Mails per a Hipàtia

Fa temps va ser la CNN que va obrir cafès als aeroports americans. Monocle ja té botigués i cafès en un grapat de ciutats per tot el món. Ara és The Guardian el qui ha obert un cafè a Londres.

No és tan estrany tot això. Els mitjans de comunicació s’han allunyat molt dels seus lectors i obrir espais de trobada és fonamental. En definitiva aquest és el paper que ja fa la botiga i l’Espai VilaWeb en el nostre cas. 

Dissabte la presentació a Celrà va ser a migdia, concretament a les dotze. Una hora molt estranya per a mi però que va funcionar bé. Hi vam estar xerrant ben bé dues hores amb una audiència notable i després encara vam tenir temps de dinar junts en un impressionant edifici, una antiga fàbrica, que ara fan servir de centre cultural i social.

Hi vaig ser presentant pel batlle Dani Cornellà (foto), que és un dels batlles de la CUP i que en el seu dia va ser perseguit per la senyora Llanos de Luna. Ho vaig tenir fàcil doncs amb els meus recadets a la tal senyora. 

Durant el dinar vaig prometre tornar amb calma a veure la població i vaig conèixer la gent de Partisano, que no tenia el gust i que viuen allí. Fins i tot em van regalar una col·lecció de fantàstiques samarretes, que ràpidament vaig estrenar el mateix dissabte a la nit per anar al concert dels Obrint Pas al Tradicionàrius. Gràcies.

El calendari a voltes és molt complicat. Dijous tocava la presentació a Sabadell, a la magnífica llibreria La Llar del Llibre. Però a la mateixa hora l’ANC havia convocat un acte important a la Faràndula. La presentació del llibre havia estat tancada amb anterioritat i la llibreria la mantenia així que hi vaig fer cap i vaig trobar encara ple l’auditori de la mateixa.

A l’entrada, però, ja em van avisar que la gent de l’ANC m’havia reservat un lloc al seu acte i que quan acabés em volien veure allà. Un bon amic s’hi va quedar per acompanyar-me i efectivament en acabar la presentació vaig córrer cap al teatre per a veure-hi el final de l’acte –reconec que en un estat de cansament ben notable.

Dos actes, doncs, en el mateix dia i a la mateixa hora. Difícil de superar.

Arribe a Valls un quart d’hora abans de l’inici de la presentació del llibre i la sala de la Casa de la Cultura ja és plena. Caram. La gent de l’ANC de Valls tenen fama però no esperava tanta organització. La cosa deriva en una sala apocalípticament plena, amb tot de gent dempeus arreu.

La Mireia Segú, companya de TV3, condueix l’acte que s’esdevé una mena de conversa primer entre nosaltres dos i després amb el públic. Força estona. Molt agradable. Parlem d’Unió i els d’Unió de Valls es posicionen clarament per la independència. Entre els preguntadors els bons amics d’Antaviana, que han vingut de les Borges Blanques. Aprofite per abraçar-los content. La meua admiració per ells no té límits i m’emociona que hagen vingut.

En acabant l’acte, i després d’una llarga estona de signar llibres, anem a sopar al local de l’ANC i la fama queda encara més justificada. Tot perfecte i fins i tot em sorprenen (molt!) amb un pastís que porta el número 18. Tarde uns segons a adonar-me’n que me’l porten a mi pels 18 anys de VilaWeb. I després, entre mos i mos, ens enfonsem en una interessantíssima conversa sobre les interioritats del procés. Buff! Valls, com treballen aquests!

L’InfoMakis: El periodista Vicent Partal (Vilaweb) exhibeix a Valls el seu convenciment sobre la independència de Catalunya 

El Portal Nou: Vicent Partal omple a vessar la Casa de Cultura de Valls (La foto és d’ells. Gràcies)

Malhauradament no li vaig preguntar el nom però ahir el llibreter d’El Full, de Badalona, va aconseguir impressionar-me.

Hi fèiem la presentació d”A un pam de la independència’ en la ciutat, a la seua llibreria. Vaig arribar una estona abans, quan encara no hi havia ningú i vaig tenir l’ocasió de parlar amb ell. El vaig veure molt decebut. Em va explicar que portava, crec, trenta tres anys tirant del carro i que no hi veia cap possibiltat. La crisi, i un Abacus posat estratègicament prop seu, l’han portat a una situació econòmica molt complicada. Situació que el posava evidentment trist. Tant com per a impressionar-me.

Vaig recórrer una estona la llibreria mirant la selecció i vaig treure la sensació que per força havia de ser un bon llibreter. Impressió que quan va acabar l’acte em va refermar tota la gent a la qual li vaig preguntar: ‘és un magnífic llibreter’ em repetien els uns i els altres.

Però sembla derrotat. Ell i molts dels magnífics llibreters de les llibreries petites -no és el seu cas l’únic, en conec molts. Estan acorralats per una situació que no ens agrada a ningú però que per a ells ha esdevingut dramàtica. Però alerta que quan perdem una d’aquestes llibreries tots perdem molt més que un establiment. Perdem part de l’ànima que ens ha fet el que som. I això és dur i greu.

Apofite el cap de setmana per a repassar amb calma el llibre d’Igor i Grichka Bogdanov ‘La pensée de Dieu‘. El volum me’l va regalar el seu prologuista Luís González-Mestres i l’havia llegit de forma ràpida, cosa molt desaconsellable. Car no és gens senzill de llegir i reclama hores de concentració que entre unes coses i unes altres aquest cap de setmana, sortosament, he pogut trobar.

Aquests dos coneguts matemàtics, protagonistes del conegut afer que porta el seu nom i que tant d’enrenou ha creat, han fet un llibre que porta als límits el pensament sobre el cosmos i les matemàtiques, tant fins al límit com per a insinuar que Déu són les matemàtiques. El Déu d’Einstein, per a dir-ho d’alguna manera. Un déu molt allunyat del dels creients però déu, seny ordenador, al cap i a la fi. Un missatge inquietant per a un ateu apassionat de la ciència, com sóc jo.

L’apelació a aquest Déu, a una ordenació còsmica, l’han fet molts dels grans matemàtics i sempre m’ha resultat difícil de païr però també és cert que a la vista de certes concepcions matemàtiques es fa difícil no pensar que hi ha un ordre en alguna banda, que ha fet tot això tan exacte com és.

Reconec que pel llenguatge que usen hi ha moments que el llibre no em fa sentir-me còmode. Però això és el que més aprecie sempre: que alguna cosa em faça dubtar. Ni que siga per un moment.

La mort de Richie Havens deixa orfena la música nordamericana, per molts motius. Era un cantant peculiar i un músic encara més, un home compromés i honest amb ell mateix. Sempre recordaré la primer vegada que li vaig veure cantar ‘Just like a Woman’. Vaig quedar desconcertat de la manera com posava les mans en el màstil de la guitarra i de la força amb la qual interpretava la cançó de Bob Dylan. La forma que tenia de jugar amb el dit polze em va tornar boig -no havia vist mai una cosa així. L’intentava imitar i mirava d’aprendre’n però no vaig poder mai. I aquell joc de munyica! aquella forma d’acabar la cançó… Oh!

 

Divendres tocava Ontinyent i ací teniu la xerrada completa en vídeo. Igual que va passar a València, i és ben lògic, bona part del debat va girar al voltant de la situació valenciana i l’especulació sobre el que farem després de la independència del Principat.

Abans de la sessió, que es va fer a l’edifici de la Universitat de València a Ontinyent, els subscriptors de VilaWeb vam poder participar en una visita guiada a l’aula escolar de la república que hi ha allà mateix. Es tracta d’una valuosíssima exposició sobre com era l’escola republicana, que inclou materials que són una autèntica joia.

 

Dimecres vaig participar en una sessió de treball a la seu de Convergència Democràtica, sobre el reconeixement internacional de la Catalunya estat. Van ser dues intervencions que teniu en aquest vídeo (la meua i la del Martí Anglada). 

Setmana llarga amb tres presentacions encadenades i viatge llarg que no m’han deixat seguir l’escriptura regular.

Comence per Vinaròs dijous. Acte a la Biblioteca on vaig ser presentant per dos regidors locals, Domènec Fontanet del Bloc, que va fer el parlament de presentació meu i del llibre i el regidor de cultura, membre del Partit Popular, Lluís Gandia. Pel twitter va haver-hi una certa polèmica amb la presència d’aquest regidor que pel que fa a mi es va portar amb una amabilitat exquisita.

L’acte era el retorn de les presentacions al País Valencià però segurament Vinaròs és massa a prop del Principat. Ho dic perquè les lògiques preocupacions sobre com queda el País Valencià si el Principat s’independitza, que sempre apareixen en totes les sessions valencianes en aquesta ocasió van ser molt poc presents.

Una altra cosa va ser durant el sopar posterior a Casa Lina –us recomane que si mai aneu pel port de Vinaròs us hi deixeu caure. Vaig sopar molt a gust amb vells i nous amics vinarossencs, encapçalats pel meu admirat Quico Sanç, i allà sí que la discussió sobre com fer avançar el sobiranisme al País Valencià va prendre cos, fins ben entrada la matinada.

Al matí següent una passejada pel port enlluernador sota la llum clara de maig em va recomfortar dels quilòmetres i em va preparar per a la següent etapa.

Els bons amics de VinaròsNews han publicat diversos vídeos sobre l’acte 
La fotografia és de Joan Ortí 

Presentació del llibre al Club Marina de Lloret de Mar. Més o menys la mateixa vibració que arreu. Però la cosa s’allarga una miqueta. A part que el torn de preguntes és llarg després he de signar una bona pila de llibres i encara em queda una entrevista que em demanen per a una televisió.

Total que acabem molt tard. El president del club, Joan Domènech i Moner, em convida a sopar abans de tornar-me a Barcelona. El sopar és molt agradable. És una persona d’una cultura vastíssima i enamorada d’un Lloret que per a un periodista com jo en aquests moments és molt interessant. 

Quan em deixa em fa encara el regal d’un llibre sobre els cinquanta anys de l’entitat. A mi m’agrada llegir i repassar aquests llibres perquè sempre trobe alguna punta, alguna dada, interessant. La meua sorpresa arriba quan de sobte em trobe que a la pàgina 137 hi ha dues correccions fetes a mà. Dos errors que imagine que el senyor Domènech ha hagut de corregir volum a volum. Quede impressionat pel seu detallisme. I pel seu rigor. Molt impressionat.

He sabut tard de la mort d’Al Neuharth. Entre altres moltes coses ell era el fundador i l’ànima d’USA Today, un dels diaris que ha influenciat més la meua filosofia periodística. Vaig devorar fa anys el seu llibre McPaper i recorde amb entusiasme una visita a les oficines de l’USA Today a Virgínia, devia fer poc que eren al carrer, que em va obrir tot un món d’idees.

Neiharth era, tanmateix un home més aviat excèntric. Ben allunyat de l’elegància dels propietaris dels grans diaris de la costa est. I ara que ha mort he vist que s’ha fet fer una tomba horrible, amb les capçaleres dels diaris que ell va fundar. Faré com que no la veig i aprofitaré aquest apunt per a pagar tribut igualment a la seua forma d’entendre el periodisme, viva i atenta al lector i a la seua enorme i demostrada capacitat d’innovació.