A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
El Gabriel Ferrater de Tomàs Garcés: una dissidència
Sorprén la dissidència estètica en la cultura catalana. Parle de dissidència i –sobretot– “estètica” (encara que no m’agrada la paraula). Vull dir quan no és ideològica o producte d’un ressentiment (personal, generacional, geogràfic…). La cultura catalana contemporània, amb una vida plena de truculències(prohibicions, clandestinitats, exilis, marginacions), no ha pogut desenvolupar-se amb salut, amb tranquil·litat, amb discrepàncies raonades, amb una diversitat de manifestacions, de gustos, d’impulsos personals… L’escriptor català ha estat més que un escriptor: ha estat un símbol, una emblema nacional, un mercenari de la lluita per la supervivència. Potser açò explica la poca predilecció per la crítica, pel respecte a l’alteritat, per la defensa de la pluralitat… El resultat ha estat l’equiparació de l’escriptor –de certs escriptors– a la categoria de tòtems intocables. La crítica ha estat, sovint, panegírica. I en el moment que no era això: una laudatio, esdevenia sospitosa. Fuster, en el paràgraf amb què clou Literatura catalana contemporània ho diu molt bé.”D’una literatura “normal” es pot parlar en termes plàcids i indiferents, amb un rigor i una objectivitat estrictes; d’una literatura com la catalana (n’hi ha més)
la història de la qual és una lluita per sobreviure “materialment”, és inevitable parlar amb una punta de passió, i, per tant, amb moltes confiances implícites. La cosa no té remei”.
Dic tot açò per la sorpresa que m’ha suposat trobar un dissident del ferraterisme. Es tracta de Tomàs Garcés, poeta, periodista, escriptor sempre ponderat, sensual, raonat; un escriptor amb una experiència cultural que travessa el segle XX.Doncs bé, al seu diari El temps que fuig (1984) escriu sobre la poesia de Gabriel Ferrater el següent: “Ahir al vespre, a can Valentí, Gabriel Ferrater, de Reus, va llegir-nos, patètic, el seu llibre “Lliçons”. Poesia nova, dura, difícil, agressiva, que sobta i sacseja. Talla, de vegades, com una fulla d’afaitar (…) Ferrater nega la bellesa, prohibeix al seu vers el dret a evocar, a suggerir. Sense els seus comentaris, però, que el dia de demà poden colgar el seu llibre en un mar de notes, res no impediria tal o tal altre poema d’esdevenir símbol plural. (…) La poesia agressiva, cruel, de Ferrater, nega tota fe, tota esperança”. I acaba el comentari amb meandres àcids: qüestionant les fonts d’inspiració del de Reus (els poetes anglosaxons) i esmentant el parentiu amb el reusenc Bartrina que “en nom de la ciència, reduïa a hemoglobina el rubor d’una galta donzellívola i veia només, en les llàgrimes, un fenomen físic de secreció”.
El comentari és d’una duresa metàl·lica, sense concessions, ni punts d’endolcida. Pel tarannà de l’autor és difícil pensar en una atac de megalomania eloqüent o que nasca del ressentiment. Bé que en poètiques ben allunyades, tampoc no hi ha motius que expliquen l’efecte tumultuós de la dissidència. Almenys, jo no els he trobat. Algú pot explicar-los?
Foto: Port de la Selva (de la xarxa)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gabriel Ferrater comença el seu Poema inacabat (1966) de la següent manera:
Aquell que va emprenyar el talòs
Garcés i el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu que hi torna sense esmena.
Podria ser una manifestació de l’anidmadversió que es tenien els dos poetes, d’estètiques força diferents.
D’altra banda, Ferrater no té cap llibre amb el títol Lliçons, que jo sàpiga. Té un poema titulat La lliçó, publicat en el volum Teoria dels cossos, recull que està encapçalat pel Poema inacabat, precisament.