Ho ha reconegut el mateix Almodóvar, que ha volgut fer La piel que habito com un d’aquells drames criminals de Fritz Lang dels anys quaranta. De fet, a la roda de premsa ha reconegut que en algun moment havia pensar fer-la muda i en blanc-i-negre, pensant també els films de l’etapa muda de Lang. Tot
Ahir parlàvem de les declaracions de Lars Von Trier a la roda de premsa amb què presentà Malenconia al Festival de Canes. A les darreres hores, les coses s’han precipitat molt. Ahir mateix, el Festival va emetre un comunicat en què explicaven que li havien demanat explicacions i transmetien les excuses que els havia demanat el
Almodóvar entra en Competició. Vol una certa llegenda que una pel·lícula amb possibilitat de premi, si la passen l’últim dijous de festival, es pot dir que en millora les probabilitats. Això, però, és una veritat a mitges. Als darrers seixanta anys de vida de Canes, en trobaríem exemples tant en un sentit com en l’altre. Tanmateix, la presència estelar
Permeteu que comenci per unes declaracions de Lars von Trier. Què he pretès, exactament? Tenia un estat d’ànim com a punt de partida, el desig de capbussar-me en l’abisme del romanticisme alemany. Wagner a gavadals (..) A més he d’admetre que sempre he tingut una feliç relació d’amor amb el cinema romàntic… per esmentar l’evidència:
D’aquesta jornada de Canes 2011, se’n parlarà. Lars Von Trier hi presenta un film apocalíptic i el president Sarkozy s’assabentarà de les primeres reaccions de la pel·lícula sobre la seva ascensió al poder en plena devallada matrimonial… Mentrestant, la japonesa Naomi Kawase presenta un poema cinematogràfic sobre el vincle Home-Natura, just quan fa pocs mesos del tsunami
L’endemà del cinema magnífic, sumptuós, de Terrence Malick, el Festival de Canes ha programat en competició les noves pel·lícules d’Aki Kaurismäki i Alain Cavalier, caracteritzats per la depuració i sobrietat estilístiques. I, en el cas de Le Havre, de Kaurismäki especialment, no tan sols s’ha aconseguit la unanimitat, sinó que l’ovació que se li ha
Al final de Le Havre, el drama de la mort d’una dona, víctima de càncer, Aki Kaurismäki el capgira irònicament per una curació tan impossible com inesperada, reblada pel símbol d’un cirerer florit. En sortir de la projecció, aquest matí, he sabut que acabaven d’arribar missatges diversos amb la dissortada notícia, no per esperada menys dolorosa, de la mort
Aquest dimarts, 17 de maig, a la competició: Aki Kaurismäki i Alain Cavalier. No apte per a frívols. Per a compensar, a l’estora vermella, Jodie Foster, Mel Gibson… i Jean-Paul Belmondo, a qui el Festival de Canes ret un d’aquells homenatges sonats, amb sopar de gala i festa, a més, esclar, de l’estrena d’un documental
Finalment, després d’anys d’espera, misteri i unes expectatives enormes, s’ha pogut veure L’arbre de la vida, de Terrence Malick, a la Competició del Festival de Canes. Una meravella, tanmateix esbroncada, abans mateix que s’enllestís la projecció, per un sector de la crítica que no ha aconseguit arrossegar la sala cap al rebuig que pretenien. Això
Finalment, ha arribat el dia. Ara sí: L’arbre de la vida, de Terrence Malick, es projecta al Festival de Canes. Han estat dos anys de rumors i especulacions, d’enamorament de la pel·lícula per part dels programadors de Canes i decepcions en saber que el perfeccionista Malick encara no la tenia acabada… El 2009, perquè hi
Ja convé que hi hagi pel·lícules positives, que t’eixamplin el pit, que apostin per l’esperança. Tanmateix, el francès Robert Guédiguian i els valons germans Dardenne arriben a forçar massa les coses per a imposar el bonisme costi el que costi, a les pel·lícules que respectivament han presentat a Canes 2011. A “Un Certain Regard”, Guédiguian
Una dona que ajuda un marrec a deixar la violència, una noieta que s’enamora d’un fotògraf granat, una infermera que estalvia patiments als pacients, un malalt de càncer que mirar de tirar endavant, una dona que fuig d’una secta i un pare de família angoixat apocalípticament, un condemnat per crims contra la humanitat i una
Mentre la projecció de Pirates del Carib: per marees estranyes, de Rob Marshall, ha aixecat la polseguera prevista, gràcies a la presència de les seves estrelles de Hollywood (Johnny Depp, Penélope Cruz, el també oscaritzat Geoffrey Rush…), en una altra sala del Palau de Festivals de Canes s’ha pogut veure el documental Tots a Larzac,
El primer dissabte de festival és el dia de més gentada a Canes i el que l’organització sol programar més cara al que se’n diu gran públic. Pirates del Carib: per marees estranyes, de Rob Marshall, és el títol que s’ha triat per a engrescar el galliner. Amb el seu humor característic, el seu fantasiós reciclatge
De bromes simpàtiques a costa dels cardenals i el Papa (i els psicoanalistes), Nanni Moretti en deixa anar unes quantes, a Habemus Papam; la cinta en què Michel Piccoli és elegit Papa i, de l’atac de pànic que li ve, no pot ni sortir a presentar-se davant dels feligresos, de manera que no s’enllesteix el