Hi ha poetes del poble. Hi ha poetes nacionals. Hi ha Vicent Andrés Estellés. La paraula senzilla i culta, el mot precís o pel broc gros, l'amor sense brida, la mort present i un mural pintat, dibuixat, escrit sense necessitat de mur, convertit en pont, en camí, en sender de memòria. Agafat de la mà de la gent, dels compromesos i arrelats, dels de cada dia, dels que posen la cara a la vida. Solidari, rabiós, antifeixista, humanitat brollant sense límit, poble a poble, illa a illa, carrer a carrer, barranc a barranc. En la veu de l'Ovidi, esdevingut passió, intensitat, memòria, dignitat... Vist, tangible, de veritat. En la de la Maria del Mar Bonet, agombolat de mar... Avui, el país, el seu país, li dedica sopars, lectures de poemes i posa una nova fita contra l'oblit i la imbecilitat de dòcils, mesells, llepons i superbs dèspotes d'identitat impossible. Aquells que somniem envescats en els pixats per les escales de qualsevol Hotel París, cremant en la pròpia deixalla, escombraria, residu sense nom. Des del blog, recer per gaudir malgrat el ponent inclement i indecent que airegen amnèsics il·lustrats, una festa per al gran poeta de Burjassot, el gran poeta que rebla el clau de qualsevol proposta, de tot el sentit i ens exigeix compromís per ser sempre poble. Per molts mots, per moltes visions, per tantes realitats i aquella senzilla dignitat, cada 4 de setembre, farem festa i viurem el país.
La notícia de les acusacions contra el grup Verd Cel s'assemblen molt a l'operació muntada l'any passat contra Cesk Freixes a Figueres. Per una banda, omplir de merda; per una altra, intentar espantar els contractadors; i encara, provar d'aconseguir algun desmarcament ideològic que permeti veure el camí de la renúncia per part dels afectats. En aquest sentit, és curiosa l'acusació de proetarres i d'estar vinculats a grups radicals d'esquerres. Cap referència nacional, independentista, de Països Catalans. Les referències nacionals via Euskal Herria, que això sempre fa mal a l'opinió pública i per la via del suport "terrorista". És evident que entre les bombes a Joan Fuster o a 3 i 4, les amenaces a l'escola la Masia de Museros o a VerdCel o a Cesk Freixes, la mort de Guillem Agulló i un llarg etcètera molt recent d'actes i agressions hi ha un mateix fil argumental: evitar, com preveu la constitució espanyola, que els Països Catalans esdevinguin realitat. Una autèntica preocupació de l'Estat i un objectiu pel qual no han deixat mai de treballar, sigui amb Canal 9, amb la impossibilitat d'intercanviar televisions regionals, amençant, atemptant, matant o malparlant o silenciant o reprimint. La mà que executa està directament lligada als plans de l'Estat. Quina llàstima el gran favor que els fan els regionalistes, catalunyistes o valencianistes -alguns es fan dir independentistes!-, mirant sempre a fora enlloc de mirar al país. Ara és el moment de la solidaritat amb VerdCel i amb tota la gent que arreu del país, però molt especialment al País Valencià, està donant sentit real a la catalanitat, a la creació, al país i a la llibertat. El compromís té condemna?
Els fets i declaracions que s'estan succeint a Europa en els darrers mesos crec que haurien de generar un debat de fons entre els qui defensem la independència dels Països Catalans. Amb tota la moguda que s'ha creat al voltant de l'independentisme -que ja veurem on acabarà, com acabarà-, s'ha sacrificat el país, reduint-lo a la regió de Catalunya, però sobretot, s'ha enaltit un prototipus de país/Catalunya venut com a sinònim d'equiparació a la cultura -política, econòmica, de desenvolupament, identitària, democràtica, territorial, de consum...- dominant a Europa i als EUA. Aquesta entronització del model dominant que es planteja com a paradigma de benestar i de llibertat, i que es diu aplicable com un automatisme en el moment de disposar d'un estat, que es preveu immediat, es fonamenta en un miratge ideal que ens situa en els anys del franquisme, quan Europa era desconeguda i centre de virtuts i, sobretot, d'esperances. Avui, només cal tenir la memòria d'un pardalet, sabem que tot això, en la mesura que hagi estat així, ja no és, i que avui allò que es juguen els manaires europeus és un tros de pastís en el desestructurat restadelmón. Avui Europa és la mostra més evident d'un model que s'ensorra en les essències i les formes, i que s'agafa on pot per sobreviure cada vegada de forma més i més corrupta i reaccionària. I aquesta és la cara real del poder actual europeu, el que alguns ens volen vendre com a mirall.
Ben poc puc dir de Màrius Torres, més enllà de descobertes puntuals, sensacions personals i casualitats de la vida. Però és cert que Màrius Torres va ser, en un moment molt concret, un poeta que em semblà interessant però que sempre se m'escapà de les mans. Pot ser per la premura de la seva marxa vital, pot ser per la joventut de la seva obra... En qualsevol cas, és cert que Màrius Torres ha format part sempre del referent nominal, suportat en poesia molt precisa, del corpus poètic que m'ha servit de base per entrar mínimament en aquest món a casa nostra. Primer va ser "Cançó a Mahalta", de la mà de Lluís Llach, en un dels discos que més intensament he viscut del cantautor empordanès. Una peça que sempre m'ha colpit molt endins i que em va fer acostar Torres i Salvat Papasseit, fruit d'un foscor lluminosa, intensa. Després va ser la sensació, recollida en retallons amb el temps, que Màrius Torres era un nom important d'una part sempre dura, sempre aspra, sempre inconeguda, d'aquest país que a Ponent tan poc mira i escolta. Puig d'Olena, al Vallès, tan a prop del meu Sant Feliu de Codines de la infància, que vaig descobrir com a recer sensitiu en el dolor dels poetes, i de la família, amb la tuberculosi. Una referència que agermana Màrius Torres, Rosselló-Pòrcel, Salvat Papasseit... Amb els anys, el Mas Blanc, esdevingué lloc d'interès personal en conèixer, com a alumnes, a mestres vitals que hi residien, especialment el Ramon Medrano. Màrius Torres parafrasejava el pas del temps. I finalment, els poemes republicans dits per l'amic Biel Majoral, amb un retorn a Màrius Torres, enorgullint la Lleida antifeixista en el poema "La ciutat llunyana". 100 anys per a tan curta vida, i tanta paraula posada en lloc precís, ens fan sentir els seus mots pas a pas, com un batec suau.
Com fa Toni Cucarella, m'efegeixo a recomanar el text "Roma no paga traïdors", del blog El fil d'Ariadna, una reflexió de temes que aquí ja he comentat altres vegades i que crec que aporta elements molt precisos i interessants.
Difícilment es podia esperar res de bo d'un personatge que en les primeres intervencions com a president del Barça es va dedicar a demanar perdó per la catalanitat de l'anterior període; que va emparar-se en la Moreneta; que va donar per bo el suport de l'impresentable especulador Núñez, i que va prendre amb tanta empenta la defenestració de Cruyff. I avui ha fet el gest definitiu a l'assemblea de penyes posant a la pràctica com a idioma oficial l'espanyol, i barrejant educació amb servilisme i botiflerisme. Espanya, les multinacionals i els senyorassos de l'elit barcelonina i catalunyesa poden estar contents. Esperem que això no s'empelti a l'equip i a l'entrenador i que seguim disfrutant amb ells, i que això eviti el protagonisme d'aquest personatge. Quin peça! Això és com a la guerra, el quintacolumnisme s'ha instal·lat a can Barça! Llegiu aquest interessant escrit del Toni Rico, de la CUP de Girona, que publica avui al seu blog.
I és que se superen per moments. Ells sí que decideixen, des de les estructures de l'Estat espanyol, ja fan política d'estat. L'actuació a Gràcia, exemplar. L'informe de l'acte de Sants, precís. La detenció, i la repressió posterior, del membre de Maulets, Eudald Calvo, de la seva família -pare i germà- i de la mostra d'autoritat donada, situen els Mossos en la seva funció correcta: garantir la pau, la tranquil·litat i el normal desenvolupament de les funcions estatals, autonòmiques i empresarials. I ara que no ens vinguin els "amics" sionistes catalans dient que la queixa als Mossos és una maniobra espanyolista per afeblir el "nostre" "autogovern" (!?). La resposta popular, al carrer o als jutjats, com han fet la gent de Sants, han de marcar la línia divisòria entre el país real i els botiflers al servei del poder establert. Quan en un indret es reprimeixen la celebració del retorn a la societat d'una presa política, un brindis per als qui estan mancats de llibertat o per als qui defensen els drets socials d'estudiants i joves, alguna cosa passa. Per molt menys, els mitjans ens omplen de dades de coses que passen a altres llocs allunyats del món. Com és que callen aquí o menteixen descaradament? Els Mossos, des del seu naixement, no són altra cosa que forces d'ocupació al servei dels poderosos. Una mala eina per al país.
Entre l'Huguet i el Saura ens fan passar un agost realment excitant. I ens fan veure pel·lícules amb molt missatge, que dèiem abans. L'inefable Huguet va despenjar-se amb unes declaracions genials, crec que era ahir o abans d'ahir, en les quals deia que el fenomen dels manters es devia a la crisi, que en reduir el nombre de llocs de treball i fer créixer l'atur, enviava gent a buscar-se la vida fent de manter. Caram! I quina agudesa, el nostre aprenent de bruixot. I jo que em pensava que els manters eren empresaris il·legals que feien fortunes a base de vendre objectes de luxe sense passar per les obligacions impositives del sistema. Mai m'hauria imaginat que tingués a veure amb la misèria! I, és clar, avui ha reblat el clau, utilitzant aquest sibilinisme que no despista ningú i que practiquen alguns dirigents d'ERC, deixant clar que no tenim certes competències, en aquest cas en temes d'immigració, i que a veure si fan alguna cosa que ja tenen lleis per aplicar que això no es pot tolerar. O sigui, que a veure si els retiren de la circulació, que si no tenen papers, cap a casa o als centres apropiats, i que a veure si demostren que serveixen aquestes lleis espanyoles. Deixant ben clar que si les competències les tinguessin les autonomies, a Catalunya, netejarien més que enlloc. Potser com a l'Estat francès, senyor Huguet? Per arrodonir la jugada, l'altre referent, el Saura, que es reuneix amb tota la llopada municipal i botiguera i canvia espai municipal manter per increment de Mossos d'Esquadra. Algú pot explicar què té que veure que hi hagi gent amb necessitats econòmiques, que es busca la vida, arrossegant-se per aquests móns de déu, i els Mossos d'Esquadra? Els que vénen del PSUC (mort) i de voler ser imatge del Lenin -oi, Huguet?- ens mostren la cara més amable de la democràcia: tot a favor del negoci, del sector privat, del poder econòmic. I els problems socials, per als Mossos. Potser ja els podrien atribuir les conselleries de treball i benestar social, i ens estalviaríem polítics i tanta pena. Un cop més, no se m'acut res millor que demanar-los la dimissió -però només per haver dit en campanya que ells eren d'esquerres, i demostrar que era, és i serà mentida.
El que ha passat avui amb l'acte de rebuda a la Laura Riera demana una reflexió sobre el paper de cadascú i demana la dimissió, com a mínim, del Saura i la Tura. I és que aquests dos capitostos del tristpartit catalunyès cal deixar clar que són uns mentiders. El 10-J, amb la sentència del Tribunal Constitucional, treien pit i deien que havíem d'exercir el dret a decidir. Avui, i ahir i..., han demostrat que l'únic dret que accepten i acaten és de l'Audiència Nazional espanyola i que el que aquesta digui va a missa. Cap gest, cap picada d'ullet, cap indici de sobirania. Ells envien els subordinats, també anomenats "policia autonòmica", un nom ben clarificador d'altra banda, allà on digui la seva autoritat. Cap dret a decidir, només voluntat d'exercir el dret a obeir. Com a polítics no directament espanyols, cap indici de posició política avançada, cap línia diferenciada. De la tolerància i el diàleg..., algú n'ha vist algun trosset? I si és cert que al xicot que llegia el comunicat i anunciava la suspensió de l'acte se l'enduen a l'Audiència Nazional, ja no es pot fer res més que demanar la defenestració d'aquests polítics de pacotilla. Però encara hi ha més coses interessants, com els Mossos amb aquesta mena de nicap que es veu que per fotre al personal sí que es pot dur. Si has de fotre llenya, cara tapada i qualsevol cosa. Deu venir d'aquí aquesta justificació de fer destapar les dones, no fos cas que ens comencessin a perseguir amb les porres i altres armes, com fan els caratapats del Mossos. Curiosament, els organitzadors de l'acte no tenien cap necessitat de tapar-se. Com han fet els manifestants a Gràcia, cal demanar la dissolució de l'Audiència Nazional i la dimissió del conseller Saura i de la consellera Tura. Ja només faltava la càrrega contra els concentrats. Quina vergonya, tot plegat!!!
Poques ciutats de la dimensió i el paper de Bilbo poden viure, avui, en aquesta Europa regressiva de certificats de bona conducta, unes festes populars com les de l'Aste Nagusia de la capital basca. Des de l'any 1978, en què la força del moviment popular implantà un model mixt de festa institucional i popular, trenta-dos anys consolidant i ampliant un espai festiu, un model festiu i un model de participació exemplar. Tothom qui ha anat i s'ha deixat empapar per la dinàmica d'alegria, de col·lectivitat i de transgressió que es viu a tota la ciutat però molt especialment al casc antic i, encara més concretament, a l'Arenal, vora l'encaix permanent del riu i la ria de Bilbo, mai oblidarà què es pot sentir, què es pot viure bressolat pels amorosos braços de Mari Jaia. Enguany, en la línia de l'acord "polític" entre el PNV-PP-PSOE-UPN... de fer desaparèixer l'expressió de la voluntat popular per la sobirania d'Euskal Herria, portant a la pràctica més executiva els principis del pacte de la transició política espanyola amb el franquisme, l'excusa de la presència de fotos de presos i exiliats en les barraques de les comparses festeres, ha comportat la prohibició de la presència de dues d'aquestes agrupacions populars per ordre del govern municipal de Bilbo, portat pel PNV. La reacció, imaginativa i contundent, farà que el proper dia 25 les comparses aturaran la seva activitat, posant de manifest la importància central de la seva aportació a la festa. La resta de dies, amb el color negre de la censura ben present, faran viva la festa. Euskal Herria viu moments de gran intensitat política, de gran trascendència per al seu futur. L'Estat espanyol i el seu aliat d'interessos, el PNV més espanyolista, voldrien acabar amb l'expressió més popular de la realitat d'aquell país. l'Aste Nagusia de Bilbo, però, tornarà a ser l'expressió més real, més viva, més carregada de futur d'un poble en marxa malgrat tot. I al ritme de la cançó de Mari Jaia els regalarà una immensa botifarra.
És un fet indiscutible que a casa nostra "l'adveniment de la democràcia" va arribar tard. Ja feia una pila d'anys que els estats europeus havien vençut el nazisme i havien viscut moments alliberadors, amb la percepció certa que la nova situació era realment millor a allò que acabaven de passar. A casa nostra, oficialment, aquesta "nova situació" va arribar en temps de rebaixes europees i fruit d'un acord amb el feixisme que en cap cas va ser una situació de victòria respecte del règim immediatament anterior, sinó que el vam haver de viure perpetuant les característiques generals de la seva existència -i ara en paguem les conseqüències de tanta trampa i por i manca d'interès col·lectiu-, i a sobre autoacontentant-nos d'haver aconseguit no se sap ben bé què. El cert és que en el breu període que anà de la mort del criminal feixista a la instal·lació de tota la proposta pactada -democràcia representativa de partits, constitució espanyola i estatuts- vam viure uns anys de llibertat molt i molt avançada, amb moments i experiències del tot originals, engrescadores i que ens feien pensar que realment avançaríem cap a un nou model, no sé si revolucionari, però segur que molt transformador. Possiblement, eren sensacions, vivències i fets amb regust al període viscut en el temps de la revolució durant la Guerra Civil. Uns moments que caldria recollir per passar-la al futur, que aviat no quedarem testimonis en primera persona.
Sembla ser que la Fiscalia espanyola, el PP i tota la moguda imperial ha
decidit intentar aturar o condicionar totalment l'acte de rebuda
popular que es prepara per a la Laura Riera, la jove catalana condemnada
per suposada col·laboració amb la ETA.
Independentment del parer que hom tingui del fet que es muntin a casa
nostra col·lectius que es dediquin a defensar els presos i represaliats
d'altres guerres des d'una perspectiva independentista d'aquí, que crec
que és un tema a debatre, no hi ha dubte que l'alliberament de la Laura
Riera és una bona notícia, donat que es tracta de treure gent de la
presó -espai de poder controalt per l'Estat, la seva raó i la seva
repressió-, però encara més quan es tracta d'algú que hi ha anat a parar
per estar en contra d'aquest estat i del seu paper. Però suposo que
tothom és conscient que si en surt, de la presó, no és fruit d'un acte
de gràcia, caritatiu, per indulgència o bona voluntat, sinó que en surt
per haver complert els preceptes que el sistema penitenciària enemic
imposa, sigui per una causa o per una altra. Per tant, un cop al carrer,
havent "acomplert amb tots els requisits de la llei vigent", la Laura i
tots nosaltres hauríem de ser lliures de rebre-la, animar-la,
honorar-la, homenatjar-la, abraçar-la i festejar eternament la seva
sortida de les urpes de l'ocupant. I fer-ho al carrer és també el nostre
dret, malgrat el que va dir el Fraga, el que diu el Rubalcaba o el que
pugui acabar fent qualsevol escolanet del tristpartit i els seus homes
d'Harrelson/Esquadra.
O és que la presó, les lleis i el sistema penitenciari no són per fer
pagar allò que qui mana creu que és adequat i suficient? Que potser, el
PP, la Fiscalia i els diferents ximples xerraires de mitjà ens estan
dient que les presons i les lleis només són excuses i màquines de
tortura i que la condemna és de per vida?
Facin el que facin, no ens furtaran el dret a celebrar, a ocupar el
carrer i a retre homenatge de felicitat i reconeixement a qui ens doni
la gana. La Laura, quan surti de la presó, no necessita un psicòleg i un
educador social, necessita el carrer i la gent decent d'aquest país,
tota la que no està disposada a callar davant de tanta vergonya.
Han passat tres anys -a voltes llargs, d'altres, ràpidament- des que em vaig decidir a fer un primer apunt de reflexió sobre el que havia estat la fi de la curta etapa de canvi en l'ajuntament de Prats de Lluçanès, i en gran part, en el conjunt del Lluçanès, i de la meva participació en tot plegat. Aquell text, que va rebre un encoratjador i personal comentari, ha estat, i encara és, el més llegit de tots els apunts escrits en aquest blog al llarg d'aquests anys. I a l'apunt li van seguir uns altres referits a la política local i la comarcal que em van permetre viure dues sensacions importants. Per una banda, la constatació que les coses anaven per un camí concret, molt allunyat del que a mi em sembla central i prioritari, i per una altra, que haver deixat la política municipal institucional m'aconsellava d'apartar-me'n, no fos cas, com passa massa sovint, que t'acabis convertint en una mena de ressentiment amb potes no per allò que passa, sinó per allò que vas/no vas ser o fer. I és que de coses a dir, com sempre, n'he tingut moltes, però crec que hi ha altres actors i calia que s'expressessin, per activa o per passiva, i així poder veure més clarament quina situació tenim. Si a tot això hi afegim una aposta per la feina, apassionant i engrescadora, al voltant dels mitjans de comunicació a la comarca, i per recuperar el pols a la política nacional, i una necessitat física i mental de calma, per qüestions estrictament d'equilibri personal, han fet que hagi ajornat continuar amb aquest debat, que ara m'agradaria recuperar, sobretot abans que comenci la bogeria electoralista.
No hi ha dubte que per a molts el país ja està retallat, dat i beneït i que no cal perdre més temps. Catalunya és la mare dels ous, l'essència intocable i l'horitzó possible i únic. Si fem cas al que es veu, es diu i es fa a Catalunya i a Espanya és ben bé així. I si algú en té dubtes, tres mostres, repetides i reiterades, i aclarit. Per una banda, els líders de la moguda política indepe del moment -Solidaritat Catalana (seria d'agrair canviar el nom per catalunyesa)- ens mostren el territori sense vergonya -i és que ja sabíem que en tenien poca o directament no en tenien-: si et vols adherir al seu projecte electoral, pots dir de quina comarca ets, menys si ets de les colònies dels País Valencià, de les Illes, de la Franja o de la Catalunya nord -Andorra no deu seu oportuna-, que en aquest cas t'apuntes "regionalment" i a la pila. Per una altra banda, el programa de la UCE, de Prada de Conflent. Entre records, l'aire del nord, les vacances transfrontereres, els noms amb accent del nord, etcètera, ens acaben de muntar un nou programa -i en van...- amb presència de consellers catalunyesos, amb política catalunyesa i retallons de folklore o natura -quin aire més renaixentista, oi patriotes?- dels Països Catalans. I amb la benedicció dels pares Pujol i Maragall. Quin racó de pau! I per tancar el cercle virtuós, el manifest de l'11 de Setembre que ha parit l'Òmnium. Ah, i se m'oblidava, no és una qüestió de quotes, mai les he acceptat, però quina casualitat que enguany, el cartell musical de la festa de l'Òmnium, sigui exclusivament catalunyès. Bé, tancant el cercle, donant per acabat el país. I per acabar d'arrodonir la feina, un vídeo com aquest, una autèntica crida al regionalisme més tronat.
Avui, per enèsima ocasió, TV3 ens ha posat a "puestu". Resulta que les proves de les curses de motociclisme que s'han celebrat a Brno han donat uns guanyadors que la "nuehtra" anomena espanyols. Sí senyor, això deu tenir a veure amb les declaracions del portaveu d'ERC que l'altre dia explicava com la influència del seu partit al govern catalunyès havia permès de fer polítiques "nacionals" per primera vegada, referint-se als Països Catalans. Doncs bé, els guanyadors han estat el Jorge Lorenzo, el Toni Elias i el Nico Terol, que, a més, ha presidit un podi amb els pilots Pol Espargaró i Tito Rabat. Òbviament, espanyols. Potser ells se senten més d'allà que d'ací, potser ells són tots votants de partits espanyols, potser... Però d'entrada, qualificar d'espanyols la gent dels Països Catalans és fer negacionisme per imposició. És aplicar la llei de l'embut constitucional/autonòmic. És la política "nacional" de 30 anys de CiU i de 7 de tristpartit. És el text del pacte de la transición española. El més fotut és pensar com els deuen classificar, al Lorenzo i al Terol, els nous indepes liberalcatalunyesos.
Hi ha poetes del poble. Hi ha poetes nacionals. Hi ha Vicent Andrés Estellés. 
La notícia de les acusacions contra el grup Verd Cel s'assemblen molt a l'operació muntada l'any passat contra Cesk Freixes a Figueres. Per una banda, omplir de merda; per una altra, intentar espantar els contractadors; i encara, provar d'aconseguir algun desmarcament ideològic que permeti veure el camí de la renúncia per part dels afectats. En aquest sentit, és curiosa l'acusació de proetarres i d'estar vinculats a grups radicals d'esquerres. Cap referència nacional, independentista, de Països Catalans. Les referències nacionals via Euskal Herria, que això sempre fa mal a l'opinió pública i per la via del suport "terrorista".
Ben poc puc dir de Màrius Torres, més enllà de descobertes puntuals, sensacions personals i casualitats de la vida. Però és cert que Màrius Torres va ser, en un moment molt concret, un poeta que em semblà interessant però que sempre se m'escapà de les mans. Pot ser per la premura de la seva marxa vital, pot ser per la joventut de la seva obra... En qualsevol cas, és cert que Màrius Torres ha format part sempre del referent nominal, suportat en poesia molt precisa, del corpus poètic que m'ha servit de base per entrar mínimament en aquest món a casa nostra.
Com fa 
Difícilment es podia esperar res de bo d'un personatge que en les primeres intervencions com a president del Barça es va dedicar a demanar perdó per la catalanitat de l'anterior període; que va emparar-se en la Moreneta; que va donar per bo el suport de l'impresentable especulador Núñez, i que va prendre amb tanta empenta la defenestració de Cruyff.
I és que se superen per moments. Ells sí que decideixen, des de les estructures de l'Estat espanyol, ja fan política d'estat. L'actuació a Gràcia, exemplar. L'informe de l'acte de Sants, precís. La detenció, i 
Entre l'Huguet i el Saura ens fan passar un agost realment excitant. I ens fan veure pel·lícules amb molt missatge, que dèiem abans.
El que ha passat avui amb l'acte de rebuda a la Laura Riera demana una reflexió sobre el paper de cadascú i demana la dimissió, com a mínim, del Saura i la Tura.
Poques ciutats de la dimensió i el paper de Bilbo poden viure, avui, en aquesta Europa regressiva de certificats de bona conducta, unes festes populars com les de l'Aste Nagusia de la capital basca. Des de l'any 
És un fet indiscutible que a casa nostra "l'adveniment de la democràcia" va arribar tard. Ja feia una pila d'anys que els estats europeus havien vençut el nazisme i havien viscut moments alliberadors, amb la percepció certa que la nova situació era realment millor a allò que acabaven de passar. A casa nostra, oficialment, aquesta "nova situació" va arribar en temps de rebaixes europees i fruit d'un acord amb el feixisme que en cap cas va ser una situació de victòria respecte del règim immediatament anterior, sinó que el vam haver de viure perpetuant les característiques generals de la seva existència -i ara en paguem les conseqüències de tanta trampa i por i manca d'interès col·lectiu-, i a sobre autoacontentant-nos d'haver aconseguit no se sap ben bé què.
Sembla ser que la Fiscalia espanyola, el PP i tota la moguda imperial ha
decidit intentar aturar o condicionar totalment l'acte de rebuda
popular que es prepara per a la Laura Riera, la jove catalana condemnada
per suposada col·laboració amb la ETA.
Han passat tres anys -a voltes llargs, d'altres, ràpidament- des que em vaig decidir a fer 
