Mails per a Hipàtia

El 2004 ha estat, informativament parlant, un dels anys més durs de la meua vida. Crec que només el puc comparar al 1989, any que vaig passar dalt dels avions a cavall dels inicis de la perestroika al Bàltic i a Rússia, a Pequin, entre els estudiants, a Sudàfrica narrant l’inici de la fi de l’apartheid i a Europa oriental, acabant aquell inoblidable 9 de novembre a Berlín, quan el mur va caure.
Aquell any va ser el més boig informativament que puc recordar, però ho va ser a nivell global, i per a mi amb responsabilitats informatives molt diferents. Aquest en canvi ho ha estat a nivell local. Han passat milions de coses des de la destitució de Carod-Rovira, que ja sembla que fa anys i només va ser al gener, fins la sorprenent aprovació del Pla Ibarretxe i el bestial tsunami que ha arrassat bona part d’Àsia. Com a mínim jo, estic esgotat. I mirant les cares dels companys i companyes de la redacció crec que no sóc l’únic.

Pau i Bits pel 2005. Si pot ser.

No ho he fet aposta. Acabada la lectura de la Segona Guerra Mundial m’he capbussat en una biografia de Niels Bohr. Apassionant. I m’hi he trobat que Bohr va visitar Churchill per demanar-li que la ciència fos oberta i no secreta (estem parlant de l’època de la creació de la primera bomba atòmica) i controlada pels parlaments. Churchill se’l va mirar amb despreci i no només no li va fer cas sinó que va dir-li que millor que no parlara de política mai.(Aquesta nota compensa l’entusiasme de l’anterior perquè trobe molt més interessant Bohr que Churchill)

He aprofitat els dies de Nadal per a rellegir-me part de La Segona Guerra Mundial, de Winston Churchill. L’havia llegit de molt jovenet i en tenia un bon record. Ara l’acaben de publicar en català (a L’Esfera dels Llibres) i he trobat que era una bona ocasió per rellegir-la.Valia la pena. Churchill escriu molt bé. Tallant i sec com també devia ser de polític. Directe. Va sempre directe al gra i no s’està de bromes. Fa la impressió de ser terriblement fred. Però a la vegada sembla que no haja oblidat mai ni una sola cara i relaciona persones i fets amb una meticulositat que ofega. El text és una visió electritzant de com es deu viure una guerra des de dins del tot. Sorprenent. És molt curiós perquè no perd el temps parlant de política, només quan cal explicar alguna decisió que no s’entendria altrament. I això et deixa sense alè. És com si la Gran Bretanya fos només una màquina. Segurament no es podia actuar d’una altra manera ni pensar d’una altra manera si es volia resistir la invasió nazi. Però desconcerta.Hi ha unes pàgines molt doloroses de llegir. Són les que fan referència a la insurrecció franquista. No li fa la benedicció però falta poc. És molt molest. El mateix home que s’alça contra Hitler no fa res contra Franco. Perquè? Pel mig del llibre, per cert, hi ha un retrat peculiar d’un hotel de Barcelona, ocupat per l’esquerra mentre ell prenia el te.

Les postals de Nadal són una plaga. Jo n’espere un parell, d’amics especialment enginyosos i la resta costa fins i tot mirar-les, de tantes que n’arriben.
Però ara, a més, arriben per la xarxa! He creat una carpeta al meu Mail per a veure quantes me n’arribaven. Els tres darrers dies n’he rebut 214. La majoria, la immensa majoria, de gent que no conec i coses de tipus gabinets de premsa, representacions oficials diverses, etcètera. Estic aclaparat.
Pau i Bits a tots, tanmateix.

A l’ateneu de Maó m’han ensenyat aquesta vesprada una versió original de Die Balearen. És un tresor enorme. Però resulta una sensació contradictòria pensar que avui seria impossible fer una obra d’aquest tamany i qualitat. I encara menys una persona sola. O bàsicament sola.

Dan Gillmor és un periodista molt conegut a la xarxa. Des de la seua columna tecnològica al San Jose Mercury, el gran diari de Silicon Valley, ha marcat els darrers anys l’evolució del món digital i més en concret del periodisme a la xarxa.
Ara Gillmor ho provarà per ell sol. Ha decidit abandonar el diari, on és una autèntica estrella, per iniciar un projecte de premsa digital. És una molt bona notícia.

El Barça està jugant a Donetsk un partit horripilant. Única cosa divertida: els jugadors locals juguen amb una samarreta taronja. Donetsk és la zona més pro-russa d’Ucraïna i el taronja és el color dels partidaris del canvi en aquest país, molt mal vistos en aquesta ciutat. El resultat és que sembla ser que van estar dubtant, al club, si jugaven d’un altre color o no. Finalment, pel que siga, han decidit que juguen de taronja. I això és, salvant les distàncies, com si el Madrid jugara amb les quatre barres del València o el Sant Andreu. El partit, però, no podria ser més roí.

(PD. Males notícies a Mestalla. Ai!)

M’envien una nota per a un text que estic preparant sobre la situació a Ucraïna i la relació amb Rússia, un text que serà més acadèmic que no pas divulgatiu. L’editor de la publicació on apareixerà em fa arribar les dades d’extensió i tot això i un apartat que m’intriga. Diu que hauria de parlar, en el meu article, “de les teories de Huntington sobre Rússia (com a país nucli de la civilització eslava, i com a “país escindit”)”. I m’envia, a més, un text d’Huntington.
Ignore si és una pràctica habitual però m’ha resultat molt sorprenent. Perquè hauria de parlar d’Huntington? És un autor que no m’agrada i que crec que s’equivoca amb massa facilitat. No tenia pensat de cap manera usar-lo. Ni volia enfocar l’article per aquesta banda. La nota em fa questionar-m’ho tot: volen que diga el que pense? perquè em demanen a mi, precisament a mi, aquest text? saben la meua opinió sobre el mister aquest? es pensen que no he llegit els seus llibres i per això me’ls adjunten? En fi…

Fa dies que no escric, simplement perquè no trobe el temps. Ja ho diu el titular: això és un bloc intermitent. Amb una intermitència una miqueta llarga, de tant en tant. Com ara.
Però avui m’he espantat quan algú s’ha sorprés en veure’m, perquè pensava que el meu silenci responia a que estava a Guadalajara -on diuen que aquests dies acampen cinc mil catalanets, sense que se sàpiga massa bé del tot què fan.
Ho desmentisc rotundament: jo treballe.

(Per cert acabe de veure una connexió a “La nit al dia”, sobre Guadalajara, absolutament surrealista. És impossible comprimir més espanya en cinc minuts).

(Per cert -i 2. He anat al Google News a veure si sóc jo el que no està bé del cap i per a mesurar l’impacte mundial del xou de Guadalajara hi he posat les paraules “Guadalajara” i “Catalonia”. L’únic resultat que m’ha retornat ha estat un text d’Indymedia Chiapas sobre Vázquez Montalbán. És el que hi ha).

PD. Un amic, que sí que ha estat a Guadalajara, diu que m’he passat molt amb aquest comentari i que ha estat molt important. Li dic que la impressió que hem tingut ací ens arribava sobretot a través de tv3 i catalunya ràdio i que hi havia moments que vorejaven el ridícul. Però no m’importa gens reconeixer que tinc menys informació que ell, que ho va viure en directe.