Amb el cor i els peus nus tornes a la plaça del mercat. El teu somriure brilla sota les cendres.No fas milacres i, tanmateix, per onsevol que passes, floreix la primavera. Kakuan Shien
Alguns anys després d’eixir de la universitat, en casa d’una amiga, vaig descobrir Quaderns de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre. Em vaig enamorar, de seguida, d’aquella prosa sensual i profunda, tan personal de l’Alquimista. Avesat a llegir la lletra eixuta de textos acadèmics, la carnositat alquímica tenia un sabor ben especial. Va ser tot un
No sé fer homenatges: em sembla que allò que puga dir, malgrat ser sincer, sonarà a fals o a exagerat. Les paraules més habituals, en aquests casos, em pareixen gastades i buides. L’únic homenatge que accepte de bon grat és l’homenatge l’íntim: el reconeixement autèntic, sense teatre… S’ha mort Josep Palau i Fabre, escriptor, expert en pintura i en l’obra
D’un temps ençà, el gènere més cultivat en la literatura catalana sembla ser el diari (no faig ara diferència entre el diari i el dietari). Al ritme que va, aquesta escriptura superarà, amb escreix, la producció novel·lística. És estrany no trobar-ne novetats cada setmana. Encara que sóc un devorador d’aquesta mena de papers, els acumule, sense remei, en la taula
El cel vast i profund no és destorbat pel vol dels núvols blancs.
Una història d’amor i d’obscuritat és el títol, traduït del castellà, de la novel·la –de fet és una autobiografia– de l’escriptor Amós Oz. Es tracta d’una obra densa –té quasi vuit-centes pàgines– amb moments molt bons. Alguns són de caire filosòfic, altres anecdòtics existencials, relacionats amb la història personal i familiar, o bé amb la història
Per al sociòleg Zigmunt Bauman, el temps dels nostres dies no és un temps lineal, tampoc no és un temps cíclic, és un temps puntillista, com el tipus de pintura de finals del segle XIX. Crec que la imatge plàstica és molt encertada. A la foto teniu el quadre de Seurat: "Una tarda de diumenge
El xiprer és un arbre força atractiu: una estampa mediterrània, associada a ritus funeraris i relacionada amb l’hospitalitat. Sens dubte és un dels arbres més pulcres de la nostra flora. La seua sobrietat és antològica. No per això imprimeix un aire de repressió, d’espiritualitat punitiva o quelcom de semblant. Té una silueta simplicíssima, sintètica, sensitiva, el·líptica… Una cal·ligrafia sòbria que amb verticalitat apunta una santedat
Amos Oz, en la seua entranyable autobiografia, conta com la seua iaia Shlomit, en instal·lar-se a Jerusalem el 1933 (venia de Vilna), va veure els socs plens de parades multicolors, carrers bulliciosos, fruites i verdures amb cromatisme cridaner, sorolls d’animals, torsos de joves suats… Es va sentir aclaparada pel corrent interminable de sensualitat i va sentenciar: "El llevant
Temps era temps, a les prestatgeries de la llibreria "Set i mig", d’Alacant, em vaig trobar els números d’una revista divertida i valenta: el Vitet. Va ser una ben grata sorpresa. (Si ho recorde ara és perquè, de casualitat, m’he topat amb tres números perduts, matxucats entre llibres). Rebobine la pel·lícula: inici dels anys vuitanta… transició, "pre" desencant… El Vitet tenia a la portada:
Ahir va fer huit segles que va nàixer Jaume I. Ho celebre amb un poema de Vicent Andrés Estellés Un desig. El desig d’escriure llargues cartes, cartes amorosíssimes sense saber què dir ni a quin nom adreçar-les. Un desig, el desig d’inventar-me una pàtria, un lloc al mig del qual hi ha la carta que