Mails per a Hipàtia

Acabe de saber de la mort de Jean-François Revel. Revel era un d’aquells autors que des de la discrepància et fan pensar, gràcies al seu discurs intel·ligent i la seua capacitat de provocar mentalment. Recorde l’impacte que em va causar llegir aquella frase seua coneguda segons la qual la ideologia “c’est ce qui pense à votre place”. Potser la meua mania de pensar “al marge” de la meua ideologia ha estat marcada per ella. Hi ha qui diu que això és impossible, que no es pot pensar “al marge” de la teua ideologia. Jo crec que sí. Crec que la frase el que vol dir en realitat és la teua ideologia ha d’estar en qüestió de forma permanent. I has d’estar disposat sempre a posar-la en dubte si hi ha res de nou que ho propicia. Un exercici sa i honest del qual Revel, el socialista i el liberal, va ser un mestre.

Hi ha aquell anunci de Sony on desenes de milers de pilotes van rebotant per un carrer de San Francisco (el trobareu ací però segur que l’heu vist).
I ara hi ha aquest contranunci on les pilotes són soldats americans en carrers de l’Irac. La realització és una miqueta basta però la idea és sensacional.

Fa molts anys que escric, com a mínim, un article diari. Vaig començar a fer de periodista, pagat, el 83. Segur que des dels primers noranta escric un article diari perquè és quan vaig començar a fer un bitllet de política internacional al Punt, sota el guiatge amable de’n Marti i la Pilar. Un article diari que després ha passat a ser el mail obert a VilaWeb, publicat alguns dies també a El Punt. Un dia ho vaig comptar i crec que portava ja com quatre mil articles escrits. On, lògicament, hi ha de tot.

M’he acostumat a fer-ho. Hi ha dies que tinc alguna cosa que explicar, algun punt de vista interessant. I altres que aplique l’ofici, com si diguérem. Però en qualsevol cas el meu cap funciona de forma automàtica al respecte. Quan m’alce al matí ja vaig pensant de què parlaré i duc els ulls ben oberts. De vegades és fàcil però altres dies és rematadament complicat. Hi ha dia que a les tres del matí estic assegut ací intentant trobar encara de què parlaré.

Ara he estat quinze dies desconnectat. Sense ni article. I ahir em va costar déu i ajuda recomençar. Normalment escric a raig, Pense el tema, l’estructure mentalment i vaig de cap a cua. Ahir, en canvi, borrava i esborrava, tornava enrere i anava avant. És fàcil pensar en el cansament. Normal àdhuc. Però l’exercici es va acabar imposant i el mail obert eixint.

Avui el Jaume Subirana s’encarrega de parlar del partit del Barça així que no m’he de preocupar del mail obert. Però vist com em va costar ahir he pensat que em calia una mica d’exercici. Vet-ho ací.

Quan vaig començar aquest bloc vaig posar de subtítol “Bloc intermitent”. Aleshores era una prevenció però la frase, cara a amics i lectors, ha esdevingut les dues darreres setmanes una justificació: intermitent. Sí. Sense voler-ho a vegades però en definitiva intermitent.

M’he llegit el llibre de cròniques de Tomàs Alcoverro des de Beirut. (“El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas” Planeta).

Sempre he sentit una enorme admiració per Alcoverro. De fet per aquella fornada de corresponsals de La Vanguardia que ell encapçalava amb gent com Rafa Ramos i Quim Ibarz, una colla de tanta qualitat que sembla impossible que mai no es puga repetir.

Alcoverro és un periodista enorme però té el valor afegit d’haver viscut tota la seua vida professional a Beirut, aguantant guerres, bombes i segrestaments tal i com ell mateix relata tan bé en el volum. Ser un bon periodista en un indret comfortable és molt. Ser-ho al mig de l’infern només és a l’abast d’uns pocs. Ell n’és un.

Del llibre hi ha un parell de detalls que m’han cridat l’atenció. Un és la voluntat implícita de reconstruir les relacions entre ells i nosaltres. Qualsevol petit detall de la presència catalana a El Líban hi apareix en un moment o un altre, recopilat amb paciència. Però el que m’ha agradat més és la declaració d’amor oberta a El Líban que Alcoverro fa pública.

En moltes redaccions (quan jo estava a La Vanguardia se’n parlava molt…) hi ha el debat sobre si un corresponsal s’ha d’estar molt temps en un mateix lloc o és millor fer-los girar de país en país. La tendència moderna és fer-los girar per tal que “no s’acomoden”. El llibre d’Alcoverro és el millor argument que puc imaginar contra aquesta idea, de la qual sempre he discrepat. Ningú no podria fer d’Alcoverro sense haver viscut fins el moll dels ossos com un llevantí més. Hi ha una foto de casa seua amb una xil·laba que supose que de forma inconscient deixa clar com Alcoverro és part de Beirut. Una foto que aclareix que és precisament per això, pel seu compromís personal amb la ciutat de la qual fa de corresponsal, que un home com Alcoverro pot fer una feina tan impressionant i admirable com la que ha fet al llarg d’aquest dècades.

Aquest matí uns quants periodistes hem fet un llarg esmorzar amb un dels consellers socialistes del govern de la Generalitat. Per a mi el més assenyat i brillant de tots ells. HI hem parlat de tot però en parlant del referèndum i la situació política reconec que m’he quedat garratibat. No només veig que estan segurs d’una victòria aclaparadora del vot afirmatiu sinó que pensen que Esquerra també votarà que sí. I interpreten la manifestació del 18F no com un rebuig a la rebaixa de l’estatut sinó com un rebuig al PP. I per a argumentar-ho es basen entre altres coses en l’enquesta que La Vanguardia presentava diumenge -com si fos veritat absoluta. A partir d’ella es dedueix que la meitat dels votants d’Esquerra, per exemple, són a favor de l’estatut (i curiosament jo no en conec cap) o que la pràctica totalitat dels de CiU votaran sí (i curiosament jo conec alguns dels pocs que votaran en contra).
La conversa ha estat, com sempre que fem aquest esmorzar, agradabilíssima i molt interessant. Però he eixit amb una sensació molt estranya, com que no visquem en el mateix país. Ho he dit: el meu nas no em diu això que afirmeu. I la resposta ha estat un potser sí… que no he acabat d’entendre si vol dir que hi ha un pla B.

He passat el cap de setmana a Euskadi. Menjars, sopars, vins, potes, la gran manifestació de dissabte a Bilbao, visita a un amic a Donosti, un passeig veloç pel Guggenheim… De vegades és sorprenent quantes coses pots arribar a fer en quaranta-vuit hores.
He notat que molts bascos estan preocupats pel que ha passat ací. Pensen que Zapatero ha demostrat com pot ser de fals i temen que es pose en marxa un procés de pau sense política, centrat només en resoldre el problema dels presos. Que s’estiga cinc o sis anys arreglant la situació d’ETA i que després no accepte cap posicionament polític que vaja més enllà de l’estat de les autonomies. La retallada a Madrid ha estat tan consistent que la hipòtesi és plausible.