La Zoo-Pride de Letònia: millor que l’any passat, però encara lluny de la normalitat
Torno de Riga, capital de Letònia, on per segon any he participat en els actes al voltant del Dia de l’Orgull Gai, Lesbià, Bisexual i Transexual (veure De Stonewall a Letònia, l’origen i el sentit actual de les Gay Prides) . En comparació amb la dramàtica experiència vivida l’any passat (veure aquesta crònica de Ben Nimmo), enguany ha funcionat força millor, però encara amb molts, massa, peròs (tal i com recull, per exemple, aquesta crònica de Reuters). D’entrada, enguany la manifestació s’ha fet dins d’un Parc al qual només s’hi podia accedir amb invitació especial. Ens sentíem com si fóssim en un Zoo, essent nosaltres uns estranys animalets vestits de manera curiosa, amb moltes banderes arc-iris, però també amb una notable presència de pares, mares, nens i nenes amb cotxets, policies amb i sense uniforme, polítics de (gairebé) tots els colors, organitzacions de drets humans,… (segueix…)
El Parc, rodejat d’antidisturbis, ha quedat ràpidament envoltat de persones curioses i algunes, més aviat poques, amb samarretes homòfobes, que han passat tot el matí cridant de manera forassenyada. Tenint en compte que l’any passat ens van tancar en un hotel, el fet de poder sortir a l’aire lliure suposa una notable millora.
Les mesures de seguretat podien semblar exagerades, però coneixent el precedent de l’any passat, potser han estat decisives per evitar mals majors, tot i que els protocols establien mesures tant curioses com el fet de tenir previstos uns autobusos els quals haviem de fer servir per abandonar el Parc, en grups, de manera que els esmentats autobusos ens havien de deixar a uns quilòmetres de distància, per després tornar de manera discreta al centre de la ciutat. D’altres mesures ‘preventives’ eren no anar agafats de la mà persones del mateix sexe, vestir de manera no provocativa, no fer-se petons en públic, … Es tractava així, afirmaven des de les fons governamentals, de reduir el risc a ser agredits/des. Al final, però, la gent ha pogut sortir sense massa dificultats. En Jordi Petit, president d’Honor de la Coordinadora Gai Lesbiana, força més acostumat que jo a aquesta mena d’actes, no se’n sabia avenir, i em repetia constantment: ‘Una situació tant kafkiana no l’havia viscuda mai’ (veure la seva crònica particular).
Fora del Parc, els qui cridaven eren més aviat joves, alguns d’estètica neofeixista però no tots, i tot plegat semblava més aviat que no tinguessin res millor a fer un magnífic diumenge assolellat, que no pas un veritable moviment organitzat. Malgrat tot, però, cal dir que hi havia una activitat ‘alternativa’ en forma de concert ‘antipride’ que probablement havia atret l’atenció de bona part dels homòfobs. Això, sumat a la impactant presencia policial, ha motivat segurament la manca d’incidents remarcables.
Pel què fa a la festa, ha transcorregut tal i com sol ser habitual en aquesta mena d’actes: música, desfilada, entrevistes amb la premsa, discursos de suport i recordatoris de les nombroses discriminacions que encara avui pateixen els LGBT, recordatoris sobre l’obligació de complir amb els Tractats de la UE, etc…
Preguntat per la TV local sobre si considerava que les autoritats havien fet tot el possible per evitar incidents, he respost, recordant que l’any passat vàrem demanar que es prohibís al Ministre de l’Interior letó de participar en les reunions del Consell, que mentre fos necessària la policia i tancar els manifestants en un parc, no es podia considerar que s’estava fent tot el possible. La no discriminació i l’acceptació del fet homosexual, bisexual i transexual només serà possible quan els discursos i les pràctiques quotidianes de polítics, mitjans i entitats socials vagin en la mateixa direcció: ‘no hi ha cap motiu per tenir por de les persones LGBT’. I és que penso que, com en d’altres llocs, el problema de fons, també a Letònia, és una certa percepció per part d’algunes persones sobre que els LGBT suposen alguna mena d’amenaça.
Finalment, vull pensar també que en tot plegat hi ha tingut un efecte positiu la nombrosa presència internacional i les també nombroses denúncies que hem estat fent des de diferents àmbits, com el Parlament Europeu.
En síntesi, millor que l’any passat? per descomptat, però encara som lluny de poder abaixar la guàrdia.
Font: A la capçalera de la manifestació amb Jordi Petit i Bartek Lech.