Mails per a Hipàtia

Al seient del costat del tren sona un mòbil. Una xicota l’agafa i de sobte es posa a cridar. Sembla embogida fins al punt que m’alarma i pare de llegir el diari, el meu veí de cadira em mira i no sap què dir. Ella aleshores se n’adona de l’espectacle que ha organitzat i sembla que se sent obligada a explicar-nos: li acaben de comunicar que ha estat acceptada en la Universitat per a fer la carrera que volia fer. Aeronàutica. A Terrassa. Ho diu mentre xiscla i plora sense aturador i els veïns de vagó la felicitem. Una senyora, sempre hi ha gent malcarada, diu que no llence els diners dels seus pares. El meu veí li diu que aquesta nit ho celebre que després no li quedarà temps de fer-ho. Jo li done la mà i la felicite amb un cordial “enhorabona”. Per experiència pròpia sé que treballen molt aquesta canalla per a entrar a la universitat a estudiar allò que fa temps que somien i crec que es mereixen un respecte. Quan em va a dir gràcies, supose, sona de nou el mòbil i tornen els crits: “aeronàutica! a Terrassa!” i així sis o set o vuit trucades més fins que el tren entra a Barcelona, enmig del somriure dels passatgers que ja li fem el cor en la darrera trucada. Sona el mòbil i uns quants criden “aeronàutica!”, “terrassa!”. Quan el tren s’atura la xicona es perd pel corredor però de lluny encara podem escoltar el darrer crit: “aeronàutica! a Terrassa!”. Per molts anys que siga.