Mails per a Hipàtia

En van dir els rois de la brousse. Als anys trenta uns sis-cents funcionaris francesos escampats pel territori dominaven l’enormitat colonial administrada per París. Milions i milions d’africans estaven a les ordres de tot just sis-cents funcionaris, que ho eren tot. Podien exercir qualsevol acció imaginable, des d’administrar justícia a engegar una plantació o una mina, des de matar algú a construir un port. Ningú no preguntava pels mètodes o les maneres de fer i encara menys per la vida dels administrats, per més humiliats, despreciats, torturats o ofegats com estigueren. Amb els rois de la brusse de fet només comptava una cosa: que no molestaren a la metròpoli. Aquells que menys cartes enviaven, menys consultes feien i menys protestes elevaven, aquells eren considerats els millors a la capital, milers de quilòmetres al nord.

Avui he pujat al tren per venir a Arenys i enmig de la indignació i la humiliació per haver de canviar d’estació a la força, per tenir la meitat de trens, pel retard de gairebé una hora, per la insuficiència evident del servei, pel record del caos a l’aeroport fa un any i les apagades de la llum aquesta setmana només he pogut preguntar-me una vegada i una altra com és que hem arribat a tenir un roi de la brousse assegut al Palau de la Generalitat de Barcelona i com és que ningú no sembla saber com eixirem d’aquesta situació.

Una de les meues ocupacions preferides al mes de juliol, i fins i tot ja al juny, és dedicar-me a seleccionar els llibres que llegiré en les llargues nits de l’estiu, de l’agost. Poques coses m’agraden tant com anar-me’n a dormir quan es fa de dia, després d’haver vist un DVD i llegit un bon llibre. Però això només ho puc fer a l’agost, que la resta de l’any la feina i les obligacions diàries m’ho prohibeixen. I crec que és d’açò, de constantar açò, que em ve la il·lusió per a acumular llibres, preparant-los per al gran mes.
Fa dies ja en vaig deixar uns quants llestos per a ser començats a la tauleta de nit de casa a Bétera. Però en tinc també escampats a Barcelona i a Arenys, preparats per a la maleta i, ai!, em costa molt no llegir-ne ja algun. És una estupidesa, ho sé. Com si els evitarà per a poder-los gaudir tots d’una tirada, llegint-me’ls sencers, una cosa que puc fer a l’agost -llegir-me un llibre en una nit- però que al juliol, al juny i la resta de l’any em resulta impossible i impensable. Però són massa temptadors alguns d’ells i no arriben al mes de descans. De fet ja quasi me n’he un parell dels que m’havia promès que caurien el mes vinent. Supose que tant hi fa però…

Veure el Tour era una cosa que m’agradava fer en les vesprades del juliol. Fa anys que em fa gràcia i el seguisc amb una certa displicència, si puc, estirat al sofà i procurant no encomanar-me massa de l’esforç aparentment titànic dels corredors. Però no puc més ja. Ara acabe de veure a la premsa francesa que fa uns minuts s’ha sabut que retiren també Rasmussen per dopatge. Dos maillots grocs, doncs, retirats de la present edició, per si no era prou el lamentable xou de l’any passat. I jo ja en tinc prou de drogats i tramposos. Em buscaré un altre esport que mirar vist que això del Tour ja és podrit fins l’arrel…

Dic jo que algú hauria de dimitir vist que ningú no és capaç d’assegurar que alguna gent tinga corrent a casa després de dos nits. I la multa a Fecsa i Red Eléctrica hauria de ser megasideral. I…

Aprofitant que aquests dies estem més per Arenys aquesta setmana he participat en dos actes, un a Calella i un altre a Arenys de Munt.
A Calella vaig anar amb Ramon Tremosa a presentar el llibre Nació.cat de Saül Gordillo. Com que ell mateix ja n’ha fet la crònica m’estalvie els detalls. Només diré que m’ho vaig passar molt bé tant a l’acte com a l’espectacular sopar al restaurant dels seus pares que el va seguir. Vaig arribar a casa a les tres de la matinada, amb la panxa tan plena que no podia dormir. Fa dies que llisc un espectacular i molt interessant llibre sobre al-Jazzera d’Hugh Miles i vaig aprofitar per a avançar uns quants capítols fins que els ulls i l’amenaça que es farien les set i m’hauria d’alçar van poder derrotar la panxa…

Anit va tocar Arenys de Munt. La gent del MAPA m’havien demanat feia temps d’anar a xerrar sobre el País Valencià i ho vaig fer. Amb el Jordi Bilbeny, amb el Víctor Baeta d’annanotícies que també va vindre i amb un grapat sorprenentment nombrós de gent, atesa l’hora que era d’un dissabte de juliol. Vam xerrar molt, també de l’espectacle post-electoral que patim. Supose que un dia d’aquests posaré per escrit algunes de les coses que hi vaig dir de paraula però necessite una miqueta de temps. Després, de nou, sopar espectacular. Aquesta vegada a l’Encanteri, un restaurant, discoteca, projecte de sala polivalent i tot el que pugueu imaginar realment sorprenent i impactant. Ens van presentar l’ama, gent que s’havia dedicat durant anys a fer decorats i que ara han optat per poder “dinar a casa” i va ser una xerrada realment reconfortant. Dóna gust conèixer gent amb les coses tan clares com ella.

Estic sorprès per la prohibició d’El Jueves a causa d’una caricatura de l’hereu de la corona espanyola. Però m’agradaria explicar un dels motius pel qual li hem donat tant de ressò a VilaWeb, a banda del primer i més obvi, que és la llibertat d’expressió.

A VilaWeb estem en contra de publicar res que tinga relació amb la vida privada de les persones, fins i tot de les persones públiques. Creiem que mantenir la privacitat és un dret i que els periodistes hauríem de ser correctes amb això. Però hi ha un límit i aquest límit arriba quan una persona pública usa la vida privada per a finalitats públiques. I no sé trobar cap cas més perfecte per a explicar això que la monarquia espanyola.

Des de la transició s’ha creat i fabricat, fabricat, una imatge de la monarquia espanyola basada en bona part en la vida privada. S’ha dibuixat una família modèlica, quasi perfecta (que tot indica que és lluny de ser real) i no només s’han tapat els possibles escàndols sinó que s’ha generat un rol polític d’aquesta família i una legitimitat alternativa, basada en el tarannà, en l’estil de vida, etcètera…

Això invalida el dret a la privacitat de la casa real. Ells són polítics. Però no ens els han venut com a polítics sinó com a persones. No ens han venut fets polítics com a raó per a considerar-los, sinó actituds personals -i, sí, podríem parlar moltes hores del 23F i el paper de Juan Carlos. Amb ells, amb la casa real espanyola, han fet de la vida privada argument polític. Per això avui no ens fa res donar tota la dimensió que creiem que cal donar a aquesta portada d’El Jueves, dibuix inclòs.

El grup que va canviar per a sempre la música popular acompanyats de The Staple Singers. I no sé qui és millor…

La Mercè Molist és una persona que cal escoltar-la quan parla. I sobre la història del .cat i la del .ct ha escrit això. Em sembla una opinió molt discutible però imprescindible i que cal llegir.

Al seient del costat del tren sona un mòbil. Una xicota l’agafa i de sobte es posa a cridar. Sembla embogida fins al punt que m’alarma i pare de llegir el diari, el meu veí de cadira em mira i no sap què dir. Ella aleshores se n’adona de l’espectacle que ha organitzat i sembla que se sent obligada a explicar-nos: li acaben de comunicar que ha estat acceptada en la Universitat per a fer la carrera que volia fer. Aeronàutica. A Terrassa. Ho diu mentre xiscla i plora sense aturador i els veïns de vagó la felicitem. Una senyora, sempre hi ha gent malcarada, diu que no llence els diners dels seus pares. El meu veí li diu que aquesta nit ho celebre que després no li quedarà temps de fer-ho. Jo li done la mà i la felicite amb un cordial “enhorabona”. Per experiència pròpia sé que treballen molt aquesta canalla per a entrar a la universitat a estudiar allò que fa temps que somien i crec que es mereixen un respecte. Quan em va a dir gràcies, supose, sona de nou el mòbil i tornen els crits: “aeronàutica! a Terrassa!” i així sis o set o vuit trucades més fins que el tren entra a Barcelona, enmig del somriure dels passatgers que ja li fem el cor en la darrera trucada. Sona el mòbil i uns quants criden “aeronàutica!”, “terrassa!”. Quan el tren s’atura la xicona es perd pel corredor però de lluny encara podem escoltar el darrer crit: “aeronàutica! a Terrassa!”. Per molts anys que siga.

Fa mesos vaig escriure un post sobre un taxista, Ramon, que ho apuntava tot en una llibreta. Aquest post va generar que els del programa “Detectius” del Canal33 es proposaren trobar-lo, creant així un capítol de la seua sèrie. Acaben de fer el programa ara mateix i veig que no l’han trobat, finalment. Com que és un programa de ficció, o on es barreja la ficció amb la realitat, no acabe d’entendre si no trobar-lo forma part de la trama i els serveix per a explicar el món del taxi o si és que de veritat és tan difícil de trobar-lo. En fi. En tornaré a parlar quan el torne a trobar. Si no vaig errat ja m’ha dut tres voltes en el taxi, supose que en vint anys. Així que la pròxima tocaria abans del 2016…

Per tal que comence a funcionar heu d’apretar sobre la pantalla. Aleshores posant el cursor sobre la part superior de la pantalla vos apareix el nom del vídeo en curs. Al costat posa “Playlist”. Punxant-hi apareix un llistat de vídeos de VilaWeb i podeu seleccionar-los des del mateix player. Interessant. El player a voltes s’atranca però és un bon desenvolupament.

Al darrere mateix d’on hi ha la redacció de VilaWeb al Raval de Barcelona hi ha una plaça i un carrer on encara les prostitutes, xiquetes joves generalment, fan parada. M’he acostumat amb el temps a passar per allà sense fixar-me, després del fort impacte que em representava els primers mesos. Però avui he vist que al carrer, en un segon pis, una xiqueta de quatre o cinc anys es mirava l’espectacle des del balcó, menjant un caramel. Era un balcó petit i la nena estava agafada als barrots observant amb molta atenció el tracte entre una de les prostitutes i un home molt major que podria ser un client. He baixat els ulls avergonyit.

Em desperte a Arenys amb el repic extraordinari de campanes a Sant Zenó -Zenón pels arenyencs, que s’empenyen en mantindre la n final. Un espectacle de sons i ritmes que només es pot viure una volta a l’any i que paga la pena. Durant prop d’una hora sonen totes les campanes amb força i si alguna vegada algun dels campaners perd momentàniament el ritme no deixa de ser una anècdota musicalment interessant. I aquesta nit anirem com cada any a cantar les completes. Si mai no ho heu vist no us perdeu aquest vídeo del youtube.

He estat uns dies a Londres, participant en el congrés organitzat pel Centre d’Estudis Catalans de la Queen Mary University sobre el català i internet. Tot i que no he pogut ser a totes les ponències les que he escoltat m’han interessat molt. Em va resultar especialment interessant escoltar dues ponències de Llum Bracho i Anna Montesinos sobre el comportament dels valencians a internet que em van reforçar la sospita que tinc que els blaveros tal i com els enteníem abans (és a dir catalanoparlants que negaven la unitat del català) ja han desaparegut. Però ara hi ha un nou blaverisme institucional diferent però igual de perillós, basat no tant en negar la unitat de l’idioma com en la denominació del mateix. Mirant i regirant dades dels usos lingüístics de la Universitat Politècnica de València i en general dels usos de topònims les dues investigadores arribaven a conclusions molt interessants.

Ahir a la nit, a més, ho vam completar tot això amb un amè i concorregut sopar on vaig retrobar el meu vell amic Josep Sort entre altres i del qual vam acabar anant-nos-en a les quinientas.

I evidentment he aprofitat Londres. Un parell de passeigs, les botigues de referència, els llibres a les llibreries per a passar l’agost -he tornat ben carregat- i un cert ambient estrany en l’aire ja que avui era l’aniversari dels atemptats del metro però a la ciutat coincidien, a més, el Tour de França, Wimbledon i la Fórmula 1. Un autèntic maldecap policíac, supose.

Em demanen que em posicione de forma pública sobre el debat encetat per Enric Gil en el seu bloc amb el títol Adéu VilaWeb.

Com a director de VilaWeb, i com a Vicent, només se m’acut dir dues coses.

La primera és que em sembla un exercici imprescindible i necessari que qualsevol lector siga crític amb la nostra feina. Ho apreciem molt i molts lectors saben que davant els errors intentem aprendre i millorar -especialment ho saben els molts lectors que ens envien correus rectificant errors nostres i els contestem reconeguent-los i canviant allò que hem fet mal. Però dit tot això si un lector prefereix deixar de llegir-nos nosaltres només simplement li donem les gràcies pel temps que haja estat lector i lamentem que no considere prou interessant la nostra oferta.

Amb tot a mi em sembla que afirmar que VilaWeb desprecia o no té en compte la informació valenciana és molt difícil de sostenir. Però evidentment és la meua opinió i prou. Entenc perfectament que hi haja qui pense que estic equivocat com em consta que hi ha gent que considera el contrari, que fem massa informació valenciana o mallorquina o internacional o tecnològica. El que sí que he d’aclarir és que els dos temes als quals es fa esment en el debat -300 anys d’Almansa i el decret de nova planta i la investidura del president Camps i la constitució del nou govern valencià- han estat tractats tots dos abastament diversos dies seguits i de forma immediata a VilaWeb com qualsevol lector que ens seguesca habitualment supose que recorda.

De la resta de comentaris, que si sóc fusterià i tot això, jo no tinc res especial a dir.

Per cert aquesta que es veu a dalt era la portada de VilaWeb el 25 d’Abril. L’únic dia en la història de VilaWeb en el qual la portada no ha estat taronja…