Club 7 Cinema

Mentre la projecció de Pirates del Carib: per marees estranyes, de Rob Marshall, ha aixecat la polseguera prevista, gràcies a la presència de les seves estrelles de Hollywood (Johnny Depp, Penélope Cruz, el també oscaritzat Geoffrey Rush…), en una altra sala del Palau de Festivals de Canes s’ha pogut veure el documental Tots a Larzac, de Christian Rouaud, sobre la llarga lluita per la defensa de la terra, encetada a començament dels anys setanta per uns pagesos d’Occitània, afectats pel projecte d’ampliació d’un camp militar.

L’octubre de 1971, el ministre de Defensa francès, Michel Debré, va decretar que s’ampliés el camp militar de Larzac (a Occitània) i, argumentant-ho, explicà que havien triat aquell indret perquè és un país desheredat -afirmà-. No feia gaire anys, certament la gent en marxava; però d’ençà un temps, als pagesos de tota la vida -qualificats de “pur porcs”- se’ls havia afegit gent que, provinent d’altres indrets, s’hi havien instal·lat, revitalitzant-hi l’explotació agrària i ramadera. De manera que, sobretot amb l’empenta d’aquests forasters integrats (anomenats “pioners”), 103 families d’aquell territori van decidir plantar-hi cara. En aquell moment, mai s’haurien pogut imaginar ni les dimensions que acabaria agafant la seva protesta, ni que haurien d’estar bregant durant una dècada, fins que Mitterand guanyà les presidencials de 1981.

Larzac congrià tota mena d’activistes en suport a la lluita d’aquells pagesos. Gent que hi trobà l’oportunitat de seguir la revolta del 68, occitanistes, no-violents encapçalats per Lanza del Vasto, maoistes, anarquistes, hippis, joves rebels contra la França que votava Giscard d’Estaing… Per a aquells homes i dones de la terra, qualsevol aportació els era de gran ajuda, de manera que van acostumar-se a conviure i sobretot a debatre i prendre decisions col·lectives amb un ventall tan gran de sensibilitats polítiques. Tot un aprenentatge que els bregà, els donà recursos dialèctics i capacitat d’acció per a anar encarant les diverses giragonses de la situació, les contínues atzagaiades del govern de París, per a sortir-se’n. Tractorades, manifestacions amb bestiar per París,edició del butlletí “Gardarem lo Larzac”, grans concentracions de jovent a la Woodstock, ocupació de granges abandonades o de terrenys comprats per l’exèrcit… i, fins i tot, l’assalt als arxius del campament militar per a demostrar una de les diverses enganyifes de les autoritats.

Entre aquells protagonistes, noms per a la majoria desconeguts, com Léon Maille, Guy Tarlier, la família Burguière, Michel Courtin, Pierre Bonnefous (capellà del moviment Cristians del Món Rural) i… activistes com José Bové i Christian Roqueirol.

El documental reconstrueix els fets donant la paraula a aquells protagonistes, combinant el testimoni d’uns i altres, que enriqueixen el relat amb el sentiment d’allò viscut.  I evidencien l’enorme maduresa que els donà el combat, amb la sinceritat i qualitat dels seus respectius discursos. Poc els costa reconèixer com n’eren de conservadors (el maig del 68 se sentien del costat de la policia) i d’egoistes (la tradició els duia a cadascú anar a la seva) i com aquella afectació que els imposaven i la resposta que hi van donar, els soldà col·lectivament i els féu perdre la innocència política. Uns i altres es complementen, revelen les perspectives diferents amb què van anar encarant els moments més difícils i com la unitat i els fets els van permetre arribar fins al final, en què derrotats judicialment sense apel·lació possible, van haver d’encomanar-se a la victòria de MIterrand (que, anys abans va haver de fugir cames ajudeu-me de Larzac, pel rebuig agressiu d’alguns activistes).

Imatges captades en super 8 i altre material audiovisual de l’època van acompanyant de tant en tant les intervencions dels testimonis, en aquest film militant, obra del documentalista combatiu i televisiu Christian Rouaud, que el 2007 va aconseguir un cert renom amb el seu llargmetratge cinematogràfic Els LIP, la imaginació al poder, sobre la vaga més emblemàtica del post-maig 68, a Besançon (mobilització que, al seu moment, uní esforços amb la de Larzac).

Per a Rouaud, fer memòria d’aquella història no és mirar enrere, sinó a l’inrevés. Després de constatar que avui en dia aquelles propietats expropiades per l’exèrcit són l’única terra de gestió col·lectivitada pel poble que hi ha a França, remarca com la gent d’aquell moviment està implicada en la lluita global de defensa de la Terra. Tanmateix, a part de missatge ideològic, el que ha construït cinematogràficament constitueix un document sobre el fracàs de l’Estat, de les institucions públiques, quan actuen sense comptar amb les persones, en nom d’un eteri bé públic.

Nota a peu de pàgina

La Competició no s’atura, però. I així és que, a part del que es projecta fora de concurs, cal parlar també de Nota a peu de pàgina, bona comèdia de l’israelià Joseph Cedar. Diguem-ho d’entrada: els seus grandíssims actors (Shlomo Bar-Arba i Lior Ashkenazi) haurien de figurar indiscutiblement entre els candidats als premis d’interpretació. L’un i l’altre encarnen dos professors de la universitat hebraica de Jerusalem, que són pare i fill. Cosa que és tant com dir dues generacions diferents, dues maneres d’agafar-se la feina: rigorosa, sense concessions, en el cas del pare; pendent de les relacions socials, oberta a concepcions més laxes, en el cas del fill. De manera que tan bé ho té el fill per a rebre reconeixements i guardons, com difícil li resulta a l’esquerp de son pare. I com és d’imaginar, la relació entre ells… ben complicada.

Joseph Cedar, tracta amb humor i respecte gairebé compassiu l’excentricitat d’aquests personatges. I, avesat a mirar-se críticament la societat israeliana, deixa en evidència les misèries humanes al món intel·lectual jueu. En particular, la comicitat del film (per cert, a vegades un pel carregada de to) l’atura una estona, el temps d’una magnífica seqüència en què el fill, actuant com a ésser humà, s’encara als estudiosos disposats a evitar que son pare rebi mai el prestigiós Premi Israel: cor contra fredor racional, justícia contra enveges i rancúnies (una autoritat filòlògica, poc abans de morir i mal fos en una simple nota a peu de pàgina, va esmentar només el pare, d’entre tots els investigadors del Talmud, i això li ha generat una animadversió general, que l’ha condemnat encara més a l’ostracisme).

Michael

Quant a Michael, del directors de càsting i actor austríac Markus Schleinzer, segueix la vida quotidiana d’un ciutadà normal i corrent, empleat digne de promoció a la seva empresa, fill i germà apreciat, oncle atent amb els nebots, amic per anar-hi a passar uns dies de vacances ( malgrat el seu tarannà solitari), solter, de qui ningú sap que és un pederasta i té segrestat a casa un nen de deu anys, al que cuida com es cuida una parella i n’abusa sexualment. Coherent i amb pudor el·líptic, el cineasta mostra sobretot la “normalitat” amb que l’home viu el segrest i la pederastia; tant com la societat tragina aquesta monstruositat amb la més absoluta de les ignoràncies. Res més, ni menys.

FOTO Imatge del documental Tots a Larzac, de Christian Rouaud.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!