Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Els meus macs

Publicat el 31 de març de 2006 per vicent

Demà Apple fa trenta anys així que he decidit repassar la llista de macs que he tingut des del 1986, que és quan em sembla que em vaig comprar, de segona mà però caríssim, el meu primer Apple:

Mac 512k. El meu primer mac. Impressionant. Era un canvi tan gran respecte a tot el que s’havia vist fins aleshores que feiem sopars al pis del carrer Aragó ensenyant-lo. Vist en perspectiva era una andròmina perquè no tenia ni tan sols disc dur però quina màquina! El guarde encara al meu despatx de la redacció de VilaWeb.

SE Una màquina encara en blanc-i-negre. Em moria d’enveja perquè el Pep Morell ja tenia un Mac II en color

LC. Em va durar anys.

PowerBook 145 El meu primer portàtil. Ara no en gaste de fixe ja. Blanc-i-negre. Verd, per a ser exacte.

Performa 630 La millor màquina que recorde, junt als powerbooks. Una meravella. I tenia televisió incorporada. Després al Jobs li ha entrat la mania que no havia d’haver televisió en els macs, cosa en la qual s’equivoca.

iMac Un canvi tan rotund com el primer Mac. Un espectacle total. La bomba…

iMac DV Video El primer Mac que em permetia editar video. La caixa transparent és un disseny insuperable, el millor que he vist mai. Tant que el tenia al menjador de casa.

PowerBook G4 Amb el Performa la millor màquina que he tingut mai. Ideal per a viatjar. La llàstima és que no accepta targetes PCMCIA. L’he canviat per això.

iPod …i de nou un canvi radical de vida. Tota la meua música en la butxaca. Un aparell sensacional.

PowerBook G4 Em passe al model 15 per poder tenir una targeta PCMCIA de connexió arreu.

-També vaig tenir una càmera de fotos, la Quick Take que va ser la primera que va fabricar Apple. Era de les primeres càmeres digitals i combinada amb el Performa i la connexió a Compuserve feia un efecte demo espatarrant. Encara recorde la cara del Jordi Vendrell quan es va veure dins l’ordinador fotografiat…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hores després de l’11 S

Publicat el 29 de març de 2006 per vicent

Karma Peiró, una de les pioneres autèntiques d’internet a casa nostra, ha repescat al seu bloc una entrevista que em va fer per a l’enyorat en.red.ando hores després dels atemptats de l’11 S. (La podeu llegir ací)
Mirar pel retrovisor, com és el cas, sempre resulta apasionant. Perquè pots comparar. No tant saber si l’has encertat o no com comparar, veure on érem i on som. Especialment aquells dies, quan estupefactes encara per la dimensió dels atemptats ens interrogàvem obertament sobre totes les coses.
Gràcies Karma.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lem

Publicat el 28 de març de 2006 per vicent

Stanislaw Lem va ser una de les meues primeres lectures de ciència ficció. Vaig llegir en paral·lel “2001 una odisea en l’espai” i no recorde bé si “Solaris” o “Diari dels Estels”, una de les dues, que estava editada per Alianza. El contrast entre Clarke i Lem em va resultar xocant i encara més després de veure les pel·lícules que s’havien basat en els seus llibres. Vaig especular durant un temps sobre si la ciència ficció era diferent en un bloc geopolític i en un altre i perquè. A la fi no vaig arribar a cap conclusió però m’ha quedat un bon record de l’escriptor que va morir ahir.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Això de l’hora

Publicat el 27 de març de 2006 per vicent

No m’agrada gens això del canvi d’hora. Ni quan en guanye una ni quan la perd. No sé si té algun sentit econòmic hores d’ara però el desconcert que em genera és notable i emprenyador.
Aquest matí però, fent la ruta dels diaris, m’he trobat amb una situació encara més absurda. A Austràlia també canvien d’hora i normalment ho fan al temps que ho fa Europa. Però enguany, com que estan fent els Jocs de la Commonwealth, han decidit ajornar-ho tot plegat fins que s’acaben, que sembla que serà dissabte vinent. Alça…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rubert de Ventós

Publicat el 20 de març de 2006 per vicent

Estava mirant un reportage de televisió sobre l’entrompada de divendres a la Rambla del Raval i he trobat una imatge curiosa. Hi ha un moment que una colla de policies carreguen des de la banda, diguem-ne, de muntanya. Els nanos corren i de sobte la càmera capta Rubert de Ventós, escrutant la situació. Filòsof de guàrdia…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’Albert

Publicat el 19 de març de 2006 per vicent

Dijous l’Albert va pujar a Barcelona. Divendres teníem l’enèsima conspiració de les nostres vides i va aprofitar per quedar-se a casa i que així poguérem sopar i xerrar una estona.

L’Albert és el meu amic. Puc dir, i em causa una impressió tremenda fer-ho, que és el meu amic des des de fa més de quaranta anys. Ell afirma que ens devíem conèixer a donya Carmen, en l’escoleta de pàrvuls. Jo no en tinc consciència però recorde com si fora avui el dia que a les monges em varen fer pujar a la classe de sor Elena i vaig seure al pupitre amb ell. Ens coneixíem perquè ell era el fill de la carnisseria i jo el del cafè, un Boví i un Montes, separats només per una cantonada escassa de carrer.

Així és com vam viure la nostra infantesa. Jo el veia girar la cantonada de casa cap a la parada que els seus pares tenien a davant de l’església. El recorde en bicicleta amb un gran cistell lligat al darrere o amb el carro, estirant de la burreta que esbarava al carrer. Sempre saludant amb un somriure.

Amb ell vaig anar tirant cap a l’adolescència. Amb ell em vaig rebel·lar i vaig aprendre -com aquella vegada al Corpus. No sé quina edat teníem però tots dos portàvem pantalons curts i el franquisme encara manava. En aquells temps el Corpus era una celebració major. El poble quedava aturat per la processó, que era enorme i a la qual els nostres pares ens feien anar. Totes les portes s’obrien al pas del rector que anava sota pal·li i portava una escorta de soldats armats. No entenc per quin motiu però vàrem decidir que això d’agenollar-se no era digne i en un moment de la processó ell i jo solets ens vàrem quedar drets mentre tothom s’agenollava. Vàrem baixar el cap en senyal de respecte però això no ens va valdre de res cara al marmoleig que, junts, vàrem haver d’aguantar.

L’Albert no sé si sap quantes coses he après d’ell. Per exemple una que duc gravada en el cap des de fa anys. El pare de Juli, un altre amic nostre, era un líder de l’incipient moviment blaver i un dia, era falles com ara, ens va donar una enganxina que deia “som valencians, mai catalans”. Jo no sabia què fer però ell, amb una serenitat enorme, va arrencar la frase “mai catalans” i va retallar el blau de la senyera. I se la va enganxar amb tota la parsimònia possible al jersei. Sempre he cregut que la meua obsessió per sumar i no restar ve d’aquell dia i d’aquella lliçó inoblidable.

Amb ell, i amb els altres amics és clar, vam viure molt i vam treballar molt els difícils anys de la transició. A la biblioteca municipal, fent revistes com el Celobert i col·laborant en cada campanya imaginable. Vam estudiar encara junts a Montcada (tot i que ell es va equivocar i va fer ciències). Vam celebrar junts la mort de Franco en un disccret camp de tarongers que hi havia a la vora de l’institut i ens confessàrem els nostres amors incipients, el nostre descobriment de la vida. Ell es va lligar la xicona més guapa de tot l’institut i ens va fer ràbia a cada minut durant un viatge a Galícia on cridava cada volta que veiem un cementiri.

Passàrem nits fantàstiques i nits horribles. Una volta vaig dormir en terra a la porta de la seua habitació, dalt a la cambra de sa casa, perquè em feia por que un mal d’amors el portara a fer alguna ximpleria. I quan el meu desamor feia mal i dolia ell era el pont que aguantava amb una paciència infinita aquell dolor en gent tan estimada sense retreure’m mai res ni a mi ni a ella, amb un respecte sòlid i ferm. I això malgrat que a vegades estic segur que no em podia entendre -o que li costava molt fer-ho.

Amb el pas dels anys el món ha canviat radicalment. Ni hi ha el cafè ple de vells fumant rabasetes ni a sa casa queda cap rastre de tots aquells animals que tan em fascinaven. Divendres, quan baixava a acompanyar-lo al cotxe, va sonar el mòbil. Era Ove, un amic suec amb el qual vaig estar parlant uns minuts. Mentre ho feia i ell s’esperava amb la maleta a la mà li vaig veure una mirada encuriosida, explorant el meu anglès. És possible que estiguera pensant com ens ha canviat el món a la gent de la nostra generació -el poble, el cotxe, el telèfon mòbil, l’anglès, Barcelona, internet, treballar en català, saber què som… Quan el vaig veure marxar pel carrer Sepúlveda camí de Bétera, vaig pensar que sí que ens han canviat massa coses en massa poc temps però que jo almenys tinc la gran sort de tindre’l a ell sempre al seu lloc. El meu amic des de fa més de quaranta anys.

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Sobre Barnils i el periodisme

Publicat el 16 de març de 2006 per vicent

El Grup de Periodistes Ramon Barnils va organitzar un homenatge al Ramon ahir, en complir-se cinc anys de la seua mort. Va consistir en una lectura dramatitzada d’articles seus que va resultar certament agradable i ben feta. Després vam parlar l’Oriol Cortacans i jo.

M’havien demanat que diguera alguna cosa sobre el Barnils més periodista i és això el que vaig dir:

"És normal que un acte com aquest d’avui s’ensenye sobretot una de les moltes cares de Ramon Barnils: la de l’articulista punyent i directe. I per això, diguem-ne per a compensar, m’aneu a deixar que vos parle d’un altre Barnils. D’un Ramon menys conegut i públic però més imprescindible per a mi: el Barnils secament periodista. No l’opinador sinó el redactor. O l’organitzador de redaccions.
Barnils va ser una excepció per moltes raons en el panorama periodístic del país. A cinc anys de la seua mort es reivindica molt, massa per al meu gust, el seu separatisme, la seua antipatia cap al poder, la seua creativitat inesgotable, la seua capacitat expressiva, tan rica. Barnils era això, és clar. Però també era l’home de la precisió quirúrgica sobre els fets, el treballador incòmode davant qualsevol imperfecció, un tafaner de dimensions còsmiques.
Fa molts anys Charles Dickens, sense saber-ho, va definir a la perfecció el nostre treball, la feina de periodista: "When found, make a note of". Doncs això: Barnils administrava troballes amb una precisió matemàtica. I això és el què hem de fer els periodistes: ser testimonis de les coses que passen i transmetre-les de forma rigorosa posant-les en un bon context.
És així de senzill. Barnils, el periodista de redacció, com que aspirava a la perfecció sabia com és de difícil ser rigorós i no equivocar-se amb les dades. Ho sabia per haver estat a la sala de màquines més anònima, la de les agències de premsa, per exemple. Ell era conscient que quan estàs fent informació això que ara en diuen 24/7 és quasi impossible aspirar a la perfecció. Però que en canvi quan pots fer un llibre durant mesos aleshores es pot anar polint el material fins esgotar la capacitat de resistència dels qui t’envolten. Com que havia fet de redactor fosc i anònim sabia del pa que s’hi menja i sempre el vaig veure dialogar amb l’error i amb la imperfecció amb la consciència que cada peça que ix bé és una victòria per al periodisme. Un objectiu assolit.
 Com a recepta, doncs, més val que desconfiem de tot, començant per nosaltres mateixos.
I que ho fem exactament degut a què som conscients de com treballem. Nosaltres millor que ningú sabem de les males condicions en les quals fem la nostra feina, sotmesos de forma diària i en general a tota mena de pressions i ben sovint també atrapats en unes lamentables condicions sindicals (sou, horaris i tot això…) que afecten molt especialment els periodistes més joves.
Desconfiem però desconfiem amb il·lusió. Aquesta és una feina fantàstica i noble. Totes les feines ho són per a la gent que li agrada el seu ofici però aquesta ens permet a més incidir d’una forma especial en la vida pública, ajudar a moure el país en la direcció que ens agradaria.
I això em porta a la darrera consideració. Els periodistes hem de ser, i Ramon ho era, molt responsables […la Maresma opina que ell no usaria aquesta expressió però jo no en trobe una altra més clareta]. Ja sabeu que estic espantat davant la proliferació de sensacionalisme i periodisme de carnisseria que patim. L’alternativa a tant de confidencial fàcil, a tant de dossier filtrat i a tanta declaració enverinada només pot ser el bon periodisme. I el bon periodisme és sempre, sempre, un periodisme responsable -avorrit i tot. Un periodisme conscient no tant de què pot canviar el món com de què pot fer molt de mal a persones concretes amb noms i cognoms.
Al "Pantagruel" François Rabelais va deixar escrit allò de "Cela est escrit, il est vray" …una de les frases que m’ha causat més pànic en la meua vida. Doncs no. Ho diré amb rotunditat: no tots els periodistes fem bona feina. No tot el que s’escriu és cert. I, sobretot, per a ser un bon periodista no hi ha prou amb declarar-se separatista, enfadat, creatiu, agosarat o rebel, ni tan sols si mentre ho fas vas llegint cada dia l’Enciclopèdia Britànica. Hom és bon periodista només quan fa bé la seua feina. Senzillament.
No cal que especulem ni fem volar coloms. Som bons periodistes quan expliquem coses interessants, de forma correcta, intentant evitar al màxim els errors i els paranys i aspirant a la perfecció. Perfecció tant respecte al que expliquem com a la forma en la qual ho expliquem.
Ep! i si assumim amb responsabilitat i seriositat la nostra capacitat d’intervenir en la cosa pública. I que conste, no caldria ni dir-ho però tal i com està el pati ho diré, que aquesta responsabilitat de la qual parle mai no ha estat renyida ni amb els bars, ni amb la nit ni amb el gin-tònic. Sobretot si el gin-tònic és de Bombay."

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Comandament a distància

Publicat el 14 de març de 2006 per vicent

Al meu despatx a la redacció tinc un televisor. Quan ens vàrem traslladar al local on som ara en vaig perdre el comandament i ja estava més que acostumat a alçar-me cada vegada que volia canviar de canal.
Ara han trobat el comandament amagat en una caixa. Des d’ahir puc canviar de cadena des de la taula però m’he alçat aquest matí tres vegades sense recordar que ja no cal. Les costums pesen molt…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Milosevic

Publicat el 12 de març de 2006 per vicent

Vaig viure la guerra dels Balcans molt de prop. A Eslovènia, a Croàcia, a Bòsnia i a la mateixa Sèrbia. Vaig veure tancs cremats a Goriza, em vaig acurrucar de pànic mentre travessava Bòsnia en un tren ple de banderes de la Creu Roja per a intentar evitar així els atacs dels txetniks. Vaig anar amb els especials croates fins una trinxera sèrbia a Vinkovci plena de bales i alcohol i buida de gent. Em van amenaçar de mort amb una duresa en el rostre que sempre recordaré quan intentava passar de Sèrbia a Croàcia en un altre tren que finalment va capturar la guerrilla ustaixa. Em vaig adormir amb el ritme sec dels morters ressonant en habitacions d’hotels les finestres dels quals eren plenes de sacs terrers. Em vaig amagar tremolant en sentir les bales i ignorar fins i tot de quin lloc venien. I, sobretot, vaig veure i viure l’odi com mai no l’havia vist abans. I la por. Gent cridant i disparant als coneguts seus d’una trinxera que separava per sempre més persones que havien viscut juntes fins que Milosevic va començar a acusar de ser culpables de tot a nacions que només volien ser lliures i democràtiques.

Milosevic no era l’únic culpable d’allò però jo no tinc cap dubte que n’era el principal. La seua mort no m’alegra però reconec que em descansa. Em descansa saber que no treure cap as estrany de la mànega, que ell, com a mínim ell, ja no serà capaç de remoure les aigües de l’odi amb aquella eficàcia demolidora que tant impactava en els imperialistes serbis. Només espere que no descanse en pau ara que ha anat a parar allà on reposa tanta gent que va morir assassinada per culpa del seu fanatisme i la seua supèrbia

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Com un perdido

Publicat el 10 de març de 2006 per vicent

Diuen que això de l’easy jazz és poc menys que impur, margarida pels porcs. És possible però a la nit després d’un dia inacabable em resulta un bon calmant. Sec al silló, alce les cames sobre el tamboret i trie amb la mirada quina música va a sonar. Arrenca i l’habitació s’omple d’una certa calma, artificial si voleu. Simplista, no diré que no. Però eficaç. El cap se’m queda en suspens un segon llarg. Com un perdido que el meu cervell mandrós es resisteix a seguir…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ronaldinho, Lampard i el català

Publicat el 9 de març de 2006 per vicent

Alguns diaris anglesos van plens d’una anècdota que diuen que va passar durant el Barça – Chelsea de l’altre dia. Afirmen que Ronaldinho li va preguntar a Lampard si el seu català millorava. La dona de Lampard és catalana i es veu que el jugador del Chelsea el parla un poquet. Lampard li va dir que millorava molt i que ja li faria classes i a partir d’això han començat les especulacions sobre un possible fitxatge del jugador anglès. Si ve i parla català igual servirà d’exemple als altres, especialment si fa classes al gauxú.

PS. He anat al programa del Basté a RAC1 i ho hem explicat, demanant als oients britànics si ens podien ajudar a localitzar la conversa. I ens han enviat links de diaris amb la transcripció on Ronaldinho pregunta “com va el teu català?” i Lampard diu “Not bad” :-))

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Al peu

Publicat el 8 de març de 2006 per vicent

He estat dos dies amb un dolor insistent al peu de l’esquerra. Em costava identificar el seu orígen però sentia la punxada cada volta que posava el peu a terra. I misteriosament ha desaparegut tal i com va aparèixer. Ara no em fa mal res i em pregunte què passava. No en sé la resposta. Hi ha tantes respostes que ignore…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sis webs per barba

Publicat el 7 de març de 2006 per vicent

Diuen que un estudi anglès demostra que la majoria de la gent només visita de forma regular sis webs:

“As people are settling in to their internet usage, it appears that many have a pretty small set list of sites they visit each day, and that’s it. A study in the UK found that 51% of surfers visit six or fewer websites on a regular basis.” (enllaç)

Això confirma el meu temor que sóc una miqueta raret. Jo diàriament tinc una llista de 108 webs que visite, usant els tabs, agrupades en deu categories. Dec malbaratar la mitjana, ja ho veig…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’atzar

Publicat el 6 de març de 2006 per vicent

Em fascina com la gent intenta apartar l’atzar de la nostra vida. Parlen d’un accident a la neu i li donen tot de voltes intentant trobar l’explicació a com és que un home ha caigut sota un allau sobtat, enmig del mal temps. Diuen que era un expert caminant i que acostumava a passar sovint per aquell lloc. És molt més senzill assumir que ha tingut mala sort i estava en el moment menys adequat al lloc menys adequat. Pur, i lamentable, atzar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari