I si voleu veure tot el que hem fet al Grup Verds/ALE al respecte podeu consultar ell lloc Act-on-ACTA.
Diversos mitjans es fan ressò aquests dies del calvari que està vivint el blocaire egipci Alaa Abdel Fattah.
«Mai vaig pensar que aquesta experiència es repetiria cinc anys després. Després de la revolució que va enderrocar el tirà, torno a la presó? ». Així comença la carta que, amb el títol ‘Retorn a les presons de Mubarak’, va enviar el popular blocaire al diari Al-Shoruk.
L’internauta va ser detingut el 30 d’octubre acusat d’«instigar als manifestants coptes a que ataquessin als soldats» el 9 d’octubre, un data fatídica en la història recent egípcia en què van morir 27 persones, la major part d’elles cristians atropellats o tirotejats per l’Exèrcit.
Abdel Fattah, que havia criticat fortament a les Forces Armades per la seva responsabilitat en la matança, va rebutjar ser interrogat per un tribunal militar i compleix una ordre de presó preventiva de 15 dies.
El seu cas ha enfurismat i mobilitzat els activistes del país, que han organitzat marxes en el seu suport. La seva mare, l’acadèmica Laila Sueif, va iniciar la setmana passada una vaga de fam per exigir que la junta militar retiri els càrrecs contra el seu fill i acabi amb els judicis militars, pels que més de 12.000 civils han passat ja des de la caiguda de Mubàrak.
El tema ha arribat també al parlament Europeu on alguns diputats i diputades estem impulsant una resolució a partir dels següents punts:
MOTION FOR A RESOLUTION on Egypt, notably the case of blogger Alaa Abdel Fattah, By Franziska Brantner, Frieda Brepoels, Hélène Flautre, Judith Sargentini, Raul Romeva i Rueda,…
A. whereas on 30 October prominent Egyptian blogger and activist Alaa Abdel Fattah appeared before the military prosecutor in response to an official summons and was questioned about his involvement in the protests at Maspero; whereas Alaa Abdel Fattah refused to answer questions because of his opposition to civilians being tried before military courts and because the military itself was party to the violence which occurred during the Maspero protests while leading the investigation into the deaths of protesters;
B. whereas on 2 November the Egyptian Shorouk newspaper and British Guardian newspaper published a letter written by Alaa Abdel Fattah at Bab el-Khalq jail with the title “After Egypt’s revolution, I never expected to be back in Mubarak’s jail”; whereas Abdel Fatah spoke about his 2006 imprisonment experience and the injustice of military trials;
C. whereas on 3 November the military prosecutor charged Alaa Abdel Fatah with theft of a military weapon, the destruction of military property, incitement to the assault of military officers, illegally demonstrating as well as use of force against members of the armed forces and ordered his detention for 15 days which was renewed on 13 November for 15 days pending further investigation;
D. whereas Egyptian human rights NGOs confirmed Alaa Abdel Fattah’s statements that he was not even present at the place of the Maspero protests, as he went to the Coptic Hospital on October 9 to see the victims of the attacks;
E. whereas at least 28 other civilians are believed to have been detained and charged in connection with the demonstrations;
F. whereas imprisoned blogger and prisoner of conscience Maikel Nabil Sanad, currently into his third month of a hunger strike, continues to refuse cooperation with the military tribunal as he did not recognize military’s authorities to try civilians ; whereas the military appeal court decided to annul his sentence of three years of imprisonment and ordered a re-trial on 11 October 2011; whereas, at the second hearing of this procedure which took place on 1 November 2011, his trial has been postponed to the 13th of November and further postponed at this date until the 27th of November;
G. whereas human rights organizations have reported that, since the crackdown, more than 12 000 civilians have been tried before military courts which deprive defendants of fair trial and deny them the right to appeal; whereas the great majority of Egyptian human rights NGOs, lawyers associations and political figures from all political groups have insisted civilians must be tried in civilian courts to ensure due process;
H. whereas according to international human rights organisations, the National Council for Human Rights, Egypt’s Government-appointed human rights commission, said members of the military were responsible for killing demonstrators; whereas Egypt’s military authorities must allow an independent investigation into the killings of the 9 October Maspero events if they are serious about bringing those responsible to justice;
I. whereas social media have played an important role in Arab Spring events including in Egypt; whereas Alaa Abdel Fatah’s detention is only the latest example of the systematic targeting, harassment and intimidation against bloggers, journalists, political activists and human rights defenders in Egypt;
1. Expresses once again its solidarity with the Egyptian people in this critical and difficult period of democratic transition in the country and reaffirms its support to their legitimate democratic aspirations; calls on the Egyptian authorities to ensure full respect of all fundamental rights, including freedom of expression and of internet, freedom of peaceful assembly and freedom of association;
2. Strongly regrets that Egypt’s treatment of bloggers, human rights defenders and political activists seems to have changed little since the stepping down of the former president; urges the Egyptian authorities to put an end to the unjust and appalling persecution of Alaa Abdel Fattah and Maikel Nabil Sanad and calls for their immediate and unconditional release as well as of all other persons unduly imprisoned for having peacefully expressed their views in Egypt;
3. Stresses the importance of civil society in any democratic society as well as of freedom of expression and media plurality;
4. Points out that the widespread use of military courts contribute to increasing concerns regarding Egyptian authorities and represents an obstacle to the democratic transition of Egypt; calls for the lifting of the Emergency Law in accordance with the first demands of the January 25 revolution and with announcements made by the SCAF and the government before elections are held; urges the Egyptian authorities to end the referring of civilians to military courts and to guarantee them a just and fair trial;
5. Stresses again the importance that an independent, thorough and transparent, investigations into the events of Maspero be conducted by an independent civil judiciary, in order to hold all those responsible to account;
6. Instructs its President to forward this resolution to the Council, the Commission, the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy/Vice President of the Commission, the governments and parliaments of the Member States, and the Government of the Arab Republic of Egypt;
Avui i demà tenen lloc a Madrid les Jornadas Científicas Internacionales sobre Transgénicosen què s’abordarà el tema: ‘Los Transgénicos en el ámbito científico, agrícola, medioambiental y de la salud’. Tinc previst participar-hi, aquesta tarda, en una taula rodona dedicada a la postura del Parlament Europeu i en la que presentaré la postura del Grup Verds/ALE.
És un debat especialment pertinent, especialment tenint en compte, entre d’altres, al sentència que va emetre el passat mes de setembre el Tribunal de Justícia Europeu (TJE), pionera en un cas relatiu a la contaminació de la mel amb pol·len de cultius genèticament modificats (1).
El tribunal va dictaminar que la mel contaminada amb pol·len d’una varietat de blat de moro transgènic (MON810) no pot ser venuda ja que el blat de moro en qüestió no ha estat expressament autoritzat per a ser usat en el procés d’elaboració de la mel.
El cas es refereix als apicultors alemanys. La mel va ser contaminada pel pol·len de blat de moro transgènic durant els assajos de camp de blat de moro transgènic de Monsanto.
Els Verds/ALE al Parlament Europeu vàrem acollir amb satisfacció la decisió, que suposa una important estocada al fet que s’hagi abandonat la política de tolerància zero per als OMG que no han estat autoritzats a la UE.
Tal i com va manifestar el nostre col.lega, José Bové, en el seu moment, aquest cas demostra que la convivència és una fal·làcia i que els cultius GM simplement no poden coexistir amb productes que vulguin ser lliures de modificació genètica.
Permetre el cultiu de transgènics porta clarament a la contaminació de cultius no transgènics i altres aliments com la mel.
Els apicultors simplement no poden evitar la contaminació de la mel pel pol·len de transgènics que usen alguns agricultors per les seves collites.
L’única forma segura de prevenir és a dir, en excloure el cultiu de organismes modificats genèticament.
Per altra banda, des de la biotecnologia es parla sovint de la llibertat d’elecció. La qüestió és: la llibertat per a qui?
Aquesta decisió del TJE posa clarament de manifest la necessitat de comptar amb una reglamentació europea que protegeixi els agricultors, productors i consumidors d’aliments contra la contaminació dels seus productes dels cultius GM.
La tolerància zero comporta que no es pugui permetre cap nivell de traça d’OMG, per petit que aquest sigui.
La Comissió Europea hauria de revisar la seva legislació GM per tenir en compte els interessos dels consumidors i els productors d’aliments, i no la indústria de la biotecnologia.
Els apicultors de la Unió Europea necessiten que la mel sigui de la més alta qualitat possible, per tant tenen un legítim interès econòmic a que els transgènics i altres tipus de contaminació no acabin deixant les seves traces en la mel.
La decisió del TJE podria tenir conseqüències a mig i llarg termini per al comerç de la mel en el mercat europeu, on diversos països importen mel dels països productors, dos dels quals (Estat Espanyol i Romania) han autoritzat la producció d’aquest blat de moro transgènic.
Allò que sembla força evident, però, és que els apicultors no haurien de ser els qui paguin les conseqüències d’aquesta situació.
(1) sentència del TJE http://curia.europa.eu/jurisp/cgi-bin/form.pl?lang=FR&Submit=Submit&numaff=C-442/09
Tot i que el tema del canvi climàtic està
rebent molta menys atenció política
i mediàtica que en el passat, el
problema de l’escalfament global segueix
essent altament urgent: 2010, per exemple, va ser l’any
més càlid registrat.
Queden dies per a la conferència
sobre el Clima, a Durban (desembre). Per tot arreu escoltem que Durban només
serà un petit pas
en el procés d’acordar un tractat sobre el
clima global.
Certament la reunió no pinta que pugui concloure
amb un acord sobre
un tractat jurídicament vinculant que inclogui tant
els EUA i la
Xina i resoldre els nostres
problemes climàtics d’una vegada per totes.
No obstant això, seria un error obviar
el fet que la propera reunió del COP serà, com totes,
determinant per establir alguns dels pilars que han de permetre’ns allunyar-nos
dels pitjors impactes de la crisi climàtica.
Els Verds creiem
que Durban mereix més atenció de la que està
rebent. I és que, per exemple, l’element central de les negociacions serà
el futur del Protocol de Kyoto. Així, si la UE continua obsedida a negar un segon període
de compromís del Protocol de Kyoto, llavors les negociacions
climàtiques podrien retrocedir deu anys.
El primer període de Kyoto acabarà l’any vinent.
El temps s’està acabant i els
països en desenvolupament confien (de fet necessiten) que a la UE actuï com un
líder global del clima.
Els Verds portem anys demanant a la UE que es comprometi a un segon període abans de la
reunió, encara que sigui un gest unilateral (d’això va el lideratge). Així mateix,
els Verds tenim grans expectatives, en particular en la mitigació
i el finançament.
Aquestes són les nostres demandes als líders
governamentals i negociadors europeus:
The Greens/EFA,
Considers that Durban climate
conference must make up for lost time in international climate negotiations
and agree on
Considers that in Durban
concrete decisions are required
regarding financing for climate action in developing countries, namely :
Calls on the EU and its Member
States in particular to
Insists that in Durban EU is responsible
for ensuring that
Considers that European countries face critical choices to preserve
their future prosperity and security, whereas moving to a domestic greenhouse
gas reduction target which is in line with the EU’s climate objectives can be
combined with healthier economy, increase in green jobs and innovation;
Reminds that cumulative emissions are decisive for the climate system
and even when meeting the targets with the pathway set out in the European Commission
2050 Roadmap (domestic 25% for 2020, 40% for 2030, 60% for 2040 and 80% for
2050) the EU would still be responsible for approximately double its per capita
share of the global 2°C compatible carbon budget, and that delaying emissions
reductions increases the cumulative share significantly;
Stresses that the design of REDD+ mechanism should ensure significant
benefits for biodiversity and vital ecosystem services beyond climate change
mitigation and should contribute to strengthening the rights and improving the
livelihood of forest dependent people, particularly of indigenous and local
communities;
Underlines the
need to speed up public financing for performance based REDD+ action rewarding
reducing deforestation compared to national baselines to halt gross tropical
deforestation by 2020 at the latest;
Considers that sectoral
mechanisms for economically more advanced developing countries should be agreed
for the period beyond 2012 while CDM should be limited to LDCs, and calls for
any new international sectoral offset crediting mechanisms to ensure
environmental integrity and incorporate climate benefit beyond the 15-30%
deviation from business as usual;
Calls for the
introduction of international market based instruments to curb climate impact
of international aviation and maritime transport and to generate revenues for
supporting climate action in developing countries;
Foto: cartell de la Conferència ‘The Green Race to Durban, and beyond’.
On són els diners que necessitem per fer coses bones pel futur col·lectiu, i que aparentment falten?
On diu Estats Units, poseu-hi Unió Europea, Estat Espanyol o Catalunya. Els arguments i l’storyline (perdoneu l’anglicisme) serveix igual de bé.
Gaudiu-ne!
Demà comença oficialment la 22 Sessió Ordinària de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (la ICCAT, segons les sigles en anglès).
En tant que ponent al Parlament Europeu sobre el Pla Multianual de Recuperació de la Tonyina Vermella a l’Atlàntic Oriental i el Mediterrani, segueixo especialment aquestes reunions. De fet tinc previst anar-hi la propera setmana, els dies finals de la sessió.
Donat que és un tema d’alta dimensió política, econòmica i social, al llarg dels propers dies en comentaré alguns aspectes en aquest bloc, començant avui per aquesta noticia que va aparèixer a la BBC ahir (Tuna fished ‘illegally’ during Lybia conflict) que posa de manifest el descontrol que existeix i els perills que comporta per a la tonyina vermella però també la necessitat de canviar certes dinàmiques per salvar no només aquesta espècie sinó moltes d’altres que es troben també en perill.
Tuna fished ‘illegally’ durin Lybia conflict
By Richard Black Environment correspondent, BBC News
Evidence is emerging of unregulated and probably illegal tuna fishing in Libyan waters during this year’s conflict.
Signals recorded from boats’ electronic “black boxes” show a large presence inside Libyan waters, a major spawning ground for the endangered bluefin tuna.
Several strands of evidence, including a letter from a former industry source, suggest the involvement of EU boats.
The issue will be aired this week at the annual meeting of Iccat, which regulates tuna fishing in the region.
The European Commission believes any fishing in Libyan waters this year could be judged illegal.
EU Fisheries Commissioner Maria Damanaki told BBC News that she is also investigating whether Italian authorities made bilateral deals with Libyaon tuna-fishing, which would contravene EU regulations.
The annual meeting of Iccat – the International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas – opens in Istanbulon Friday, preceded by two days of talks within its Compliance Committee, which will begin to assess whether rules have been broken.
Suspension suspended
After the Libyan civil conflict began in February, Ms Damanaki’s office was set to request a suspension of all tuna fishing in Libyan waters, given that the breakdown in governance made regulation difficult.
Misrata, a tuna-fishing base, saw bloody fighting early in the Libyan civil conflict
On 7 April, Libyan authorities, in one of a series of letters obtained by BBC News, told Iccat that because of the “recent and exceptional circumstances” they were going to suspend all tuna fishing in their waters voluntarily.
Three weeks later, Libyasent another letter to Iccat cancelling the suspension, without citing its reasons.
Iccat chairman Fabio Hazin asked Libyato reconsider. It was too late to procure international observers for the vessels, as regulations require, he said; and Iccat members did not have the time needed to discuss and approve Libya’s proposed fishing plan.
In response to further correspondence, Dr Hazin and Compliance Committee chairman Christopher Rogers told Libyan official Nuredin Esarbout that “fishing by the Libyan fleet… in 2011 might be in contravention” of Iccat rules.
Ms Damanaki further warned that any catches would be “well on track to be deemed illegal”.
She asked EU member states to “monitor the activities of your national operators” to make sure they were not catching or trading potentially illegal fish.
She also warned that she stood ready to use recently adopted EU rules on illegal fishing against anyone involved in such activities.
Activity maps
Under Iccat rules, all purse seine boats – the type most common in bluefin operations – have to be equipped with a Vessel Monitoring System (VMS), an electronic gadget that transmits information including the boat’s location every six hours.
The statistical report prepared for the forthcoming meeting – also obtained by BBC News – includes a map showing the number of VMS signals received from various locations in the Mediterraneanduring the 2011 fishing season.
The biggest bursts of activity are in the spawning grounds where bluefin gather in the early summer; and this includes the waters off the Libyan coast.
This map does not show which vessels were operating there, although Iccat is believed to have this information.
Signals from the boats’ VMS units form a cluster in, and just outside, Libyan waters (bottom centre)
According to environmental groups that monitor tuna-fishing ports, vessels authorised to fish in Libyan waters did not do so, remaining in French and Maltese ports all season.
If that is correct, it implies that boats from other Iccat member states were operating there, which would be illegal.
As well as the area extending 12 nautical miles off the coast which is the Mediterranean standard for territorial waters, Libyaclaims the whole of the Gulfof Sirtecovering 57,000 sq km (22,000 sq miles) and a further “exclusive fishing zone” extending 62 nautical miles into the Med.
It is one of six main spawning grounds that purse seine vessels target. The nets are drawn around the roiling shoals like a basket, and the fish are subsequently transferred to cages that are slowly towed to “ranches” or “farms” for fattening before death and sale.
“This area must be turned into a bluefin tuna sanctuary”Dr Sergi Tudela WWF
A letter recently sent to WWF and Greenpeace – which work closely together on the bluefin issue – by an experienced hand in the bluefin tuna fishery says illegal operations have been rife in the southern part of the Mediterraneanfor years.
At different times, he says, operators based in Spain, France, Maltaand Italyhave been involved.
In 2010, Italyvoluntarily closed tuna fishing in its own waters. But, the informant writes, Italian fishermen were transported to Libyaby means that evaded border controls, and fished there instead.
He also accuses EU fleets of using planes to spot aggregations of spawning tuna, which has been banned since 2006; catching undersized fish; and operating with such little regard for bad weather that entire hauls of fish ended up dead in the water.
“Would you like to know where all these dead fish are? They are on the sea floor!”, he writes.
Most of the bluefin ends up in Japan- and Japanis concerned about practices in the Med
Government inspectors, he says, “can be bought for a cigarette packet”.
The letter has been forwarded to Iccat.
Although reports from fisheries academics and environment groups have regularly condemned aspects of the Mediterranean bluefin industry down the years, first-hand reports from people this close to the industry are rare, partly because of intimidation.
But, the source says, he is moved to “repentance” because of the “incredible things” he has seen.
His letter is very specific, naming companies, locations, activities, time periods and catch sizes.
How closely the source’s claims are related to the European Commission investigation of possible bilateral deals between Italyand Libyais not clear, as Ms Damanaki preferred not to elaborate on the nature of that investigation.
Sanctuary call
From an ecological point of view, a plunder in Libyan waters would be disturbing.
The northern bluefin was classified as endangered on the internationally accepted Red List earlier this year.
Environment groups are urging Iccat and the EU to act swiftly.
“The real plundering of the bluefin tuna population in Libyan waters by local and foreign fleets makes a strong case for a ban of the fishery in those waters from 2012,” said Sergi Tudela, head of WWF’s Mediterranean fisheries operation.
“Actually, this area must be turned into a bluefin tuna sanctuary protecting one of the most important breeding grounds for this iconic species,” he told BBC News.
WWF and the other environment groups involved in the issue continue to warn that the basic problem across the region is over-capacity – there are simply too many boats that need to exceed their catch quotas in order to turn a profit.
Last month, a reportfrom the Pew Environment Group calculated that 140% more bluefin flesh entered the market from the Mediterraneanthan was declared by fishing boat skippers.
“Fifteen years after tuna farming started in the Mediterranean, it’s still impossible to know the biomass of tuna originally caged in every farm, which prevents achieving traceability in this fishery,” said Dr Tudela.
“The moment has come for Iccat Parties to ban tuna farming.”
Font foto:SPL
Per si algú encara dubta.
Aquí hi ha set raons….
Per no callar el 20N.
Entra
a l’hotel envoltat de guardaespatlles. Alt com és (prop de metre noranta)
destaca en un país de gent més aviat baixa. El personal de l’hotel i alguns
clients que estan de pas giren el cap per mirar-se’l. Ell somriu, i saluda
tothom. Tinc la impressió que encara conserva una alta dosi d’estimació entre
la gent. És evident que l’acompanya encara aquella aurea presidencial que van
intentar arrencar-li els militars colpistes enduent-se’l en pijama per la força
cap a Costa Rica, el juny de 2009, a set mesos d’acabar el seu mandat.
Gràcies
a un pacte polític ha pogut tornar al país (després de 17 mesos a l’exili), i
està liderant la creació d’un nou partit, LIBRE, del qual ell no en podrà ser
candidat.
El
govern actual de ‘Pepe’ Lobo diu que vol passar pàgina, que cal mirar cap al futur, però la
realitat és que si per una banda neguen contínuament en els seus discursos
l’existència d’un cop d’Estat, de l’altra els fets diuen que els colpistes han
estat amnistiats mentre que l’equip de Zelaya ha estat assassinat o processat,
com el ministre al qual acusen de malversació de fons per haver promogut una
quarta urna en què pretenia demanar a la gent que s’expressés sobre la
necessitat de canviar la Constitució, la mateixa Constitució que el President
de Costa Rica va titllar de ‘adefesio
juridico’.
Entrem
a la sala que hem reservat pel sopar privat. Ens hi esperen també els ambaixadors de la UE al país. Ens asseiem cara a cara amb ‘el Presidente’, com encara l’anomenen. Presideix la reunió la Presidenta de la Delegació, Emine Bozkurt. Ens dóna la paraula als dos eurodiputats que l’acompanyem, un liberal belga i jo. Li exposo les meves
sensacions dels tres dies de visites i li ratifico la meva decepció per què la
UE no hagués sabut estar a l’alçada dels esdeveniments i no hagués fet més per
ajudar a que fos restituït en el càrrec.
Ell
ho agraeix, i comença a parlar. És molt bon orador, culte, amb contingut, lluny
de la retòrica buida que he escoltat d’altres representants i funcionaris
governamentals.
Diu
que no creu en les ideologies, tot i que s’ubica en el centre-esquerra. Que
alguns l’acusen de comunista simplement perquè creu que el neoliberalisme ha
fracassat al país, ja que ha dut més pobresa i més desigualtat, i perquè defensa
que l’estat assumeixi certes responsabilitats que no poden quedar en mans del
mercat. ‘Però si jo sóc empresari’, es defensa, ‘això sí: el comerç’, diu, ‘ha
d’estar al servei de les persones’. ‘El liberalisme’ sentencia ‘ha d’evolucionar cap a
la justícia social’.
No
parla des del rancor, tot i que té motius de sobra per estar ressentit. Parla
de reconciliació, demana justícia, proposa una sortida política a l’atzucac
actual. Però també demana que la Comisión
de la Verdad vagi a fons de les causes del cop d’estat, que no es quedi
només amb els fets d’aquell dia. ‘La reconciliació és possible, i necessària,
però ha d’estar basada en la veritat’, diu.
En
un país tan armat com aquest, on cada ciutadà major de 18 anys pot tenir fins a
cinc armes legals (les il·legals són incomptables), considero que té molt mèrit
que la víctima d’un cop d’Estat hagi liderat una resistència pacífica. Les
dades són clares: les víctimes, polítiques i personals (assassinats i
desapareguts) són tots del costat dels colpejats, no del colpista. Per això diu
que el problema de la seguretat al país no és culpa, només, de la policia, sinó
d’un sistema judicial que està en mans de les oligarquies colpistes.
Té
idees polítiques, i les vol debatre en públic, fins i tot amb els responsables
del Cop d’Estat. Ja que no hi ha hagut justícia als tribunals, demana que n’hi
hagi almenys a les urnes. Està convençut que si LIBRE es pot presentar a les
eleccions, i sobretot si aquest arriba ‘viu’ (literalment), arrasaran, i seran al
proper govern del país. La cita: el 2013.
La
reunió s’allarga molt més enllà dels postres. L’ambient és amigable. Quan ens
aixequem una foto s’imposa. Ha estat un bon tancament de missió, demà tornem a
casa.
Pujo
a l’habitació i abans d’anar-me’n al llit reviso el Twitter. Avui ha començat
la campanya electoral pel 20N. En les enquestes van endavant els qui van avalar
el cop d’estat a Honduras. I és que, com
diu Zelaya: ‘si això d’aquí fos un problema local, només d’Honduras, ja ho hauríem
resolt fa temps. Ens hauríem assegut al voltant d’una taula i hauríem trobat una
solució. Però no ho hem pogut fer encara perquè aquest és un problema de
dimensió internacional’.
Foto: Zelaya amb Romeva, Tegucigalpa, 3.11.11
PRESS
RELEASE – Brussels, 2 November 2011
Greek debt crisis
Greek referendum decision understandable; clear EU
plan for Greek economic recovery needed
Commenting
on the decision by Greek prime minister Papandreou to hold a referendum on the implementation
of the terms of the latest Greek bail out, Greens/EFA co-presidents Rebecca
Harms and Daniel Cohn-Bendit said:
“There is a considerable and growing lack of trust among Greek
citizens for the austerity measures being insisted on by the EU and the IMF.
However, a clear majority of Greek citizens want Greece to stay in the Euro.
Against this background and, given the opportunistic political point scoring by
the Greek opposition, the decision by Greek prime minister Papandreou to hold a
referendum is completely understandable.
“The outcome of this referendum will
clearly have far-reaching consequences. In order to ensure the outcome is in
the interests of Greek citizens and the rest of the EU, there is a need for EU
governments to rectify the clear flaws of the first phase of the Greek bail out
and the destructive downward cycle of austerity. Instead, there is a need to
set out a clear investment programme, which will help promote sustainable
economic recovery. While this has long been given lip-service at EU-level, it
must now be swiftly enacted. The European Commission should come forward with a
proposal as soon as possible with a view to it being adopted at the European
Council in December. This must be a central part of the agreement with Greece
on the next phase of the bail out, so that Greek citizens can be reassured that
their future in Europe is based on solidarity and stability when they come to
vote in the referendum.?
Foto: Papandreu aten la premsa després de parlar amb Sarkozy i Merkel. Font: Reuters
Em trobo a Honduras, formant
part d’una delegació del Parlament Europeu que està visitant el país en el marc
de l’Acord d’Associació UE-Amèrica Central.
Arribar-hi, ahir al
matí, ja va ser complicat, degut a que un temporal en el petit aeroport de
Tegucigalpa va impedir que l’avió que ens havia de dur diumenge al vespre
arribés a enlairar-se. Vàrem haver de passar la nit a Costa Rica (San José). El
temps va millorar ahir i finalment vàrem poder arribar.
Només aterrar ens va
rebre el delegat UE a Amèrica Central: ‘Muy buenas. Bienvenido al país con
más muertos del mundo. Hace pocos días secuestraron a un miembro de la
Delegación, le robaron todo y lo dejaron desnudo en el monte. No se preocupe,
está vivo. Pero le recomiendo que no salga del hotel solo. Suele haber tiroteos
por las calles, cuando no secuestros exprés.‘. Com a rebuda no està
malament, vaig pensar.
Al vespre vaig tenir la
primera reunió (aquesta personal, fora del marc de l’agenda oficial) amb
diverses ONG de drets humans que em van exposar la situació del país, i que em
van deixar força més preocupat del que ja estava: situació crim generalitzat i
impunitat total. Persecució de dirigents sindicals, periodistes, ong, dones,
persones LGBT, opositors,…
Aquest matí, ja dins el marc
oficial, hem tingut un intercanvi d’impressions amb els representants de la UE
al país, una reunió amb representants de sectors empresarials i de negocis, una
llarga trobada amb diversos ministres i el president mateix del país, Porfirio
Lobo. Durant els intercanvis d’opinions he pogut plantejar diverses de les qüestions que les ONG em van fer arribar, i que de fet adjunto més avall en forma de versió resumida.
Òbviament els punts de vista
d’uns i altres divergeixen sensiblement. Però la qüestió és: qui és que
realment porta el país? És el govern? O és més aviat la mateixa oligarquia que
ja als anys 80 va ser responsable d’impulsar les desaparicions i el clima
persecutori a les veus crítiques del país? La mateixa oligarquia, recordem-ho,
que va instar el cop d’estat de fa dos anys, i que l’actual govern simplement
s’ha encarregat de legitimar? No és per casualitat que quan fan referència a
aquell atemptat contra la democràcia parlen simplement de ‘los
acontecimientos’, enlloc d’anomenar-lo pel seu nom: cop d’estat. Valgui com
exemple el fet que la policia està totalment controlada pel crim organitzat i
són, juntament amb l’exèrcit, els principals responsables de les nombroses
víctimes i desaparicions que es produeixen al país.
I és que tot el que he vist
i escoltat em ratifica en l’opinió que ja tenia, molt crítica amb l’Acord
d’Associació, i em deixa més convençut encara que en aquestes circumstàncies
l’Acord només beneficiarà a determinats sectors oligarques del país (així com a
determinades empreses multinacionals europees que cauran sobre el país amb els
ullals inversors ben afilats).
Un cas més en què el business
as usual pot acabar legitimant règims repressors que probablement acabem
lamentant algun dia. Trista política, aquesta, que tants nefastos resultats ha
donat al llarg de la història, i de la que, malauradament, no sembla que n’haguem tret les conclusions que pertoca.
Demà, en qualsevol cas,
farem una visita a Danlí, i dijous ens reunirem amb diferents personalitats del
poder legislatiu, del Parlacen i, fins i tot, amb el president derrocat Manuel
Zelaya. Serà interessant conèixer els seus punts de vista.
MECANISMOS DE REPRESIÓN EN CONTRA
DEFENSORES DDHH, ACTIVISTAS Y PERIODISTAS EN HONDURAS DESDE 28 JUNIO DE 2011
HASTA LA FECHA (ESPACIO ACI-DDHH, OXFAM INTERNACIONAL)
CONCLUSIONES
1)
El contexto refleja un ambiente de deterioro de las condiciones para
el ejercicio de la defensoría incluidos obstáculos de políticas públicas en
materia de seguridad y defensa, legislaciones que restringen libertades civiles
o criminalizan a los defensores/as, constriñen su libertad de asociación, reunión e incluso el derecho a
defender los derechos humanos, hasta situaciones extremas de ataques a la
libertad, seguridad y a la vida..
2)
La implementación de políticas de seguridad del Estado y seguridad pública
ha limitado la vigencia de las libertades fundamentales consagradas constitucionalmente
y en los tratados internacionales; manteniendo la militarización del país y aumentando
el poder discrecional y falta de control en las fuerzas de seguridad del
Estado.
3)
Un factor
asociado al ejercicio pleno de la defensoría de derechos humanos es el
acceso a la justicia independiente,
igualitaria, pronta e imparcial. Existe en Honduras una alta propensión a la
impunidad de las violaciones a derechos humanos, donde se refleja una deuda
histórica desde los crímenes de la Doctrina
de la Seguridad Nacional hasta los cometidos por la aplicación de mano dura o cero tolerancia a partir de
mediados de los años 90s y la primera década de este siglo[1].
La impunidad está afectando incluso la falta de implementación de medidas
cautelares de la CIDH, sentencias de la Corte Interamericana y recomendaciones
de otros mecanismos de protección internacional.
4)
El estudio arroja que existe un contexto donde los
defensores/as de los derechos económicos y sociales son sujeto/as de especial
vulnerabilidad, sobre todo comunidades originarias y afro descendientes, organizaciones
campesinas y defensores ambientalistas que deben reclamar sus derechos frente a
grandes empresas, guardias de seguridad privadas, empresas trasnacionales,
industrias extractivas en especial la minería, terratenientes y el propio
Estado. Particular atención demanda la situación en las comunidades garífunas,
la conflictividad en el Bajo Aguán, Zacate Grande y en los territorios donde se
han concesionado suelos para minería y empresas hidroeléctricas.
5)
Después del Golpe de Estado del 28 de junio de
2009 Honduras figura, de acuerdo a
la CIDH, como uno de los cuatro
países del continente sujeto a atención
especial. A partir de la ruptura Constitucional se destaca
acá el especial riesgo de algunos grupos de defensores como los dirigentes de
pueblos indígenas, de grupos LGTBI, periodistas, dirigentes gremiales y
sindicalizados, organizaciones de mujeres.
6) Del
análisis de casos emblemáticos se observa que el defensor/a en Honduras es
sujeto de varios mecanismos de agresión: 1) Atentados físicos a los defensores/as: que
incluyen ejecuciones extrajudiciales, lesiones y atentados a la integridad
física, detenciones arbitrarias; 2) Atentados contra su estabilidad emocional
que incluyen amenazas, intimidaciones por medio directos o indirectos,
estigmatizaciones; 3) Atentados contra su actividad, que contemplan
allanamientos ilegales, destrucción de propiedades, robos de información,
judicializaciones, legislaciones de control y criminalizante, medidas
administrativas del poder público y la impunidad como mecanismo de agresión.
7) A pesar de la
identificación de una amplia gama de mecanismos de represión contra los
defensores en el país, existe dificultad para el registro de los casos y para
conocer la magnitud y características de las violaciones reportadas.
8) La represión no
discrimina el ser actor nacional o internacional, pues incluso miembro/as de la
Comisión de Verdad han sufrido represión con ataques graves.
9) Los mecanismos de
agresión identificados obedecen a un patrón donde se identifica tanto al Estado
como actor directo de los ataques a raíz de la aplicación de políticas
expresamente dictadas para limitar o criminalizar la defensoría de derechos
humanos; o como parte de agresores
invisibles pertenecientes a grupos ilegales, paramilitares y/o sicarios
alentados presuntamente pos actores privados, grupos facticos y posiblemente
órganos estatales, lo cual amerita profundizar en la investigación de estos
vínculos.
10)Falta de investigación y sanción
frente a las violaciones a derechos humanos que acompañan los defensores/as y
frente a los propios ataques que sufren ellos mismos.
11)El marco
jurídico nacional pese a contener disposiciones generales sobre la obligación
del Estado y los particulares de respetar y promocionar los derechos humanos,
en general resulta ineficaz e insuficiente para garantizar el pleno
desenvolvimiento de los defensores/as.
No existen siquiera mecanismos de protección ante amenazas y otros
ataques a su vida, libertad, seguridad, incluidos el desenvolvimiento libre de
su actividad.
12)Se observa un marco legal que
tiende a limitar, vigilar, controlar y criminalizar el trabajo de los
defensores de derechos humanos como ser el artículo 332 que facilita acusar de
asociación ilícita a defensores principalmente de los derechos sociales en sus
actividades de protesta, y otros delitos como rebelión,
terrorismo, manifestación ilícita; Ley contra el Financiamiento del Terrorismo, Ley sobre la Privación del Dominio de Bienes de Origen
Ilicitito, Ley de
Ongs, Decreto de Amnistía 2010, Ley de Policía y Convivencia Social.
[1] Particularmente en los
asesinatos por “limpieza social” contra adolescentes y jóvenes, etiquetados
como “supuestos delincuentes”; pero también existe una falta de juzgamiento
para los crímenes de “odio” por razones género (femicidios), asesinatos contra
miembros de la comunidad LGTBI, casos de tortura, trato cruel y asesinatos por
las fuerzas de seguridad del Estado, la violencia carcelaria, entre otros
Foto: Porfirio Lobo
durant la seva presa de possessió, acompanyat pel general colpista Romeo Vásquez