Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Ho ha reconegut el mateix Almodóvar, que ha volgut fer La piel que habito com un d’aquells drames criminals de Fritz Lang dels anys quaranta. De fet, a la roda de premsa ha reconegut que en algun moment havia pensar fer-la muda i en blanc-i-negre, pensant també els films de l’etapa muda de Lang. Tot i així, ha admès com a única referència concreta Els ulls sense rostre, de George Franju. Sigui com sigui, el cas és que li há sortit una pel·lícula novel·lesca, amb venjances, lleialtats i traïcions, científic pervers… és a dir, amb tot d’elements perquè, efectivament, fos una obra d’aquell tipus. Però Almodóvar és un postmodern, recicla, i sap que no pot, en ple 2011, aparèixer amb un producte d’una altra època. I aquí vénen els principals problemes d’aquest film tanmateix ben rebut a la Competició de Canes.
Tot i que els que hagin llegit “Taràntula”, de Thierry Jonquet, que la pel·lícula adapta, ja en sabrà “el secret”, convé no donar-ne cap pista als futurs espectadors. Podem dir, però, que un Antonio Banderas no precisament brillant hi incorpora el paper d’un cirurgià plàstic que trama una llarga i pèrfida venjança contra el violador (Jan Cornet) de la seva filla (Blanca Suárez). L’home, que és tota una eminència dins de l’especialitat i no té cap mena d’escrúpol, practica la il·legal transgènesi per a crear una pell sensible i incombustible, amb la qual no hauria mort la seva dona, víctima d’un accident de circulació en què el cotxe es va cremar totalment.
El guió, carregat de sortides en fals, divideix el relat en tres parts. Una primera situada al present fílmic, amb el personatge de Banderas reeixint científicament i presentant-nos el fruit estrany del seu treball, a la clínica que s’ha muntat en un casalici arraconat. La segona part, va enrere i ens relata l’origen d’aquesta situació. I finalment, recupera el present, per a resoldre-ho. Almodóvar ha atorgat a una pèssima Marisa Paredes el rol del tòpic personatge seu que ha d’explicar la història dels protagonistes. I, amb tot plegat, el cineasta juga a presentar la narració de manera que es creï una distància respecte al drama “noir” (que, per altra banda, és l’únic que realment li interessa construir) i es desmarqui del classicisme (que paradoxalment és el que està reproduint). Alhora, aquesta estructura li permet tocar més bé temes com el delit de possessió dels altres, la identitat sexual o la possessió del cos, habituals de la seva filmografia. Igualment, hi inocula algun (un) personatge estrafolari dels seus, en una seqüència que trenqui el tó, buscant tant la complicitat dels seus seguidors com la distància (puntual), per a deixar una mena de signatura, no fos cas que, a força d’especular perquè resulti un producte adreçat al gran públic i de renunciar a la passió i vertígen dels seus millor films, no fos que acabéssim per no reconèixer-lo com una obra d’Almodóvar. Això sí, fotogràficament José Luís Alcaine ha fet una feina impecable i l’emfàtica banda sonora d’Alberto Iglesias resulta ben eficaç.
Certament, tenia entre les mans un material evocador del Prometeu i Frankenstein, del cinema negre per ell evocat… Una història en algun aspecte no tan llunyana a la seva mateixa Átame 8últim treball que havien fet junts amb Antonio Banderas) i amb la possibilitat d’entrar a fons en les qüestions ja esmentades de la identitat, de la possessió o fins de l’enamorament del creador respecte a la seva criatura… Però no ho acabat d’aprofitar, buscant el producte sofisticadet.
Takashi Miike
Basant-se en el llibre “Ibun Roninki”, que ja va donar per a una pel·lícula anterior dels anys seixanta, el japonès Takashi Miike ha presentat en competició Harakiri, mort d’un samurai. Un film de samurais en època de pau i, per tant, amb ben poca acció. De fet, explica la història d’uns samurais que demanen al senyors feudals de suïcidar-se al seu feu, per no haver de passar pel deshonor de viure en la misèria; però en realitat no són sinó harakiris de pantomima buscant els diners que se’ls doni, per a evitar-los la mort. Això, si la jugada no els surt malament. Així plantejat, l’argument dóna peu a una obra sobre les diferències de classe al si de la jerarquitzada i retòrica societat antiga del Japó. Un film digne, potser massa afectat per una concepció delerosa de convertir-se en “film de gènere amb qualitat”.
FOTO © Pathé Elena Anaya, a La piel que habito, de Pedro Almodóvar
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es extraordinari, en aquest pais tot Déu es savi! un cineasta dedica anys i hores i hores a crear un treball i el mateix passa amb els actors, i va un paio que ni ha fet mai d’actor ni ha dirigit mai, ni té estudis al actors studio i fa una critica com si fos el John Houston!! Primer dedicat al cinema des de dins, llavors opina, però opina amb coherència ignorant!!