Els dimarts després de sopar i si no hi ha futbol vaig a Catalunya Ràdio a participar en l’amable timba informativa que Joan Barril organitza al seu ‘Cafè de la República’. I avui el Joan m’ha sorprès començant el debat fent una referència al meu lamentable error d’avui donant per certa
la falsa notícia de la mort de Fidel Castro.M’ha sobtat, però, el precedent que ha posat sobre la taula i amb el ‘fair play’ del qual m’ha comparat amb molta indulgència. El Joan ha explicat que una vegada Le Monde va publicar a portada la mort de Monica Vitti, que no havia mort. Simplement els van enganyar com avui m’han enganyat a mi. Això passava el 1988 i el director del diari parisenc va reaccionar anant a Itàlia fins a la casa de l’actriu preferida d’Antonioni amb un gran ram de roses a la mà. I li va demanar perdó, tot pregant-li que acceptarà aquelles flores roges, tant com enrogides tenia ell les galtes de la vergonya per haver-se equivocat.
Jo també he rectificat en públic i he demanat immediatament perdó als lectors tot i que com és fàcil d’imaginar no li he dut roses roges a Fidel.
(Per cert que el director de Le Monde en aquella época era André Fontaine, un periodista de qui he de confessar que recorde més els seus llibres, en té un de magnífic sobre la detente com a precedent de la guerra freda, que no la forma en que dirigia el paper parisenc.)
En el meu text de contricció ja he explicat bàsicament el que ha passat però per si hi ha algú que ho considera interessant miraré de recapitular-ho.
La primera pista de l’afer me l’ha donat un altre periodista que tenia a la vora mentre era a Sant Cugat, participant en les jornades del CAC, un amic el criteri periodístic del qual respecte des de fa molts anys. Ho hem comentat i la meua primera reacció ha estat d’estranyesa. He pensat que era molt rar que el govern cubà haguera comunicat a la UE la mort de Castro però que encarara més que comissaris de la UE estigueren explicant-ho al twitter. De fet la meua piulada deia ‘estrany però possible‘. I amb això no intente de cap manera treure força a l’incident.
Hauria d’haver desconfiat més del compte trampa del comissari Olli Rehn que m’ha enganyat. Però no ho he fet. Rehn és una de les persones que seguisc amb més interès de la Comissió i n’he parlat d’ell diverses vegades amb un bon amic estonià que és també amic seu. Rehn ha estat al càrrec de temes com el corredor mediterrani i sempre me l’han descrit com un home directe, franc, segur de si mateix. El cas és, però, que era tan senzill com observar que aquell era un compte molt nou. Però precisament m’han despitat els tweets anteriors que parlaven del dèficit fiscal espanyol en uns temes que podria haver usat ell.
Amb la gent que era a l’acte he comentat sorprès que si això era veritat l’escàndol diplomàtic anava a ser majúscul però també he recordat com Javier Solana es va equivocar fa unes setmanes anunciant la mort d’Ariel Sharon en el seu compte oficial de twitter, mort que no havia tingut lloc.
I ací és on vaig cometre l’error. En comptes de pensar que era millor esperar a veure què passava amb aquell afer tan rar vaig decidir que n’havíem de parlar. I vaig fer publicar una primera versió de la notícia que tot i la prudència amb que tractava el tema és clar que era un greu error que només contribuia a difondre un rumor fals, això contra el que jo he treballat i lluitat tant aquests anys. El mal ja estava fet i l’únic que he pogut fer immediatament després és demanar perdó als lectors i reconeixer sense embuts el meu error.
PS: Dit això també he de dir que ni tan sols la companyia il·lustre d’André Fontaine em consola. L’únic consol en tot cas és saber que procuraré aprendre’n…
