig veure equivocar-se mai.

De Txema Alegre jo he après moltes més coses de les que ell segurament s’imagina. Li ho vaig intentar dir aquell dia que vaig deixar can Godó, en presència del nostre bon amic Lluís Foix. Però ho repetiré tantes vegades com siga necessari. Els periodistes necessitem viure a prop de grans periodistes per a poder créixer i aspirar a més. En la meua llista ells dos tenen un lloc destacat.

Com que anem tots de bòlit la veritat és que no hem pogut cultivar aquests anys tant com hauria estat raonable la nostra amistat però jo l’he vist cada dia. Perquè una cosa que ell no sap és que al meu despatx de VilaWeb ell hi és sempre. Els ninotaires fan dibuixos amb el que tenen a davant i el gran Ferreres és un especialista en posar secundaris que som desconeguts per al gran públic però que riem molt veient-nos allà en els seus gargots. Guarde un original seu on Txema i jo fem de secundaris ni més ni menys que d’Aznar i és un dibuix que el tinc posat sempre a la vista. El retrat del Txema és simplement magnífic així que el compartiré avui també com una forma de dir-li gràcies.

Company, bona sort faces el que faces.

Vaig arribar a París, per primer vegada, el matí d’un catorze de juliol. I em vaig trobar amb els cotxes aparcats dels ambaixadors de tots el món que assistien a la desfilada. Per a un jove enamorat de la política internacional i de les banderes aquella va ser una entrada irresistible: vaig passejar entre tots aquells cotxes nomenant les banderes pels països i imaginant els seus ambaixadors. Encès d’emoció.

Després vaig descobrir moltes més coses d’aquella ciutat que em meravella. L’Assumpció em va ensenyar les llibreries! Aquella innovadora FNAC dels anys vuitanta on podies seure en una butaca i llegir durant hores sense que ningú vinguera a dir-te res. I tambe les passejades llargues. El caminar sense massa rumb. De Trocadero a baix de tot dels Camps Elisis. El safareig pel Marais, deixant passar la vesprada. Les botigues. Els museus majestuosos. La música i els músics. Els entrepans en el bar d’una cantonada qualsevol o la màgia de la Coupole i els seus clients.

Hi he estat moltes vegades a París. L’he admirat i l’he gaudit amb la meua gent. A París hem jugat i he rigut molt amb els meus. He corregut amb les meues filles pel camp de Mart fins quedar-me sense alè. Ens hem emboscat per Montorgueil i els carrers petits que s’amaguen rere la rue du Jour. M’han sorprès els jardins. He baixat al metro i al RER, admirat per la barreja de gent de tota procedència i orígen. Fins i tot hi vaig descobrir l’IMAX a La Villete, encara recorde la impressió que em va causar allò, i he vist al Barça guanyar una Copa d’Europa a l’Estadi de França. Hi he fet conferències i n’he escoltat. Hi he treballat en eleccions i en referèndums i he vist de prop, ja als anys vuitanta!, com els cotxes bomba destorbaven per complet la calma del final del dia. He perdut el compte de quantes vegades he comprat el diari als seus ben preparats quioscos, de quantes vegades he llegit els seus savis periodistes, de quantes coses he après d’ella.

I per això avui, tants dies després, encara no em puc treure del cap la tristor…

Avui publiquem a VilaWeb un article sobre el mapa elaborat per Christopher Moseley de les llengües europees que podrien desaparèixer aquest 2015. De la llista conec parlants d’algunes d’elles. Dels parlants del còrnic i la seua rehabilitació en vaig parlar fa anys en aquest apuntament. M’ha impactat però trobar-m’hi als karaïms de Trakai, una gent que vaig visitar fa molts anys, a primers dels noranta, i que em van sorprendre profundament.

Els karaïm o caraïtes són un grup jueu de parla turca, originaris de Crimea i que es van instal·lar en una ciutat que hi ha al sud de Vílnius, la capital de Lituània. La ciutat, que era bonica fins i tot en l’època soviètica es diu Trakai. A Trakai, malgrat tot, la persistència dels karaïms era visible. Les cases del poble són de fusta i era senzill distingir les del karaim, car tenien totes tres finestres -una per Déu, una per la família i una pel gran duc Vitautas, que els va permetre anar a viure allà. En total a Trakai devien quedar un centenar d’ells, que les havien passat de tot els colors però mantenien oberta una sinagoga. Assegut als bancs de fusta del vell temple vaig poder parlar una estona llarga sobre la seua manera de viure, escoltar els seus records.

Els karaïms són jueus, però molts jueus els consideren apòstates des de fa segles. En aquella època, no sé si això ha canviat ara, Israel per exemple no reconeixia la petita comunitat jueva de Trakai com jueus de debò, un cas certament insòlit. Les diferències diguem-ne teològiques venien de molt lluny i tenien a veure sobretot amb un enfrontament secular amb els jueus askenazites que en un temps van poblar la major part d’aquestes terres. Els askenazites eren europeus i els karaïms turcs. Els uns parlaven jiddisch els altres una variant del turc. Els uns havien viscut tota la vida en aquella terra, els altres venien de Crimea. Massa diferències segurament com per a no trobar algun argument bíblic que els separara definitivament. Argument que si no recorde malament, però no posaria la mà al foc, tenia a veure amb el rebuig dels karaïms a la tradició de la torà.

Parlant amb ells va sorgir una anècdota sensacional, que no he pogut oblidar mai. Un home molt gran, quan ja havíem eixit de la sinagoga, em va voler ensenyar sa casa, per explicar-me bé això de les finestres i mentre érem a la porta em va dir que sense haver-se mogut mai d’ella li havien canviat el passaport un munt de vegades. Hi va entrar i al cap d’uns minuts va eixir amb diversos passaports a la mà, tots al seu nom i la majoria amb la seua fotografia en diverses èpoques de la seua vida. Sense moure’s mai de casa aquell home havia estat polonès, alemany, rus, lituà, bielorús i soviètic, si no ho recorde malament. Els passaports els guardava tots dins una caixeta de metall, ordenats amb molta cura. Ell no s’havia mogut mai d’aquella casa de fusta amb tres finestres on havia nascut a finals del segle XIX. El que es movien eren les fronteres, i de quina terrible manera.

Potser pel fet que els altres jueus no els consideraven jueus o igual perquè n’eren tan pocs, els nazis van massacrar durant la guerra tots els jueus askenazites de Trakai, la majoria assassinats a la mateixa població, però en canvi no van tocar els karaïms. I tanmateix, i això em va impressionar molt, quan li vaig preguntar a aquell home dels sis passaports ell en realitat què es sentia, si es sentia lituà o rus, potser polonès, va abaixar els ulls i mirant a terra, amb un filet imperceptible de veu, em va respondre: ‘senyor, jo només sóc un jueu…’.

Esther Mendelsohn m’aclareix que la meua memòria falla pel que fa a la discrepància teològica. Efectivament existeix però perquè els karaïms accepten tota la torà però no accepten la tradició rabínica. Aclarit.

El meu bon amic Frederic m’envia un retall d’una revisteta que fèien a Nàquera l’any 1978 i que ell guarda a casa: ‘Nova Terra Forta’. Hi ha un article meu que tots dos estem d’acord en que deu ser dels primers que jo dec haver publicat en ma vida: ‘Visca el País Valencià alfabetitzat’. Que certament no és cap mala consigna.

Tot plegat només és una presentació dels Cursos Carles Salvador. Quan va acabar el franquisme des del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, una entitat precursora del que després seria Acció Cultural del País Valencià, es va fer una campanya massiva d’alfabetització en català que va arribar de forma miraculosa a pràcticament a cada poble. El problema logístic de al campanya era que de fet pràcticament ningú no havíem rebut cap ensenyament en la nostra llengua mai. A l’escola on jo i els meus vam anar tot era en castellà. No només això sinó que tot estava preparat per a instaurar l’autodi a la nostra llengua: fins i tot ens pegaven, a mi ho van fer diverses vegades i em negue a oblidar-ho, pel simple fet de que se’ns escapara alguna paraula valenciana. Al pati.

Des del Secretariat es van dedicar per això a rastrejar el país sencer buscant gent que pels nostres coneixements poguérem fer unes classes mínimes de lectura i escriptura. Aquell any jo vaig entrar a la Universitat, on per primer vegada vaig fer un curset de català però no estic massa segur de quanta llengua sabia abans, apresa com autodidacta a base de llibres i d’estudiar-me, precisament, la Gramàtica de Carles Salvador. Però com que jo era de Bétera supose que em van demanar si podria pujar a Nàquera a fer les classes i ho vaig acceptar.

Així que cada dimarts i cada dijous jo pujava a Nàquera al Centre Cultura i feia una horeta de classe, m’imagine que molt i molt rudimentària. La sort enorme és que allà, en aquelles classes, vaig conèixer grans amics, especialment Fede i Rosa que encara avui ho són. I evidentment entre tots ens vam dedicar a escampar no només la gramàtica sinó també les idees de progrés i dignitat nacional que ja aleshores ens semblaven imprescindibles.

Per l’amistat que va crear aquelles classes sempre han estat per a mi un record agradable però la veritat és que jo no recordava que s’haguera publicat aquest article. Així que ha estat un goig retrobar-lo.

Frederic, per cert, afirma que això és una mostra de protoperiodisme i que resulta molt interessant que el meu primer article apareguera en una publicació de Nàquera. Per a ell qualsevol excusa és bona per a continuar el debat localista, Nàquera contra Bétera, Bétera contra Nàquera, que per sort fa com trenta cinc anys ja que sostenim.