A Mònegue, ple de curiositat

Estant a Niça se’m fa impossible no anar a Mònegue. És un dels pocs ‘països’ d’Europa on no hi he estat mai i la facilitat d’arribar-m’hi és tan gran que no em puc resistir. Agafe un tren a Niça i en un quart d’hora desemboque a l’estació de tren de Mònegue, Principat independent per aquelles coses de la política internacional que mai no entendre.

En baixar del tren ens equivoquem i en comptes d’eixir per la part de baix de l’estació anem a parar a la part més alta d’aquest poble-estat. La baixada es fa cansada, en les meues condicions encara de convalescent, però és extremadament interessant. Veig portes inversemblants per accedir a casa arrapades al turó. No crec haver vist mai enlloc del món un espectacle com aquest d’apropiació de fins el darrer pam de terreny. En definitiva el país és el segon més petit del món, després de la Ciutat del Vaticà, el primer, però, si tenim en compte com d’estranya és la població de la monarquia absoluta catòlica.

Quan finalment arribem baix de tot enfilem la roca on hi ha el barri vell i el palau dels prínceps. El palau és poca cosa si tenim en compte els metre quadrats de paper couché que ha arribat a omplir al llarg de la història. Un policia fa guàrdia amb un fusell i dos més se’l miren en la distància, des del que sembla ser la seu del govern. Més enllà tot són restaurants i atraccions més o menys turístiques. Al final és difícil posar molta més cosa ací dins, en un espai tan reduït.

Evidentment tinc tot el respecte cap a la independència monegasca però quan estàs en un lloc com aquest és difícil no pensar en la gran incongruència de la societat internacional. Ells són independents i tenen un vot en l’ONU però tenen tan poques possibilitats com a país independent que fins i tot el primer ministre és un funcionari francès. Simplement un dia van tindre la xamba de quedar dins un territori amb frontera i ningú no els discuteix res. Ni les aigües territorials que s’estenen en línia recta des de l’esquifida costa local. I en canvi països enormes han de lluitar per la sobirania, només perquè no van caure dins una frontera pròpia fa segles.

Al tornar cap a Niça entrem a l’estació per la porta de baix i descobrim amb sorpresa que hi ha un tren que va fins a Moscou, el Riviera Express. La pantalla fa gràcia: tot trens locals i de rodalies i de sobte un que va ni més ni menys que a Moscou. És dissabte i aquest tren setmanal té l’eixida poc després del nostre. Els qui l’agafen arribaran dilluns a la nit a la capital russa, després de 46 hores de viatge, amb temps de sobres doncs per aclimatar-se al contrast.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *