A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
12 de febrer de 2008
Sense categoria
3 comentaris
La sobrietat del xiprer
El xiprer és un arbre força atractiu: una estampa mediterrània, associada a ritus funeraris i relacionada amb l’hospitalitat. Sens dubte és un dels arbres més pulcres de la nostra flora. La seua sobrietat és antològica. No per això imprimeix un aire de repressió, d’espiritualitat punitiva o quelcom de semblant. Té una silueta simplicíssima, sintètica, sensitiva, el·líptica… Una cal·ligrafia sòbria que amb verticalitat apunta una santedat sense metes, però tampoc sense sacrificis. (n’hi ha més)
El xiprer és hedonisme frugal, condensació filosòfica, energia especulativa… Un parent del haikú, de l’aforisme, de l’apariat… És Rilke, Bach, de vegades Txaikoski, és aquell Picasso torbador en els seus perfils nítids; també és flama, arcàdia èbria de silenci, puixança espiritual: el xiprer fa ridícul qualsevol rastre de paraula pretensiosa. Denuncia la vanitat de tot, destacadament la fatuïtat de tantes i tantes accions humanes. La petulància. No se sap si és un maître à penser de l’estoïcisme o un buscador de la utopia, però fa pensar ambdues coses. El xiprer acompanya la música de l’esforç, la música de l’ànima… Amb la seua punxa esmolada esporga els dimonis i, a les nits, silent senyala la lluna.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, el xiprer és un arbre sobri, silent, senzill, seriós. Caram! Tots els adjectius comencen per "s". T’assegure que no ho he fet intencionadament.
Ara, que a mi… si he de triar un arbre que em fascine és l’olivera. T’agrada l’olivera?