“If a Catalan speaker in Barcelona also speaks English, he can work in any multinational corporation there, or transact business across Europe. He no longer has to master Spanish to rise out of the local economy…”
Ho diu ací el principal diari econòmic de Bangla Desh. Això de la globalització comença a ser fins i tot divertit.
De bon matí, just eixint de casa, em trobe enganxat un cartell en la paret. És d’un home a qui li varen robar el mòbil ahir. En el cartell demana al lladre que es quede el mòbil però li torne la targeta perquè hi ha un missatge de la seua filla, que va morir la setmana passada. Amb molta amabilitat -i dolor- indica al lladre on podria deixar de forma discreta allò que més vol.
De tant en tant el correu vell, aquell que li has de posar segells, porta petites joies a dins. Fa unes hores me n’ha arribat una. Es tracta d’un llibre publicat a Catarroja per Afers i que sota el títol de “Pensar la contemporaneïtat” recull divuit converses amb historiadors.
He llegit a tota pressa les entrevistes que, per interés personal, em feien més gana. Bé historiadors que sempre m’han interessat com Pierre Guichard i James Casey, bé historiadors o personatges que m’han estat pròxims com són els casos d’Alfons Cucó, Joan Fuster o Pep Termes.
Les entrevistes, pel que he vist, són d’un nivell molt alt. I de bon llegir. Evidentment cada personatge explica el que vol sobre la seua vida i la seua manera de llegir i escriure la història. L’entrevista amb el difunt Alfons Cucó, per exemple, segueix la via dels seus darrers escrits -un intent, des del meu punt de vista, de netejar la seua poc afortunada etapa política. Però totes elles resulten extremadament interessants. He gaudit molt, és un altre exemple, de l’entrevista amb l’irlandés Casey i he entès com mai abans la seua relació amb el Regne de València. Fins i tot m’he entès a mi mateix llegint una explicació seua: “quan mires el teu propi país i no ets capaç de veure-hi clar perquè el sol t’enlluerna, girar la mirada en una altra direcció, intentant entendre l’altre, és una bona manera de mirar d’entendre el teu mateix, o, almenys, és una bona manera d’aproximar-s’hi”.
Agustí Colomines i Vicent Olmos (Editors)Pensar la contemporaneïtat
Editorial Afers
Catarroja – Barcelona – Palma 2005ISBN: 84-95916-39-8
Tornen a insistir alguns en la vella tesi de l’artificialitat del català. Argumenten que l’obra de Pompeu Fabra va ser crear un llenguatge artificial, allunyat del català real i amb la “intencionalitat política” d’apartar-se de l’espanyol.Dijous vaig trobar a Áncora i Delfín, una de les meues llibreries favorites, una edició molt interessant dels “Essais” de Montaigne. En vaig llegir una part fa molts anys en argentí, o en mexicà no ho recorde bé. Aquesta vegada em va semblar que ja estava preparat per a llegir-los en l’original francès. I m’hi he posat. Curiosament, i d’ací la referència a Pompeu, el francès de Montaigne quan discrepa del francès d’avui em sona més pròxim. Aposté contra prémédité o depuis per après, per exemple.Evidentment hi ha un efecte Darwin -segurament com més reculem enrere en les llengües llatines més paregudes són entre elles. Però i el Pompeu francès? Diferenciar-se, parlant de llengües, no és crear?
Reporters Sense Fronteres ha creat i publicat un manual per a bloggers i ciberdissidents.
A mi els de Reporters Sense Fronteres no m’acaben de caure bé. Han fet coses molt rares els darrers anys però aquest volum en pdf em sembla excel·lent. Està molt ben dissenyat, entrevista gent que val la pena i dóna bones instruccions, per exemple com bloguejar a través de servidors anònims, cosa que en segons quins països és una idea més que recomanable.
L’altra nit vaig anar a veure la magnífica torre que Jean Nouvel ha creat per a Agbar. És fabulosa. Un exemple magnífic de com crear una icona en una sola nit. Realment impressionant. La vaig mirar per tots els angles, acompanyat de dotzenes de persones que la fotografiaven. I quan vaig arribar a la porta vaig quedar glaçat. El rètol d’entrada diu “Torre Agbar, Avenida Diagonal 211”.
Tant costava posar Avinguda? Quina necessitat hi ha de retolar l’entrada de la torre en castellà quan tothom entendria el rètol en català? Què tenen por que no reconeguen l’edifici? Es pensen que algú buscarà el número?
Quina manca de sensibilitat…
Entre les reaccions a l’aprovació del domini .cat vull destacar i recomanar-vos que llegiu aquesta anàlisi més que brillant que Juan Varela escriu al seu magnífic bloc Periodismo21.
De passada, només com a aspecte secundari, cal dir que aquesta també és una anàlisi feta des de Madrid. Ho destaque per aquella sensació que es té de vegades en el sentit que les veus que arriben des d’allà sempre van en contra nostra. En aquest cas crec que és l’anàlisi d’un espanyol sincer i dolgut per la manipulació que sovint es fa del sentiment de pertanyença al seu país. D’una persona a la qual hem d’escoltar i amb la qual, sens dubtes, és fàcil entendre’s fins i tot quan es discrepa.
En l’acte d’aquest matí sobre el puntcat hi ha hagut moltes coses significatives però una m’ha resultat especialment agradable.
Si mireu la foto veureu que hi ha el conseller Solà i el secretari de societat de la informació, Oriol Ferran, al costat del secretari de societat de la informació de l’anterior govern, de CiU, Jordi Alvinyà.
Com a país és una imatge rotunda i molt d’agraïr. La rivalitat política, lògica i legítima, no evita a gent de dos governs diferents treballar plegats i celebrar plegats la victòria.
Tant de bo el país estiguera més a sovint per damunt dels governs
PS: en els darrers posts sempre aparec bevent cava… hauré de rentar la meua imatge en les pròximes setmanes… 🙂
Aquesta matinada, a la una i quatre minuts, ICANN ens ha comunicat de manera oficial que el domini .cat té llum verda ja definitiva. Uns quants dels qui formem l’associació punt cat estàvem reunits, ansiosos esperant la trucada, a casa de l’Amadeu Abril. Sabíem que la reunió durava dues hores i que havia començat a les onze de la nit. Així que a la una els nervis ja ens tenien consumits.
De sobte, en passats quatre minuts de la una, han sonat simultàniament el xat de l’Amadeu i el seu mòbil. El mòbil l’he agafat jo i pel número he vist que la trucada era dels Estats Units així que li he fet un crit a l’Amadeu perquè l’agafarà. L’ha agafat i s’ha tancat en una habitació durant uns minuts que han semblat eterns. Fins que ha eixit i ens ha dit que havíem guanyat. Que el punt cat estava aprovat.
No sé si sonarà cursi però per a mi ha estat un moment molt emocionant. He fet un bot i he començat a repartir abraçades a tort i dret. Aviat ha aparegut el cava, les samarretes jo.cat de VilaWeb i un pastís fantàstic, present de Pastisseria Abril. Al cap d’uns segons arribava el primer mail de felicitació …des de Gandia.
Uff que bé que vaig a dormir avui …les poquetes hores que dormiré.
Em diuen que una colla de veterans de Firefox preparen un navegador revolucionari. Es dirà Flock i de moment està en una beta més que beta.
Wired en parla.
Entre les meues aficions hi ha els mapes. En tinc molts. M’agraden i em diverteixen. I alguna de les feines que més he gaudit fent ha estat quan he confeccionat articles o revistes amb molt de mapa per explicar les coses. (Fins i tot vaig publicar un “Atles de l’Europa Futura” l’any 1992, a Presència, que va moure un enrenou divertit).
Així que no us estranyaré res si dic que els darrers dies no pare de visitar The Map Room, un nou bloc que troba i ensenya els mapes més diversos i curiosos. El recomane.
El País d’avui obre el diari amb un titular que deixa esmaperdut: “Ejército y CNI alertan sobre el aumento de musulmanes en Ceuta y Melilla”. Òstres. No diu “marroquins” -que aleshores s’entendria. Diu musulmans. No se pot ser musulmà i espanyol? És això el que vol dir el titular? Caram. Lloen la multicultura i la barreja quan es tracta d’aigualir-nos a nosaltres però quan la barreja els toca a ells aleshores tiren mà de la cabra de la Legión, de Santiago y cierra Espanya i de la creu de Crist.
Que bèstia i quina barra que tenen….
Tots els qui hem treballat alguna vegada per l’Eliseu Climent hem acabat barallats amb ell per les coses petites. Però tots tornem a admirar-lo quan se’ns presenta tan gran com ha fet avui al Fossar de les Moreres: capaç de portar el país més enllà del que ningú més somia. Capaç de fer-nos somiar a tots amb una societat culta sensible i nacionalment desacomplexada.
Només a ell se li pot ocórrer mesclar les albades amb Jordi Savall. Només ell pot convertir una placa (ni que siga del gran Alfaro) en la raó d’un retrobament que en trenta anys ningú no havia reivindicat i que en canvi després del seu gest sembla impensable haver oblidat. Només ell és capaç de juntar el record de Carrasco i Formiguera amb el general Basset i aconseguir que Ferran Mascarell, Xavier Trias, Imma Mayol i Jordi Portabella solemnitzen l’homenatge de Barcelona als batallons de valencians maulets (el batalló Sant Vicent i el batalló de la Mare de Déu dels Desemparats) que la van defensar el 1714.
En aquest país massa vegades modernitat i nacionalisme han estat en bàndols oposats, o ens han volgut fer creure que estaven en bàndols oposats. I massa vegades l’espanyolisme s’ha apoderat de la bandera de la intel·ligència (amb trampes o sense) i ha volgut arraconar pel despreci i la ignorància deliberada els partidaris de la terra.
L’Eliseu, ell sol, és capaç de desmuntar aquesta dicotomia fatal. L’Eliseu és un patriota de cap a peus, indiscutible. I, a la vegada, és una de les persones més obertes al món, creatives i modernes que hi ha. Poca gent com ell sap poar tant bé en el passat per a extreure tanta energia pel futur.
Encara emocionat per la Muixaranga de guerra que ha fet sonar Carles Santos al Fossar de les Moreres, crec que és just i raonable donar les gràcies a qui ho ha fet possible.
Aquesta pàgina ensenya les portades del Times – Picayune de Nova Orleans dels darrers deu dies. Són un document excepcional. La gent del Times – Picayune, que alguns dies només va poder ser publicat a la xarxa, ha treballat en unes condicions extraordinàriament difícils però en canvi ha sabut ser la veu de la seua ciutat. Portades com aquesta que es veu ací al costat han sabut parlar en nom de tots i per això el seu impacte ha estat tant enorme. En aquests temps tan acomodats aquest treball d’un gran diari em reconforta amb el periodisme.
Les teoris conspiratòries són sempre espectaculars. Fent bots m’he trobat aquesta web que intenta demostrar que el Katrina no ha estat un huracà sinó que ha estat provocat per una fantàstica arma que els soviètics haurien creat ni més ni menys que als anys seixanta. Fins i tot el nom sona rus…
Resulta fascinant que hi haja gent que pot acumular una quantitat tan notable de dades per a arribar a unes conclusions que, a mi com a mínim, em resulten molt difícils de creure. Entre altres coses degut a que la Unió Soviètica no existeix ja i cap dels seus estats successors sembla massa interessat en una guerra amb els Estats Units.