Policies i delinqüents, un Papa i Joana d’Arc, aborígens d’Austràlia i un pagès d’Islàndia, un xofer argentí i una irlandesa turmentada… de tot i de per tot, al programa del Festival de Canes del divendres 13 maig. Entre els noms que poden desfilar per la Croisette: el veterà Michel Piccoli, l’actor i cantant Takeshi Kaneshiro, un
Més enllà dels títols i programes que conformen la selecció oficial del Festival de Canes, hi ha una sèrie d’iniciatives i activitats que ho complementen i ajuden a ambientar-lo. Són exposisions, projeccions de cinema a la fresca de la platja, gales d’homenatges, reecepcions a un país convidat o a les autoritats europees… Ho han batejat, ben
La Tomatina de Bunyol, en una imatge zenital que en mostra un munyoc de cossos vermellosos, obre premonitòriament la pel·lícula Hem de parlar d’en Kevin (We Need To Talk About Kevin), de l’escocesa Lynne Ramsay. Representa un moment ja remot de feliç llibertat i enamorament per a la protagonista del film, una mare que viu
Arranca la Competició de Canes 2011, amb el debut com a cineasta d’una escriptora australiana i un film de l’escocesa Lynne Ramsay, produït per i protagonitzat per Tlda Swinton. El mateix dia que Gus Van Sant inaugura Un Certain Regard; un tercet especialitzat en espectacles comico-burlescos obre les portes de la Quinzena dels Realitzadors, i una
Mitjanit a París, de Woody Allen, troba la complicitat de l’espectador enamorat de París, sobretot del París de Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Cole Porter, Gertrud Stein, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Luís Buñuel, Man Ray… I del de Degas, Toulous-Lautrec… De nostàlgia, n’hi ha en aquest deliciós film que ha inaugurat Canes 2011; però Woody Allen
El primer dia de festival és el de la calma abans que el remolí cinèfil ens engoleixi. És una jornada de presentacions. Ho fa el Jurat de la Competició, en l’únic contacte amb la premsa que pot tenir oficialment fins que el dia 22 de maig emeti el veredicte, a la Gala de la Palma
Absolutament consolidada, la secció Cannes Classics forma part, totalment integrada, de la selecció oficial del Festival de Canes, havent-se superat un cert caire marginal que havien agafat anteriorment les seccions anomenades retrospectives. Certament, ara no hi ha aquelles recuperacions notables de l’obre d’un cineasta concret, ni les publicacions que allò possibilitava per a l’estudi històric
Aquest és un apunt instrumental, que és útil per a navegar a totes les categories d’aquest bloc sobre el Festival de Canes, incloent-hi també els dedicats a l’Off-festival, és a dir, Quinzena dels Realitzadors i a Setmana de la Crítica: Selecció Oficial Competició [Competició] Selecció Oficial Fora deCompetició [Fora de Competició i Sessions Especials] Selecció Oficial
Una fotografia immensa de Faye Dunaway als seu millor moment presideix l’entrada al Palau dels Festivals de Canes, on aquest dimecres s’inaugura la 64a edició del certamen. Tota una premonició. El glamour de l’estrella de Hollywood contrasta amb la negror densa i inquietant de la foto, realitzada per Jerry Schatzberg el 1970. No és estrany
Una salutació amics i amigues, des de Canes. Hi hem arribat a quarts de dues tocats i encara hem hagut d’enllestir qüestions logístiques (anar a l’hotel, recollir l’acreditació, dinar una miqueta, etc.). Un cop instal·lats, contacte amb el Diari i amb Vilaweb, i ara mateix, mentre enllesteixo les primeres cròniques, he fet simplement un breu parèntesi per
Tot i que la tirania islamista iraniana ha condemnat els cineastes iranians Jafar Panahi i Mohammad Rasoulof a sis anys de presó i a una prohibició de fer cinema durant vint anys, el Festival de Canes en projectarà dos films, rodats semiclandestinament aquest hivern, durant el procés la sentència del qual, recordem-ho, han apel·lat: A
Que un individu com Nanni Moretti, sorneguer, càustic, d’esquerres, militant anti-Berlusconi i contra la mena d’esquerra que, amb la seva política va tornar a dur “il Cavaliere” i els seus amics feixites al poder, hagi dedicat la seva última pel·lícula a la figura d’un Papa electe que no en vol ser, de Papa, fa d’ Habemus
Peter von Bagh, el més gran cinèfil dels països escandinaus —en paraules del malaguanyat José Luís Guarner, a La Vanguàrdia de 28.08.1992—, va descriure l’univers d’Aki Kaurismäki ran de l’estrena de L’home sense passat, Grand Prix i Premi d’Interpretació Femenina a Canes 2002, i em sembla adient reproduir-ne algun fragment: L’univers d’Aki Kaurismäki és un
En general, tots estem d’acord a dir un parell de coses sobre els germans Luc Dardenne i Jean-Pierre Dardenne: que les seves pel·lícules posen en pantalla les bosses de marginalitat al cor de l’Europa de la prosperitat i que les seves són ficcions amb tremp de documental, que el seu és un cinema d’acompanyament als
Amb pel·lícules de gran força intimista i notable expressió visual, com Llunyà (2002) i Els climes (2006), el turc Nuri Bilge Ceylan es va guanyar a pols una certa i positiva fama d’hereu més o menys llunyà d’Antonioni, per l’ús prolífic dels temps morts, i de bon deixeble de Kiarostami, pel seu estil contemplatiu. Tanmateix, amb Les tres