Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Vaig viure la guerra dels Balcans molt de prop. A Eslovènia, a Croàcia, a Bòsnia i a la mateixa Sèrbia. Vaig veure tancs cremats a Goriza, em vaig acurrucar de pànic mentre travessava Bòsnia en un tren ple de banderes de la Creu Roja per a intentar evitar així els atacs dels txetniks. Vaig anar amb els especials croates fins una trinxera sèrbia a Vinkovci plena de bales i alcohol i buida de gent. Em van amenaçar de mort amb una duresa en el rostre que sempre recordaré quan intentava passar de Sèrbia a Croàcia en un altre tren que finalment va capturar la guerrilla ustaixa. Em vaig adormir amb el ritme sec dels morters ressonant en habitacions d’hotels les finestres dels quals eren plenes de sacs terrers. Em vaig amagar tremolant en sentir les bales i ignorar fins i tot de quin lloc venien. I, sobretot, vaig veure i viure l’odi com mai no l’havia vist abans. I la por. Gent cridant i disparant als coneguts seus d’una trinxera que separava per sempre més persones que havien viscut juntes fins que Milosevic va començar a acusar de ser culpables de tot a nacions que només volien ser lliures i democràtiques.

Milosevic no era l’únic culpable d’allò però jo no tinc cap dubte que n’era el principal. La seua mort no m’alegra però reconec que em descansa. Em descansa saber que no treure cap as estrany de la mànega, que ell, com a mínim ell, ja no serà capaç de remoure les aigües de l’odi amb aquella eficàcia demolidora que tant impactava en els imperialistes serbis. Només espere que no descanse en pau ara que ha anat a parar allà on reposa tanta gent que va morir assassinada per culpa del seu fanatisme i la seua supèrbia