Club 7 Cinema

De bromes simpàtiques a costa dels cardenals i el Papa (i els psicoanalistes), Nanni Moretti en deixa anar unes quantes, a Habemus Papam; la cinta en què Michel Piccoli és elegit Papa i, de l’atac de pànic que li ve, no pot ni sortir a presentar-se davant dels feligresos, de manera que no s’enllesteix el procés successori a la Santa Seu. Però qui esperi trobar-hi una sàtira grotesca de la cúpula eclesiàstica, quedarà decebut. Perquè Moretti, com féu amb els desencantats militants comunistes a les seves  pel·lícules dels anys vuitanta, s’interessa pels homes, en aquest cas, purpurats i Pontífex, al si d’una institució que veu en fallida, obsoleta. Tracta, doncs, amb calidesa humana aquests venerables personatges, focalitzant-ne la seva condició humana i passant de llarg tant com pot de les seves jeràrquiques dignitats.

En aquests cardenals, no hi ha intrigues vaticanes, ni sectors ultraconservadors ni presumptament progressistes, ni el reflex de cap inquietud pels escàndols que esquitxen l’Església… només membres del Conclave que, primer resen perquè no siguin ells els escollits, i després maten l’aranya com poden, mentre s’han de quedar pels voltants de la Capella Sixtina. Tampoc protagonitzen cap debat teològic, ni parlen de res que sigui rellevant. L’únic que volen és que el nou Papa estigui per sortir al balcó, acabi la feina i ells se’n pugui entornar. Evidentment, això no s’avé a la realitat que descriuen els vaticanistes ben informats; però Moretti no vol documentar un moment concret de l’Església, sinó exposar com, per ell, aquesta institució ha quedat superada, reduïda a simples despulles litúrgiques. De fet, en una escena de la pel·lícula, fa que un expert vaticanista quedi sense arguments davant la situació que ha creat el Papa electe. I, inclement, Moretti sap que decapitant en la ficció el Vaticà, està representant com s’estimba aquesta Església que només es mou pels raïls litúrgics.

En aquesta funció, Moretti s’ha reservat el paper d’un psicoanalista a qui fitxen perquè curi l’angoixat nou Papa. Representa que és el millor de l’especialitat i per això l’han contractat, al marge que sigui no creient i que els prínceps de l’Església, això de la psique, no ho acabin de veure gaire clar. És l’estratègia típica del cineasta: assumir un rol en els seus films que els converteixi en l’expressió de la seva visió de les coses. En aquesta ocasió, però, el seu personatge acaba la feina i tanmateix no pot anar-se’n a casa (per allò que ningú pot sortir del Conclave). Paral·lelament, per una sortida del guió, el nou Papa aconsegueix escapar-se i la pel·lícula el segueix mentre camina pels carrers, va en autobús, al costat de la gent (que no el poden reconèixer, perquè encara ningú de “fora” no sap qui és el nou Pontífex). De manera que el personatge de Moretti queda reclòs amb els cardenals, sense que pugui mantenir-hi cap discussió de debò, més enllà d’algun aïllat diàleg de sords. Tant és així, que aquell psicoanalista acaba organitzant-los un campionat de voleibol a què s’aboca amb absoluta passió. Ell, reclòs a la seu de l’Església, res no veu que s’hi pugui fer… a part de jugar a voleibol!

“Res no té sentit”, diu al cardenal degà, en una de les seves (escasses i breus) converses. Estan parlant de la Humanitat, el darwinisme, el creacionisme… Però indubtablement, un Moretti molt escèptic ho està fent extensiu a qualsevol forma de creença, ideologia… I en aquest sentit, es passa la pel·lícula ironitzant també amb els psicoanalistes.

Mentrestant, el Papa electe va fent el seu procés. Camina entre la gent senzilla, reflexiona sobre el que hauria de fer; però, a diferència de Joan XXIII, ell no obrirà les finestres perquè l’aire oxigeni la institució, s’adona com hauria de canviar l’Església, però no està disposat a assumir-ho, ni com a encàrrec diví. I això que podria assumir el paper de simple actor. El teatre li agrada, se sap de memòria obres de Txèkov i xala veient uns actors que en preparen una obra. El diligent portantveu vaticà (incorporat amb múrria intenció pel polonès Jerzy Stuhr) li ha proposat que es limiti a representar-ne el rol (al capdavall, durant la seva absència, l’ha fet substituir per un guarda suís, l’ombra del qual a les finestres de les estances papals i les safates buides que deixa en menjar, serveixen per a tranquil·litzar els que estan pendents de l’evolució de Sa Santedat… i n’ignoren la fugida!).

Habemus Papam ha recollit un bon aplaudiment, però no es pot pas dir que hagi despertat eufòries.

Polisse.

També ha estat ben rebuda (per mi, excessivament) l’altre film en competició en aquesta jornada del Festival de Canes: Polisse, de la francesa Maiwenn. Reconstrucció fictícia de la vida quotidiana a la Brigada de Protecció de Menors de París, va enfilant (de manera tan vigorosa com sorollosa) declaracions de canalla víctima d’abusos, atestats sobre actes de pederastia, operacions de la brigada, moments de tensió i de distensió entre els seus components, les seves respectives històries familiars i com els afecta la mena de feina que fan… El resultat però és més aviat un publireportatge, sense gaire més interès. Al repartiment, tot un esplet d’ actors ben coneguts ara mateix a França: Joey Starr, Karin Viard, Nicolas Duvauchelle, Marina Foïs, Jérémie Elkaïm, Sandrine Kiberlain… I la mateixa directora, que hi intervé convertida en un personatge (fotògrafa -amb càmera ridícula, per cert- que fa reportage sobre la Brigada) estèril, que no aporta ni la mirada externa i que, en canvi, enamorant-se d’un dels policies, sembla deixar constància de fins a quin punt, efectivament, la cineasta no ha pogut mantenir l’objectivitat, havent-se “enamorat” de la vida real de l’autèntica Brigada de Protecció de Menors amb què va conviure quatre mesos per a preparar el film.

FOTO © 01 Dist. Jerzy Stuhr i Michel Piccoli, en una escena d’Habemus Papam (Nanni Moretti), significativament ambientada a les nobles ruïnes de l’imperi Romà

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!