(Com si diguérem) Una nit a l’òpera
Dúiem el cotxe (l’Alzaneta del Boti-tour 2010) complet, no debades era un viatge oficial. Abans d’eixir del poble vam haver de tornar arrere perquè em vaig adonar que m’havia deixat el mòbil, justament ara que en tinc un de nou dels que fan de tot, fins i tot marcar amb una rodeta. En recuperar-lo vaig vore que el quefe m’havia telefonat: ‘passeu-ho bé’ va desitjar-nos. Cuida’t Vicent.
L’indicador de ‘Llíria est’ va produir els primers dubtes. Vam passar de llarg i vam arribar al de ‘Llíria nord’. Aquest vam preferir no ignorar-lo i seguir eixa ruta. Arribats a l’entrada del poble vam demanar indicacions als amics comboiats en el berenar-sopar-conversa, amb la mala sort que ens havíem de guiar per les rotondes. Una mala coordinació es va afegir a la maledicció d’aquests invents, cosa que vam comprovar en arribar a una rotonda que no tenia eixida cap a l’esquerra, per on se suposava que havíem d’anar.
Tornem a començar. Anem cap al centre del poble a vore què passa. Preguntem a un vianant com anar al carrer de sant Vicent i alça els muscles. El local de la Unió? Ah, sí. Ho vam trobar fàcil.
A la porta ja ens esperaven els primers que havien acudit. Salutacions i cap a dins del gan saló del bar. La secció fumadors es queda a la porta en solidaritat amb els estanquers.
A mesura que va acudint més gent va omplint-se la taula llarga. Xarrem i xarrem, mentre va produint-se el miracle de la multiplicació de la cervesa que no arriba a acabar-se mai. Ja en devem ser més d’una vintena i decidim encomanar el sopar: alguns platerets de picadeta i un cabàs d’entrepans. La picadeta resulta ser una variació sobre el tema del calamar, i els entrepans en són una cabassâ de mida pantagruèlica. Bons i consistents. Molt consistents.
Seguim conversant de tot un poc i prenem consciència que el moment s’acosta quan el Galduf i l’Albert diuen que han d’anar fent camí. Tenen faena i uns nervis que se’ls enduen. Café? Quan per fi vénen a prendre’n nota, que els costa Déu i ajuda, demanem també el compte. Arriben dues tongades de cafens, ens els bevem, visitem cortesment Roca, però el compte no apareix encara. Farem tard, i havíem demanat el sopar a les vuit!
Em referme a la barra, estratègicament situat per a permetre el pas dels cambrers però amb una certa incomoditat. Potser així ens fan més cas…. La insistència al remat té premi i ens donen una llista llarguíssima, una suma estirada però de bon resultat. Encara com! Almenys ens ix barat.
Ara sí! Enfilem carrer amunt cap al pavelló, amb l’ordre de deixar el cotxe dins del recinte. No és fàcil, però ho aconseguim entre la gentada que hi ha a l’entrada. Despistats, caminem cap a un dels accessos a l’interior i de colp s’obri la porta. És l’Albert que diu ‘passeu, passeu’, i entrem entre les músics. Impressiona el pavelló, la gent que va entrant, l’escenari a punt.
Mentre arribem a les cadires que ens tenien reservades anem saludant al personal que trobem: la Malen, els de la rondalla del Boti que seuen davant nostre, Juli que al remat ha vingut, l’Enric Tàrrega incansable, Fina que ja està emocionada, molts que conec de vista. Parle amb Josep V. Frechina, li dic que no està bé que em diga il·lustre, l’advertisc que possiblement l’enviscarem en algun sarau, i després dubte de si ell sabia qui era jo.
Seiem, que la llum s’apaga. Comença l’espectacle de manera immillorable, la música amb Miquel transporta, i el meu cap no para d’anar d’ací cap allà amb quatre idees que l’altre dia vaig cosir massa seriosament. Més cançons: músics d’un nivell estratosfèric, tan gran que no caben en Canal 9. No li ho tinguem en compte. Pense que Morera s’equivocà l’altre dia quan va afirmar que la música en valencià interessa poc als nostres polítics. S’equivoca. Els interessa molt perquè saben que és bona. Passa, però, que en compte de promocionar-la, l’amaguen precisament per això.
Mohamed fa breus dircursos carregats, i Ayoub canta fins i tot quan calla. La banda reforça l’emoció, i apareix Pep. Poc a dir d’una veu de barranc que no es deixa urbanitzar, de marges cantelluts si vas amb mala idea. Canta i es tanca el cercle quan ho fa també Míriam, la xiqueta.
La festa és gran, i reivindicativa. Vol rememorar un passat poc agraït, i vol fer evident que allà es demostra que el futur no ha de ser necessàriament tan negre com ens el venen els que el volen precisament negre (o rojigualda). La dignitat en l’esforç i en saber-se capaç ocupava les primeres files, i moltes de les altres, i anava amunt i avall. Els que faltaven descaradament? Tinguem-ho clar: no són dels nostres. No els esperem ja. Fem via nosaltres.
Aplaudim i aplaudim. S’encenen els llums per despatxar-nos, però és l’hora de la vida social. Més salutacions, felicitacions, bromes. Tornem a felicitar, tornem a acomiadar-nos. ‘Mo n’anem o què?’ Albert diu que si no ens en fem una, però ell no para amunt i avall. Al remat vol fer-nos una foto quan ja no li queda bateria,
Com era d’esperar, vam abandonar el bar quan ja no hi quedava ningú més. Hi havíem anat a buscar l’Albert i l’Empar que encara havien eixit del pavelló abans que nosaltres. A la taula, uns companys seus de l’escola escoltaren les explicacions de Jordi sobre el procés de creació i manipulació de la caixeta del disc del Botifarra. Abans d’entrar al bar, però, i gràcies al meu sentit defectuós de l’orientació, vaig entrar en un altre bar que no tocava i em vaig trobar L’Aleix de la la Toca.
Els companys de l’escola van alçar el vol. Poc després Empar i Albert també, ben desvanits i pagats. I al remat vam mamprendre el camí cap a l’Olleria, i ara hauria d’anar pensant a sopar.
Nota dedicada al Josep Blesa: aquest post m’ha eixit llarg involuntàriament, i no sé quantes coses m’he deixat. A vore si els comentaristes ho afigen.
