Mails per a Hipàtia

Darrer dia a Andorra. Ahir vam sopar amb el Síndic General, el president del parlament andorrà, que ens va convidar a visitar l’edifici que acull la cambra legislativa, cosa que he fet, evidentment, aquest matí. No es poden perdre oportunitats com aquesta.

Vicenç Mateu, el síndic, és un personatge que m’ha impressionat. Com m’ha impressionat també, per cert, la ministra d’educació Roser Suñé. Són persones d’una extraordinària preparació i sensibilitat, francament preparats, que crec que és important que ocupen els càrrecs que ocupen en el que en definitiva és el nostre únic govern independent.

Mateu aquest matí ens ha passejat a tot el grup de ponents de la universitat per la vella casa de les Valls, dipositària de les tradicions i costums d’un parlament i una forma d’entendre la cosa pública que es remunta a l’edat mitjana i que és bo que es conserve en algunes coses.

I tot seguit, sense sol·lució de continuitat car és a la mateixa plaça, hem passat al nou parlament que m’ha recordat no sé perquè la cambra legislativa alemanya, supose que pel tipus d’edifici i salvant totes les distàncies.

La gràcia és que hi hem pogut parlat molt de política, vici comú, i encara ho hem fet més durant la fantàstica conferència que la Dominique ha ofert a la tarda. El síndic és filòsof de professió, es pot ser filòsof de professió?, i això li confereix una capacitat diàlectica fins i tot en els problemes menors que sincerament a mi m’ha causat enveja. Pura.

Dit tot això sóc conscient que no sóc andorrà i que igual la realitat vista de prop és diferent. Acceptaré qualsevol comentari en aquest sentit.
 

Tota aquesta setmana sóc a Andorra, participant en la Universitat d’Estiu. De fet hi vaig parlar ja dilluns, sobre el paper d’internet en les múltiples crisi actuals, però encara demà he de fer part d’una taula rodona i participar en un encontre amb els alumnes.

Hem passat, però, molt de temps convivint els ponents, amb llargues caminades per la muntanya i discussions de taula encara més llargues. Especialment ho he fet amb l’Ignacio Ramonet, amb la senadora francesa dels Verds, i batlle de Montreuil, Dominique Voynet i amb Josefina Castellví, que és un pou inacabable de saviesa i elegància. Avui a la nit se’ns han sumat al sopar els altres ponents així com la ministra d’educació i el Síndic Major, president del Parlament, que m’han impressionat tots dos. Per tant un sopar magnífic del qual tot just ara que hem comence a recuperar.

La veritat és tot plegat configura un final excel·lent de l’estiu, combinant estudis i descans, aprenent molt i gaudint de l’amabilitat enorme dels organitzadors.

Per cert que hi tornaré a Andorra el dia que cante Miquel Gil. I això té una explicació: per a il·lustrar els canvis que estan passant en el món de la cultura el vaig fer intervenir-hi a ell via Skype al mig de la meua conferència i ho va fer amb aquella generositat inacable que gasta i rebent un aplaudiment atronador de la sala. Li ho vaig prometre, doncs.

Enmig de la calor de l’agost ens arriba la notícia de la mort de Jordi Ibàñez, l’editor des de fa tants anys de VilaWeb Sitges. Tot i que la seua llarga malaltia feia esperar un desenllaç com aquest la notícia m’ha causat un fort impacte. D’alguna manera ell era un dels degans de les edicions locals de VilaWeb, una de les persones que amb més constància i paciència havia portat l’edició de la seua estimadíssima ciutat, sempre apretant per a fer poder-ho fer millor.

Crec recordar que ens vam conèixer en el Col·legi d’Economistes de Catalunya on elln’era el responsable de tecnologia, si no estic equivocat fins avui mateix. Després vam compartir moltes hores a VilaWeb però també en una faceta curiosa: el futbol americà. Ell i jo coincidíem en que ens agradava molt aquest esport i ens vam fer seguidors del Dragons de Barcelona, l’efímer equip de la World League que jugava a l’estadi de Montjuïc, on vam passar bones vesprades de cap de setmana. Eren moments molt relaxats i divertits que ara recorde amb massa enyorança.

L’enterrament es farà demà al matí al Tanatori de Sitges. 

Sempre dic que estic molt orgullós d’haver ajudat a fer aquell polèmic ‘Camaleó’ que simulava un cop d’estat a la URSS per a intentar explicar com funcionen els informatius. La cosa va portar una cua considerable i divisions dins la professió però conforme passen els anys s’hi veu millor i més la plasmació de la crítica i menys l’inicident.

Precisament aquest agost ha fet vint anys del cop d’estat que va acabar amb la URSS i que nosaltres havíem narrat mesos abans. Per aquest motiu Manuel Delgado ha explicat al seu bloc les interioritats d’aquell programa, del qual ell n’era el màxim responsable i el brillant instigador intel·lectual. Són diversos apunts imprescindibles que vos enllace ací:

–20 anys de Camaleó (I). L’encàrrec
–20 anys de Camaleó (II). L’emissió
–20 anys de Camaleó (III). L’enrenou
–20 anys de Camaleó (IV). La profecia

Demà puge a Prada on hi estaré desconnectat uns dies. Per això, tenint en compte els problemes de connexió, igual no podré sumar-me al reconeixement blocaire al senyor Enric Valor que demà dilluns espere que siga notable. Així que per si de cas i perquè no se’m puga posar falta ací va la meua blocada d’homenatge a l’escriptor, al gramàtic i al nacionalista.

Quan finalment vaig poder estudiar català jo també vaig ser un dels usuaris dels seus llibres. Recorde amb especial goig ‘Millorem el llenguatge’ que em va obrir tot de portes i finestres.

A ell el vaig vore en comptades ocasions però sempre impressionava pel seu tracte i la seua presència. Una vegada va ser a la seu del PSAN de València on hi havia anat a demanar permís per a pagar la quota també al PSUPV, un dels mil invents de Ventura. No és que volguera deixar de pagar la quota que, sembla, pagava al PSAN sinó que en volia pagar una altra també a un altre partit. Jo estava allà assegut esperant a parlar amb no sé qui i vaig poder veure en directe la cara del xicot que l’atenia, sobrepassat per l’elegància de la demanda.

I en una altra ocasió recorde una espècie de tertúlia on crec recordar que hi havia també Joan Francesc Mira i Eliseu Climent. Em va impressionar la rotunditat amb la qual el senyor Valor defensava les formes genuïnes valencianes. Concretament va criticar la mania de dir ‘a sobre’ per ‘damunt’ -observació que sempre he retingut i que em persegueix cada volta que tinc la tentació de dir això d’a sobre…

He conegut també amics seus i gent de Castalla i sempre la imatge del senyor Valor ha estat la d’un personatge impecable, digne i decent. Un orgull per als valencians i per a la nació sencera.

Avui he publicat el meu primer article d’opinió en un diari esportiu. En començar la seua nova època els dirigents d’El 9 Esportiu em van demanar si em veuria en cor de parlar d’esports els dissabtes a la pàgina 2, una pàgina que intenten que vaja una miqueta més enllà de la crònica concreta de partits o circumstàncies. 

Vaig entendre que els amics d’El 9 em demanaven d’alguna manera també el meu suport a un projecte que en definitiva és molt agosarat i molt important per a la llengua i per al país, ja que el segment dels esports és el menys normal pel que fa a les publicacions de paper. Així que vaig dir que sí, encara que sense saber massa bé de què parlaré. Avui, per exemple, he aprofitat la vaga per a reivindicar el Llevant, ja que és un històric granota qui la dirigeix. La setmana que vé ja veurem…

Nit de coetà de les mlllors dels darrers anys. Diuen que està amenaçada però a la vista del que ha passat aquesta nit seria un error gran del govern espanyol portar a terme l’anunciada prohibició. Molta gent al carrer, molt de foc i moltes ganes de festa sense cap incident conegut, tret d’aquest que relata amb precisió l’Albert al seu bloc i que just va afectar al final la nostra colla quan jo ja m’havia quedat a casa. Una gran festa.

Que ho va ser més amb la colla. Ahir dos dels xiquets dels nostres amics s’estrenaven i vam decidir ensenyar-los a tirar coets a poc a poc i bé. Vam triar un carrer tranquil i començàrem amb pixarretes per a passar després ja als coetons i les femelletes. Ensenyar a estar-se quets, a ‘mirar i pensar’ davant el coet, a tirar per baix mà, a rodar-lo …una festassa en la qual ells van aprendre ràpid i nosaltres vam gaudir, orgullosos d’ells, com feia anys.

Vam estar-nos una bona estona còmodes en el nostre carrer, veient passar colles esporàdiques i gaudint del foc que organitzaven al cantó de dalt una colla amb molta més pirotècnia adquirida que la nostra. Vam divertir-nos d’allò més amb un coet xiulador que no havíem vist mai i que és simplement espectacular. I abans d’eixir a rondar, finalment, vam decidir que calia fer una fotografia, la de dalt, que immortalitzarà aquell moment amb els pares, els amics i els xiquets tot ben vestits i preparats.

Durant la ronda com sempre anàvem trobant els uns i els altres. Vaig passar per ma casa a oferir un poc de foc a la família, amb la meua menuda dirigint l’espectacle des del balcó i em vaig trobar el meu nebot Joan amb la seua colla -la segona fotografia n’és el testimoni.

I finalment vam fer cap a l’Ateneu que era una autèntica plaça de foc. Foc pels quatre cantons i en quantitat. L’estructura alta de la casa que acull el centre permetia, però, estar-se fresquet al patí sense massa perill que algun coet indiscret botarà per damunt de la taulada i ens fera moure’ns amb pressa de la cadira.

Fet curiós: per primer vegada en ma vida em va tocar una rifa. Una rifa, però, poc útil per a mi perquè era una caixa de licors alacantins de tota classe i condició, tots ells ben carregats d’alcohol, beuratges que jo no consumiria ni boig. Així que els vaig posar a disposició de la nombrosa colla de gent que era a l’Ateneu i que espere que se’ls hagen begut amb tanta alegria com prudència.

Finalment el millor moment de la nit que sempre és la dutxa que et refresca després d’hores d’anar encabit en el mono, les botes, el casc i tota la parafernàlia necessària per a gaudir sanament dels coets. I em vaig deixar caure al sofà mentre per la finestra apuntava el dia de Sant Roc. Ni al llit que vaig arribar…

(Salutacions, per cert, als arenyencs que ens prenien el relleu amb l’eixida del sol: Sant Roc! Sant Roc!)

Dia de la festa major. Dia de rituals. Al matí baixar a vore passar les alfàbregues, aguantar la calor, mullar-se de confeti, fer un tombet amb els amics i com cada any emocionar-nos quan les campanes de l’església sonen fortes a la Plaça del Sol mentre els colors de l’estiu de Bétera esclaten sota un sol d’impacte.

Enguany han tornat a vindre els Nubiola-Sans, uns molt bons amics del barri i excel·lents fotogràfs. De fet Pere va quedar seleccionat als Sony World Photography Awards del 2010, amb aquesta fotografia que il·lustra l’apunt.

Vos recomane doncs que vos acosteu a la festa mirant a través del seu objectiu, des d’aquesta pàgina de la seua web. 

Passeig aquesta vesprada fins l’hort de les alfàbegues. Com cada any les obreres i els seus equips d’amics i familiar atabalades acabant d’endreçar les plantes que demà eixiran al carrer per a fer la festa. Ramonet i el grup d’encarregats al llarg de tot l’any de crear aquestes plantes magnífiques ja tenen la faena feta i ara només és qüestió de deixar passar les hores.

Entre ells, encara que ja retirat, mon tio Paco, a qui he fotografiat amb la meua cosina Mara i les seues filles davant una de les dues alfàbegues grosses, que demà anirà tancant la comitiva, just darrere una de les dues obreres fadrines.

A Bétera en diem ‘orelletes’. Com a tantes poblacions valencianes i de tots els Països Catalans. Els occitans, els cuiners originaris, en diuen ‘aurelhetas’. A la Catalunya Nord les coneixen com ‘bunyetes’ i en algunes poblacions de les Illes en diuen ‘orellanes’. Al nord d’Itàlia, en terres toscanes sobretot, són conegudes com ‘orechie’. Els espanyols en diuen ‘orejuelas’.

Són el dolç que a Bétera acompanya de forma inseparable la festa d’agost. Un dolç senzill però d’arrels profundes ja que apareix en els grans receptaris medievals catalans com El Llibre de Sent Sovi o en el mateix Espill de Jaume Roig. 

Dissabte passat l’Ateneu de Bétera, dins l’extraordinària programació que ha posat dempeus aquest agost, va organitzar un taller d’orelletes sota el mestratge d’Amparo Asensi. El vídeo és fet en aquest taller i inclou una descripció ben detallada de com es fan i un tast de com es mengen.

Lamentablement ningú encara no ha trobat la manera de menjar a través d’internet…

D’aquest tipus de correu com el que enganxe a baix en rebem de tant en tant sense saber quin nivell de fiabilitat té. Aquest és un cas diferent per a mi perquè conec personalment els seus autors, gent directament vinculada a VilaWeb. Així que vos demane que el feu circular, per favor.

 *** 

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d’enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

 Només un trasplantament el proper mes de setembre d’un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l’Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries.

A finals del mes d’agost ha d’ingressar a l’Hospital Vall d’Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament.

Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s’han fet enrera, un d’ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard.

A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, a que us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és un simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enrera. Formareu part d’una base de dades anònima de donants i quan més n’hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho creieu oportú

L’Ateneu de Bétera ha aprofitat el canvi al nou i magnífic local de la plaça del mercat per a programar un molt intens estiu d’actes de tota mena i condició. A la seua web es pot copsar la intensitat del treball d’aquesta institució beterana, que tant ràpid ha aconseguit ser considerada com un puntal de la comarca no només al poble sinó a tot el Camp de Túria.

Especialment aquest mes d’agost no caben més coses. La proximitat de les festes marca i així hem tingut una xerrada de Toni Marzo i Ramonet sobre el seu orígen o un molt divertit taller d’orelletes (per a aprendre a fer el dolç tradicional) que va tindre un èxit més que notable. També hi ha hagut projeccions de films, dijous hi cantarà l’alcoià Hugo Mas i inauguraran una exposició d’Acció Ecologista-Agro sobre el riu Palància.

Amb ells vaig quedar que sempre que fera vacances dedicaria una part del temps a fer un curset per als membres de l’Ateneu, així que enmig d’aquesta programació tan enorme encara m’han encabit dos cursets (com que és estiu partida doble), que vaig fer ahir i que faré avui. Concretament ahir vam parlar, amb la meua major que va fer mitja conferència ella, sobre les xarxes socials i avui sobre la creació de vídeo per internet. En l’ampla sala del primer pis de l’Ateneu ens vam juntar un bon grapat de gent durant dues hores llargues comentant com usar les xarxes socials.

Amb dos moments màgics. El primer va ser quan per a exemplificar la immediatesa del twitter vam demanar que saludaren a gent que estiguera en aquell moment connectada. L’espectacle va ser fascinant. La gent és molt amable i col·labora sempre però no deixa de causar impressió estar allà en la vesprada de Bétera i començar a rebre tweets a @ateneubetera de gent que ens saluda contenta des del Pireu a Atenes o des de Limerick a Irlanda, o des de qualsevol racó del nostre país.

I el segon moment màgic va ser inesperat. A la plaça va arribar una dansà amb dotzenes de veïns que la ballaven vestits de carrer, acompanyats de la dolçaina i amb ganes només de fer-la viva i de gaudir-la. Vore la cambra de l’Ateneu plena de gent que estudiava facebook mentre per la finestra la plaça era plena de més gent fent una dansà causava una enorme alegria interior, feia visible que ser globals només és trobar la manera de participar des d’un món local en la voluntat col·lectiva mundial i et feia creure fermament en les possibilitats de futur del nostre poble. En ple mes d’agost.

Avui la meua germana ha fet 45 anys. M’ha impressionat especialment perquè el seu neixement és un dels primers records fixats fermament al meu cervell. Era estiu i ens havien enviat amb la iaia a Xàtiva. Fins que un dia van cridar per a dir que teníem una germaneta, cosa que m’imagine que va ser una sorpresa per a mi i el meu germà. A l’endemà o un dia després les meues ties ens van acompanyar en tren, de primer a València i després fins a Bétera. I jo recorde, i podria dibuixar-la si fora un bon pintor, la llum del carrer quan pujava acceleradament el carrer de l’estació per a arribar a casa. Era el dia que la batejaven i jo vaig pujar les escales de casa de dos en dos fins que corrent vaig entrar a la cambra dels pares i em vaig abocar al bressol. I la vaig veure. Em va semblar la coseta més bonica que podia imaginar i em vaig posar a dir el seu nom en veu baixeta… A la caseta, mentrestant, la güela feia xocolata i repartia ensaimades al veïnat, malgrat ser l’agost. I Diego, un dels homes que treballava aleshores al bar, encenia coets que pujaven cap al cel celebrant la vinguda de la xiqueta de Ca Montes.

Han passat ja quaranta cinc anys però Marita ha estat sempre al meu costat. És una dona que és molt difícil que s’enfade i que sempre està disposada a desviure’s pels altres, cosa que fa extremadament fàcil sentir-la a prop. La seua terrassa, per la qual va lluitar tant, és un espai de felicitat les nits de l’estiu amb tot de gent sopant i xerrant fins que ens canten les quaranta. Ella aguanta amb paciència totes les bromes i té una fidelitat cap a la seua gent, cap a tots nosaltres, emocionant. Potser és un poc hiperactiva, per dir-ho d’alguna manera, però cal reconèixer que això també té la seua part positiva: ningú com ella per a organitzar una eixida o uns dies que passarem junts.  

Avui, mentre fèiem la paella i compartíem bromes i records, me la mirava intentant recordar aquella careta encabida al bressol i a la qual xiuxiuejava el seu nom. I m’ha semblat impossible que haja passat tant de temps però no he pogut deixar de pensar que en qualsevol cas he tingut sort de passar-lo al seu costat, gaudint sempre d’aquell seu somriure…

Ei! Per molts anys germaneta.

Tot llegint Meredith trobe algunes dades esferïdores sobre l’Àfrica que es va fer independent. En el moment de la independència del Congo belga de les 1.400 persones que administraven aquell enorme territori només tres eren africanes -dues recent contractades. El número total d’universitaris congolenys eren trenta i només 136 xiquets feien estudis de batxillerat. No hi havia ni un sol metge, cap professor ni militar amb rang que fos congoleny.

I d’això es va passar a la independència, amb el catastròfic resultat que tots coneguem…

Com cada any he anat guardant-me llibres per a poder llegir amb calma. Entre ells i sobretot la monumental ‘Africa’ de Martin Meredith, un relat fascinant pel que porte llegit dels darrers cinquanta anys del continent, o siga de l’Àfrica postcolonial i tots els seus problemes. Fa anys ja vaig llegir amb ganes el seu ‘The State of Africa’, més centrat en l’actualitat i que em sembla que aquest nou volum completa.

Al temps, però, vaig picant llibres més suaus i ràpids. I acabe de berenar-me ‘Les esglésies orientals’ de Sebastià Janeras. Aquest és un llibre de divulgació sobre les esglésies de l’orient. Algunes em són conegudes, les europees i russes sobretot, però altres són realment sorprenent i molt interessants, sobretot les de Llevant. Es tracta d’un manual força atractiu que fa una introducció molt generalista però que aporta moltes dades socials i polítiques que ajuden a entendre molt millor la realitat d’aquells països.