La Nuova Compagnia di Canto Popolare és un dels grans emblemes de la música d’arrel popular a Europa. Ací hi ha un fragment d’un concert.
Ahir vam batre tots els rècords: el tren que eixia a les 8.30 de la vesprada de l’estació del Nord de València va arribar a l’estació de França de Barcelona (que no és on havia d’arribar) a les 2.30 de la matinada. Només abans d’arribar a Barcelona ens van advertir que no anàvem a Sants i que ens posaven uns autobusos per a anar d’una estació a l’altre.
La presa de pèl de la Renfe és tan gran…
Ahir a Llíria vam fer el concert d’Al Tall i la Banda Primitiva de Llíria que commemorava els 300 anys de la signatura del Decret de Nova Planta. L’acte va aplegar mil persones arribades de tota la comarca i aquest, amb la música, va ser el valor principal de la nit. Ho comentaven amb goiga l’eixida, amb Josep Maria Jordan, pare conceptual de la moderna concepció de la nostra comarca, gràcies als seus llibres. Després dels resultats electorals també calia relligar un poc la gent, que tornara a parlar i trobar-se i refer els missatges i les voluntats. Ho van fer els músics i ho vam intentar fer als parlaments, que ens van tocar al Carles Subiela, tan incombustible com sempre, i a mi. Per si a algú li interessa deixe ací el text que vaig llegir.
Esta nit estem ací per a escoltar Al Tall i la Banda Primitiva de Llíria, dos dels màxims exponents de la música valenciana. Però la raó última de la nostra presència no és cap altra que el 300 aniversari de la signatura del Decret de Nova Planta. Ahir va fer 300 anys que el primer borbó signava un decret que destruïa institucionalment el nostre Regne, que anul·lava els nostre Furs i les nostres llibertats, que prohibia la nostra llengua i que tal i com afirma el gran historiador britànic Henry Kamen ens sometia a un poder estranger i ens forçava a renunciar al nostre passat sobirà. Però avui estem ací no per a commemorar l’infaust decret, ni la batalla d’Almansa que el feu possible, ni l’incendi de Xàtiva, la nostra ciutat màrtir, precedent de totes les Gernika, Dresden o Sarajevo que vingueren després. No, nosaltres estem ací per a proclamar que 300 anys després allò que es proposava el primer borbó no s’ha complert, ni la nostra generació deixarà que es complisca. Nosaltres estem ací aquesta nit per a retre homenatge a tots els ciutadans lliures, homes i dones del Camp de Túria, que han resistit al llarg dels 300 anys la voluntat d’assimilació, de destrucció, de traïció als nostres orígens que encarnaven, encarnen i encarnaran per sempre més els botiflers. Nosaltres aquesta nit estem ací per a sumar-nos a la llarga i acreditada tradició maulet de la nostra comarca, per a celebrar-la. Per a proclamar-nos, sense excuses ni subterfugis, partidaris radicals de la llibertat. Per a convocar-nos a seguir avui lluitant pel demà des de la memòria de l’ahir.
Ho fem convocats per l’Institut d’Estudis Comarcals, que ha editat l’impressionant opuscle obra de l’amic Joan Bell-lloc, que relata amb dades concretes i incontestables la crueltat de la repressió que els borbons van escampar sobre la nostra terra. Encapçalats pel Duc de Berwich (que en mal dia va néixer) les tropes castellanes van atacar tots i cadascun dels pobles del Camp de Túria. Però no s’hi van trobar un país sotmès o dòcil. Van topar en canvi amb una resistència ferotge. Contra el robatori, l’assassinat, la violació de dones i l’espoli sistemàtic de cases i terres que els soldats de la monarquia espanyola van cometre contra els nostres avantpassats els ciutadans del Camp de Túria van reaccionar. Van lluitar, van defensar la terra i les llibertats i van resistir a camp obert o en el fons de la Serra Calderona tant com van poder. Dècades després de l’ocupació els soldats borbònics encara havien d’entrar en grups forts dins la serra o no eixien vius d’ella. I molts dels nostres veïns van seguir lluitant a Barcelona, en la darrera batalla contra l’absolutisme. Allà tenim constància que soldats i senyors de Benissanó, La Pobla o Benaguasil entre altres van lluitar a les ordres del general de maulets Joan Baptista Basset, integrats en els batallons de valencians Sant Vicent Ferrer i Mare de Déu dels Desemparats, batallons que “no dubtant la nació” defensaren amb tanta fúria i valor Barcelona com havien defensat abans València. Contra el mal que venia d’Almansa, contra el Ponent, d’on el nostre poble històricament no ha volgut ni vent ni gent.
D’aquella contesa naix encara la nostra opressió d’avui. Si avui els valencians no som un poble lliure és perquè fa 300 anys hi va haver una guerra que va trencar la legitimitat històrica, la continuïtat constitucional, que el nostre poble s’havia atorgat des de l’arribada de Jaume I. I més val que ho recordem avui: som el que som perquè el decret de Nova Planta mai no ha estat abolit per l’estat espanyol. I això és així també perquè no és només de la legitimitat borda de la Nova Planta que estem parlant. Contra la nostra llibertat ens va arribar la presó de ponent l’any 1707 i de ponent ens va arribar de nou la presó el 1939. Si el 1707 van abolir els furs, el 1939 van abolir les llibertats proclamades per la república. Una volta i una altra per la força de les armes i una volta i una altra en favor del borbó. Felip Vè i Juan Carlos I són fills de la mateixa sang, hereus de la mateixa violència, desencadena al seu servei per Berwick o Franco.
S’han fet llargs els 300 anys que hem hagut de viure privats de la llibertat nacional i la major part del temps privats també de la llibertat personal. Cada volta que hem tret el coll i hem intentat recuperar-nos hem rebut colps, insults, manipulacions i agressions. Però 300 anys després estem ací i ells no han aconseguit el que volien. Quan el malnascut del Duc de Berwick va rebre el ducat de Llíria com a premi a la seua violència contra els valencians els ciutadans de Llíria van impedir dia rere dia que fora esculpit el seu escut a la Casa de la Vila, confiscada per a ser Palau seu. Cada dia apedregaven els obrers que intentaven esborrar l’escut de Llíria de la porta on vivia. Eren els avantpassats dels ciutadans de Llíria que van pujar a Sant Miquel el passat 25 d’abril a encendre llums d’alerta, llums que es van veure també a l’ermita de Nàquera, a l’Alt del Pi, a la Conarda de Bétera, a la Penya d’Olocau i al Puntal dels Llops, a la Montiela de Benaguasil. Els qui impedien la destrucció de l’escut i els qui 300 anys després han encès els llums estan lligats per un fil indestructible
Ells no ho han aconseguit el que volien malgrat que aquests 300 anys han estat en la història de la humanitat els anys on la idea d’un poder fort i homogeneïtzador ha triomfat. Pel camí han desaparegut centenars de pobles i nacions, ofegats pel corró de l’estat-nació intransigent, de la negació del dret a la diferència.
Però ara assistim a un canvi històric al món, per primer volta el vent bufa al nostre favor i el món es torna austracista. Quan Felip Vè va ocupar el nostre país la moda, la referència al món era la necessitat de crear, si calia a la força, grans espais homogenis sotmesos a un poder central fort. Avui la moda, la referència al món, és ressaltar la diferència. Si ahir la moda eren els grans imperis avui la moda són els petits països, les ciutats. Perquè som diferents som globals però només si som diferents som interessants. Perquè som valencians podem aspirar a comptar en el món global no com un suburbi de Madrid sinó com una terra amb llum pròpia. Perquè parlem català se’ns reconeix al món com una nació única, distinta. Perquè volem ser lliures rebutgem l’uniformisme i enaltim la diferència.
Nosaltres sabem que la lluita que van encetar el 1705 el Justícia de Llíria Domènec Cervera i el Jurat Major Lluís Durà cridant el poble a defensar els furs i el regne contra l’invasor avui continua ací a Llíria, arreu del Camp de Túria, en tot el nostre país de Perpinyà a Alacant i arreu del món. I per això ens congreguem aquesta nit ací sabent que no estem sols, que la lluita per la llibertat i la justícia és allò que dóna sentit a la nostra vida i que volem compartir aquest anhel de la llibertat amb tots els homes i dones que en qualsevol lloc de la Terra lluiten contra els seus opressors i pels seus drets. Nelson Mandela ha dit que lluitar ens fa estar vius. I així és. I per això, perquè nosaltres sí que sabem què vol dir viure lluitant cada dia de la nostra vida apreciem i estimem aquells que ho fan en qualsevol lloc del món i ens en proclamem germans.
Nosaltres som gent lliure que vol la llibertat i nosaltres com tots ells no tenim por de saber-nos part d’un poble oprimit que ha de fer de la lluita la vida. Al contrari: estem orgullosos de ser valencians, feliços d’haver nascut en aquest segle concret a Serra, a Nàquera, a Olocau, a Bétera, a la Pobla, a Benaguasil, a Benissanó, a Llíria, a Casinos, a tots i cadascun dels nostres pobles. Estem feliços de mirar-nos els uns als altres amb la confiança que només ens podem tenir els camarades d’anys i combats i de saber que per més anys que passen sempre estarem uns al costat dels altres, sense defallir, sense trair-nos, treballant amb tanta paciència com insistència per la llibertat. Sense defallir per un mal resultat puntual, per cap anècdota. Aquest és el sentit darrer d’aquest concert, d’aquest acte d’avui. Renova amb solemnitat l’aposta per la llibertat que hem declarat en la intimitat tots i cadascun de nosaltres des de fa anys. Goethe va deixar escrit que allà on l’ombra és més fosca la llum esclata amb més força. Bé que ho sabem nosaltres. 300 anys d’ombra ja són prou i massa. Per això tots junts volem avui que vinga la llum.