Mails per a Hipàtia

He aprofitat els dies de Nadal per a rellegir-me part de La Segona Guerra Mundial, de Winston Churchill. L’havia llegit de molt jovenet i en tenia un bon record. Ara l’acaben de publicar en català (a L’Esfera dels Llibres) i he trobat que era una bona ocasió per rellegir-la.Valia la pena. Churchill escriu molt bé. Tallant i sec com també devia ser de polític. Directe. Va sempre directe al gra i no s’està de bromes. Fa la impressió de ser terriblement fred. Però a la vegada sembla que no haja oblidat mai ni una sola cara i relaciona persones i fets amb una meticulositat que ofega. El text és una visió electritzant de com es deu viure una guerra des de dins del tot. Sorprenent. És molt curiós perquè no perd el temps parlant de política, només quan cal explicar alguna decisió que no s’entendria altrament. I això et deixa sense alè. És com si la Gran Bretanya fos només una màquina. Segurament no es podia actuar d’una altra manera ni pensar d’una altra manera si es volia resistir la invasió nazi. Però desconcerta.Hi ha unes pàgines molt doloroses de llegir. Són les que fan referència a la insurrecció franquista. No li fa la benedicció però falta poc. És molt molest. El mateix home que s’alça contra Hitler no fa res contra Franco. Perquè? Pel mig del llibre, per cert, hi ha un retrat peculiar d’un hotel de Barcelona, ocupat per l’esquerra mentre ell prenia el te.