A tall d'invocació

 Temps era temps, a les prestatgeries de la llibreria "Set i mig", d’Alacant, em vaig trobar els números d’una revista divertida i valenta: el Vitet.  Va ser una ben grata sorpresa. (Si ho recorde ara és perquè, de casualitat, m’he topat amb tres números perduts, matxucats entre llibres). Rebobine la pel·lícula: inici dels anys vuitanta…  transició, "pre" desencant… El Vitet tenia a la portada: "arca! arca! arca!visca el comunisme i la independència! muiga el mal govern" (ho veieu en la imatge?). La publicació es declarava de maulets en lluita "per l’autonomia obrera i el comunisme del consells". Amb fotomuntantges, amb còmics, fotocòpies, articles mecanoscrits, era una revista ciclostilada. Com a publicació era atrevida, i encomanava optimisme i fe en la lluita. Tenia, sobretot, un llenguatge diferents, fora del comú. El sociòleg Francesco Alberoni segur  que atribuiria l’entusiasme al fet de trobar-se en l’"estat naixent": "el moment màgic del despertar, de la revelació, de la il·luminació [quan un ] se sent un privilegiat, un renascut". (n’hi ha més) 

  A diferència de la premsa política de l’època, el Vitet mostrava un gran sentit de l’humor. En la contraportada del número 7 apareix la silueta d’una dona molt sexi, metralladora en mà, que diu: "Jo sóc la revolució, no esteu buscant-me?". A través de la manipulació de fotos i de les tècniques del còmic, creava situacions d’hilaritat com quan fa que un senyor seriós, ben vestit, amb la imatge d’un polític conservador, diga:"la bacora per ser bona, ha de tindre tres clavills, maürada, rebecada i pessigà del teuladins". I és que la unió entre cultura popular i el llenguatge polític revolucionari és un dels seus ingredients més peculiars. La revista era molt d’explosiva i d’exagerada, pèro insistesc, sobretot: una de les publicacions més divertides i originals de l’època. En algun número, hi ha també articles encara vigents, ço és amb energia literària. En reproduïsc fragments d’un: "Així som i així ho veiem":

    Veus, vius, sents, raones. Com el treball assalariat ompli d’esquerdes el teu cos. com el temps s’esmuny fabricant canes i arrugues a peu de màquina. com la buidor d’un espai a cobert no s’ompli acumulant foteses. Com les navalles de l’Estat tallen la vida a rodanxes […] I la sang se t’encén, L’amargor t’aspra el cor. La ràbia et puja dels talons fins a la coroneta. I la sed de llibertat et crema per dins en un desig insaciable de fer-ho tot pols, de trencar totes les cadenes, visibles i invisibles. Davalles tossals, creues planes, bracejes per la mar, tot trobant companys. Rebels front al no-res quotidià del capital. Cercadors de nous horitzons al si de les coses. Companys en la lluita contra el vell mon i contra totes les alienades il·lusions que segrega…"