Sopant amb Zelaya
Entra
a l’hotel envoltat de guardaespatlles. Alt com és (prop de metre noranta)
destaca en un país de gent més aviat baixa. El personal de l’hotel i alguns
clients que estan de pas giren el cap per mirar-se’l. Ell somriu, i saluda
tothom. Tinc la impressió que encara conserva una alta dosi d’estimació entre
la gent. És evident que l’acompanya encara aquella aurea presidencial que van
intentar arrencar-li els militars colpistes enduent-se’l en pijama per la força
cap a Costa Rica, el juny de 2009, a set mesos d’acabar el seu mandat.
Gràcies
a un pacte polític ha pogut tornar al país (després de 17 mesos a l’exili), i
està liderant la creació d’un nou partit, LIBRE, del qual ell no en podrà ser
candidat.
El
govern actual de ‘Pepe’ Lobo diu que vol passar pàgina, que cal mirar cap al futur, però la
realitat és que si per una banda neguen contínuament en els seus discursos
l’existència d’un cop d’Estat, de l’altra els fets diuen que els colpistes han
estat amnistiats mentre que l’equip de Zelaya ha estat assassinat o processat,
com el ministre al qual acusen de malversació de fons per haver promogut una
quarta urna en què pretenia demanar a la gent que s’expressés sobre la
necessitat de canviar la Constitució, la mateixa Constitució que el President
de Costa Rica va titllar de ‘adefesio
juridico’.
Entrem
a la sala que hem reservat pel sopar privat. Ens hi esperen també els ambaixadors de la UE al país. Ens asseiem cara a cara amb ‘el Presidente’, com encara l’anomenen. Presideix la reunió la Presidenta de la Delegació, Emine Bozkurt. Ens dóna la paraula als dos eurodiputats que l’acompanyem, un liberal belga i jo. Li exposo les meves
sensacions dels tres dies de visites i li ratifico la meva decepció per què la
UE no hagués sabut estar a l’alçada dels esdeveniments i no hagués fet més per
ajudar a que fos restituït en el càrrec.
Ell
ho agraeix, i comença a parlar. És molt bon orador, culte, amb contingut, lluny
de la retòrica buida que he escoltat d’altres representants i funcionaris
governamentals.
Diu
que no creu en les ideologies, tot i que s’ubica en el centre-esquerra. Que
alguns l’acusen de comunista simplement perquè creu que el neoliberalisme ha
fracassat al país, ja que ha dut més pobresa i més desigualtat, i perquè defensa
que l’estat assumeixi certes responsabilitats que no poden quedar en mans del
mercat. ‘Però si jo sóc empresari’, es defensa, ‘això sí: el comerç’, diu, ‘ha
d’estar al servei de les persones’. ‘El liberalisme’ sentencia ‘ha d’evolucionar cap a
la justícia social’.
No
parla des del rancor, tot i que té motius de sobra per estar ressentit. Parla
de reconciliació, demana justícia, proposa una sortida política a l’atzucac
actual. Però també demana que la Comisión
de la Verdad vagi a fons de les causes del cop d’estat, que no es quedi
només amb els fets d’aquell dia. ‘La reconciliació és possible, i necessària,
però ha d’estar basada en la veritat’, diu.
En
un país tan armat com aquest, on cada ciutadà major de 18 anys pot tenir fins a
cinc armes legals (les il·legals són incomptables), considero que té molt mèrit
que la víctima d’un cop d’Estat hagi liderat una resistència pacífica. Les
dades són clares: les víctimes, polítiques i personals (assassinats i
desapareguts) són tots del costat dels colpejats, no del colpista. Per això diu
que el problema de la seguretat al país no és culpa, només, de la policia, sinó
d’un sistema judicial que està en mans de les oligarquies colpistes.
Té
idees polítiques, i les vol debatre en públic, fins i tot amb els responsables
del Cop d’Estat. Ja que no hi ha hagut justícia als tribunals, demana que n’hi
hagi almenys a les urnes. Està convençut que si LIBRE es pot presentar a les
eleccions, i sobretot si aquest arriba ‘viu’ (literalment), arrasaran, i seran al
proper govern del país. La cita: el 2013.
La
reunió s’allarga molt més enllà dels postres. L’ambient és amigable. Quan ens
aixequem una foto s’imposa. Ha estat un bon tancament de missió, demà tornem a
casa.
Pujo
a l’habitació i abans d’anar-me’n al llit reviso el Twitter. Avui ha començat
la campanya electoral pel 20N. En les enquestes van endavant els qui van avalar
el cop d’estat a Honduras. I és que, com
diu Zelaya: ‘si això d’aquí fos un problema local, només d’Honduras, ja ho hauríem
resolt fa temps. Ens hauríem assegut al voltant d’una taula i hauríem trobat una
solució. Però no ho hem pogut fer encara perquè aquest és un problema de
dimensió internacional’.
Foto: Zelaya amb Romeva, Tegucigalpa, 3.11.11
Que bé que sopis amb els aspirants a Che Guevara del segle XXI. Que cabrons aquests demòcrates amb les seves llibertats i les seves eleccions. Tothom sabia que una dictadura de Zelaya hagués estat millor. ¡Hasta la victoria siempre! ¡Viva Cuba!