miozz mirades

Em va començar a apassionar la història quan vaig entendre allò de la història és conèixer el passat per entendre el present i preveure/decidir el futur…
La història es fa i s’escriu cada dia, i l’escrivim amb cada gest, el meu, el teu, el seu, el nostre.
Conèixer el passat per entendre el present.
Entendre el present per preveure/decidir el futur.

(fotografia de l’any 1932 reclamant l’estatut votat pel poble de Catalunya)

Badalona som tots, totes i tots, té poc més d’un any, i ja ha aconseguit el suport qualitatiu de més de 5000 persones i entitats. D’entitats, més de 100, i ben diverses… un bon front comú contra la xenofòbia, el racisme o la fragmentació social tan fàcil de provocar en temps de crisi, tan fàcil de promoure des d’algunes forces socials i polítiques.

L’estil de treball d’aquesta plataforma es d’aquell d’apoc a poc i bona lletra. Aconseguir que desenes de persones llegeixin i discuteixin el contingut del manifest, construeixin i comparteixin significat des de punts tan diversos de la ciutat, i des de tanta dicversitat social, ideològica i religiosa és una bona feina de futur.

Feu-hi una mirada: http://bdnsomtots.wordpress.com/

Aquí, la notícia a EL Punt/ AVUI :

Avui, per la ràdio, he escoltat un senyor que deia, amenaçador: aniré a la manifestació, però a la primera estelada que vegi, m’entorno a casa! És la discreta i eficaç intolerància dels qui van de no radicals. (segueix)

Quan es va conèixer la sentència de TC i es va activar la convocatòria que en previsió ja havia anunciat ÒMNIUM, en alguns  cercles independentistes hi va haver uns moments de dubte: si ja  s’havien posicionat en contra un estatut que pretenia perpetuar la via autonomista, quin sentit podria tenir manifestar-se contra la sentència que esmicola aquesta via? Afortunadament la lucidesa independentista, no sectària, va superar ràpid aquest parany, i va veure que el lema SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM és una convocatòria de país, plural i inclusiva. Tothom hi és cridat, sense exclusió. És una resposta contundent, un clam que va molt més enllà de la sentència del Tribunal Constitucional: és la queixa per tota la falta de respecte espanyol al Parlament i al poble català perpetrat en els darreres anys. I als independentistes – titllats sovint d’intolerants i radicals – no ens importarà manifestar-nos en la mateixa riuada de gent que tot i creure en la nació catalana, no opta per la independència.

No podem dir el mateix dels no independentistes, federalistes, autonomistes o espanyolistes directament. Segur que n’hi ha de tota mena, i no voldria generalitzar injustament. Però sobta aquesta negativa explícita a caminar junts, sota el mateix lema. Un lema que, d’altra banda, no hauria d’excloure ningú, ja que el propi estatut aprovat pel Parlament català i referendat pel poble proclamava la nació catalana com a sobirana. Que tenen por que la manifestació es desbordi i es converteixi en un clam per la independència? Doncs què esperaven? Després de quatre anys d’agonia, com diu en TITOT al seu apunt, el cadàver és ben mort.

La mateixa por podrien tenir els independentistes: i si la manifestació es converteix en un clam a favor de l’Estatut ?
La manifestació serà el que vulguem que sigui les persones que hi assistim, I caldrà respectar-ho, no? O és que no hi ha d’haver igualtat de dret d’expressió entre els qui respectin l’amplitud del lema (no l’oblidem SOM NACIÓ I DECIDIM)

Per mi, la manifestació de dissabte és necessària per poder fer sentir el clam d’un poble, per poder fer sentir la queixa per un maltracta, per un atac a la dignitat d’un poble i de les seves institucions. Cal anar-hi tant si es creu en la via estatutària com en la via, independentista, tant si es creu en l’útopic estat espanyol federal, com en un estat propi català: el cas és tenir clar que Catalunya, com a nació, té el lliure dret a decidir sobre les lleis que l’han de governar.
Això sí, aquest mínim hi ha de ser forçosament,sinó seria fer trampa…

• dèficit i discapacitat (I): tots som el color blanc (956 visites)
• xesco, amic meu (881 visites)
• a catalunya es parla català, apreneu català…un lèxic urdú (827 visites)
• nadal de sempre (680 visites)
• viure com penses, pensar com vius (608 visites)
• interculturalitat és quan miro als altres com a mi mateix (581 visites)
• en joan sallas debuta avui a new york (571 visites)
• les mentides del borbó (505 visites)
• la conya marinera!, badalona glosa: el programa (500 visites)
• improvisada, una cançó que es reinventa i torna (485 visites)

EL CASSÓ DEL GERARD
Isabelle Carrier

Us en parlava a l’apartat de discapaci…Què? en presentar la versió en castellà, i ara ja he trobat també la catalana. Aquí el podeu veure sencer.Un conte d’aquells que semblen per a infants però parlen molt, i bé, als adults. Per empatitzar amb les diferències, que ens serveix perfectament per entendre millor la discapacitat intelectual…
D’Editorial Joventut, així ens el presenten:  (segueix)

Amb paraules senzilles i unes il•lustracions tendres i divertides, l’autora recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, les seves qualitats, els obstacles que ha d’afrontar.
El cassó del Gerard omple un buit, commou el lector, sigui de l’edat que sigui. Però el que més crida l’atenció és la senzillesa del dibuix i del concepte.

* Un conte metafòric per a parlar de les diferències als més petits.
* La superació d’un nen amb dificultats per a suportar el dia a dia.
* Llibre recomanat per FEAPS.

EL TOT: MANIFESTACIONS  (segueix)

Fa quinze dies el meu article havia de parlar d’una manifestació, la que convocava Deixem de Ser Invisibles per demanar millores necessàries en el servei porta a porta de taxis adaptats per a persones amb mobilitat reduïda. A darrera hora no se sabia si es desconvocava o mantenia, i vaig preferir reservar el tema per a una millor ocasió. Curiosament avui, quan em disposo a escriure el següent article quinzenal, es fa difícil parlar d’altra cosa que no sigui justament d’una altra manifestació, la que la societat civil catalana, liderada per Òmnium Cultural, va proposar de fer, ja fa temps, si la sentència del Tribunal Constitucional era irrespectuosa amb el Parlament i el poble català. La que es farà aquest dissabte dia 10, a les 6 de la tarda, a Barcelona, per manifestar un clam de protesta i d’afirmació democràtica 

Es fan manifestacions per pressionar una negociació, d’altres per expressar col·lectivament una motivació, per protestar per una actuació, per reivindicar drets, per denunciar injustícies, per afirmar col·lectius… Sempre que es convoquen manifestacions hi ha moltes preguntes a fer-se, especialment sobre la seva necessitat, la seva utilitat, la seva oportunitat i la seva eficàcia.

La manifestació reivindicant millores al servei porta a porta finalment va fer sentir la presència indignada  de desenes de persones fins al Ple Municipal. Era la queixa per una necessitat gens ben resolta, i per un conflicte mal gestionat. Una manifestació d’àmbit local i sectorial que de cara endins va satisfer als participants, i que de cara enfora esperem que no calgui repetir:  un ajuntament com el de Badalona no pot permetre que aquest tipus de problemes encara existeixin, i  menys que per tractar-los calgui ocupar la via pública.

La manifestació que dissabte recorrerà el Passeig de Gràcia de Barcelona sota el lema SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM és una convocatòria de país, plural i inclusiva. Tothom hi és cridat, sense exclusió. És una manifestació necessària per poder expressar un clam, per poder fer sentir la queixa per un maltracta, per un atac a la dignitat d’un poble i de les seves institucions. Cal anar-hi tant si es creu en la via estatutària com en la via, independentista, tant si es creu en un estat espanyol federal, com en un estat propi català: el cas és tenir clar que Catalunya, com a nació, té el lliure dret a decidir sobre les lleis que l’han de governar. Sigui quin sigui el seu efecte, i partint de que la feina important caldrà seguir-la fent després de la manifestació, sentir la força de la multitud convocada pot ajudar tant de cara enfora com de cara endins.

EL TOT: REINVENTAR LA CULTURA TRADICIONAL (segueix)

Durant el mes de juny les festes del molts barris badalonins sumades a les recents Festes de Maig i a les de la revetlla de Sant Joan, fan que els actes i actuacions relacionats amb la cultura popular d’arrel tradicional catalana siguin de gran actualitat. Aquesta setmana encara ressona la gralla després de viure una diada castellera històrica a la mateixa plaça on es rep la Flama del Canigó (la que encén les fogueres dels Països Catalans) amb la complicitat dels Diables i les Bèsties de Foc. Castellers, diables i bèsties són, juntament amb geganters, bastoners, dansaires (sardana, esbarts) i cantaires (corals), les manifestacions de cultura popular tradicional més arrelades a Badalona. Però això no sempre ha estat així, i en alguns casos la tradició a la nostra ciutat és relativament recent. És el cas de la colla castellera, que només té 13 anys. Quan va néixer, hi havia qui opinava que Badalona no era terra per promoure aquesta important manifestació de la cultura  popular catalana, o que no tenia sentit fer-ho perquè no ens venia de tradició pròpia. Va passar una cosa semblant l’any 1983 quan un grup de joves dels Esplais de Badalona es va proposar tirar endavant una Colla de Diables. S’ipulsava la recuperació i extensió d’aquest peculiar costum català a nivell de tot el país, i a Badalona s’hi va veure l’oportunitat de sumar-ho a la tradició del foc per la cremada del dimoni de Sant Anastasi. Amb poc temps van néixer,  a més de la pionera Diables de Badalona, diverses colles més., i en aquest entorn es creà el primer drac que seria l’inici de l’actual Badalona Bèsties de Foc. Aquestes iniciatives, actualment consolidades i en creixement constant, demostren que en el terreny dels costums tradicionals es pot innovar, i que a nivell local no cal que tot ens vingui d’antic.

Aquest diumenge passat, dins les festes de Sant Lluís del barri Manresà, s’ha celebrat per primera vegada una actuació i concurs de cançó improvisada. Emmarcat en l’art universal de parlar cantant (el rap/hip-hop n’és la versió més coneguda pels joves), el costum, gairebé extingit, compta a Catalunya amb melodies pròpies, essent potser la més coneguda la corranda i el garrotí. En l’actualitat rep un important impuls popular promogut per gent jove. Potser no hi ha massa memòria d’aquest costum a Badalona, però la força i l’empenta amb què s’ha fet sentir aquest diumenge, de la mà de Badaglosa, en fa preveure un futur dinàmic i emprenedor. Caldrà parar l’orella!

“Les persones que reivindiquem la recuperació pacífica de la sobirania sovint som qualificades d’utòpiques. Tanmateix, penso que la veritable utopia és creure que Espanya pot arribar a canviar”. Santiago Cucurella, historiador.

Recordava la cripta més fosca i misteriosa, feia molts anys que no hi entrava; ho vaig fer amb el meu pare, de menuda, i les obres van impressionar-me.  Hi he arribat que hi celebraven missa, i hi he entrat amb aquella tranquil·litat de quan es va amb temps i es té tot fet:  sense problemes d’accés – només potser a la primera baixada, des del carrer fins l’ascensor, per pendent i corba mal peraltada -, podent saludar persones feliçment retrobades, i amb el meu germà  animat, amb la seva mirada que parla. (segueix)

El color del vestit em delata: no, avui no canto, he deixat temporalment d’anar a assaig, per incompatibilitat horària, però  em reincoporaré, aviat, i tant! Avui descanso. Descanso i deixo que les veus em facin un massatge: l’acústica és perfecta, i la coral impecable. Em sé les cançons i a estones el cos vol cantar i vol ballar, però em limito a observar i a inspirar l’energia que vibra a la sala. Estones segueixo el batec del concert des del rostre i el gest del Julià, el director, que viu i expressa el gospel des dels cabells fins les sabates. I amb tots els sentits. SENTITS, un nom encertat per al tipus de música i cant que irradia aquesta gentada…

“My life is in your hands”, “Joshua fit the batlle”, “Amazing grace”, “Ooh Child”…els companys ho fan genial, i el meu germà i jo hem quedat asseguts ben a prop de les sopranos; l’entusiasme expressiu de la Mariona ens atrapa sovint la mirada, en Dani somriu i jo intento capturar tanta plenitud harmònica i vibrant a cop de clic fotogràfic. Però topo amb els límits de la meva digital, i amb els de l’angle des d’on opero discretament,  o potser és que hi ha magnetismes que no poden captar-se…
“Let me wait for you” m’ha fet plorar, sabia que podia passar-me. I mentre l’anava escoltant tocada per l’emoció, he visualitzat, una darrera l’altre, tot d’imatges, com si fos un muntatge. He vist desenes de concerts, cadascún en el seu context: els particulars, els de solidaritat, els de cosaments, els d’espectacle, els més espirituals, els més artístics-estètics…M’he vist quan em semblava que mai m’aprendria les lletres, quan em pensava que mai faria bé el to. M’he vist estudiant a casa, o amb els altres als tallers, treballant de valent i guanyant seguretat. Als assaigs, patint per la coordinació i el ritme i tastant petites complicitats; als primers concerts, amb aquella por de fer un gall o ficar la pota en la coreografia… He vist les hores de treball i amistat, la diversió, l’emoció i energia, l’esforç personal i col·lectiu; la duresa d’alguns assaigs, quan la son i l’esgotament ens poden. Però sobretot la potència vivificant que aporten, la capacitat de superació i l’efecte terapèutic de la cançó, o d’aquesta cançó: espiritual cantada i ballada (i tan sentida!!)
Petites imatges, com un flash: le assemblees, les discussions pel vestuari, les partitures i la documentació sobre les cançons, les celebracions i la convivència, els tallers de cap de setmana, la constatació dels reptes que es van superant… els comiats inesperats, la mort o malaltia de cantaires, o dels seus familiars, i la resposta de la coral: som realment companys!

Quin gran equip, i quanta feina feta! Però sobretot, com hem progressat tots plegats, i en conjunt. Avui això ha sonat fantàstic – fa temps que hi sóna, però la cripta ho broda … -, i sigui com sigui, els i les solistes semblen professionals! Quines veus i quin treball en cada`peça! 
El públic, molt connectat, s’ha entusiasmat, i ha gaudit plenament. ” Soon and very soon”, I can go to good in prayer”, “You are good”, “I say a little prayer for you”, “Music in the air”, “Oh happy day” i encara l'”Amen” de regal…

Semblem professionals sí. La sorpresa final ho verifica: ja tenim a les mans el nostre CD, el que vam gravar, nosaltres, en un estudi. Sembla impossible. Tornant en el metro – quina sort que la L2 estigui adaptada – no podíem deixar de mirar l’exquisit disseny gràfic i entusiasmar-nos per la proesa: és el nostre CD, un repte d’equip que ha sumat l’aportació compromesa i altruista de tots i totes, les persones de la coral. No pas sense entrebancs, ni sense dubtes pel gest en si. 
L’hem escoltat en arribar a casa. Sóna com està fet.
Amb tots els sentits!

Aquí podeu veure el cartell, Gospel Sentits a la Cripta de la Sagrada Família.

Fa dies, setmanes, que a la feina tots anem de bòlit buscant finançament per mantenir una línia educativa cabdal, de país, la línia de la coherència i continuïtat educativa, la línia de l’equitat i la cohesió social, la de l’èxit educatiu i la igualtat d’oportunitats per als nostres estudiants, ciutadans d’ara i del futur.

És desesperant comprovar com una línia de política educativa tan essencial està en joc per les repercussions de la crisi financera, o, més ben dit, per com de malament es gestiona aquesta crisi.

La retallada del govern espanyol en política d’immigració farà estralls. I les prioritats de la Conselleria d’Educació gestionant la retallada, encara ho agreugen.
Però el mateix govern espanyol que fa aquesta retallada, permetrà que la Federación – ens amb funció pública que rep subvencions del govern –  ingressi a cada jugador de “la roja” una prima de 600.000 € si guanyen. Crec que és ben clar que el diner públic que gestiona l’estat, fruit dels impostos de TOTES I TOTS, estarà molt més ben invertit en EDUCACIÓ que no pas en sous PRIVATS de jugadors que ja guanyen sous astronòmics. Per tant, sisplau, que no guanyin. I que els diners estalviats retornin a fins socials. Als Plans educatius d’entorn, per exemple. Al cap i a la fi, aquests plans promouen l’esport com a eina d’educació ciutadana, de valors, de cohesió… no seria una contribució esportiva molt més profitosa?

Els materials publicats per ajudar a parlar de la discapacitat, per ajudar a fer-la present en la normalitat diària, són tan tan escassos, que quan apareix una novetat que val la pena omple la xarxa: l’he rebut per totes bandes!

Ja m’he adreçat a FEAPS per demanar si existeix en totes les llengües de l’estat espanyol, ja que, de moment, només he aconseguir localitzar-lo en la versió castellana. (ara ja l’he localitzat també en la catalana) Mireu-vos-el amb calma. Dóna molt de sí. Fins i tot molt més del que sembla en la primer cop d’ull.

Aquí, el teniu, el simbòlic cas del cassó d’un tal LORENZO:
http://www.editorialjuventud.es/3781.html

I El cassó del gerard, la versió catalana

“Ells no tornen, però les seves cançons no han marxat mai”. Sobretot en alguns àmbits, normalment vinculats a l’associacionisme d’educació en el lleure o excursionista, als ambients “xiruqueros”, “kumbas” o fins i tot “hippis”, com ens anomenen els joves actuals. En d’altres – no ens enganyem – les seves cançons no són referents.  Més enllà del “Torna torna Serrallonga”, el “Fent camí per la vida” , “Arrels” o “El banderer de la Pau”  pocs són els temes d’aquesta formació musical catalana dels setanta que han trascendit a les generacions actuals. Costa creure que en el seu moment fossin tot un fenòmen.                                   (segueix)
Per això qualsevol iniciativa en pro de recuperar i posar en actualitat el seu llegat és lloable. A casa els vinils encara sonen, i hem anat actualitzant-los en format CD, si bé no hi ha la discografia completa. Escoltar-los em trasllada en el temps, i les seves lletres encara em parlen. N’hi ha de mítiques. Les seves veus i els seus acords em dibuixen escenes de la meva adolescència amb tanta nitidesa que gairebé puc palpar-ne els neguits. I els anhels. Els Esquirols van posar banda sonora a una filosofia de vida, a un sentir col·lectiu: no només era la terra, la llengua, la cultura, el país. Hi havia valors de creixement, d’alli¡berament, de projecció, valors de lluita i construcció, un llenguatge que encaixava amb aquell moment històric, social, i, en el meu cas – com de molts altres joves – personal.  Algunes cançons em fan plorar, d’altres m’expliquen com han canviat o com no han canviat, tant en el pla personal com de context, moltes coses, algunes són vigents, d’altres em fan sentir el canvi d’època…

No vaig poder escoltar el concert d’homenatge, el segon que em perdo, –  mai arribo a temps d’obtenir entrades  -, però aquests dies d’indignació nacional la lletra d’algunes de les seves cançons em ve al cap contínuament, amb certa tristesa:

“Sé quin és el desig
enyorat del país,
que ha viscut temps i temps
trepitjat,
sedejant llibertat
I ha estat sempre l’esforç
l’únic pa del seu cos,
perquè sap que és així
com avui
florirà el blat d’ahir.

I malgrat que mil pors
van barrant el seu pas,
ell constant lluita ferm
per poder fer i parlar amb llibertat.  .” deRiu enllà, al Disc  Fent Camí, 1975

“Sovint, amic, massa sovint,
sento que som poble oprimit
que ha begut dolços vins d’oblit
i al compàs de la por es va destruint.
Potser amb el crit, potser amb les mans,
obrirem pas, farem un cant
que vibrarà i es farà gran
com el dia que neix a cada instant.

I el nostre esforç esperançat,
lluita fidel,
serà com l’arbre que és valent,
a cops de pluja, a cops de vent.

Cada dia és un nou pas,
cada nit un nou repòs,
cada gota de rosada,
nova frescor. ” de Cada dia és un nou pas, al Disc Colze amb colze,1976

“Aprenguérem terra i poble,
vam entendre llibertat,
i sentírem tret a l´aire,
mort, assassinat.

I aprenem a dir futur
tot dient aquí i avui,
queda molt per dir,
queda molt per fer.
Cada dia té el seu mot,
cada mot és tot un món,
hem après cançó
i diem cançó. ” de Mots, a al disc Licor d’herbes bones, 1978

Me’n va parlar un amic blocaire: company de feina, escriptor, té un bloc de literatura exquisit: TRITICÀRIA.
(segueix)

En Vicent Sanz un dia em va comentar, encuriosit i sorprès, la posició del seu bloc dins l’univers de Cercabloc, que no conté tots els dels Països Catalans, però de moment diu que ja compta amb 2022. 
Saber quin lloc ocupa aquesta finestra oberta que ens fabriquem (imagino que l’indicador deu ser el nombre de visites diàries), dins aquest conjunt de dues mil vint-i-duess finestres-llibretes obertes a la xarxa, genera una curiositat reptadora. Tot i que, en realitat,  la gràcia principal és l’índex de tants altres blocs, i la capacitat de buscar-los per temàtiques o bé per paràmetres territorials. M’ha divertit  anar-hi trobant vells coneguts, i encetar noves coneixences.
Sigui com sigui vaig copiar la iniciativa del meu company, i jo també em vaig donar d’alta. I avui he descobert el meu lloc, segons deferents classificacions. Però el descobriment més interessant ha estat saber que de Badalona n’hi ha 29. Encara no els he trobat tots.
Avui, doncs, un entreteniment nou m’ha omplert l’havent dinat, un passeig distès i enriquidor per totes les “finestres” escampades pel mapa dels Països Catalans.