Aquest matí la bústia ha començat a omplir-se de felicitacions pel meu aniversari. Gràcies a tots! La culpa la té el facebook… bé, en realitat la tenen ma mare i mon pare, del que realment compta. Però ausades que l’allau de felicitacions és llarg…
Me’n vaig cap a València a celebrar-ho en casa aquesta nit.
La crisi en marxa a l’Índia és important. A VilaWeb sempre procurem posar els enllaços als mitjans locals quan passa una cosa com aquesta i ho he fet. Però avui hem posat també enllaços diversos al Flickr, YouTube o Google Maps que ajuden a entendre el que està passant. És especialment interessant un canal de Twitter on es coordinen en temps real informacions de la pròpia ciutat. Com que el llenguatge del Twitter és molt concret hem incorporat la traducció dels missatges al català a través del Google Translator. És molt irregular però aquests tipus de missatges són relativament fàcils d’entendre precisament perquè són molt breu i concrets.
“Portem el fred a l’interior del cos des de segles i segles” diu el senyor Pla. No dic que no però sempre em resulta desagradable quan arriba així de ràpid. I per a la meua gola aquesta sensació tallant i aspra és una novetat de fa poques hores, tan ancorada en el temps com vulgueu però concreta per segons.
A Arenys de Munt, amb el Jordi Bilbeny i la gent de la Fundació Nova Història. Xerrem sobre veritat i objectivitat. Remarca que crec que la veritat és impossible i que no crec en l’objectivitat. Crec, això sí, en l’honradesa. I això vol dir, sobretot, que crec que no pots de cap manera amagar una informació que saps que és important. Especialment si va en contra de les teues tesis. Recorde un vell text que hi havia a Hamilton, a la porta de l’Spectator: “si la teua mare diu que vas néixer el 28 de novembre comprova-ho al registre civil”. L’Alfons López Tena, que és una mena d’Eto’o al qual no li pots donar dos metres perquè marca de seguida, reacciona i diu que això al Canadà està bé però que ací hauríem de girar la frase i dir “si el registre civil diu que van néixer el 28 de novembre pregunta-li a ta mare”. Tocat!
D’algunes d’aquestes coses en vaig parlar l’altre dia a Televisió L’Hospitalet en aquesta entrevista de l’Ainhoa Sorrosal.
N’hi ha moments que passen coses tan desconcertants que t’arribes a preguntar en quin món vius. Un veí de la meua finca vol vendre el seu pis, que té accés a una part de la terrassa. La immobiliària que en negocia la venda, sense dir res a ningú, canvia la clau que dóna l’accés comunitari a la terrassa. Ens trobem de sobte que els veïns no podem accedir i desconcertats comencem a intentar entendre què ha passat. Finalment després de pegar voltes ho descobrim i li reclamem la clau als de la immobiliària. I aquests en comptes de demanar excuses ens diuen que no ens la poden donar si no firmem un paper reconeguent que la clau era d’ells!
O jo em vaig fent vell o cada vegada entenc menys com funciona tot plegat.
Llisc els dietaris de Sándor Márai que Empúries posarà a la venda aquest mateix mes. És un llibre dur i punyent, precís en els molts dolors que ensenya i acumula. La vellesa, la mort de la gent que tens a prop, el passat que marxa, les debilitats del propi cos, la pàtria que vas deixar enrera. M’impressiona la prosa tan quirúrgica i alhora tan neta, la capacitat tossuda de passar un dia i un altre dia repetint els gestos, les formes, les lectures per a sobreviure en el sentit més estricte de la paraula. I el dolor. El dolor comprimit en una sola frase que cinc, deu vegades, taca la pàgina amb tanta contenció que sembla impossible sobreviure a ell. M’impressiona especialment el dolor que Márai sent per Hongria, per la Hongria ocupada per la Unió Soviètica. Cada nit llegeix unes pàgines en hongarès, una llengua amb la qual cada vegada té menys gent amb qui parlar i nega qualsevol possibilitat que el seu país evolucione cap a la democràcia. El dolor final és la pròpia mort però per a mi ho és també saber que la seua mort arriba només setmanes abans que Hongria encapçale les revolucions democràtiques a l’est i que aquelles coses per les quals ell ha sospirat tant “dos oceans enllà” comencen a passar.
Un llibre bell. Excepcional.
Els braços endolorits, l’esquena carregada, una pesantor a les cames… al mes de novembre això normalment vol dir una miqueta de grip, la suficient com per haver-te de quedar al llit un parell de dies. Ho han pagat els del Fòrum de la Premsa ja que no he pogut anar al debat que m’havien convocat i no sé si dissabte em sentiré fort per anar a Tortosa a una altra jornada on també havia de xerrar. De moment intente fer la despesa mínima d’energia. Em sap greu.
(Ma mare ara s’ha acostumat a llegir-me el bloc així que no tardarà a cridar preguntant com em trobe. L’altre dia vaig llegir un post semblant, em sembla que a ca l’Apostata. Igual un dia d’aquest organitzem un berenar de mares-llegidors-de-blocs. Algú més s’apunta?)
Expliquen que enmig de l’actuació de la Marta Carrasco de l’altre dia, aquesta va fer eixir a l’escenari el conseller Tresserras i li va fer un bes als llavis… amb un vidre posat entre tots dos per a evitar el contacte real.
No sé què va pensar el conseller però a mi la imatge m’ha tirat quaranta anys enrera, al cine Martín. La vesprada de diumenge la passàvem sempre allà, al cinema del poble. Hi feien dos films, un generalment roí i un segon milloret. Menjàvem tramussos i amb purumoros i llimonada fabricàvem durant el primer dels passes una espècia de coca-cola casolana a base de sacsejar l’ampolla fins dissoldre el purumoro en el líquid. I una de les grans discussions amb els amics era precisament aquesta: com era possible que es besaren els actors amb tanta facilitat. I la tesi imperint era que es besaven de mentida i que n’hi havia un vidre entre els llavis d’ella i els d’ell.
Era innocència infantil en estat pur i puritanisme franquista interioritzat. En el nostre cap es feia impossible frivolitzar el bes als llavis. Era massa important i decisiu com per a que qualsevol poguera anar besant els llavis de qualsevol altre sense cap més motiu que un film o una obra de teatre. I l’explicació màgica que confortava la nostra curta moral era el vidre. Un vidret posat estratègicament per a impedir el contacte dels llavis.
Ara fa riure però vam passar vesprades senceres discutint-ne la tecnologia. Com l’aguantaven? Qui el posava? Com era que no en quedava rastre? Segurament per això quan m’han explicat que entre els llavis del conseller i els de la ballarina hi havia un vidre al cap a mi m’ha tornat el vell Martín i el seu cinema.
Arriba la notícia de la mort de Miriam Makeba, la legendària Mama Afrika. Makeba va ser la gran dona de la música sud-africana, un mite cultural i també polític per la seua obstinada lluita contra l’apartheid. “Soweto Blues” és una cançó impossible sobre la insurrecció dels getthos negres que ella i el gran Masekela van convertir en una peça inoblidable. La pose avui al bloc com homenatge a una gran dona, a una gran cantant i a una gran africana. Amandla Ngawethu!
La Núria Ramirez, la companya de TVE objecte del post que podeu trobar una miqueta més avall discrepa del meu comentari sobre la seua participació en el Telediario del dia dels morts. Ella i alguns altres companys han penjat comentaris al meu post sobre la connexió al cementiri de Sinera que podeu llegir ací. La seua opinió és ben seua, evidentment i no crec que siga qüestió de discutir-nos. Però a mi m’agradaria aclarir un parell de coses. Primer que l'”així els va” final no era referit a TVE sinó a les teles antigues i no parlava d’audiències sinó de sostenibilitat. No sé si això s’entèn però eixa era la meua intenció. I en segon lloc un dels companys que respon diu que ningú no ha vist fer cap connexió per internet en comptes de la connexió per satèl·lit. Però unes hores després la majoria dels enviats especials de les televisions americanes arreu del país en ocasió de les eleccions entraven en directe als seus programes respectius a través d’internet. Els rètols deien “via broadband”, allà on normalment abans posava “via satellite”.
En qualsevol cas entenc que s’enfaden si els sembla que he estat massa displicent en el meu comentari…
Xavi Giró (gràcies!) em fa arribar aquesta fotografia des de Times Square a Nova York. Ell es va imprimir les pàgines de VilaWeb que informaven sobre com s’havia de seguir la nit electoral i les va usar allà en un dels epicentres del terratrèmol Obama que ahir va sacsejar els Estats Units.
Tot al llarg de la nit van anar arribant a la redacció correus i fotografies que ens enviava gent des dels Estats Units, fins i tot alguns d’ells catalano-parlants i ciutadans dels Estats Units, votants per tant, que anaven seguint l’actualitat des d’allà a través nostre.
Supose que això també és la globalització. Ací seguim l’actualitat pels mitjans d’allà i allà hi ha gent que la segueix amb els mitjans d’ací. Salvant totes les distàncies, és clar.
En ocasió de les eleccions americanes hem estrenat una finestra que actualitza de forma permament la informació i permet enganxar-hi en temps real textos, fotografies i fins i tot vídeo o àudio. Tot al llarg del dia hi hem anat posant notícies i temes relacionats amb les eleccions fins i tot fotos de lectors que són als Estats Units i ens les envien. Seguirem actualitzant d’aquesta manera tot al llarg de la nit i fins demà i crec que usarem aquest sistema tan interessant en altres ocasions en el futur.
El cartell que es veu en la fotografia aquesta diu, en anglès, que els vehicles grans no poden entrar per aquest carrer, que és una zona residencial. El text de sota és en gal·lès i hauria de dir el mateix però els qui m’han enviat la foto asseguren que hi diu “No sóc al despatx ara, si us plau envieu els treballs que voleu que traduïsca”.
Què va passar? Que algú va enviar a un traductor un text i va rebre una resposta automàtica, només en gal·lès supose. L’anglès que l’enviava degué pensar que allò que acabava de rebre era la traducció del text demanat quan en realitat només era un d’aquells missatges que es posen quan no vas a contestar de seguida el correu o el messenger. I el resultat de la pífia és aquesta bonica placa que les autoritats de Swansea s’han donat pressa, per cert, en treure del carrer.
(Aclariment: no sé ni un borall de gal·lès, tret que el país es diu “Cymru” i això es pronuncia “Cumri”. Em refie del tot de qui m’ho ha enviat però si algú en sap i em pot confirmar que no em prenen el pèl a mi dormiré més tranquil)