Raül Romeva i Rueda

Ahir vàrem debatre a la Delegació relacions UE-Mèxic el meu informe sobre Feminicidis a Amèrica Central i Mèxic (la setmana passada ho vàrem fer a la Delegació amb Amèrica Central, i d’aquí a dues, el 25 de juny, ho farem a la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat d’Oportunitats -FEMM-). Tal i com estableix l’informe, el punt de partida és un problema global, la violència contra les dones com a conseqüència d’un model de societat patriarcal que atorga diferents valors a la vida de dones i homes. És per això que noticies com les d’ahir segons la qual les comissaries catalanes adoptaran programes específics i integrals per tal de fer front a la violència de gènere, posen de manifest que, malgrat que hi ha molta feina per fer a tot arreu, també a casa nostra, hi ha també alguns exemples que marquen la línia a seguir. (segueix…)

Veure la noticia segons El País:

Los Mossos atienden cada día a 21 mujeres que denuncian malos tratos

 

Saura impulsa un programa integral contra la violencia machista

 

JESÚS GARCÍA – Barcelona – El Pais, 12/06/2007

 

 

Los Mossos d’Esquadra atendieron el año pasado a 7.696 mujeres por malos tratos de manos de sus parejas. Sólo en el primer trimestre de 2007, el número de mujeres atendidas fue de 1.958; es decir, 21 cada día. Ante lo "aterrador" de las cifras, el consejero de Interior, Joan Saura, presentó ayer un programa de actuación que prevé dotar a todas las comisarías de agentes especializados en combatir la violencia machista. La mayoría de las 46 comisarías de la policía autonómica disponen ya de Grupos de Atención a la Víctima. Un total de 131 agentes se dedican, de forma casi exclusiva, a la atención integral de mujeres víctimas de violencia. Interior cree que no es suficiente y se ha comprometido a ampliar la plantilla para combatir "uno de los problemas más sangrantes de la sociedad", explicó Saura en rueda de prensa. El consejero anunció que todas las comisarías unificarán sus criterios de actuación mediante la elaboración de un protocolo "único y estándar".

 

 

El Programa contra la Violencia Machista, que estará dirigido por la experta Alba García Sánchez (Barcelona, 1962), prevé crear otros dos documentos: uno, destinado a mujeres inmigrantes; el otro, orientado a tratar con mujeres discapacitadas que sufran cualquier tipo de violencia. De hecho, uno de los objetivos es sustituir el concepto de "violencia doméstica" por el de "violencia machista". De ese modo, se incluirían otro tipo de malos tratos (violaciones, mutilaciones genitales o matrimonios forzados) que algunas mujeres sufren en los ámbitos familiar, laboral, social o de pareja.

 

El plan pretende "reforzar y mejorar" la actuación policial, que Saura calificó de "positiva". En 2006, los Mossos d’Esquadra detuvieron a 4.680 supuestos agresores y concedieron 7.027 órdenes de protección (entre enero y marzo de este año se contabilizaron 1.958). Del total de mujeres atendidas en 2006, 281 eran menores. El perfil de la víctima responde al de una mujer de entre 11 y 20 años de nacionalidad española; mientras que el agresor potencial es un varón de entre 21 y 40 años.

 

Otro capítulo en el que se pretende incidir es el de las denuncias a los agresores. En Cataluña -excepto en Tarragona y algunas localidades del Baix Llobregat, donde los Mossos aún no están desplegados- murieron el año pasado siete mujeres de manos de sus parejas o ex parejas. Sólo dos de ellas habían presentado denuncia. Entre enero y marzo de 2007 fueron asesinadas otras tres; ninguna había denunciado a su agresor.

 

A partir de septiembre, la Escuela de Policía de Cataluña formará a los aspirantes a mosso en materia de prevención y tratamiento de las mujeres que sufren situaciones de violencia. Los cursos también estarán abiertos a las policías locales, según el apartado número siete, de los 10 que integran el programa.

 

Interior prevé incluir preguntas sobre violencia de género en la Encuesta de Seguridad, así como realizar un estudio de victimización específico para "evaluar las dimensiones del fenómeno de la violencia en Cataluña".

 

 

 

Font foto: oneworld

 

El Consell de la UE sobre Pesca va adoptar finalment en la seva reunió d’ahir, a Luxemburg, l’anomenat Pla de Recuperació per a la Tonyina Vermella. Després de mesos de parlar-ne (veure els anteriors apunts sobre la qüestió a la Categoria Pesca/Protecció de Mars i Oceans), la solució final no deixa prou marge per a la complaença i l’optimisme. Malgrat els forts interessos comercials i les enormes pressions de parts del sector, si no s’estableixen mecanismes per garantir la supervivència de l’espècie el seu final sembla inminent, i llavors ja no serà una lluita entre pesca tradicional i grans multinacionals de la pesca, ni tan sols entre pescadors legals o il.legals, ja que, simplement, no quedarà tonyina per pescar. Adjunto la nota que n’ha fet Greenpeace. (segueix…)

El Consejo de Ministros de Pesca de la UE ha aprobado hoy (per ahir, 11 de juny) un plan que permitirá capturar el doble de atún rojo del recomendado por los científicos y que retrasa un año la aplicación de la nueva talla mínima de captura de 30 kg. Greenpeace demanda el cierre inmediato de la pesquería

El Consejo de Ministros de Pesca celebrado hoy en Luxemburgo ha trasladado a la legislación comunitaria el llamado ?Plan de Recuperación? del Atún Rojo, aprobado en noviembre pasado por la Convención para la Conservación del Atún Rojo (CICAA). Este plan permitirá la captura en 2007 de 29,500 toneladas de atún rojo, el doble de la cantidad recomendada por lo científicos para evitar el colapso de la población (2). Además, una de las medidas más importantes del plan, el aumento de la talla mínima de captura desde los 10 kg actuales hasta 30 kg, sólo entrará en vigor el año que viene, lo que permitirá que continúe la captura de juveniles.

El atún rojo se encuentra en la actualidad al borde de la desaparición, víctima de la presión pesquera excesiva y de las prácticas ilegales de la industria atunera mediterránea
(3).

?No hay ninguna esperanza de recuperación de la especie en este ?plan de recuperación?. Sólo supone una amnistía para las flotas responsables de la captura ilegal de decenas de miles de toneladas de atún rojo en los últimos años y una sentencia de muerte para una de las especies más importantes en el Mediterráneo?, ha declarado Sebastián Losada, responsable de la campaña de océanos de Greenpeace a bordo del Rainbow Warrior. ?No sólo el plan se ha aprobado tarde, cuando buena parte de la pesquería ya ha tenido lugar, sino que la UE ha tenido la desfachatez de retrasar un año la aplicación de una de las medidas más importantes y permitir que continúe la captura de juveniles?.

El Rainbow Warrior se encuentra en estos momentos al sur de Malta documentando las actividades de las flotas que operan en el Mediterráneo central. El único aspecto positivo en el Plan de Recuperación de ICCAT son las nuevas medidas de control de la pesquería. Pero este plan tan sólo ha sido aprobado cuando quedan apenas tres semanas para que se cierre el caladero. Por ejemplo, varias avionetas han estado operando desde la isla italiana de Lampedusa, algo que estaría prohibido de acuerdo al nuevo plan de gestión.

?A estas alturas, las flotas que faenan en la región ya deben haber alcanzado las 15,000 toneladas de capturas recomendadas por los científicos. La pesquería debería ser cerrada de inmediato?, añadió Losada.

Greenpeace lamenta que la Unión Europea apruebe este plan de gestión que condena al atún rojo en lugar de aplicar las leyes comunitarias y reducir de la cuota de los países que han pescado ilegalmente en años anteriores.

En los últimos 12 meses los científicos han alertado del inminente colapso de la población de atún rojo en el Atlántico Oriental y el Mediterráneo, a no ser que la presión pesquera sea reducida drásticamente y el atún sea protegido durante la época de reproducción.

(1) Reglamento del Consejo 41/2006.

(2) La cuota adoptada es de 29.500 t en 2007, 28.500 t en 2008, 27.500 t en 2009 y 25,500 t en 2010. Los científicos recomendaron el pasado mes de septiembre que las capturas no rebasaran las 15.000 toneladas.

(3) En 2005 las capturas de atún rojo rondaron las 50.000 toneladas, un 56 % más que la cuota de 32.000 toneladas que pueden ser capturadas legalmente. Estos niveles de pesca ilegal, entre los más escandalosos en todo el mundo, están estrechamente vinculados con la excesiva capacidad de las granjas de atún instaladas en el Mediterráneo.

Actualmente existe capacidad en la región para engordar más de 51.000 toneladas de atún, casi un 60% más que la cuota legal. De éstas, casi 12.000 corresponden a España, principalmente en granjas instaladas en la región de Murcia.

Em sembla una molt bona noticia que TV3 hagi optat per subtitular la sèrie el Cor de la Ciutat en àrab i castellà. Confesso que no sóc seguidor de la sèrie però, per definició, estic a favor de promoure la subtitulació per davant del doblatge. I si, a més a més, això serveix per facilitar l’aprenentatge de la llengua local (en el nostre cas nacional) i per tal que les persones que vénen d’altres zones o països (que en el cas de Catalunya acostumen a ser de llocs de parla castellana o àrab, entre d’altres) vegin en la Televisió Catalana una eina per millorar el seu català i, en conseqüència, les seves possibilitats de sentir-se més acollides, doncs millor. Ara bé, aquesta regla de tres trobo que caldria aplicar-la també a les produccions externes que es projecten aquí. És a dir, (segueix…)

enlloc de fomentar el doblatge, si allò que volem és apostar per una societat que domini, a més a més del català, altres llengües com l’anglès, el francès, l’alemany, o fins i tot el xinès i el japonès, una eina, entre d’altres, és fomentar la visualització de films i sèries en versió original subtitulada en català (VOSC).

En resum, des del meu punt de vista allò que cal fomentar és el subtitulat, com a norma general, sigui quina sigui la llengua original de la producció. 

Foto: Imatge del Cor de la Ciutat amb subtítuls en àrab. Font: TVC/El Punt

La pressió mediàtica i parlamentària està donant els seus fruits. En el seu darrer informe, Dick Marty, senador suís i membre del Consell d’Europa ha posat de manifest l’existència d’allò que fa temps sospitàvem: després de l’11S els Estats Units van pactar amb alguns Estats de la UE (com a mínim Polònia i Romania) l’establiment de presons secretes a territori UE (veure noticia segons la BBC). La noticia ens arriba el mateix dia que comença el primer judici, a Milà, sobre l’afer de les detencions il·legals. Veure altres apunts relatius a aquest afer a DDHH: Guantanamo/vols de la CIA/EUA. (segueix…)

Foto: Aeroport de Szymany, Polònia. Font: BBC

Interessant article del company de Grup Verds/ALE i eurodiputat per Le Verts, Alain Lipietz, en relació a la situació actual i el futur de l’esquerra verda a França, publicat a Libération el 17 de maig de 2007.

L’écologie doit être l’anneau manquant entre le Parti socialiste et le centre. L’alternance n’a pas joué. Les Français ont majoritairement préféré une politique sociale et sécuritaire dans la continuité aggravée de celle menée depuis cinq ans. Et les premiers jours du Président annoncent la couleur : discours "modernisateur" ringardisant l’opposition, et corruption passive (plusieurs siècles de Smic acceptés en cadeaux privés du grand patronat en quelques heures !). (segueix…)

On dit Thatcher + Berlusconi. Il faudrait ajouter Giscard (la modernisation de 1974) et Menem (l’ex-président argentin, pour le mélange de populisme, d’ultralibéralisme et de liens festifs affichés avec le business).

Les fautes tactiques du PS sont les raisons les plus repérables de la défaite. Ce parti a cultivé l’illusion qu’il avait perdu l’élection de 2002 à cause de la "dispersion". En réalité, la gauche était déjà très minoritaire. Renonçant à "l’alliance de la gauche et des écologistes" qui l’avait emporté en 1997 et 2004, il a cru pouvoir profiter du "vote utile" pour écraser ses alliés. Puis il n’a pas osé offrir ce qui aurait pu autonomiser le centre de la droite : une forte dose de proportionnelle.

Cette incapacité tactique reflète le désarroi de sa direction et la crise d’une gauche sortie en lambeau des débats sur la laïcité et sur le référendum européen. Un consensus s’est écroulé, qui remontait parfois à l’affaire Dreyfus.

Avoir voté non, "contre Chirac et le Medef", au référendum de 2005 : compréhensible. Avoir cru qu’un non déboucherait sur un meilleur traité : erreur admissible. Mais que des dirigeants de gauche n’aient pas osé expliquer que, face à un capital européanisé, il fallait européaniser la politique et accepter un pas en avant vers une constitution fédérale, c’est ignorer la définition du libéralisme qu’ils prétendent combattre. Le non de 2005, reconduction de l’Europe ultralibérale existante, annonçait la "non-alternance" de 2007. Quand des musulmanes refusent le voile qu’on les oblige à porter : bravo. Que des militantes approuvent l’exclusion de jeunes filles qui le portent en signe de révolte ou d’identité, c’est n’avoir rien compris aux enjeux libérateurs de 1905.

Le camp progressiste est en crise profonde. L’impression de bricolage qu’a parfois donnée la campagne de Royal traduisait non l’impréparation d’une femme, mais la tentative d’y répondre en allant piocher ailleurs que dans les carrières épuisées de la vieille gauche, sous le silence étourdissant des intellectuels.

En face, Sarkozy offrait un bloc idéologique cohérent, Thatcher-Reagan-Bush avec les moyens de Berlusconi. Et ce bloc a clairement une base sociale, la "société en sablier". Un quart de siècle de libéralisme a si bien remodelé la société qu’il y a aujourd’hui deux France. Sarkozy a su incarner l’une, tout en séduisant une partie de l’autre. Il y a la France des gagnants ou de ceux qui peuvent encore espérer gagner, jeunes décrochant enfin un emploi, entrepreneurs, rentiers, papy-boomeurs (mais pas les mamy-boomeuses !) aux retraites et à l’épargne confortables, qui se sont vu offrir des gages par Sarkozy. Et il y a l’autre France, qui s’est retrouvée derrière Royal, mais dont une partie a voté Sarkozy, qui a su capter les mythes sécuritaires et identitaires lepénistes, baume pour son désespoir.

Terrible est la disparition de la conscience de soi ouvrière, cette conscience de pouvoir un jour construire un monde nouveau. La gauche n’a pas compris que le modèle scandinave dont elle se gargarise suppose une implication négociée des travailleurs dans le processus de production. "Réhabiliter la valeur travail", ce n’est pas faire travailler les gens plus tôt et plus longtemps. C’est rendre à chacun la fierté d’une activité qualifiée, participant aux choix techniques, gratifiante, avec un statut stable.

Plus largement, la gauche n’a pas su inventer une voie pour le XXIe siècle répondant aux défis des crises écologiques et de la mondialisation, dont les réponses sont essentiellement européennes. La pollution n’a pas de frontière : on ne peut agir contre le changement climatique et les molécules tueuses qu’en domptant le marché par une politique européenne. Les marchandises et les capitaux circulent librement à travers l’Europe : il faut des droits sociaux européens. Elle n’a pas su non plus, au niveau local, inventer une version plus chaleureuse, de la protection sociale : sécurité contre la solitude et les peurs de la vieillesse. Car le sentiment d’insécurité ne peut être combattu que par un resserrement des liens sociaux. Cela passe par une relance de l’activité associative, du tiers secteur d’économie sociale et solidaire, des régies de quartiers, tout autant que par une police de proximité.

Europe, tiers secteur, implication des travailleurs, furent avec l’écologie (évacuée d’un pacte en début de campagne) les grands absents de cette campagne. Ils pourraient devenir les piliers d’une gauche nouvelle.

La galerie des "traîtres" illustre ce qui ne peut plus durer dans la gauche à venir. Besson : les complicités imprudentes avec les technocrates du grand capital. Tapie : les tendresses pour l’entreprenariat un peu canaille. Allègre : l’arrogance scientiste. Glucksmann et le versant autoritaire de Mai 68. Charasse et le sexisme. Et aussi la gauche-qui-refuse-de-se-salir-les-mains, les Onfray appelant un jour au non au traité européen, le lendemain au vote nul face à Sarkozy.

Tout n’est pas perdu. La droitisation de la droite a déclenché son antidote : une scission du centre. L’électorat de Bayrou a donné la majorité à Royal dans les centres-ville et dans tout l’Ouest. Ailleurs, avec le FN, il a assuré le triomphe de Sarkozy. Cette brèche entre la droite et une partie du centre a permis à l’Italie de sortir du règne de Berlusconi. Les électeurs de Bayrou qui n’ont pas osé voter Royal auraient pu inverser le résultat. Ils peuvent encore le faire au vote décisif, le deuxième tour des législatives.

La gauche ne doit pas pour autant s’aligner sur le centre, mais se rénover de façon à pouvoir le rallier à elle. Et l’anneau manquant entre le centre et la gauche est à chercher dans l’écologie politique. Car l’écologie, urgence universelle, ne peut être réalisée que sous les valeurs de solidarité, avec les armes de la démocratie, face à la dictature des marchés.

© 2007 Factiva, Inc. All rights reserved

Foto: Alain Lipietz. Font: Lipietz.net

Ahir, al Parlament Europeu, en el marc del debat sobre la situació actual d’Orient Mitjà, i just abans de la intervenció de l’Allt Representant de la Política Exterior de la UE, Javier Solana, 45 diputats i diputades del Parlament Europeu ens vàrem aixecar en solidaritat amb els 45 parlamentaris/es palestins/es detinguts sense justificació per part de les autoritats israelianes. Adjunto la nota i els noms dels qui vàrem participar en l’Acció:

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Bruxelles, le 6 juin 2007, Action de solidarité des eurodéputés en soutien aux députés palestiniens emprisonnés par Israël

Dans le cadre du débat de ce mercredi 6 juin 2007 au Parlement européen sur le Proche-Orient avec le Monsieur Solana, des députés européens exprimeront leur solidarité avec les députés palestiniens emprisonnés par Israël.

“Nous, parlementaires européens, avons décidé d
‘exprimer notre solidarité (segueix…)

vis-à-vis de nos collègues palestiniens emprisonnés par Israël. Symboliquement, 45 députés européens manifestent ce soutien en parrainant collectivement les 45 députés palestiniens. En tant que représentants élus nous ne pouvons que condamner l
‘emprisonnement du Président et d
‘1/3 des membres du Conseil Législatif Palestinien. Nous demandons leur libération immédiate et inconditionnelle. Nous plaiderons en faveur de l
‘envoi d
‘une délégation du Parlement Européen ainsi que de toute initiative permettant d
‘atteindre cet objectif”.

“We, Members of the European Parliament, have decided to express our solidarity vis-à-vis our Palestinian colleagues imprisoned by Israel. Symbolically, 45 MEPs demonstrate this support by collectively sponsoring the 45 Palestinian Members of Parliament. As elected representatives we can not but condemn the imprisonment of the President and of 1/3 of the Members of the Palestinian Legislative Council. We ask for their immediate and unconditional release. We will plead in favour of sending an EP delegation as well as all necessary initiatives so as to achieve this aim”.

Adamou Adamos, Andria Alfonso, Aubert Marie-Hélène, Auken Margarete, Beer Angelika, Bourzai Bernadette, Brepoels Frieda, Carnero Gonzàlez Carlos, Cohn-Bendit Daniel, Davies Chris, De Brún Bairbre, De Keyser Véronique, Demetriou Panayiotis, De Rossa Proinsias, Evans Jill, Flautre Hélène, Gottardi Donata, Guerreiro Pedro, Hammerstein Mintz David, Isler-Béguin Marie-Anne, Kasoulides Ioannis, Kratsa-Tsagaropoulou Rodi, Locatelli Pia Elda, Lucas Caroline, Madeira Jamila, Matsakis Marios, McMillan-Scott Edward, Menendez Del Valle Emilio, Meyer Pleite Willy, Morgantini Luisa, Napoletano Pasqualina, Patrie Béatrice, Portas Miguel, Purvis John, Resetarits Karin, Romeva i Rueda Raül, Roure Martine, Saïfi Tokia, Savi Toomas, Sudre Margie, Svensson Eva-Britt, Toussas Georgios, Triantaphyllides Kyriacos, Wurtz Francis

Font foto: BBC/AP

Al Parlament Europeu, en el marc d’una Mini-Sessió a Brussel.les, discutim avui tres temes de màxima importància i actualitat: el Mapa de Ruta sobre el Procés Constitucional Europeu, la Situació actual a Orient Mitjà, i la Preparació de la 5a Sessió del Consell de Nacions Unides sobre Drets Humans. En tant que Coordinador de Drets Humans del Grup Verds/ALE m’he fet càrrec del tercer dels debats, en nom del meu grup. Adjunto a continuació el text de la meva intervenció, inspirada en la reunió que vàrem mantenir ahir amb Jody Williams, ponent especial del CNNUUDH per al Darfur i Desmond Tutu (veure la nota del Parlament Europeu): (segueix…) 

Intervenció de Raül Romeva (ICV, Grupo V/ALE) sobre la Preparació de la 5a sessió del Consell de Nacions Unides sobre Drets Humans (14 de junio de 2007)

El Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas (sucesor de la Comisión de Naciones Unidas sobre Derechos Humanos) nació con el nada fácil reto de no caer en la excesiva politización e injerencia gubernamental en un tema de tanta importancia como es velar por el respeto universal de los derechos humanos. Sin embargo, los progresos hasta el momento, al menos en este ámbito, son, cuando menos, preocupantes. Ayer mismo escuchábamos a Jody Williams, Ponente Especial del Consejo para Darfur, lamentarse de las enormes presiones que recibió para que su informe fuera, decía, consensuable por todos. (veure l’avançament de l’informe de Williams i aquesta notícia al respecte)

Todas y todos sabemos lo que esto quiere decir, significa eliminar cualquier elemento de crítica y rebajar el tono al mínimo, para no incomodar. Pero lo más grave, es que estas peticiones se le hacían en nombre de no poner en riesgo la continuidad del Consejo.

Mal vamos si una estructura como el Consejo de Derechos Humanos prioriza su propia supervivencia ante lo que debería ser su primera y principal responsabilidad: velar por la protección de los derechos humanos en el mundo, lo que implica, entre otras cosas, señalar a los responsables de su violación, incluso si éstos son gobiernos. O especialmente si estos son gobiernos.

En este primer aniversario de vida del Consejo debemos tener muy en cuenta estos riesgos si no queremos que éste se convierta en una estructura más de las que sólo sirven para cubrir las vergüenzas de aquellos que constantemente vulneran los derechos humanos más fundamentales, dentro y fuera de sus fronteras.

Con esta Resolución, desde el Parlamento Europeo reclamamos al Consejo de la Unión Europea que en el 5a Sesión del Consejo de Derechos Humanos asuma un papel de firme liderazgo, lo cual, lo sabemos, no será sencillo.

De los muchos temas que en esta Resolución solicitamos a los Gobiernos europeos que defiendan la semana próxima en Ginebra quisiera destacar, al menos, dos: En primer lugar, que se garantice la elección de los Ponentes Especiales en función de su independencia y capacidad, y que asimismo se les permita trabajar sin injerencias gubernamentales; y segundo, que las Revisiones Periódicas Universales incluyan la participación de personas expertas independientes que participen en la elaboración de los resúmenes, análisis y evaluaciones de la información disponible, así como en la identificación de los temas clave y en la redacción de las conclusiones y recomendaciones.

Foto: Jody Williams, Ponent Especial del Consell de NNUU sobre Drets Humans per al Darfur. Font: Parlament Europeu

En una setmana marcada per la Cimera del G8, a Alemanya, sembla de vegades que certs actors, enlloc d’adonar-se que el món reclama fer front a reptes del segle XXI, segueixen pensant i actuant amb criteris del segle XX, quan no del XIX. Valgui com a exemple la preocupant iniciativa d’instal.lar a Europa un sistema de defensa anímíssils que més que defensiu, és una manifesta, cara i injustificada provocació. En vaig parlar ja en l’apunt Escut antimíssils: de què estem parlant i quin serà l’impacte per a la seguretat europea?. La reacció de Rússia ha fet sonar algunes de les alarmes que no havien sonat quan Bush va fer la proposta inicial. Ha estat necessari que Rússia amenacés amb apuntar els seus míssils antibalístics contra la UE per tal que alguns s’adonessin de la gravetat de l’assumpte. (segueix….) 

:

Tal i com ja he apuntat en notes anteriors, l’afer del Sudan sembla haver estat condemnat, com tants d’altres, a l’oblit. Malgrat tot, hi ha encara notables esforços per tal que això no sigui així. Un d’ells l’estem impulsant des del Parlament Europeu. Avui, per exemple, tindrà lloc una Conferència de Presidents ampliada centrada fonamentalment sobre l’assumpte i que comptarà amb la presència de Desmond Tutu i de Jody Williams, ambdós Premis Nobels de la Pau, i Pekka Haavisto, ex enviat especial de la UE a la regió i actualment diputat dels verds a Finlàndia. A continuació, a la Subcomissió Seguretat i Defensa (SEDE) abordarem l’afer de les continuades violacions de l’embargament d’armes, a iniciativa nostra, això és, dels Verds/ALE (en vaig parlar en els apunts  Més sobre enviaments d’armes al Sudan ; Darfur (Sudan) i l’embargament d’armes; i Tractat Internacional d’Armes (ATT): el procés ja ha començat ) (segueix…)

Com a reflexió general sobre la gravetat de la situació, m’acullo a les paraules que el mateix Desmond Tutu publica avui en una interessant nota a El Pais recordant a la UE que no pot continuar inhibint-se davant d’un fet tant greu com la violència al Sudan:

La UE y Darfur

El autor pide a Europa que presione a Sudán con la misma firmeza que empleó el siglo pasado contra la Suráfrica del ‘apartheid’

DESMOND TUTU, El Pais, 05/06/2007

Si un hombre estuviera ahogándose delante de ustedes, ¿se apresurarían a saltar al agua para rescatarle? ¿O se quedarían quietos y esperarían a que viniera alguna otra persona a intentar salvarle, aunque estuviera empezando a desaparecer bajo la superficie? Ésa es la pregunta que hago hoy a los 27 miembros de la Unión Europea.

Al sur de aquí, en la región sudanesa de Darfur, más de dos millones de personas viven en campos de refugiados con el miedo constante a perder la vida. Es como si a todos los habitantes de dos ciudades como Bruselas los sacaran de sus casas y les obligaran a vivir en unos refugios diminutos y miserables.

Hace no mucho que vimos sufrimientos similares en Europa y, sin embargo, la Unión Europea, en vez de lanzarse al rescate de la población de Darfur, mira hacia el Oeste y espera a que el Consejo de Seguridad de la ONU, en Nueva York, arroje algún salvavidas.

No siempre fueron así las cosas. En septiembre de 1985, la Comunidad Europea fue la primera en imponer sanciones económicas multilaterales a Suráfrica mediante la implantación de un código de conducta. Los países de la Commonwealth siguieron sus pasos en octubre de ese mismo año. Los Gobiernos se unían, por fin, para ejercer presiones económicas sobre el régimen del apartheid. Yo había defendido durante muchos años que las sanciones económicas podían ser un golpe definitivo contra el apartheid. Algunos opinan que las sanciones no causaron demasiados perjuicios económicos al régimen. Pero lo importante no era sólo el dinero. Era la moral. Era que el mundo alzara la voz contra un régimen perverso para decir: "No estamos dispuestos a tratar con opresores".

El hecho de que la CE fuera la primera que acudió en nuestro auxilio en 1985 significó mucho para mí y para el pueblo de Suráfrica. ¿Por qué, entonces, no da el paso decisivo hoy en Darfur?

La UE no le ha cerrado su corazón a Darfur. Ha sido generosa en su apoyo a la misión de la Unión Africana en la región y los esfuerzos de los organismos internacionales de ayuda. En 1994 impuso un embargo de armas a todo Sudán y hace dos años prohibió el visado a un puñado de militares.

Sin embargo, a la hora de dar el verdadero golpe de gracia contra los responsables de los horribles crímenes que están cometiéndose allí, vacila.

En mi opinión, los Gobiernos de la Unión Europea deberían imponer sanciones a los personajes clave del Gobierno sudanés y las fuerzas rebeldes que comparten la responsabilidad por la pesadilla de Darfur. Como mínimo, la UE debe congelar sus cuentas bancarias y negarles el acceso a sus costas. Tiene que enviar un mensaje claro de que no va a tolerar el asesinato de masas. Y tiene que hacerlo inmediatamente.

No caigan en la tentación de pensar que la situación en Darfur está mejorando. No es verdad. En el último mes han vuelto a comenzar los bombardeos. Hoy, como todos los días, habrá mujeres que serán violadas mientras buscan leña fuera de los campamentos.

Y esta herida abierta de la miseria humana está extendiéndose más allá de las fronteras de Sudán, a Chad y la República Centroafricana. El 31 de marzo de este año, dos aldeas de la parte oriental de Chad fueron atacadas y destruidas en sendos incendios. Se calcula que murieron asesinadas entre 200 y 400 personas.

Cuando llegaron al lugar los servicios humanitarios, una semana después, vieron cuerpos en descomposición, entre ellos el de un hombre de 30 años que era padre de ocho hijos. Las ropas y las pertenencias estaban desparramadas a lo largo de la carretera que salía del pueblo; las habían abandonado muchos que lograron sobrevivir al primer ataque pero luego murieron mientras huían para salvarse.

En 2005, todos los Gobiernos del mundo adoptaron el histórico compromiso de asumir la responsabilidad de proteger a las poblaciones civiles del genocidio, los crímenes de guerra y otras atrocidades. Ahora, los Gobiernos de Europa deben cumplir esa promesa. Yo reto a la UE a que tenga el valor de imponer sanciones, en un esfuerzo coordinado para transformar ya la situación sobre el terreno. Y le reto a que tenga el valor de ser la primera, antes de que actúe Naciones Unidas. Los europeos deben recordar que, ante el asesinato de masas, no es posible nadar entre dos aguas. O se está con los opresores, o se está contra ellos.

Desmond Tutu, arzobispo surafricano, es premio Nobel de la Paz. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

De fet, també Ban Ki Moon, Secretari General de Nacions Unides s’hi refereix en l’entrevista que publica avui el mateix mitjà.

Foto: Persones refugiades del Darfur. Font: BBC/AFP

El juny del 1989, la Unió Europea va imposar un embargament d’armes sobre la Xina com a resposta a la brutal repressió que les autoritats d’aquell país van exercir sobre les manifestacions estudiantils i sindicalistes que hi va haver a la plaça de Tiananmen (fets que encara avui mereixen nombroses mostres de rebuig i exigències de responsabilitats, com aquestes). L’embargament, acompanyat per una suspensió dels contactes ministerials i d’alt nivell, i per una congelació dels projectes de cooperació, tenia per objecte motivar un canvi positiu de les autoritats xineses en favor d’un respecte més gran pels drets humans.   (segueix…)

Des de fa uns quants mesos, alguns dirigents europeus, entre els quals Rodriguez Zapatero, insisteixen que el Consell de la Unió Europea hauria d’aixecar l’embargament a la Xina. No obstant, un eventual aixecament ha de tenir en compte les raons que el van motivar i també l’evolució dels fets a la Xina en aquests 15 anys. En cas contrari, podria suposar un missatge equivocat al Govern xinès i a la societat internacional, i suposaria, a més a més, una pèrdua irreparable de credibilitat per part de la Unió Europea en relació amb la seva pretensió de vetllar pel respecte dels drets humans al món.

A la Xina hi ha en aquests moments tres grans temes sobre els quals els que s’hi manifesten de manera crítica solen ser víctimes de detencions arbitràries, tortura, exili i, fins i tot, la mort. Es tracta de les tres T: Tiananmen, Tibet i Taiwan. En relació amb els fets de Tiananmen, s’ha de destacar la tasca que estan portant a terme organitzacions com Human Rights in China i Mares de Tiananmen, en favor d’una clara i definitiva investigació sobre els fets, així com d’una compensació per a les víctimes i d’un càstig per als responsables.

El que Europa ha de fer, per tant, és recolzar la tasca de les Mares de Tiananmen en les seves peticions, i pressionar el Govern xinès perquè alliberi definitivament les possiblement més de 250 persones que continuen a la presó des del 1989, especialment aquelles que van ser acusades de contrarevolucio- nàries (delicte abolit el 1997). Respecte al Tibet, la constant vulneració dels drets més fonamentals d’associació, expressió o pràctica religiosa, entre altres, així com la creixent militarització d’aquell territori, que de fet és un país ocupat, mostren clarament la poca voluntat de les autoritats xineses per avançar cap a una solució negociada i dialogada. També en aquesta qüestió la Unió Europea té una clara responsabilitat, així com la possibilitat de pressionar la Xina en favor d’aquesta solució, sobretot quan el mateix Dalai- lama ha acceptat excloure la independència de les seves exigències i es conformaria amb una verdadera i efectiva autonomia basada en la desmilitarització.

Finalment, en relació amb Taiwan, sembla clar que l’aprovació de la llei antisecessió, que obre la possibilitat d’accions militars en el cas que Taiwan decideixi independitzar-se, suposa un clar avís del fi últim que poden tenir les armes europees, i de la possibilitat que un eventual aixecament de l’embargament comporti una escalada de la carrera armamentista a la regió.

Per un altre costat, s’ha de recordar que el Parlament Europeu va aprovar el novembre del 2004 un informe, del qual vaig ser ponent, en què es demanava explícitament al Consell i als estats membres "que mantinguin l’embargament de la Unió Europea sobre el comerç d’armes amb la República Popular de la Xina i que no suavitzin les limitacions nacionals vigents en relació amb aquestes vendes d’armes. El Parlament Europeu entén que aquest embargament s’ha de mantenir fins que la Unió Europea no hagi adoptat un Codi de Conducta jurídicament vinculant sobre exportació d’armes i la República Popular de la Xina no hagi aprovat mesures concretes per millorar la situació dels drets humans en aquell país, entre altres, la ratificació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides i el ple respecte dels drets de les minories". Fins avui cap de la tres condicions s’ha complert: ni hi ha un codi de conducta vinculant ni s’ha demostrat una millora clara en relació amb la situació dels drets humans. I la Xina tampoc ha ratificat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

Per tot plegat, si finalment es confirmen els creixents rumors sobre la intenció del Consell d’aixecar l’embargament d’armes a la Xina, el missatge que estarem enviant a les autoritats d’aquell país i a la resta del món és que la Unió Europea no està tan preocupada pels drets humans al món com pretén, alhora que posarà de manifest l’existència d’una clara contradicció per part dels que voten en un sentit al Parlament Europeu (la resolució esmentada va ser aprovada unànimement pels principals grups, incloent-hi els socialistes i populars) i actuen després en sentit contrari des dels governs en els quals es troben.

(nota: notes publicades en forma d?article a El Periódico, el dia 15/03/2005). 

Foto:  Policies a la plaça Tiannanmen. Font: BBC

Torno de Riga, capital de Letònia, on per segon any he participat en els actes al voltant del Dia de l’Orgull Gai, Lesbià, Bisexual i Transexual (veure De Stonewall a Letònia, l’origen i el sentit actual de les Gay Prides) . En comparació amb la dramàtica experiència vivida l’any passat (veure aquesta crònica de Ben Nimmo), enguany ha funcionat força millor, però encara amb molts, massa, peròs (tal i com recull, per exemple, aquesta crònica de Reuters). D’entrada, enguany la manifestació s’ha fet dins d’un Parc al qual només s’hi podia accedir amb invitació especial. Ens sentíem com si fóssim en un Zoo, essent nosaltres uns estranys animalets vestits de manera curiosa, amb moltes banderes arc-iris, però també amb una notable presència de pares, mares, nens i nenes amb cotxets, policies amb i sense uniforme, polítics de (gairebé) tots els colors, organitzacions de drets humans,… (segueix…)

El Parc, rodejat d’antidisturbis, ha quedat ràpidament envoltat de persones curioses i algunes, més aviat poques, amb samarretes homòfobes, que han passat tot el matí cridant de manera forassenyada. Tenint en compte que l’any passat ens van tancar en un hotel, el fet de poder sortir a l’aire lliure suposa una notable millora.

Les mesures de seguretat podien semblar exagerades, però coneixent el precedent de l’any passat, potser han estat decisives per evitar mals majors, tot i que els protocols establien mesures tant curioses com el fet de tenir previstos uns autobusos els quals haviem de fer servir per abandonar el Parc, en grups, de manera que els esmentats autobusos ens havien de deixar a uns quilòmetres de distància, per després tornar de manera discreta al centre de la ciutat. D’altres mesures ‘preventives’ eren no anar agafats de la mà persones del mateix sexe, vestir de manera no provocativa, no fer-se petons en públic, … Es tractava així, afirmaven des de les fons governamentals, de reduir el risc a ser agredits/des. Al final, però, la gent ha pogut sortir sense massa dificultats. En Jordi Petit, president d’Honor de la Coordinadora Gai Lesbiana, força més acostumat que jo a aquesta mena d’actes, no se’n sabia avenir, i em repetia constantment: ‘Una situació tant kafkiana no l’havia viscuda mai’ (veure la seva crònica particular).

Fora del Parc, els qui cridaven eren més aviat joves, alguns d’estètica neofeixista però no tots, i tot plegat semblava més aviat que no tinguessin res millor a fer un magnífic diumenge assolellat, que no pas un veritable moviment organitzat. Malgrat tot, però, cal dir que hi havia una activitat ‘alternativa’ en forma de concert ‘antipride’ que probablement havia atret l’atenció de bona part dels homòfobs. Això, sumat a la impactant presencia policial, ha motivat segurament la manca d’incidents remarcables.

Pel què fa a la festa, ha transcorregut tal i com sol ser habitual en aquesta mena d’actes: música, desfilada, entrevistes amb la premsa, discursos de suport i recordatoris de les nombroses discriminacions que encara avui pateixen els LGBT, recordatoris sobre l’obligació de complir amb els Tractats de la UE, etc…

Preguntat per la TV local sobre si considerava que les autoritats havien fet tot el possible per evitar incidents, he respost, recordant que l’any passat vàrem demanar que es prohibís al Ministre de l’Interior letó de participar en les reunions del Consell, que mentre fos necessària la policia i tancar els manifestants en un parc, no es podia considerar que s’estava fent tot el possible. La no discriminació i l’acceptació del fet homosexual, bisexual i transexual només serà possible quan els discursos i les pràctiques quotidianes de polítics, mitjans i entitats socials vagin en la mateixa direcció: ‘no hi ha cap motiu per tenir por de les persones LGBT’. I és que penso que, com en d’altres llocs, el problema de fons, també a Letònia, és una certa percepció per part d’algunes persones sobre que els LGBT suposen alguna mena d’amenaça.  

Finalment, vull pensar també que en tot plegat hi ha tingut un efecte positiu la nombrosa presència internacional i les també nombroses denúncies que hem estat fent des de diferents àmbits, com el Parlament Europeu.

En síntesi, millor que l’any passat? per descomptat, però encara som lluny de poder abaixar la guàrdia.

Font: A la capçalera de la manifestació amb Jordi Petit i Bartek Lech. 

Adjunto la nota de premsa en la que informem de la iniciativa que hem dut a terme (preguntes a la Comissió i el Consell) en relació a l’assumpte dels immigrants recollits a alta mar pel Montfalcó.

Romeva demana a la Comissió europea i al Consell europeu un conveni de salvament que garanteixi un sistema ràpid d?acollida i atenció a les persones migrades.

(segueix…)

Ara fa uny vaig ser a Letònia per participar (o almenys intentar-ho) en la Pride que havia de tenir lloc a Riga (veure apunts Autoritats letones prohibeixen la marxa de l’orgull gai/lesbià i alimenten l’homofòbia i  Petita victòria pels drets LGBT a Letònia). Demà dissabte hi tornaré, en un nou intent de celebrar, de manera festiva, el dia de l’Orgull LGBT, organitzat, entre d’altres, per l’entitat Mozaika. Letònia és un dels països de la UE que ha mostrat actituds més preocupantment homòfobes, tant a escala institucional (govern i parlament) com social i mediàtic, en dura competència, val a dir, amb Polònia. Les Gay Prides tenen el seu origen en els esdeveniments de Stonewall, del 28 de juny de 1969, quan la policia va entrar de manera intimidatòria, com sempre solia fer, en aquell local estadounidenc i, enlloc de sotmetre’s, la comunitat LGBT va decidir plantar cara a les actituds discriminatòries. (segueix….)

Aquesta és la nota que ha fet ICV sobre la visita.

Raül Romeva, a Letònia en defensa dels LGTB

Serà una de les figures rellevants en les Jornades de l’Orgull i l’Amistat que culminaran diumenge 3 de juny amb una manifestació pels carrers de Riga en defensa dels drets de LGTB i contra la persecució i la repressió.

Raül Romeva, vice-president de l’intergrup per als Drets de Gais i Lesbianes, es desplaçarà aquest cap de setmana fins a Riga, on se celebren les Jornades per l’Orgull i l’Amistat. Aquestes jornades tindran lloc en un moment de màxima crispació, degut al clima de homofòbia creixent a Europa, consentit i fins i tot promogut per diversos governs europeus, entre ells el Polònia, Rússia de Letònia mateix, mentre que per altra banda les institucions europees s’esforcen per prendre mesures contra aquests fets, com amb la resolució contra l’homofòbia adoptada pel PE o la sentència del TEDH contra el govern polonès. En les Jornades participaran d’altres diputats i diputades, així com personalitats com el President d’Honor de la Coordinadora Gai Lesbiana, Jordi Petit. 

Aquest compromís amb la defensa dels drets fonamentals és el que ha dut Romeva, juntament amb altres europarlamentaris i diputats de parlaments nacionals, a mobilitzar-se per fer-se ressò de la lluita per la defensa de les llibertats individuals que estan duent a terme els col*lectius de LGTB arreu d’Europa.

No obstant, la persecució part per part de governs conservadors, entre ells els de Polònia o de la mateixa Letònia i el de Rússia, no s’atura malgrat la presència de representants de les diverses institucions polítiques, com ho demostren el fet de l’arrest, el cap de setmana passat durant les marxes pacífiques de l’Orgull Gai a Moscou, d’un eurodiputat italià i d’altres diputats i polítics de països de la UE per part de la policia russa, així com la permisivitat d’aquest cos davant les agressions produïdes per grups d’extrema dreta als manifestants, entre ells una diputada transsexual italiana. Per aquest motiu, el Grup Verd ha demanat al President del PE que prengui les mesures adequades per supeditar les relacions comercials UE – Rússia a la garantia del compliment dels drets humans per part de la darrera.

Davant d’aquests precedents i la manifesta oposició del govern letó a la celebració d’aquestes Jornades de l’Orgull i l’Amistat a Riga, s’espera que a la marxa pels carrers de la ciutat en defensa dels drets de la població homosexual, bisexual i transsexual que culminarà els actes el diumenge 3 de juny, s’hi puguin produir incidents degut a maniobres repressives dels cossos policials.

Romeva considera que "no obstant sabem que el clima serà hostil i fins i tot perillós per a la nostra integritat física, no podem quedar-nos de braços plegats quan contínuament s’estan produint violacions dels drets humans contra els col*lectius LGTB, ja no només en forma de vexacions i agressions individuals o per part de col*lectius minoritaris, sinó que ara ja obertament fomentades per institucions i fins i tot instigades per governs d’Estats; hem de mobilitzar-nos per denunciar-ho i així contribuir a conscienciar la comunitat internacional sobre el tema" 

(NOTA. Per cert, dues notes positives: primera, a Polònia han fet marxa enrera en l’absurda pretensió d’investigar els Teletubbies per si fomentaven l’homosexualitat, gràcies a la la preessió de la Comissió Europea, i segona, a Cuba comencen a percebre’s canvis d’actitud en relació a l’homosexualitat i als prejudicis que fins ara han patit la població LGBT a aquell país)

Font foto: Mozaika