Tot i que amb pagament de fiança i encara en mans de destinacions controlades, l'Ariadna Jové ha estat alliberada -notícia a Vilaweb- i la seva detenció posada en dubte. Ahir, a través del blog del Saül Gordillo, vaig poder accedir a una caverna que, per més abominable que sigui, no cal dubtar que existeix. I és que entre el catalunyisme hi ha xavalla de mal rovell. Quin paio, aquest Rubén de CiU. Es deu creure important i provocador, pobret. Però mal que els sàpiga, la solidaritat catalana amb la lluita per la llibertat del poble palestí continuarà i aconseguirà els seus objectius. I la lluita per la llibertat del nostre poble cal que es preocupi d'evitar males companyies aliades del sionisme. Ariadna, una abraçada i sort!
Dissabte passat, vaig ser un dels privilegiats d'assistir a l'estrena mundial dels actes de celebració dels 20 anys del grup Urbàlia Rurana. Va ser al Café l'Infern, de Massalfassar, on el grup i la colla de dimonis local han fet tants tractes i han donat tantes bones vivències a amics, coneguts i passavolants, i han teixit la etla de l'associació Tramús i han contribuït així a l'existència saludable de la revista Caramella. Una vetllada realment agradable, amb el sopar de rigor, els espirituosos corresponents i un concert a mida del local, amb les veus més properes, els sons més íntims i les cançons a tall de passejada per una trajectòria tan seguida, coneguda, sentida i viscuda. 20 anys d'Urbàlia Rurana -un nom tan suggerent com complicat- són una passejada per molts matins -com algun esmorzar a l'empara de la claror inimitable del menjador de la Primitiva de Lluçà-, nits i vespres, amunt i avall del llarg país, ja sigui al Lluçanès, a Massalfassar, al Tradicionàrius, a Benicàssim, a l'auditori de Barcelona, a Manresa. Un tomb per mil-i-una complicitats de llarg fructificar a Xàbia, amb els amics de la Romàntica del Saladar, amb el Maurizio Martinotti, amb Primera Nota i el Pont d'Arcalís, amb la Murga de Massalfassar i les Nadales o en una nit especial a la mar de Xàbia en lluna plena d'agost, o les mil-i-una nits al Solc, passant per la majoria dels pobles de la comarca, amb aquella cloenda espectacular a Oristà amb la RAS, després del Botifarra, farà aviat quatre anys. Nits de misteles, d'aiguardents i de veus i cordes, tecles i vents. Urbàlia Rurana, del ball mediterrani al concert, del sarau, amb imatges impagables al Grau vell de Sagunt, a la ronda melosa que embolcalla els sentits, ens ha ajudat a recórrer vint anys d'un plaer immens que vam seguir, emocionats i contents, divendres de fa vuit dies agombolats per les dolces notes de peces tan genials com "El cavall blanc", "Cervera ja no és Cervera", "Seguidilles, jota i quin fandango!", "Makedonia", la sentida "Picaina" o el vibrant i estimat "Ball de dimonis de Massalfassar". 20 anys d'imatges, vivències i harmonies que s'estrenen en públic el proper divendres al Tradicionàrius, a Gràcia. Per molts anys més Toni, Carles, Pep, Xampo i companyia!
El sionisme ataca la solidaritat, amb total impunitat als territoris "controlats" per la inexistent Autoritat Nacional Palestina, i deté una periodista catalana -col·laboradora de L'ACCENT- i una estudiant australiana. Com sempre, les lleis, els acords internacionals i les convencions en afers interestatals no afecten la nineta dels ulls de l'imperi. El feixisme instal·lat al poder de l'Estat israelià es mou amb total impunitat, davant el silenci del poder occidental, el vistiplau dels governs -com el de Berlusconi- i les excuses dels tertulians i opinadors sionistes escampats arreu -com a casa nostra, disfressats de catalunyistes radicals!. Llegiu aquí la notícia publicada a Vilaweb i a continuació el comunicat publicat a Palestina.cat
Milers i milers de persones, del barri, dels barris propers, de la ciutat, de la comarca, del país... Molts milers de persones i encara més milers, milions, de batecs que ompliren l'esclatant matí de diumenge passat el carrer de la Reina i els encontorns del mercat del Cabanyal per dir alt, clar i ferm, Salvem el Cabanyal! La sensació anterior a la manifestació era de moguda important, però el resultat i la sensació posterior, adobada intensament al llarg del matí, era de gran victòria. El Cabanyal retronava de crits, cants, passes, sons de dolçaina o de tabal, o del xiulet de la brisa en fregar les canyes verdes amb la vela llatina que ens guiaven el camí i la memòria.
En el seu moment, vaig defensar públicament que la CUP no havia de posar el carro davant dels bous i que ara tocava enfortir la xarxa territorial, consolidar la via institucional municipal i que calia desenvolupar dues línies fonamentals: fer política nacional i elaborar, pràcticament i teòrica, la proposta de fer política des d'altres paràmetres que la cursa pels càrrecs, la immediatesa dels interessos i la submissió a la lògica del mercat. El resultat de l'assemblea general corresponent va visualitzar la tendència majoritària per treballar en aquest sentit, i també va posar de manifest algunes importants mancances internes de l'esquerra independentista sobre la tan esmentada i poc demostrada idea que pel sol fet d'anomenar-se esquerra independentista ja es fa política d'una altra manera i amb bones maneres.
Aquest diumenge, la plataforma Salvem el Cabanyal ha convocat una manifestació per seguir reclamant que s'aturin els projectes que volen destruir el barri, la història, la vida i la identitat d'aquesta part vora mar de València. Allà hi serem, un cop més, per gaudir del sentiment col·lectiu i per expressar la voluntat de garantir el futur al país des d'aquesta part de la ciutat. Crec que les millors paraules estan escrites i que val la pena de llegir-les. Xavi Sarrià, avui a Vilaweb, i Feliu Ventura, avui també, al seu blog.
Vilaweb també ens ofereix la llista de cinemes catalunyesos que seguiran les directrius-pressions de la patronal mafiosa i espanyolista. Cal no abaixar el nivell de tensió i generalitzar les protestes, fer-les fàcils de seguir per tothom i fer-les molt visibles. Cal activar el boicot a aquests locals i a les empreses. Us imagineu una llei que portés les coses al terreny de la normalitat? Sense quotes? Com a Madrid, a París o a Lisboa? Com que les institucions no ens hi duran per iniciativa pròpia, acostem-nos-hi per iniciativa popular. Per proximitat, no aniré més al cine a Vic (Sucre i Vigatà) ni a Manresa (Bages Cinema i Atlàntida).
Com proposen els animadors del facebook, Ara és la teva, o l'editorial del Vicent Partal d'ahir, dia 27 de gener, jo també vull saber la llista dels cinemes de les empreses que volen continuar amb les restriccions, la repressió, l'ocupació, l'imperialisme, el franquisme, l'espanyolisme... Ho vull saber perquè, poc habitual als cinemes, no sigui que el dia que decideixi anar-hi, m'equivoqui de casa. I és que realment és ben lamentable i patètic que algú que vol viure del guany que li proporcionen els altres, la gent, la majoria, decideixi restringir-se el públic discriminant tota la societat catalana. Però si volen tancar cinemes, fer fora treballadors, reduir despeses, no cal que s'excusin amb una llei tan poca agosarada i tan autonòmicament correcta com la que han fet "els indepes" del tripartit. Que presentin ERO aquí, ERO allà, que negociïn amb els sindicats que viuen del tancament d'empreses i que s'adaptin al temps de crisi vigent. Les mentides i les trampes sempre s'acaben descobrint. Doncs, això, a veure la llista i a disfrutar encara més del cinema, ni que sigui, com diu el Partal, per veure pel·lícules en espanyol. No us perdeu els escrits del Jordi Martí o de l'Albert Dasí.
Avui, hem pogut veure l'alcalde d'Ascó convertit en figura, als peus de l'estat i de la indústria nuclear, i amb el suport d'un grapat de polítics de CiU, orgullosos, traient pit i desafiant el món. Felip Puig, capitost de la banda convergent, ha donat el seu suport moral al figura i ha declarat que ell, en el cas d'Ascó, si hagués estat l'alcalde, potser hauria fet el mateix. Tot torna a lloc, i els nucleòcrates de CiU es posen a "puestu". En la jornada, als alcaldes i regidors que han acompanyat el figura d'Ascó, es notava alegria. De què reien? Què celebraven? Estaven orgullosos de defensar els interessos de la indústria nuclear front als del poble. Es mostraven satisfets d'haver-se convertit en quelcom important, al preu que sigui. Havien estat triats com a conillets d'índies a canvi de la fama i del cobrament de la xavalla que donaran les elèctriques i l'estat.
Avui, l'autonomia municipal ha triomfat. Això és el que cínicament els partits, els tertulians i molts mitjans, d'acord amb les directrius que configuren la raó d'estat i que estableixen els qui controlen els diners, les armes, l'opinió i l'energia, enaltiran. Aquesta autonomia municipal que no serveix per a res quan es tracta d'oposar-se a la instal·lació d'una presó, d'una central nuclear, d'una línia d'alta tensió, d'un parc eòlic, d'una planta de tractament de residus, d'un complex industrial o turístic... L'autonomia municipal que no s'accepta quan es tracta de línies prioritàries per a l'estat -em sap greu, però el cas recent de Vic n'és un bon exemple-. L'autonomia municipal que no va servir quan Ascó, en plena dignitat, amb l'alcalde Joan Carranza al capdavant -Ascó li deu un reconeixement que els ninots que avui cobren de la presència nuclear no poden entendre, mutants de sentit comú com estan-, a qui es va forçar a demostrar el valor de la paraula, el compromís i el sentit de poble, tot això que la política que viu del negoci privat no pot entendre ni vol acceptar que pugui existir.
Sí, avui és Sant Vicenç i a Prats de Lluçanès és Festa Major. Ahir va ser el dia del pregó -enguany fluix i poc lligat al poble, però ens va donar la sortida a la festa-, i avui tindrem dues joies ben arrelades i característiques: el ball de la Trencadansa i els Ballets de Sant Vicenç, i la serenata amb la joia de la corona inclosa, que el músic corresponent faci voltar la verra. Són dies especials, haurem guarnit el balcó amb la senyera, anirem delerosos als actes i gaudirem de la sensació de pertinença col·lectiva al poble. Enguany, però, quan la coble local l'Espontània del Lluçanès, posi música a la Trencadansa i als Ballets de Sant Vicenç hi trobarem a faltar el Marsal Roca, com també sentirem, un any més, la del Pep Cirera. Però serà el seu record que ens farà sentir amb més intensitat la música i la festa. Bona Festa Major de Prats de Lluçanès!
La primera reacció a la notícia que publica Vilaweb, avui mateix, és que s'ha acabat l'AVUI. Si la compra del diari per un altre diari "català, catalanista, progressista i amb secció de Països Catalans" comporta que no es mantingui ni el mínim, ja indigne, de distribució arreu del país, vol dir que l'AVUI s'ha acabat. L'AVUI va néixer per omplir un espai buit, avui estem menys buits però poc i mal coberts en paper. La decisió és un acte de renúncia al país inacceptable. Ahir recordava la posició del Triangle. Això de l'AVUI, i els seus amos del Punt és trist, fa sentir vergonya i demostra que la renúncia del diari a la nació completa que va començar fa anys no era més que l'inici del secessionisme que assumeix Catalunya com a bo. L'empresa propietària de l'AVUI mereix el menyspreu de tot el país, ni que sigui pel record del que podia haver estat i fa massa temps que no era. Però sobretot per la decisió fastigosament botiflera. Si ells no tenen dignitat, demostrem que a nosaltres encara ens en queda. Si la gent del nostre país, a Mallorca, a l'Horta, a l'Alcoià o a Perpinyà no és tractada igual que la de Barcelona o Tarragona, de quin país parlaran els mentiders? I un pensament per valorar més endavant, com és que aquesta involució mediàtica en l'àmbit nacional es produeix amb ERC al front de la conselleria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat catalunyesa?
En un apunt al web Media.cat es fa referència a la declaració secessionista sobre el català i el valencià del Triangle i va més enllà de la dada que donava en aquest blog fa uns dies, a partir de la invitació a l'acte d'aniversari de la revista. Podeu llegir-ho aquí.
Seguint la gira pel país que està fent Martxelo Otamendi per explicar les raons i la situació dels encausats i torturats, vexats per haver fet un diari per a Euskal Herria, avui la cita és a Barcelona, a 1/4 de 8 del vespre a l'Auditori del CCCB, al carrer Montalegre. La nostra solidaritat també és important.
L'acte d'avui: Dimecres 20 de gener | Barcelona | 19.15 hores Amb Martxelo Otamendi, Vicent Partal, Rita Marzoa, Antonio Franco, Ignasi Riera, Eva Fernandez, Albert Martínez i Feliu Ventura. A l'Auditori del Centre de Cultura Contemporània
i els dels propers dies: Dijous 21 de gener | Palma | 20.00 hores Amb Martxelo Otamendi | A Can Alcover-Espai de Cultura
Divendres 22 de gener | Girona | 20.00 hores Amb Martxelo Otamendi, Gemma Calvet, David Fernandez i August Gil Matamala A la Casa de Cultura de la Diputació de Girona
Han passat tants dies que està més a prop tornar-hi que explicar-ho. Però la promesa esdevé deute i ni que sigui per compromís cal tancar el plaer de la volta per un dels dies de Sant Jordi més normals que he viscut en mig segle d'anar fent tombs. I és que després de l'impacte d'Alcoi, vingué una passejada de nivell, d'autèntica categoria, per Cocentaina, València, Cullera, Gandia, Massalfassar i la Mata, amb espirituosos i arrossos i un munt de país al detall. Sí, la ruta no està desordenada sinó que el desordre és la forma més organitzada de poder recórrer el país per abastar tot el possible. Després d'un esmorzar relaxat a Cocentaina, visita al mercat setmanal i el primer avís que la Mata es començava a fer present: una sabateria mostrava, orgullosa i punyetera, la varietat més gran d'espardenyes hagudes i per haver. I cap a València, a fer l'obligada ruta vora el mercat central, la llotja, part del Carme, l'Octubre, on comprar el llibre del dia -de Joan Fuster o mapes del país a peu-, el Cafè Lisboa, a la fallera plaça del Doctor Collado, i un dinar com a premi per tanta faena: al Bodegó de la Sarieta, al carrer Juristes. Allà, la claror que entra del carrer pel pati de luxe on viu el restaurant, és la garantia d'un arròs que reposa fins al punt precís del gust més autèntic. Picadetes, vins del país, delicada posada en escena, sense parafernàlies i la segona millor carta d'aiguardents i altres espirituosos -la millor, la fa el propietari, a poc a poc, i encara no està enllestida-. Un moment per aturar en la panxa i el cervell. Però la jornada encara tenia una cirereta per posar.
Dissabte passat, vaig ser un dels privilegiats d'assistir a l'estrena mundial dels actes de celebració dels 20 anys del grup Urbàlia Rurana. Va ser al Café l'Infern, de Massalfassar, on el grup i la colla de dimonis local han fet tants tractes i han donat tantes bones vivències a amics, coneguts i passavolants, i han teixit la etla de l'associació Tramús i han contribuït així a l'existència saludable de la revista Caramella.
Milers i milers de persones, del barri, dels barris propers, de la ciutat, de la comarca, del país... Molts milers de persones i encara més milers, milions, de batecs que ompliren l'esclatant matí de diumenge passat el carrer de la Reina i els encontorns del mercat del Cabanyal per dir alt, clar i ferm, 
Aquest diumenge, la plataforma 
Com proposen els animadors del 
Avui, l'autonomia municipal ha triomfat. Això és el que cínicament els partits, els tertulians i molts mitjans, d'acord amb les directrius que configuren la raó d'estat i que estableixen els qui controlen els diners, les armes, l'opinió i l'energia, enaltiran. Aquesta autonomia municipal que no serveix per a res quan es tracta d'oposar-se a la instal·lació d'una presó, d'una central nuclear, d'una línia d'alta tensió, d'un parc eòlic, d'una planta de tractament de residus, d'un complex industrial o turístic... L'autonomia municipal que no s'accepta quan es tracta de línies prioritàries per a l'estat -em sap greu, però el cas recent de Vic n'és un bon exemple-. L'autonomia municipal que no va servir quan Ascó, en plena dignitat, amb l'alcalde Joan Carranza al capdavant -Ascó li deu un reconeixement que els ninots que avui cobren de la presència nuclear no poden entendre, mutants de sentit comú com estan-, a qui es va forçar a demostrar el valor de la paraula, el compromís i el sentit de poble, tot això que la política que viu del negoci privat no pot entendre ni vol acceptar que pugui existir.
Seguint la gira pel país que està fent Martxelo Otamendi per explicar les raons i la situació dels encausats i torturats, vexats per haver fet un diari per a Euskal Herria, avui la cita és a Barcelona, a 1/4 de 8 del vespre a l'Auditori del CCCB, al carrer Montalegre. La nostra solidaritat també és important.
