Acabe de llegir Seductors, il·lustrats i visionaris de Josep Maria Castellet. Es tracta d’un llibre singular, que no entra en cap casella estàndard. Però bé, té elements de diverses escriptures: de l’autobiografia i del retrat, sobretot. He fet una ressenya del llibre per a la revista Caràcters. Tot just coincideix amb la lectura de Retrats de passaport de Josep Pla, que potser és la joia de la corona. Vull dir és un llibre de sis-centes boníssimes pàgines, completament insubtituïbles. És cert que alguns personatges, Pla els engruna, d’altres els ridiculitza, d’altres els deforma i de quasi tots en parla d’una manera parcial, anecdòtica i exagerada… Però amb tot, redéu quins textos més bons!
Es tracta d’aproximacions que parlen d’un personatge (sobretot d’artistes: pintors, escriptors, bohemis…) d’una manera amena, directa, sagaç, divertida. Pla, encertada o no, tenia psicologia i és difícil trobar un retrat sense que hi analitze –pondere, observe– part de la seua conducta, del seu tarannà. O en faça una dissertació general, entenimentada i pertinent. (n’hi ha més)
Crec que és difícil fer un bon retrat, sobretot, si no es coneix la persona retratada. Però i què és conèixer una persona? Pla es deixa portar per l’exageració, per la intuïció, per l’anecdòtica significativa. Ubica la persona en l’entorn o en l’ofici, en fa una aproximació física i psíquica. De vegades, la primera porta la segona incorporada. Empra una adjectivació colorista, relata fets graciosos, exagera elements de la personalitat amb anècdotes divertides. D’un personatge diu que “és un simple cagalló literari, musical, una formulació alcohòlica absolutament incerta” i d’un capellà escriptor acaba l’inventari de qualitats dient que era “un cordon-bleau ple de saviesa”. De Martínez Ferrando diu que era “un home tan discret que sembla un moble enfundat” i de la literatura de Gabriel Miró que li havia deixat: “un gust a la boca d’ensucrament apegalós, entre soporífer, entebeït i endormiscat”.
Alguns retrats són terribles, jutgeu: “Era un home moreno, els cabells llargs, tirats enrere, les faccions una mica monstruoses i d’una accentuada vulgaritat, els llavis molsuts i sortits, els ulls agitats, negres i vermells sobre un fons de tristesa (…) No disposava pas de gaires mitjans d’espressió verbal”.
Foto: Joan Ponsoda (perfil de Bèrnia des de Tagarina)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada rellegir aquest llibre perquè a més a més de ser boníssim la diversió hi és assegurada. Sempre hi trob nou detalls. Per exemple, i pos aquest exemple perquè el retratat és mallorquí: ‘(Gabriel Alomar)…és un romàntic construït amb la millor sintaxi.’(!) (Podríem seguir i seguir amb exemples…)
Salutacions cordials des de les illes oblidades!