Club 7 Cinema

Permeteu que comenci per unes declaracions de Lars von Trier. Què he pretès, exactament? Tenia un estat d’ànim com a punt de partida, el desig de capbussar-me en l’abisme del romanticisme alemany. Wagner a gavadals (..) A més he d’admetre que sempre he tingut una feliç relació d’amor amb el cinema romàntic… per esmentar l’evidència: Visconti. El romanticisme alemany que et deixa panteixant. Però que, en Visconti, sempre hi ha alguna cosa que  eleva el tema per damunt de la trivialitat… fins a l’obra mestra! (..) Esclar que, geni i figura, a la roda de premsa, el danès Von Trier s’ha ben embolicat (quan un periodista li ha preguntat per les seves arrels alemanyes, que ell mateix va descobrir el 1989, ran de la mort de sa mare) dient coses com aquestes: Comprenc en Hitler. Penso que va fer coses dolentes, totalment, però me’l puc imaginar assegut al búnquer a la fi (..) Dic només que comprenc l’home. No va ser pas un bon home, però el comprenc molt i fins hi simpatitzo una mica. Però, per descomptat (..) no vaig contra els jueus (..) Hi estic a favor, però tampoc gaire, perquè Israel fa “cagar” de debò. Mira que li agrada provocar i ser polèmic, però s’ha passat de la ratlla. Els assistents a la roda de premsa parlen que algú li ha rigut la “boutade”, enmig de silencis glacials i l’ostensible incomoditat de l’actriu Kristen Dunst, asseguda al costat seu.

Von Trier ha convertit l’obertura de Tristany i Isolda, de Wagner, en el motiu musical de la particular apocalipsi catàrquica que ha orquestrat a Malenconia. Al so d’aquesta peça ens regala una obertura fílmica extraordinària, anunciadora de la gran bellesa plàstica i riquesa expressiva del film que ve a continuació. Així, d’entrada, ja ens avança que som davant d’una història situada a la fi del món. Però és que el “leitmotif” no tan sols va apareixent durant el metratge, sinó que el trobem, amb tota la seva força dramàtica, a la seqüència final: escena impressionant, d’antologia. I tanmateix, alguna cosa hi ha que ho llastra, tot plegat… Parlem-ne.

La pel·lícula s’estructura en dues parts ben diferenciades. La primera, rodada càmera en mà, fa pensar en la “dogmàtica” Festen, de Thomas Vinterberg, mal sigui perquè s’ambienta en la festa d’un casament senyorial al decurs de la qual brollen tot de problemes personals i familiars. Es tracta de la que Claire (Charlotte Gainsbourg) i el seu marit John (Kiefer Sutherland) han muntat per a Justine (Kristen Dunst) i Michael (Alexander Skarsgärd), en un castell suec rodejat d’un camp de golf. Enfonsada per la malenconia, Justine ha acceptat de provar si, amb el matrimoni, pot reviscolar i aconseguir alguna mena de felicitat. Però aquell mateix dia se n’adona que no hi ha res a fer. Ni l’atenció i calerada que hi posen sa germana, Claire, i el cunyat, ni l’amor de MIchael, ni el regal professional que li fa l’interessat del seu empresari (Stellan Skarsgärd), ni l’alè del seu entranyable pare (John Hurt) no eviten que vagi ensorrant-se. Com sa mare (Charlotte Rampling) va allunyant-se de tot; però no en té el cinisme. A la segona part, realitzada amb un estil més asserenat, Claire la diligent, positiva i entenimentada mare de família, queda presa de la por a perdre-ho tot, per l’amenaça de la imminent col·lisió entre un planeta enorme amb la Terra, que n’eliminaria totalment qualsevol rastre de vida. Neguitosa, mira d’informar-se’n, mentre John, molt racional, fa tot el que pot per a tranquil·litzar-la.

Com que l’obertura fílmica ja ho avança, no desvelaré de manera inoportuna el final si dic que de res no els serveix el racionalisme ni les ganes de viure i ser feliços que ostenten Claire i John, quan s’esdevé el cataclisme; tot al contrari de Justine, que ho accepta amb serenitat i com un alliberament. És a dir, Lars von Trier ha representat primer la destrucció de qualsevol possible felicitat, des de l’òptica de Justine, i després, compartint amb aquesta una mirada commiserativa, contempla l’estèril angoixa dels altres davant la tragèdia anunciada. Francament, costa poc veure-hi una rèmora del seu patològic estat post-depressiu, de manera que podem inscriure Malenconia en el que està resultant ser una mena de cicle terapèutic de Von Trier, que començaria amb la malaltissa Anticrist. I això afecta la percepció del film. Per molt que t’enlairin  la força de Tristany i Isolda i les imatges del cineasta, el plantejament a què responen actua de llastre. I en definitiva, l’artifici argumental fa que t’arribis a preguntar, més enllà de la il·lusió fantacientífica, a què treu cap, tanta tragèdia, si al capdavall és impostada, com perquè el “malenconiós” Von Trier engegui a rodar el món dels altres, els que no pateixen la seva tristesa incerta.

Tot i que el projecte va nèixer d’una proposta no reeïxida de Penélope Cruz, combinada amb un comentari del psicoanalista del cinesta, no resulta gens estrany que l’hagi acabat protagonitzant Kristen Dunst. A Penélope Cruz li van sortir altres compromisos, Dunst estava lliure i…i venia d’una depressió, com es va saber al seu dia. Costa no pensar-hi, quan la veus al llarg i ample del film, amb el seu rostre reflectint un mon interior enfonsat, amb el seu cos esponerós lliurat nocturnament a l’astre alliberador del seu mal (anomenat “Malenconia”, el planeta!), rebutjant els rituals no catàtrquics (sigui el matrimoni, siguin les cançons i copes de vi amb què sa germana proposa d’acomiadar-se d’aquest món)… De det, parlant de rituals, ella en tira endavant un, allunyat de les maneres dels adults: la construcció de “la cabana màgica”, de conte infantil, amb què entreté el seu nebodet cap al final irreversible. I similarment, Lars Von Trier, ha concebut tota aquesta pel·lícula com un immens ritual catàrquic.

La poètica de Naomi Kawase

La japonesa Naomi Kawase és una autora singular. No tan sols perquè, com en el cas de Hanezu (la pel·lícula amb què participa enguany a la Competició de Canes) en sigui la directora, guionista, directora de fotografia, muntadora i productora, o perquè la seva filmografia sigui fruit d’una independència artística absoluta, que frega la tossuderia. El seu és un cinema de notable factutra poètica, rodat majoritàriament a la prefectura de Nara, en què treballa els vincles Home-Natura, les relacions familiars, el ressó de la mitologia primitiva del Japó… Ara ha anat a trobar un antiquíssim poema, un paisatge entre turons, antigament considerats palaus dels déus, la llegenda dels quals parla d’enamoraments entre muntanyes i lluites entre elles per aconseguir l’estimada… Se situa en l’actualitat, amb una càmera que es lliura a l’esplendor de la Natura i un triangle, dos nois i una xicota, que viuen en harmonia amb aquell entorn, però als quals la felicitat tanmateix se’ls esmuny, per les complexitats de la condició humana; la mateixa felicitat per la qual, al seu dia, també es deliren els avis i els seus pares. Una petita pedra preciosa cinematogràfica. Petita, però preciosa.

FOTO © Les Films du Losange Malenconia, de Lars Von Trier

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!