Un cafenet al Bàltic (3)
La reunió principal la fem a dalt de tot de l’edifici, en una planta vuit que oficialment no existeix. Has de pujar en un atrotinat ascensor fins a les set i després pujar per una escala rara a aquesta planta que segons em diuen formalment i legal no hi és. En qualsevol cas és una planta agraïda perquè té grans finestres des d’on es veu el port i una part de la nova Tallin, moderna i funcional, escandinava.
Em resulta curiós pensar que en l’època soviètica no em deixaven entrar a aquest edifici (les cròniques era obligat enviar-les des de les instalacions centrals de Moscou) i ara que estic ací em sona tan soviètic que gairebé em fa oblidar que sóc en una de les ciutats que més ha canviat per a bé en els darrers anys.
Al soterrani de l’edifici hi ha un museu de la història de la televisió estònia. Realment espectacular perquè és ple de màquines que avui ja no sabem ni per a què servien. No he pogut resistir la tentació de fotografiar-me en el set que usaven els presentadors dels vells telenotícies locals.
A l’endemà del congrés de CDC:
1. Els gestors españols tornaran a passar-se per la pedra els masovers del principat, que cuiden el corral dels amos. Com fan, des de fa 530 anys.
2. Els masovers principatins desitjarien íntimament fer truita sense trencar ni un sol d’ou. La qual cosa és impossible. Perquè tenen massa dels seus ‘ous’ agafats per les mans dels españols.
3. A l’endemà de les declaracions postcongrés dels convergents, els Serveis d’intel·ligència envien el missatge subliminar d’atrapar Tous i a insinuar quelcom brut d’un fill d’en Pujol pare.
4. I no li pegueu més voltes, n’hi hauria independència si alguna volta li interessa a La Caixa. ¿Ho enteneu ja, o no?
5. “La batalla de València” ens hi hauria de servir d’alguna cosa més que d’un episodi vergonyant històric, o no?
Bon viatge de tornada a casa.