El que no ens esperàvem és el record que ens ha arribat a última hora de la nit quan els mossos han carregat al carrer Ferlandina, en la mateixa porta de la redacció. Hem eixit i hem replegat unes quantes pilotes de les que acabaven de disparar, que passaran a formar part del nostre xicotet museu particular.
Arribe a l’aeroport de Tallin quan no és encara ni de dia i els meus ulls treballen lentament. Però em desperte en veure aquesta cosa que hi ha a la foto. Creieu-me: és una cabina de Skype, per cert una empresa estoniana.
La cosa funciona que tu et poses a darrere aquesta espectacular carcassa i hi ha una plataforma on cal pujar-hi. Quan ho fas de forma automàtica s’obre una connexió de Skype i tu tries amb qui vols parlar. Sincerament he pujat i he baixat tot ràpid quan he vist que allò es posava a funcionar.
Per si de cas.
Els expresse la meua preocupació per l’actitud de Rússia les darreres sermanes posant pressió a favor de la minoria russofona. És un mal precedent per a nosaltres. Abans quan et feies independent l’antic estat simplement respectavs el teu nou estatus. Però Rússia està pressionant molt Estònia i sobretot Letònia per la llengua russa i la minoria que la parla.
M’eixamplen la visió. En primer lloc perquè la situació d’Estònia i Letònia no és comparable. És molt pitjor a Letònia. A Estònia en canvi el tema no és tan la minoria russa com els forats en la seguretat del nou estat.
Hi ha molta preocupació perquè els darrers mesos han estat desarticulats dos grups d’espies russos infiltrats al màxim nivell. Un d’ells, de fet, controlava l’intercanvi d’informació entre Estònia i l’OTAN, un afer particularment greu. El retorn de Putin al poder, en aquest context és vist com una amenaça de més nacionalisme rus però a la vegada sense arribar mai al final, car Putin sap perfectament que no pot amenaçar un país membre de l’OTAN i la Unió Europea.
Em fa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, que un país tan jove aplique tan ràpid aquella màxima de la diplomàcia segons la qual més val un veí controlat qur no un veí democràtic. Què hi farem? Quan esdevens independent deu ser que et tornes cínic. Més val que ho tinguem en compte…
La reunió principal la fem a dalt de tot de l’edifici, en una planta vuit que oficialment no existeix. Has de pujar en un atrotinat ascensor fins a les set i després pujar per una escala rara a aquesta planta que segons em diuen formalment i legal no hi és. En qualsevol cas és una planta agraïda perquè té grans finestres des d’on es veu el port i una part de la nova Tallin, moderna i funcional, escandinava.
Em resulta curiós pensar que en l’època soviètica no em deixaven entrar a aquest edifici (les cròniques era obligat enviar-les des de les instalacions centrals de Moscou) i ara que estic ací em sona tan soviètic que gairebé em fa oblidar que sóc en una de les ciutats que més ha canviat per a bé en els darrers anys.
Al soterrani de l’edifici hi ha un museu de la història de la televisió estònia. Realment espectacular perquè és ple de màquines que avui ja no sabem ni per a què servien. No he pogut resistir la tentació de fotografiar-me en el set que usaven els presentadors dels vells telenotícies locals.
Com aleshores l’aparell segueix la costa bàltica. En despegar de Riga un gran sol vermellós marca de forma molt efectista l’horitzó. Conforme anem entrant però els núvols, la boira i la sempre calmada Mar Bàltica arriben a confondre’s en una paleta de blaus suaus on només resalta el blau fort amb que han pintat el motor de l’avió.
Cap a Tallin en aquest lent bimotor tinc una hora de viatge. Aprofite doncs per a escriure un paper que dec, mentre mire de tant en tant com va enfosquint-se el defora i com els núvols baixos em comencen a tapar la mar. Fins que d’una clariana apareix sota meu Saaremaa, la que fa anys era la gran illa prohibida que controlava l’exèrcit soviètic, una de les fortaleses de frontera més estricte que tenien. Tant que ni tan sols els estonians podien viatjar-hi si no era amb un permís especial.
De nou sóc a Estònia, una vegada més…
Ara me n’hi vaig de nou, però com qui diu a prendre cafè. Arribaré aquesta vesprada, demà reunió de treball tot el dia a la televisió estoniana i dimecres al matí cap ací, que dijous hi ha vaga i no estaria bé que em pillara volant. Com qui diu doncs travessaré Europa per a pendre’m un cafenet i poca cosa més.
Si tinc temps, però, i no neva massa, intentaré trobar uns minuts per a mi i tornaré a pujar a Trompeaa…
Em va impressionar especialment una frase, quan un dels personatges, que representava que havia viscut de xiquet molts anys a la índia va afirmar en to solemne que la diferència entre nosaltres i ells, entre els europeus i els indis, és que ells es prenen la vida com un privilegi i no com un dret. I que és per això que somriuen.
Des de l’aeroport de Bilbao de bon matí travessem doncs el país sencer en cotxe fins a Baiona. Allà en una nau industrial hi ha la seu de Le Journal i també de la redacció de Gara al nord del país de la ràdio 7 i de Kazeta.info, un diari en basc adreçat sobretot als ciutadans de les tres províncies del nord. Tots ells comparteixen les instal·lacions, comprimides encara en un racó de la nau industrial ocupada en la seua majoria per la vella impremta del Journal, avui fora de servei. El diari ara l’imprimeixen al sud i hauran de desmuntar-la abans de poder expandir les instal·lacions dels periodistes, amb els qual xerre una estona sobre el futur dels mitjans.
Quan es fa el migdia un preciós moment de relax dinant al port de Baiona. Fa un sol fantàstic i podem dinar en una terrassa mentre una grua passa per davant nostre per entrar al port i recollir una barca.
Després carretera i manta cap a Sant Sebastià, a la redacció de Gara. Allà m’esperen tots els periodistes del diari als quals els han convocat a una xerrada-discussió (provocació, diria jo) sobre el futur de la premsa. Debatem durant un parell d’hores llargues sota la supervisió del seu director, Iñaki Soto, que avui signa aquest relat de l’encontre al seu propi diari.
Retorn després ràpid cap a l’aeroport de Bilbao amb un taxista fan de Messi, que se sap de memòria cada gol i m’anima el viatge amb comentaris divertidíssims sobre Mourinho. I en quan toque l’avió caic: en un dia se’m fa difícil pensar en fer més quilòmetres i més feina…
Jo estava amb Telefónica, això que ara en diuen Movistar, però una miqueta fart ja d’ells. Especialment el servei d’ADSL era molt dolent i notaves que la connexió anava a tranques i barranques així que em vaig cansar i em vaig apuntar a Orange.
I ací van començar els problemes. Legalment Movistar no et pot desconnectar fins que Orange (o qualsevol altra companyia) et connecta. Però em vas desconnectar fa una setmana sense més ni més. Quan trucava protestant em deien que la culpa era dels d’Orange que no venien a instal·lar-me els seus aparells però finalment vaig comprovar més enllà de qualsevol dubte que m’havien tallat l’accés com una forma de pressió.
Perquè em van telefonar i em van proposar quedar-me a Telefónica, amb els mateixos serveis que tenia però pagant la meitat del que pagava (alça!!) i em van dir que si ho acceptava ‘en cinc minuts’ tornaria a tenir activada internet. Inaudit. Insultant. I segurament il·legal.
Vaig dir-los que se n’anaren a fer punyetes que ja m’esperava i avui ha arribat el tècnic d’Orange que ha instal·lat els aparells i m’ha tornat a donar connexió sense problemes. Amb una velocitat de xarxa enormement superior a la de Telefónica i a menys de la meitat de preu que em cobraven aquells.
No sé si aviat em començara a fallar alguna cosa o no. Però de moment estic més content que un gínjol. Ja tinc internet!
Els origens de ‘La Barraca’
A primers dels anys setanta Juli Hurtado, Albert Dasí i jo mateix érem amics. I de tant en tant, tots érem molt xiquets, ens inventàvem històries. Vam fer, per exemple, una penya del Bétera de futbol, amb banderes, pancartes i una espècie de carnets fabricats amb una impremta de joguina que Juli tenia a sa casa, a la part de baix del carrer Colom.
Devia ser l’any 1973 quan Juli i jo vam pensar que Bétera havia de tenir una falla. L’havia tingut uns anys enrere a la Gran Via de l’Est però aquella comissió havia desaparegut –i aleshores encara no sabíem que als anys trenta també n’havia hagut una.
Però érem molt xiquets. Així que l’única cosa que vam poder fer és el que sabíem: una falleta de cartró i paper, absolutament infantil, fabricada a la cambra de Juli en les vesprades fosques de l’hivern. Realment molt poca cosa. Però el dia de Sant Josep, tots cofois, la vam baixar de ca Juli i la vam posar a la vorera del carrer València, que ara es diu de Les Alfàbegues, just al costat de la porta del que en aquell moment era el cinema Martín. Era per la vesprada i a qui ens preguntava que càram era allò nosaltres li explicàvem tots decidits que aquella miniatura era una falla: ‘La falla de Bétera’.
Entre els que s’hi van acostar hi havia Andreu, que com tots sabeu va ser durant dècades l’ànima de veritat de la nostra falla. Andreu no se’n va riure de nosaltres, com feien altres homes, sinó que se’n va anar a comprar amb els seus diners una traca per a poder-la tirar en el moment de cremar-la. Pepe ‘el del carret’ es va encarregar també de donar-nos tot el suport i de recaptar simpatia cap a nosaltres entre la númerosa clientela dels seus cupons.
El cas és que quan fou de nit tiràrem la traca i encenguérem la falla, sense pensar ni per un moment que quaranta anys després ‘La barraca’ seguiria sent una realitat.
Aquella mateixa nit Andreu ja va fer plans per a crear una comissió de veritat. I així es va fer, sobretot pel seu impuls i entusiasme. I un any després el miracle s’havia produït i aquella broma infantil ja tenia tota l’apariència d’una comissió com cal. Andreu, ajudat per molts xiquets i uns quants homes majors, se’n va encarregar de fer ell la falla. Anàvem els caps de setmana a un corral que tenia darrere la bàscula i allà ens passàvem les hores fabricant ninots i estructures. Ho recorde amb una gran intensitat. Per les olors, per les habilitats que calia tenir i pel que aprenguérem tots. Però sobretot pel bon ambient que hi havia.
1974 va ser així l’any en que per primer vegada ‘La Barraca’ existí com una falla de veritat. Tallàrem el trànsit al carrer València en el primer tram, plantàrem la falla que era coronada per un pallasset impresionant, creàrem un casal en un baix que crec recordar que era una fusteria i omplirem de senyeres (sense blau que això en aquell moment encara no era cap problema) el carrer. I férem tot el que tocava: vestir-nos, fer desfilades, portar l’ofrena a la mare de déu i fins i tot tirar un castellet abans de cremar el monument que Rausell ens va regalar amb la seua amabilitat de sempre.
De la cremà recorde sobretot les llàgrimes d’Andreu. Els xiquets ploràvem, les falleretes sobretot, però veure plorar a un home fet i dret com ell em va impressionar. Li regalàrem entre tots una senyera (xicoteta, amb blau que això en aquell moment encara no era cap problema) signada per tots els fallers com a agraïment i reconeixement. I el cicle recomençà un any més.
Però al 1974 passà una altra cosa important. A Bétera hi havia mon tio Joan Guillem, que havia viscut exiliat a l’Argentina durant molts anys i que tornava al poble per primer vegada a passar una llarga temporada. Quan ell va saber que fèiem la falla es va emocionar molt i em va demanar d’escriure el llibret. La veritat és que no havíem pensat que calia fer cap llibret però li vam dir que sí i efectivament el va escriure i el vam anar a imprimir a Godella. Eren només quatre fulles impreses no sé perquè amb tinta verda que relatavan el monument les tres primeres.
I en la quarta mon tio escrigué en vers una història que jo no entendria fins molt temps després. Joan parlava d’un home que tornava a Bétera després de molts anys i la trobava molt canviada i es referia a un ses-pelin, a un dirigible, precursos dels grans avions d’avui, que l’havia portat lluny.
Amb gran emoció molts anys després vaig descobrir que aquell ses-pelin insinuat en la falla de 1974 era en realitat la figura principal de la falla que entre altres mon tio va plantar en Bétera l’any 1936, pocs dies abans del cop d’estat de Franco. Al 1974 Franco encara vivia i segurament per això mon tio parlava com entre línies però la voluntat de relligar les falles i la dignitat civil dels anys de la república amb allò que uns xiquets començàvem a crear era claríssima. I per a ell supose que esperançadora. De fet l’expressava des dels primers versos, escrits amb una ortografia vacil·lant però potents en el missatge:
som chiquets saragateros
som llavor de ciutadans
som aprenents de falleros
som sobretot valensians
Llavor de ciutadans i sobretot valencians… No sé si tocat per eixos versos o què però el cert és que jo mateix vaig protagonitzar un xicotet incident durant la presentació de la comissió, la primera que es feia al poble.
Em va tocar fer de presentador de l’acte, a pesar que jo també era el president o precisament per això. Es feia a la Penya, que aleshores estava en mans dels sindicats franquistes però que tenia l’únic escenari més o menys gran que hi havia en Bétera. La cosa va anar molt bé, tot molt bonic fins que parlà l’alcalde, encara franquista, i ho féu en castellà. Sense pensar-m’ho ni un segon vaig protestar pel micròfon dient que semblava mentida que la primera autoritat del poble no parlara la nostra llengua. Jo era un tap de bassa, no tenia encara ni catorze anys però la meua actuació provocà una primera discussió entre membres de la comissió que, vist en perspectiva, era el preludi del que acabaria passant.
Perquè el final del franquisme i la transició van enrarir molt l’ambient. A la falla van començar les discussions per política i les acusacions a alguns de nosaltres sobre si érem prou valencians o no. I jo quan vaig veure que això podia acabar expulsant-me de la falla, on l’Andreu havia imposat un missatge molt agressiu i manipulador com que el regnava a València, vaig decidir que me n’anava. Abans que em tiraren. Devia ser el 1976 o 1977. La falla seguia al carrer València però ja no tenia res que veure amb mi. En honor d’Andreu val a dir que anys després em confessà que es penedia del que havia passat. La manipulació de les falles per l’extrema dreta franquista va ser un episodi clau de la transició valenciana contra el qual poca cosa podíem fer segurament a Bétera. I ací també va dividir la comissió per la meitat.
Tot i això sempre ‘La barraca’ ha estat la meua falla. I sempre que he pogut he anat a veure-la cremar. I si no podia estar en Bétera perquè era fora de viatge o treballant, sempre cridava a casa preguntant com havia quedat i com havia anat la cremà.
A finals dels vuitanta va arribar la reconciliació. Uns companys, periodistes també, de la que aleshores era una nova cadena de televisió (TV3) em van demanar si els ajudaria a fer un bon reportatge de falles. Eren, de fet, dos amics que avui són grans escriptors, Vicenç Villatoro i Xavier Moret. I jo evidentment els vaig recomanar la meua falla i els vaig convéncer perquè vingueren a filmar a Bétera. I ells ho van fer, creant un reportatge preciós de prop de vint minuts.
En aquella època només arrivaben a les cases dues televisions, la primera i la segona cadena de l’estat i l’arribada de la televisió catalana era, per això, un canvi impressionant. Perquè era una televisió moderna i jove, molt diferent a la oficial i perquè parlava la nostra llengua. Molt ràpidament va començar el moviment per a que es poguera veure TV3 també ací i la demanda als tècnics per a encarar antenes que la pogueren captar era alta. El dia que van passar el reportatge Vicent Boti va fer una espècie de mega-antena especial capaç de captar el senyal de TV3 que arribava no sé si de Castelló o de Tortosa i molta gent de la falla ens vam assentar junts a veure el reportatge. Jo entre ells per primer vegada en molts anys. El reportatge era molt elegant, en una época a més on eixir en la tele era difícil. La comissió estava molt agraïda, va enviar una carta donant les gràcies a TV3 i a partir d’aquell moment més o menys vam tornar a tindre unes relacions normals.
De fet uns anys després em van lliurar una placa com a fundador que vaig agraïr molt i que tinc ben visible al meu despatx del diari. I la meua filla major va ser fallera tants anys com va voler, per a la meua alegria. Ara, per això, ja no sóc jo sinó ella la que crida cada any preguntant a sa güela com ha quedat la nostra falla i com ha anat la cremà del monument. Monument que encara que a mi em coste creure-ho és en definitiva una herència, ampliada per l’esforç i el treball de tots vosaltres, d’aquella humil falleta de xiquets que si tingué algun mèrit va ser el de reprendre la tradició de les falles al nostre poble el 1973 -o siga fa trenta nou anys!
Quan vaig començar a venir per Barcelona tenia la sort de quedar-me a dormir a cal Ramon Barnils. Aquell era un indret fantàstic, amb un gran pati interior i unes golfes que em semblaven literalment un paradís. Hi menava una escala estreta i el desordre era monumental. Lleixes de llibres per tot arreu, piles al terra que no sabies com però el Ramon controlava. Sabia on era cada volum per més incomprensible que fos la seua ordenació.
Sovint quan arribava jo ell era a dalt i quan pujava moltes voltes me’l trobava, en aquelles golfes, llegint l’Encyclopaedia Britannica. Passava els fulls a poc a poc, assaborint articles foscos sobre temes que jo no acabava d’entendre per quin motiu li interessaven. I m’ho ensenyava amb entusiasme: “Mira qui escriu això!”, solia dir per emfatitzar que un gran científic o un d’aquells escriptors que tant amava havia esdevingut l’humil redactor d’aquesta o aquella entrada.
Abans de Google i la Wikipedia res en el món com la Britannica s’ha acostat tant a l’anhel de fer coherent l’omne scibile que ens fa humans. Tot el que es podia saber era allà, ben endreçat, ben redactat, ben explicat i ben catalogat per a plaer dels Ramonsbarnils del món sencer, homes i dones que podien passar vesprades glorioses a les golfes descobrint, per exemple, què era la teoria de les supercordes o quin és el cim de la tradició oral de Sri Lanka.
I ahir la venerable obra, cim de la cultura universal, va anunciar que deixarà d’editar-se en paper. I jo m’he disgustat. Perquè era un dels regals que em tenia promesos: que un dia podria fer com el Ramon i passar vesprades fullejant indolent capítols insòlits de l’Encyclopaedia.
És cert que ara hi ha nits que se’m fan les tantes botant per dins de la Wikipedia o pel Google mateix, tot llegint sobre temes i coses que no sé mai per quin motiu m’interessen. I segurament és ver que el coneixement que hi ha és més actualitzat i d’un nivell comparable. Però no sé trobar-hi la llum d’aquelles golfes de cal Ramon.
(El meu article d’avui al Punt Avui)
Josep Martinoy és un d’aquests. Durant molts i molts anys vam compartir cada dia el meu comentari de política internacional a El Punt, on ell dirigia la secció de món. Cada dia parlàvem i pactàvem de què havia d’escriure. Converses que eren un debat en elles mateixes, sobre el món, el país, la professió i qualsevol cosa que vinguera al cas.
El Marti ara s’ha posat a una nova aventura que és la de fer ràdio. Amb un programa que es diu La fi del món i que podeu trobar a www.lafidelmon.info. És una tertúlia relaxada, tan intel·ligent com ell, que us recomane seguir de forma habitual. Aquesta setmana, a més, m’ha convidat a mi, així que com més sucre més dolç…
L’he vist molt bé. Espectacularment bé. Amb el cap claríssim, com sempre. Amb les complicacions físiques que eren d’esperar, sincerament menys de les que esperava però exactament igual que com era abans: parlant de les coses exactes en el moment que toca.
El Terricabras per a mi és un dels grans referents intel·lectuals i morals d’aquest país, un home valent, excel·lent, generós com pocs i capaç d’eixamplar qualsevol debat amb la seua saviesa i coneixements. Veure’l dempeus allà i poder-li fer una gran abraçada per a mi ha estat un goig enorme, un altre dels molts d’aquest matí, però el més especial.