Hui, a les vuit, agafaré un avió cap a Madrid. I, a mitjanit, un altre que em durà a Montevideo. Si Déu vol–que es deia (hi ha paraules que moblen la ment i la memòria). La idea és estar una setmana a Uruguai i cinc dies a Buenos Aires. Tinc ganes d’arribar al país de
Acabe de llegir Seductors, il·lustrats i visionaris de Josep Maria Castellet. Es tracta d’un llibre singular, que no entra en cap casella estàndard. Però bé, té elements de diverses escriptures: de l’autobiografia i del retrat, sobretot. He fet una ressenya del llibre per a la revista Caràcters. Tot just coincideix amb la lectura de Retrats de
Amin Maalouf conta, a Un món desajustat, la trista realitat dels mandeus. Una comunitat gnòstica que venera Sant Joan Baptista i que ha viscut durant segles a la vora del riu Tigris, al sud de l’actual Bagdad. Els mandeus han conservat la seua creença religiosa i també la seua llengua, que els especialistes anomenen “mandaic”
La ficció valenciana passa per un bon moment. Ço és té una producció diversa, d’una qualitat indiscutible (encara que hi ha de tot) i, en general, es proposa uns reptes ben ambiciosos. En qualsevol inventari s’haurien de posar noms com els de Josep Lozano, Ximo Caturla, Francesc Bodí, i la tropa de Castelló: Vicent Pallarés, Adolf Piquer, Pasqual Mas i
La tardor ha convocat els poetes de tots els temps i de totes les sensibilitats. Aquest cap de setmana: heu vist els colors, els sons (del vent), les vibracions… tardorals? Hui, encara que el sol lluïa plàcid, ha fet un dia fred i ventós. A mi m’ha fet pensar en el poema de Verlaine “Cançó de
Sorprén la dissidència estètica en la cultura catalana. Parle de dissidència i –sobretot– “estètica” (encara que no m’agrada la paraula). Vull dir quan no és ideològica o producte d’un ressentiment (personal, generacional, geogràfic…). La cultura catalana contemporània, amb una vida plena de truculències(prohibicions, clandestinitats, exilis, marginacions), no ha pogut desenvolupar-se amb salut, amb tranquil·litat, amb
Miquel, un pintor alcohòlic, està ingressat en un centre psiquiàtric. L’acompanya Biel, un amic fadrí, també amb una dependència additiva. Els diàlegs entre els dos –que prenen formes divertides, exagerades, paròdiques i parabòliques…– són la base d’aquesta obra de teatre. Una peça que fa servir, també, personatges tan simbòlics com ara Vladi i Estra (fills dels personatges Vladimir i Estragó de Tot esperant
El cap de setmana he estat a València. He participat en els premis Octubre com a jurat del premi de narrativa, juntament amb Simona Skrabec i Anton Espadaler [que veieu en la foto], Francesc Sellés i Paco Calafat. El premi ha estat per a Rafa Gomar, un contista i diarista, que ara també toca la tecla dels flauberts i dels