Mails per a Hipàtia

Darreres comprovacions de bitllets, targetes i coses així per anar-me’n dues setmanes als Estats Units. Una dona amb cara impassible explica quan no em funciona l’assegurança mèdica. I diu, tan tranquil·la, una frase més o menys com aquesta: "si hi ha fusió de l’àtom i té problemes per causa de la radiació desencadenada…" (No sé si reflectisc exacte el que va dir però sonava així). Em quede perplex sense saber què dir fins que atine a preguntar "Vol dir si explota una bomba atòmica?" i com si estiguérem parlant de cebes o lletugues respon sense moure un múscul de la cara "això mateix!". Parla de memòria com un papagai i no crec que entenga la barbaritat que està dient.

Per a rematar-ho, pocs segons després m’explica que tampoc val de res la meua assegurança si hi ha una "revolta popular". Li dic que em faria molta gràcia i em mira amb uns ulls glacials francament feridors. No té cap sentit de l’humor aquesta senyora…

Per cert deixaré el bloc en intermitència fins que torne. No crec que escriga massa, per no dir gens.

Fa dies que em crida l’atenció que Hesbol·là ha omplert de pancartes molt ben dissenyades el Líban. A cada lloc on hi ha hagut un bombardeig, en qualsevol fotografia o vídeo són ben visibles, amb una estètica molt occident.

I avui he vist aquesta fotografia en un bloc magrebí. No sé qui l’ha fet, si és propaganda, fins a quin punt és improvissada… no sé res però té un disseny també excepcional.

No em malentengueu. Ja sé que els àrabs sempre han tingut grans dissenyadors, sobretot cal·ligràfics. Però no els havia vist mai invertir tan clarament en disseny tipus màrqueting occidental.

Des de que va començar el mes cada nit he vist eixir el dia o ha quedat poc. És el que m’agrada més de les vacances. Perdre’m entre llibres, música, converses, films… Allargue les hores pensant que no tinc cap obligació al davant, res que em force a alçar-me a una hora determinada o fer alguna cosa que no em ve de gust.

Però el temps de les vacances s’acaba. I aquesta és la darrera nit. La setmana vinent torne a Barcelona i un poc a la feina abans d’un llarg viatge per a començar un curs que serà, ai!, dur i pesat.

Aquesta setmana són els dies centrals de les festes ací. I per això m’he dedicat més a la vida social, sopars, alfàbegues i coetà inclosa (en la foto jo sóc el de la granota guantanamera i el meu company és diu Nihil -¿hi hauria un nom més perfecte per a participar en una coetà?). Ramonet i mon tio Paco han fet una exposició excepcional amb alfàbegues provinents de dotzenes de països totes ben classificades, explicades i catalogades. Vaig mossegar furtivament la fulla d’una que deien que feia sabor a regalíssia i caram com es notava!. Ha estat una de les sensacions de la setmana junt amb una femelleta realment malparida que ens feu córrer a mon pare i a mi per primer volta en molts anys durant la coetà del gos.

Aquestes nits he passat moltes hores llegint el llibrot de Kurzweil que havia comentat fa setmanes que volia llegir –Singurality is near. No sé ben bé què pensar. Em sembla que desbarra, malgrat ser apassionant la tesi i la forma en la qual ho desenvolupa. Però que els humans transcendim el nostre component biològic abans del 2040 em sembla anar molt depressa. Alguna nit ho hem comentat en els sopars amb amics i especialment aquells que en saben molt de biologia i d’informàtica han rebutjat de ple la tesi. I la manera de plantejar-la. Estic confús, doncs.

En canvi m’ha encantat llegir un nou volum de les memòries de Serrahima que l’Assumpció portava i que li he furtat unes quantes nits, esgotat ja dels tecnicismes de Kurzweil. Ben escrit, amb dades interessants i ferm en els conceptes. Força agradable. De la resta de llibres poca cosa, tasts ràpids, algun que ja he comentat, amb alguna sorpresa desagradable inclosa. Com és possible que encara et venguen llibres que creus complets i on de sobte manquen uns fulls? Fa una malícsia.

Per la resta les coses divertides habituals: xerrar molt, uns quants sopars dels quals caldrà guardar memòria uns mesos, la fira amb les xiquetes, estones de passeig i vídeos, converses amb ma mare i la meua germana, ensenyar la Txell a montar pelis amb l’iMovie, abraçar la menudeta de la casa, baixar-me coses amb l’ordinador del seu pare i molta tranquil·litat. De fet m’he quedat quet com un mussol i només he ant una vesprada a València amb l’Assumpció i una nit que tota una colla vam anar a veure els Obrint Pas a Alfara (actuació que l’Iblitz explica en el seu bloc i que supose que els Obrint Pas explicaran algun dia d’aquests al seu). I la fira de Bétera, mentrestant, la colla de petorros de cada any. Anit feia un cafè amb l’Albert i es va posar a actuar Juan Bau, en persona: era tan patètic que vam marxar. A Alfara, per cert, l’actuació dels “ByPass” (en afortunada expressió de Pastor) la patrocinaven les Filles de Maria, símptoma evident de que el món canvia que no t’ho pots creure.

Anit, tot sopant, Toni va fer una de les seues frases inoblidables: “el problema que tenim és que al País Valencià convivim dues civilitzacions”. No se m’hauria ocorregut mai definir-ho així però em sembla impecable. Efectivament: dues civilitzacions sense cap més contacte que el territori compartit. Segurament eixe és el drama.

Les notícies del possible atemptat a Heatrow o contra avions que volarien de l’aeroport londinenc als Estats Units em pilla a pocs dies de fer precisament la ruta assenyalada. Volaré a Heatrow i d’allà a Nova York.

Evidentment no em fa cap gràcia tot l’afer. Ni les incomoditats que crea. Però crec que ho hem de viure amb la màxima normalitat possible. Si deixem de fer el que anàvem a fer, per por, per prevenció o per mandra fins i tot, la victòria d’al Qaeda serà indiscutible. I no crec que ens ho poguem permetre això. Confiem que cadascú farà la seua feina ben feta i acceptaré les normes que em marquen, per més que m’incomoden. És el que cal.

Mentre dinem fan a la tele això de la Fòrmula 1. Mon pare i mon cunyat m’expliquen tot de detalls que ignorava. Per exemple que canvien els motors sencers dels cotxes cada dos grans premis o que hi ha uns pneumàtics especials que es posen només per a la darrera volta. Tanta perfecció i perfeccionisme m’atabala. I malgrat tot sembla, en diuen, que el pilot és una peça important de tot plegat. Decidisc dinar sense pressa. Ja la tenen tota els dels cotxes…

Al matí, amb l’Albert, agafem els xiquets i les xiquetes i ens n’anem a la piscina municipal. Oh sorpresa! resulta que és tancada. El motiu? han de posar plantetes i llums per a un sopar que organitza demà l’ajuntament -que diu un guàrdia. El resultat? Tres dies el poble sense piscina municipal per tal que l’ajuntament puga sopar. Per més sopar de festes que siga em sembla un abús. Abús que comença a ser tradicional. Es tracta d’ocupar les instal·lacions públiques apartant el públic d’elles, que al final és qui li dóna sentit, no? Fins i tot el nom. Què deuen pensar que significa la paraula “pública”?

Soparet estiuenc amb el Juli i la Mercè a la caseta de Masies. Parlem de (quasi) tot mentre un gat impertinent ens roba el pernil dolç literalment dels nassos. El país, les darreres aventures científiques, el concert de Raimon a París (que ell tingué la sort de veure…) el desori de la política, la mala direcció de la Universitat.

En anar-me’n em regala l’edició que PUV ha fet de L’orígen de la vida d’Oparin i Haldane. A casa me’l llisc amb curiositat i ganes, combinant-lo fins que es fa de dia amb el Per què sóc cristià de José Antonio Marina que fa dies que llisc i estava ja a punt d’acabar-lo. Vaig començar-lo a llegir amb ganes i em va entusiasmar d’entrada. Em semblava una explicació molt entendora i actual però a la fi m’ha decebut. Fa tant relatiu això de ser cristià que jo mateix podria ser-ho. I fa trampa perquè no es pot oblidar el que són les esglésies, per exemple, i passar-les per alt així com la història en nom d’un cristianisme racional. A la fi presenta un cristianisme tant intel·ligent que crec que deixa de ser cristianisme.

La introducció del Juli al llibre de l’Oparin, allà a les sis de la matinada, em compensa la decepció. Veus…

Una de les coses pitjors que et pot passar és no adonar-te’n quan el teu temps ha passat de llarg i és millor retirar-te d’una forma més o menys honrosa, abans que el pas del temps no destruisca tot el que has volgut ser quan estaves en els millors anys de la teua vida.

El problema tanmateix és que això és important tenir-ho en compte quan et toca a tu més que no quan passa amb els altres, que sempre resulta fàcil de veure. Només puc dir que espere adonar-me’n quan siga el meu torn. I que m’agradaria ser discret en l’adéu.