Alcoverro
M’he llegit el llibre de cròniques de Tomàs Alcoverro des de Beirut. (“El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas” Planeta).
Sempre he sentit una enorme admiració per Alcoverro. De fet per aquella fornada de corresponsals de La Vanguardia que ell encapçalava amb gent com Rafa Ramos i Quim Ibarz, una colla de tanta qualitat que sembla impossible que mai no es puga repetir.
Alcoverro és un periodista enorme però té el valor afegit d’haver viscut tota la seua vida professional a Beirut, aguantant guerres, bombes i segrestaments tal i com ell mateix relata tan bé en el volum. Ser un bon periodista en un indret comfortable és molt. Ser-ho al mig de l’infern només és a l’abast d’uns pocs. Ell n’és un.
Del llibre hi ha un parell de detalls que m’han cridat l’atenció. Un és la voluntat implícita de reconstruir les relacions entre ells i nosaltres. Qualsevol petit detall de la presència catalana a El Líban hi apareix en un moment o un altre, recopilat amb paciència. Però el que m’ha agradat més és la declaració d’amor oberta a El Líban que Alcoverro fa pública.
En moltes redaccions (quan jo estava a La Vanguardia se’n parlava molt…) hi ha el debat sobre si un corresponsal s’ha d’estar molt temps en un mateix lloc o és millor fer-los girar de país en país. La tendència moderna és fer-los girar per tal que “no s’acomoden”. El llibre d’Alcoverro és el millor argument que puc imaginar contra aquesta idea, de la qual sempre he discrepat. Ningú no podria fer d’Alcoverro sense haver viscut fins el moll dels ossos com un llevantí més. Hi ha una foto de casa seua amb una xil·laba que supose que de forma inconscient deixa clar com Alcoverro és part de Beirut. Una foto que aclareix que és precisament per això, pel seu compromís personal amb la ciutat de la qual fa de corresponsal, que un home com Alcoverro pot fer una feina tan impressionant i admirable com la que ha fet al llarg d’aquest dècades.
Penso com tu, d’en Tomàs Alcoverro. I em plau que ho hagis escrit perquè, a més a més, Alcoverro és gandesà. Justament fou a Gandesa, capital de Terra Alta, on l’he vist en persona, sols en dues ocasions: a Ca Riello (que és d’on prové) una vegada i l’altra passant pel carrer Major.
Ens l’haurem de llegir el llibre.
L’Alcoverro és un rara avis. Segurament que és dels últims periodistes que porta més de trenta exercint de corresponsal en un mateix lloc. Vaig tenir l’ocasió de passar tot un dia conversant amb ell. Primer vam dinar plegats a Llançà, després vam compartir un viatge per etapes; primer fins a Barcelona, amb cotxe, i després vaig acompanyar-lo amb tren fins a Reus, ell anava a cap a Móra camí de la seva Terra Alta. Vam parlar de tot i més. I el llibre que ara apareix és imprescidible per tothom que vulgui entendre una mica el fons del conflicte de l’Orient Mitjà. Un conflicte que Alcoverro no es cansa mai de repetir que els mitjans de comunicació occidentals no expliquen gens bé. Es queden amb el titular fàcil i cridaner i s’obvien els detalls que ens contextualitzen el perquè del què hi passa.
L’Alcoverro és un personatge singular, ja no només com a professional. Quan va ser a Barcelona per presentar el llibre la Mònica Terribas va entrevistar-lo a La nit al dia, on amb la seva peculiar manera d’expressar-se va donar una nova mostra de la seva saviesa i la seva manera de pensar i de fer.
12 Abr, 2006
Tenim prou coratge els catalans?
Ara seria el moment. En l’última enquesta del COP, al PP li donen una davallada electoral al Parlament de Catalunya que arribava a una intenció de vot del 4,4%. Hi ha un país, on el llindar electoral està al 5%; us sona?
Una llei electoral com la del País Valencia, suposaria un terratremol polític al principat al qual ara, ja hi estàvem acostumats.
Ja veuríem la cara del botifler vilanoví amb la suor freda, al diputat Cirera amb tremolor de genolls, i al difusor de l’autoodi Llorens bramant a la seva columna al diari Segre.
Però hi ha un problema, no tenim prou coratge, ells ja ho hauríen fet, no ho dubteu. Per començar, el PSC-PSOE en les qüestions importants sempre està al costat del PP, són igual que germans: fan veure que es barallen, però comparteixen vincles de sang. I CiU no superaria la pressió de les oligarquies del país, ja veieu la seva consistència en el tema de l’estatut i en el referèndum a la Contitució Europea.
Per, faria força patxoca veure al PP com a força extraparlamentària. I, a més a més, ara podria ser un bon moment, atès que els hi demanen moderació per encarar el problema basc, i a sobre la brunete mediàtica està en la lluita fraticida ABC versus COPE.
Ho diem seriosament, caldria reflexionar-hi.