Gàlim

Després del meu fracàs amb el facebook (per dos voltes), acabe l’any amb un intent nou de modernitzar-me: l’Skype.

Sí, senyores i senyors! Me l’he instal·lat en l’iPhone per a parlar debades (o més barat) aprofitant les wifi. Ho aconseguiré? De moment encara no he pogut contactar amb ningú, però tot arribarà.

Noteta: no crec que escriga ja res més enguany ací, de manera que en tornar ja serà l’any 10. Que Déu ens trob sagramentats!

Diuen que si ‘els Grisons’ del meu poble prenen el nom del ‘griset’, mot amb què es denomina(va) un vent suavet, vent que sol bufar al carrer on hi ha la porta antiga de l’església batejada popularment com a Grisons.
Ara mateix vinc d’allà. Hui el vent no és un griset, és més fort, però a la porta dels Grisons en corria més que en altres llocs. Hi hem anat de soterrar, que s’ha mort la mare del Xoro, Antonio, una dona ja major i malalta feia anys d’Alzheimer. Una mort de les que mire jo que han de cremar com una brasilâ. No és una flamerada, és el desenllaç esperat sense desig. Ha descansat, i deixa descansar encara que dolga.

…/…

És clar que si ens quedem amb les aparences
El vent sembla un destrellatat que molesta a tot lo món
Però si ens hi fixem vorem que és als enguisnes*
A qui prefereix fer víctima dels seus jocs.

…/…

^{* Això d’enguisna no sé quin àmbit geogràfic pot tindre. Un enguisna és aquella persona a qui agrada fer l’eguisna, que és com diem al meu poble fer la guitza.}

No respecten res. Ni els morts de cos present.

Es mor Joan Monleon, veus la notícia en Canal 9, i sembla una promo del canal. Pareix que, fora del programa de televisió, ben poca cosa havia fet. Els històrics Pavesos queden en una frase de sis paraules, i el cine i el teatre en un afegitó.
I jo he de reconéixer que, com molt bé explica l’Enric Marco al seu bloc, no vaig saber valorar aquell programa televisiu.

El programari de mail que use no va gens fi. Crec (crec) que el correu que m’envien m’arriba tot, però no puc enviar-ne.

Disculpeu si no conteste com tocaria.

Per cert, demà dilluns, dia dels Innocents però amb tota la garantia de certitud, el Teatre La Clau de l’Alcúdia torna a ajuntar una bona part dels artistes valencians actuals. A partir de les 18 h i amb sopar com les persones. Molt (més que) recomanable.

L’he reconegut de seguida. Era jo qui havia telefonat, de manera que esperava escoltar-lo, però feia tants anys que no parlàvem que potser… No. L’he reconegut de seguida. Diu que s’ha alegrat de sentir-me, i m’ho crec. I crec també el que m’ha dit, que justament tenia entre mans les proves del que serà el proper llibre sobre el diccionari de Josep Pla, un ollerià desficiós del segle XIX. La part més grossa, i final, del seu estudi sobre els documents d’aquest senyor.
Quant de temps! Quan ens vam conéixer encara no hi havia mòbils, i això del correu electrònic era una cosa de quatre o cinc il·luminats. Vam perdre el contacte ja fa molt, per això hui ens hem hagut de posar al dia en açò de les tecnologies comunicatives.
S’ha deixat comboiar, i quan vinga és possible que aquest volum que està acabant ja siga una realitat física llegible. Ni fent-ho a posta!

Per si voleu saber de què va la cosa, podeu llegir un dels seus llibres sobre el diccionari de Josep Pla: El valencià del segle XIX.

L’Olleria va entrant en la modernitat. Ens ha costat, però finalment ja tenim una rotonda com toca, amb les seues plaques de direccions marejadores, els seus rastells, les boques d’eixida cap als llocs, més rastells… Una rotonda europea. Es troba a l’entrada del poble quan véns des de Montaverner/Alfarrasí (que no s’ofenguen uns o altres), i li han posat al mig una olivera. Crec que li han d’afegir dos olles per a simbolitzar l’escut municipal.

A l’entrada del polígon industrial n’han fet una altra, de rotonda. En aquest cas l’element decoratiu és una escultura metàl·lica que representa un vidrier en la faena de bufar amb la canya. L’autor és Toni Grau, que l’ha feta a partir del dibuix trobat en un tros de ceràmica medieval.

Amb la finalitat de potenciar l’ús del valencià en tots el àmbits, la Conselleria d’Educació va decidir el 2008 d’anul·lar els contractes que tenia amb la revista Saó de manera que va deixar d’arribar als centres educatius i les biblioteques. Incongruent? Gens: llevat dels titulars i els eslògans, la política lingüística del Consell és deixar morir la llengua. Amb alguna espenteta cap al precipici, si cal. Calen més exemples?

Des de la redacció de la revista estan enviant aquest missatge (al final, trobareu un enllaç a la butlleta de subscripció).

Amigues i amics de la revista Saó:
Fa un any iniciàrem una campanya d’informacioó i de promocioó de la revista Saó, que treballa des de l’any 1976 per la dignificació del poble valenciá. En l’últim any hem continuat eixint al carrer gràcies a la fidelitat dels subscriptors de sempre i, també, a la confiança de noves persones que s’han adherit a aquest projecte. No debades, Saó és la publicació degana de les que apareixen en valenciá.
En aquell final d’any, el Consell de Redacció es comprometia a continuar treballant durant el 2009 i a mantindre la periodicitat mensual. Ara, de nou cal prendre decisions de cara al 2010. Després d’estudiar la situació –que no ha canviat gens si tenim en compte que l’any 2008 s’anul·laren els contractes signats amb la Conselleria d’Educació per als centres d’ensenyament i biblioteques–, sabem que cal ampliar el nombre de subscriptors i subscriptores si volem que Saó estiga present en la societat valenciana.
Per tal de garantir aquesta preseència necessària, cal el teu suport. Concretament, necessitem que difongues entre tots els teus contactes la butlleta de subscripció que adjuntem a fi d’augmentar el volum de persones, grups i institucions que ens facen costat.
Quan tingues emplenada la butlleta de subscripció, envia-la a alguna de les següents adreces de Saó:

El Consell de Redacció
València, desembre de 2009

_{Si és que sempre ho han dit: en ser negre, botifarra.}

Segurament anirem demà al Museu Faller de Gandia, amb el Boti-tour, a fer-li palmes a l’home que canta i als músics que toquen, i a tirar una maneta a vendre discos, xapes i la novetat: la samarreta de la gira.

Acabe de sopar amb la família i he decidit que hui no m’encangrenaré. A última hora mon pare ha pres el comandament a distància i ha posat la tele en marxa: això vol dir Canal 9. Com que ja sabia, per anunciat, de què anava el programa especial d’aquesta nit (de fet, com la de cada Nit de Nadal), no m’he alterat per l’espanyoiisme musical que sumava el televisor. Res de nou. (Quants milions d’euros inverteixen a espanyolitzar-nos? Penseu que no tenim mèrit els valencians, d’aguantar tant?)

Hi ha hagut un moment fotut, quan m’ha vingut a la ment la imatge del Molt Honorable (per imperatiu protocol·lari) president Camps afirmant la defensa acèrrima que el seu govern fa de la valencianitat i de… Es pot ser més fals?
M’he tornat a omplir la copa de cava, l’he buidada amb fruïció, i he pensat que no valia la pena fer-se mala sang.
Ells no ho saben, però a l’infern els esperen les millors calderes, les dedicades als fariseus de les sectes de l’obra.

Una miqueta ociós sí que estic. No perquè no tinga res a fer, sinó perquè necessite no fer res d’això precisament.
Per alguna associació d’idees de què no sóc conscient, m’ha vingut al cap que aquest estiu vaig col·locar pel bloc aquesta cançó de Dalida. No li’n conec moltes més, a aquesta dona, per això he decidit de buscar-ne pel youtube i he trobat que resulta que la cantant egípcia va morir el 1987 d’una sobredosi suïcida de somnífers. Fins i tot se’n va fer una pel·licula, del seu final dramàtic.
Després, he trobat aquesta cançó, només quatre anys abans de la mort: ‘Morir a l’escenari’:

…/…
Jo vull morir a l’escenari
Davant dels projectors
Sí, vull morir a l’escenari
Amb el cor obert ple de colors
Morir sense gens de pena
En l’última cita
Jo vull morir a l’escenari
I cantar fins al final
…/…

No va poder ser.

I un clàssic: ‘Història d’un amor’

Fa ja molts anys que el Nadal em ve gran, no li trobe la gràcia. I no és només que s’haja convertit en un centre comercial ambulant.
Si en parle, però, és per reprendre una tradició de fa un cert temps, com és insistir a recordar que ara ve el Nadal, i no ‘els Nadals’, que les cançons tradicionals nadalenques són les nadales (no les ‘nadalenques’), que el 24 de desembre és la Nit de Nadal, i al cap de huit dies arriba la Nit de Cap d’Any. I que el primer sorteig de la loteria estatal és el sortegi de Reis, no el del ‘Ninyo’ ni el del ‘xiquet’.En fi, tot això.

Per cert, crec que enguany per fi escoltarem pels altaveus dels carrers nadales com toca.

Ja ho vaig dir, que m’havia eixit una cosa seriosa a partir d’allò de Llíria. Sense voler. Però veges si, una volta fet, no ho aprofitaràs! Doncs ací ho tenim: Entre la nota i el públic.

Eh que sí?

Ahir dilluns hauria d’haver desparegut el senyal analògic de la televisió. Almenys això anunciaven els propis canals televisius, amb unes bandes informatives un pèl amenaçadores. Això va fer precipitar-se la venda de televisors i adaptadors per a la TDT. I aquesta és l’hora que el final del món televisat analògicament no s’ha produït.
Encara com, que no em vaig llançar a la compra de la pantalla plana. Vull comprovar si quan finalment passe això de l’apagada m’entra el mono de la tele, o no caldrà que invertisca en això.
I de moment, amb el meu televisoret de pin-i-pon, encara veig els canals tradicionals, gràcies a la qual cosa puc comprovar que sempre, sempre, en les poques séries que Canal 9 fa en valencià, hi ha d’haver algun personatge que parle en castellà, davant del qual tots els altres es maten a genuflexions lingüístiques. Pedagogia del bilingüisme unidireccional? Coincidència segur que no.

Hui ha sigut dia de festa gran a Canal 9. Com cada volta que la meteorologia se n’ix una miqueta de la mitjana, a cals canalnoueros es posen com si s’acabara el món i no miren pèl a l’hora de desplaçar mitjans i periodistes (sic) per tal de cobrir informativament els fets. Es desviuen per tal de fer arribar detalladament la informació a la ciutadania: quants esvarons han pegat a Morella?, quants centímetres de neu hi ha a Bocairent?, de quin color és l’aigua de la neu desfeta a Banyeres? (De Bocairent i Banyeres parlaran de manera molt diferent perquè ha de quedar clar que hi han una ratlla provincial pel mig).
Tiren el burro per la finestra, i això no és debades. Algun dia hauríem de saber què costa fer tot aquest desplegament de gent i mitjans per a dir obvietats i tòpics. Ho hauríem de saber, perquè ho paguem nosaltres.