A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

12 de novembre de 2009
Sense categoria
0 comentaris

Els “mandeus” d’Iraq: poble amb perill d’extinció

Amin Maalouf conta, a Un món desajustat, la trista realitat dels mandeus. Una comunitat gnòstica que venera Sant Joan Baptista i que ha viscut durant segles a la vora del riu Tigris, al sud de l’actual Bagdad. Els mandeus han conservat la seua creença religiosa i també la seua llengua, que els especialistes anomenen “mandaic” i que és una variant de l’arameu.

    La pervivència dels mandeus fa pensar l’escriptor francolibanés en el que seria trobar-s’hi, ara, amb una comunitat càtar, amb els seus rituals i la seua llengua. La trista realitat és que els mandeus, que el 2002 devien ser uns trenta mil, quatres anys més tard eren només uns sis mil. Víctimes del fanatisme i la borratxera fanàtica de l’Iraq foren perseguits, amenaçats, expulsats… Una bona part dels mandeus s’exiliaren a Suècia, però altres foren convertits amb ganivets posats al coll.  (n’hi ha més)

“Que una comunitat com aquesta –escriu Maalouf– hagi pogut travessar tants segles per acabar apagant-se finalment davant nostre diu molt de la barbàrie de la nostra època, i en particular de la dels dos universos culturals als quals jo pertanyo, és a dir, el món àrab i Occident.”

    El mandeu és una varietat de l’arameu una llengua que ara té sols uns divuit-mil  parlants. Abans –recordem que va ser la llengua que parlava Jesucrist– havia arribat a parlar-se des d’Egipte fins a l’Índia. Un dels pocs indrets on es parla arameu és el poble que veien a la foto: Maalula, a Síria. Un poble que s’aixopluga al redòs d’una muntanya de roques esculturals. Al capdamunt, hi ha un monestir (dedicat a sant Sergi i a sant Baco) i una església dedicada a santa Tecla. En el primer, al gener passat, vaig sentir un parenostre en arameu. Quin sabor! redéu! Els frares s’hi queixaven del perill, de l’amença que rebien dels fanàtics islàmics. 
     Sembla que el món augmenta la intolerància i que s’uniformitza a marxes forçades. És ben trist que comunitats que fa anys–segles– causaven tots els respectes, hui hi visquen sota l’amenaça d’extinció.     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!