Club 7 Cinema

Ja convé que hi hagi pel·lícules positives, que t’eixamplin el pit, que apostin per l’esperança. Tanmateix, el francès Robert Guédiguian i els valons germans Dardenne arriben a forçar massa les coses per a imposar el bonisme costi el que costi, a les pel·lícules que respectivament han presentat a Canes 2011.

A “Un Certain Regard”, Guédiguian ha presentat Les neus del Kilimanjaro, cinta rodada al barri marsellès de l’Estaque, el títol de la qual té a veure amb una cançó que li agrada molt al personatge que interpreta Ariane Ascaride, actriu habitual i companya del cineasta. Ascaride hi encarna una dona ja granada, de veterana sensibilitat social, que treballa cuidant d’una àvia. El seu marit, un vell sindicalista (interpretat per l’imprescindible Jean-Pierre Darrousin), ha quedat en atur, de resultes d’una reducció de plantilla a l’empresa del port on treballava. No estan preocupats, però. Són avis, estan pels fills i els néts, satisfets de la seva llarga trajectòria de lluita social i mirant-se la jubilació que tenen a tocar. Una nit, però, els roben i agradeixen. No ho entenen i encara menys quan saben que un dels lladres és un antic company del marit, acomiadat com ell. A partir d’aquí, Guédiguian a penes trena  una reflexió sobre la pèrdua de consciència de classe entre les noves generacions (siguin els propis fills de la parella protagonista, sigui aquest aturat convertit en lladre) i força el guió perquè aquests avis de la vella esquerra hagin de plantejar-se si es fan càrrec dels germans petits que aquest lladre deixa sols quan el tanquen a la presó. La bondat de les intencions potser supera la prova de la versemblança, però la manera com ho toca resulta d’una ingenuïtat utòpica difícilment encaixable als nostres temps.

Tot i que no aconsegueixi la vitalitat del cinema de barri que el féu  famós amb Marius et Jeannette, Guédiguian segueix filmant amb amor aquell racó de Marsella i la gent que representen els seus actors habituals, amb les seves camaraderies, les seves trobades al voltant d’un àpat o altre, les seves festes, les ballaruques… Segueix acreditant-se com a bon cronista de la vida quotidiana de la gent treballadora. Amb el seu equip, formen gairebé una família cinematogràfica (que, ahir a la nit, es miraven admirats i amb certa recança els joves actors francesos -Grégoire Leprince-Ringuet, Adrien Jolivet, Raphaël Hidrot…-, d’imatge no gens proletària, que el cineasta ha fitxat per a aquest film). Però les ganes de generar discurs ideològic s’imposen irreversiblement, lamentablement.

El nen de la bici

Superior és El nen de la bici, l’últim treball de Luc i Jean-Pierre Dardenne, tot i que també hi forcen un pèl les coses perquè el relat acabi sent la bonica apologia de la bondat que volen que sigui. En aquest cas, el fil conductor de la història és un nen que aviat farà dotze anys, a qui el pare ha abandonat en un centre d’acolliment. Delerós de recuperar-lo, el menut el busca desesperadament, amb l’ajut d’una dona que l’acull a casa seva els caps de setmana. Per moments, aquest film sembla una versió actualitzada de Rosetta, substituint l’agressivitat d’aquella noia contra la marginalitat per la rebel·lió contínua, també violenta, d’aquest marrec, que es nega a acceptar la inhumana decisió de son pare. A partir de l’evidència que s’ha trencat definitivament el vincle paterno-filial, els Dardenne fan passar el nen per una mala experiència iniciàtica en què la bondat irreductible d’aquella dona esdevé la taula de salvació d’aquella criatura.

Certament, han construït la pel·lícula com un conte, amb fada inclosa i també amb la presència del maligne. Però per a això, forcen la versemblança del personatge de la perruquera sensible i solidària que es fa càrrec del menut i converteixen en una caricatura el delinqüent de perfil diabòlic que el tempta. Igualment, diverses situacions clau en el desenvolupament del guió les resolen de manera inneccesàriament expeditiva. Clarament, els Dardenne volen que se’ls vegin les costures del relat i és possible que sigui perquè els espectadors ho lliguem tot al punt de vista del marrec i a la seva manera esquemàtica, de conte infantil, amb què llegeix la realitat. Però aquesta manera de tractar-ho acaba donant la sensació un artifici per a posar-s’ho bé i poder signar, peti qui peti, el seu cant d’esperança, de lloança a la bondat i a la fe amb la capacitat de redempció dels individus.

Estilísticament, han optat per una fotografia lluminosa i colorista, a to amb l’ambientació estiuenca del film, i un seguiment gairebé permanent del protagonista (amb bicicleta) mitjançant travellings llarguíssims, tan eficients com eloqüents, i amb bellíssims moviments panoràmics de la càmera al si de plans generals molt ben construïts. També subratllen alguns moments amb un corprenedor tema músical… Es fa evident que som davant d’una etapa matisadament nova dels Dardenne a nivell estètic, mantinguent-se fidels als seus interessos temàtics.

L’artista

Permeteu que finalment esmenti la projecció, també en la competició, de L’artista, cinta en blanc-i-negre i feta a la manera del cinema mut, que homenatja el cinema silent. El seu director, Michel Hazanavicius (el de les paròdies d’espies OSS117…) se’n surt prou bé en parodiar ara aquelles pel·lícules de galants gesticuladors en aventures impossibles, però l’argument que ha orquestrat (el declivi d’una estrella del mut i l’ascens a l’estrellat d’una figurant, en l’arribada del sonor) resulta tan bogadejat, que ni les entranyables referències a Cantant sota la pluja no aconsegueixen aixecar l’interès de bona part del metratge. I això que s’hi va trobant algunes idees francament brillants, però dissortaadment aïllades, i el seu protagonista (popularíssim aquí, Jean Dujardin) evoca amb molta traça el Gene Kelly més deseixit. En resum, prou simpàtica (mal sigui a estones) com per haver-se endut una (excessiva) gran ovació.

FOTO © Diaphana El nen de la bici, dels germans Dardenne

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!